Enviat per: lakk | gener 2, 2012

És Nadal. Buf!

Els regals atipen. Tothom ho sap prou bé. Atipen la moral consumista, atipen les ganes de plorar en veure com es desploma el total del compte corrent i sobretot, atipen la il·lusió, la de donar i rebre.

L’intercanvi sempre ha estat una cosa entranyable. Els cínics fins i tot voldrien carregar-se l’emoció nadalenca però suposo que és tabú perquè activa l’activitat econòmica, oi? El cert és que trobar-se amb la família és fantàstic, però les bones famílies ja ho haurien de fer de totes maneres, dic jo… Correcte, les nadales sonen bé. L’ambient dels carrers comercials mola que t’hi cagues.

Tanmateix, per mi, el Nadal pren el seu sentit més profund quan consisteix en retrobar la innocència i la il·lusió de l’infant que un cop vaig ser i que ja ha quedat enrere per sempre. I aquest “per sempre” és allò que fa més por, allò que eleva l’arbre de Nadal, el pessebre, les nadales, els records, els regals i les històries, a la categoria de màgics. Però la màgia sovint no funciona com voldríem.

La infància et dota d’una capacitat innata i sense normes ni formulacions per utilitzar-la. Però quan et tornes fred amb el teu ego i les llàgrimes ja no s’escolen tant fàcilment ni els retrets es fan tant evidents la inducció és una de les poques solucions amb les que viatjar i transformar l’aire amb flocs de porexpan o amb llumetes de colors.

Induir un coma tant subtil i somiador he elaborat una llista de propostes prou interessants…

Sens dubte fer l’arbre de Nadal, el pessebre i posar garlandes per tot és un punt d’inflexió entre la rutina i l’entrada directe al somni nadalenc. L’arbre ha de contenir alguna tela d’un color fort, preferentment vermell, no de coca-cola, sinó de passió i de sang. S’hi ha de penjar estrelles, boles, angelets, instruments, ninots de neu… com més manufacturat, més amor contenen i a més foc lent s’escalfa l’entorn. En el pessebre hi ha d’haver de tot, s’ha d’intentar fer realista, s’ha de tornar al desengany del nen que comprovava que algunes figuretes eren més grans que les altres i s’ha de tornar a la despreocupació dels pares amb qualsevol excusa. Les garlandes han d’ocupar l’entrada i les escales, com a mínim. Diguem que, els inputs nadalencs han de ser constants i determinats.

Si això no ens pot posar suficientment en solfa, sempre hi ha la capsa de les fotografies. Tu de petit, tu de mitjà i de més gran. Els que han vingut, els que han marxat i els que queden. Tot aquest cúmul de teixits sensorials que t’han fet com ets.

I cantant els mals s’espanta, però també depèn de què cantis. Amb les nadales no només s’espanta els mals sinó que trobem un somni, bonic, tranquil i potser fred, però bonic i tranquil. Amb guitarra, piano o flauta o sols amb la veu.

Les coses bones no haurien de canviar mai, diuen. Jo també sóc reaci al canvi, però no sóc ningú per assegurar que sigui tant dolent. Sigui com abans o d’una nova forma alegre, les tradicions impregnen els pèls del braç amb una energia que els fa ballar i aixecar-se. La seva indiferència ha desaparegut i en el seu lloc ha arribat la inquietud.

Malgrat tot, hi ha una manera de quasi sortir volant. Acostar-te a aquella persona que estimes, aquella persona tant propera, amb tanta confiança. Aquella persona a qui podries explicar-li tot el que tems i el que estimes. Sota una fanal, en nit de Nadal o de reis, en un campanar al canvi d’any o en un cim nevat a la posta de sol amb algunes estrelles encenent-se lleugerament, dir-li, a cau d’orella les meravelles que has descobert quan olorant el carrer, la fresca t’ha enrojolat les galtes, els ulls se t’han humitejat i has sobrevolat el dia quan, de petit, cantaves nadales amb els teus companys a l’escola encenent el calendari d’advent i les flames de les espelmes es removien dins els ulls, covardes d’extingir-se, covardes de desaparèixer.

Explicar-li amb tot tipus de detall el teu rescat, com has rescatat aquella flama de l’oblit i l’has guardat dins teu, en les teves entranyes, en la teva estranyesa peculiar, com l’has abraçat i l’has salvat, com ja mai l’oblidaràs. Tu, un nou heroi. El millor de tots.

Ja no neva mai… FLOCS DE POREXPAN!

Enviat per: lakk | desembre 19, 2011

Els fonaments del sistema…

…com destrossar-los, i sobreviure.

Els moviments socials d’esquerres (també n’hi ha de dretes) tenen una cosa: raó. Em refereixo a que critiquen les incoherències del sistema molt bé, amb arguments sòlids i fins i tot acadèmics (hi ha acadèmics tant sòlids que sembla que s’hagin de trencar si cauen a terra…). Però, com fer efectives aquestes demandes?

