Tots dos entenem el poder de la paraula pronominal.
No hem gosat dir-nos-ho perquè sempre hem pensat que, de fet, només ens ho podríem dir quan ens estiméssim de debò. El primer dia, en aquell local (que no va ser més que el desencadenant d’alguna cosa que ja hi havia…), potser t’hagués espantat si t’ho hagués dit, fins i tot jo m’hagués espantat.
Després, quan anàvem a passejar amunt i avall, i parlàvem, i ens trucàvem, i sentíem el soroll de la vida i la música de l’amor, tampoc volíem dir-ho, la paraula “màgica”, perquè sabíem que podria trencar la complicitat que es produïa quan tots dos sabíem que encara érem només dos ocells que compartien una estona de vol, però que… Qui sabia fins a on portaria allò?
I llavors et vaig presentar els meus amics, alguns ja et coneixien. Els queies bé. Tu em vas presentar les teves altres amistats, i em van encantar