Una solució és aconseguir transformar el sistema polític i fer una revolució des de dalt. Tanmateix, malgrat que és una via que mai s’ha de deixar d’explorar, és tant efectiva com les propostes del PPSOE per sortir de la crisi, que els han fet presidents un altre cop.

Des del meu punt de vista, hi ha certs fonaments del capitalisme/sistema que tenim encara en les mans del poble (potser algun dia no) i que hauríem d’aprendre a explotar.

Consum

Ens queixem de la poca responsabilitat o vocació social de les grans multinacionals, però no fem passos ferms per solucionar-ho. Mitjançant el boicot es poden fer moltes coses, o mitjançant la substitució. Fa temps que hi ha una coca-cola catalana, què tal si la substituïm per la Americana-capitalista? Si creiem en un govern més gros, perquè no li exigim que creï una empresa que es dediqui a subministrar refrescs? Si coca-cola és rentable, també ho pot ser una empresa pública, que respectaria tot allò que volguéssim que respectés.

Bancs i polítics

Malgrat la salvatjada que han muntat amb la crisi, encara se’ls hi dóna la confiança. Regeneració bancària i partitocràtica!

En aquest sentit hi poden haver propostes sòlides com la banca pública descentralitzada o la banca ètica. Els nostres ESTALVIS estan essent un dels motors més perillosos del sistema capitalista i són nostres, nostres i de ningú més.

Organització, intercanvi i cohesió

Amb les noves tecnologies ens podríem organitzar molt millor que en assemblees de barri. Està clar que les assemblees fan cohesió, però si el que volem és canviar les coses, ens hi hem de posar treballant en una direcció ferma, continuada i global. Segurament es podrien crear plataformes virtuals molt més potents de les que hi ha ara perquè la coordinació i els costos de comunicar-nos es reduïssin al mínim.

Creativitat

Nosaltres som els que volem sortir d’aquesta situació, doncs endavant! A pensar, a pensar molt i a divertir-nos molt pensant com alleujar aquest pes del capital i la plutocràcia!

Res gent, necessitava una mica d’aire!

Enviat per: lakk | desembre 2, 2011

Banquers, polítics…

…TREMOLEU!

[banksy feeling...]

Enviat per: lakk | novembre 16, 2011

La Dictadura de la Incompetència…

… o la defensa de Statuo Quo.

Els moviments socials d’esquerres tenen un problema: es creuen representatius, però no ho són. Encara que les demandes del 15M tinguin un alt suport popular, els indignats no són el poble. Són una part. Només una part. Qui sí ho té clar és Anonymous, que en el vídeo-documental sobre l’operació 20N ja defineix un gran segment de la població com a zombies. Ben fet.

Mal em pesi, els únics zombies no estan al sofà del destrossat món en el que vivim. De zombies n’hi ha molts també a les assembles populars dels pobles i les ciutats, i evidentment estaven també alguns a plaça Catalunya. Zombies babaus que apliquen la mateixa forma de funcionar en la seva particular revolució que les dinàmiques de coacció en les institucions que en teoria es volen “canviar”.

Però a qui es vol canviar si les opinions divergents a plaça Catalunya es rebien amb xiulets, si els dinamitzadors de les comissions i sobretot de les assemblees generals no aplicaven rigorosament un sistema de decisió assembleari i conduïen el debat com volien, i si molts dels assistents, o sigui, potencials votants no sabien què es votava ni quin sentit tenien moltes de les votacions?

Va ser molt bonic presentar-te a plaça Catalunya i començar a votar una cosa o una altra. De veritat que ho va ser. Sentíem, si més no jo, que entre tots no se’ns escaparia res, que entre tots trobaríem bones solucions, que entre nosaltres hi havia gent molt bona fent molt bona feina. Però la realitat va acabar essent, que el moviment va necessitar la violència repressiva de la Generalitat, de Felip Puig, per sortir a les notícies, on tampoc no va poder expressar amb claredat el missatge de l’Acampada.

Jo vaig llegir a més d’un lloc algunes dinàmiques poc democràtiques, poc assembleàries dins l’acampada. I això no ha de desanimar a ningú. De fet, una bona acampada, seria aquella en què la crítica de la mateixa acampada, fos el pa de cada dia. El 15M ha aportat grans coses, en segueix aportant i en seguirà aportant en el futur immediat, i, esperem, llunyà. Però una pregunta em roda pel cap incessantment. Com es pot exigir, voler i treballar pel canvi d’alguna cosa, si tu mateix no t’apliques aquest canvi? El canvi comença per un mateix, oi?

Doncs va, com podem demanar a certs banquers, polítics i empresaris, que deixin de defensar el seu Statuo Quo, quan, de fet, nosaltres no deixem de fer-ho també? O sigui, que en comptes de la dictadura d’uns quants, volem la dictadura del poble?

Quants metges no han denunciat a companys que havien comès faltes garrafals per corporativisme mèdic? Quants professors han, repetidament, donat classes vomitives mentre llegien el diari i feien treballar els estudiants copiant i copiant exercicis? Quants professors universitaris s’han preocupat per la seva classes tant poc com pel pentinat de la seva mascota particular? Quants estudiants han defensat la reducció de la 3a matrícula quan hauria de ser impensable per a un bon estudiant (no dic intel·ligent, dic treballador) suspendre una assignatura més d’un cop quan aquests estudis estan subvencionats públicament? Quants treballadors enviarien a la merda el món en el que vivim per conservar el seu lloc de treball?

Qui són els còmplices de la seva barbàrie, de la seva violència? Tots nosaltres. I ho ha treballat això el 15M? Ha denunciat aquest corporativisme popular en determinats segments de la societat? NO! I és una vergonya. Aquí l’Statuo Quo el defensa tothom, tothom es salva el cul com pot.

La democràcia directa avui en dia es transforma en utopia quan s’aplica o s’intenta aplicar amb tant indisciplina. Les extenses limitacions d’espai, temps i recursos ofereixen una realitat desoladora per la revolució en una casuística extremadament crítica i volàtil dels ciutadans. Potser abans se li permetien més coses als partits, als sindicats… ara no.

El 15M no és multitudinari en gran part per la passivitat de les persones, però també per no atacar fonaments molt forts del sistema capitalista que podrien haver estat contundents victòries vers les multinacionals i els bancs. Quins són aquests fonaments? A la propera entrada ja en parlaré.

Els joves compromesos, les ments crítiques i divergents, són tant escassos com les victòries socials. Islàndia ens omple d’il·lusió, però fins i tot des d’allà ens arriben notícies de que tot no rutlla tant bé. Tahir i la primavera àrab no sembla que puguin donar-nos tanta esperança quan s’olora el tuf de l’FMI, el Banc Mundial o Bilderberg i G8 al darrere.

Un jove treballador i intel·ligent té futur en el sistema podrit en el que vivim. Ha d’arriscar-ho per posar-se al costat d’altres quan la repressió li pot costar tota una carrera professional brillant?

Evidentment que hi ha feixistes, privatitzadors i estafadors. De corrupció n’hi ha molta. Però totes aquestes disfuncions del sistema tant públic com privat (alguns s’esforcen en intentar demostrar com d’efectiu n’és aquest últim) no fan més que evidenciar el real problema de la humanitat: la ignorància, la por, l’odi, l’egoisme, l’ansietat…

No hay pan para tanto chorizo! Correcte. Però tampoc hi ha feina per a tants ganduls, incompetents i penques. Si miréssim tot el que ens roben aquests lladres… ui!

En crisi, la mala llet és l’esport nacional. També l’enveja, la ràbia i la mala educació. De què va tot això? El poble està preparat per revolucionar-se? Qui ha de governar, alguns dels borregos que parlen sense saber, que critiquen sense pensar? Passo.

Hollywood ens ensenya a confiar en les persones, però realment podem?

Enviat per: lakk | setembre 29, 2011

Ai, el Boomerang…

He tornat a escoltar Gossos. Feia temps que no ho feia. Mentre em dutxava he plorat. No sabia si plorava molt o poc perquè les gotes d’aigua s’ho enduien tot avall. Però m’he posat recte. He entès per fi el Boomerang. El Boomerang, que mai torna, que s’enganxa entre les branques…

Fer-se gran és bastant dur. Mira la societat com li costa. La maduresa és un bé tant preuat que l’hem mitificat en els protagonistes de les històries que s’inventen guionistes americans (i alguns catalans!). Els personatges de LOST són animalets indefensos que han d’aprendre a assumir el que els passa i superar les seves mancances emocionals i, no m’ho tingueu en compte, espirituals.

Però el creixement personal i la maduresa, la capacitat de gestionar amb seny i amor els impulsos nerviosos i energètics que ens van amunt i avall, sense dubte, no s’aconsegueix mirant HOUSE o HOW I MET YOUR MOTHER.

“Al mal temps fes-li bona cara”, i a més, posa’t caputxa i agafa un paraigües. Esforç, voluntat i moltes llàgrimes. Així s’avança. Tampoc seria raonable pensar que només plorant tot es soluciona, mireu com retallen al Parlament democràtic català i el poc que avancem (o és que algú ha vist que haguem ja superat amb CiU la crisi econòmica, ecològica i cultural…?).

Les llàgrimes són els utensilis que el cirurgià necessita per intervenir en un engranatge encallat, espatllat, desaparegut. Cirurgians professionals com els grans filòsofs, com uns pocs psicòlegs, com els molts terapeutes holístics, com els amics atents i comprensius, la família.

S’ha d’anar en compte. De fet, l’anàlisi superflu de les relacions, la telebasura, ha arribat al català. ARUCITYS (8TV, Grup Godó… ho dic perquè de vegades ens intenten enredar amb això de que es fomenten valors… =S ) deleita cada dia la meva àvia amb una ironia periodística vulgar que relata les estupideses que fan a SÁLVAME o a programes de l’estil…

Si ens volem fer grans no podem seguir esperant el Boomerang, l’hem d’anar a buscar.

Entrades anteriors »

Categories

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.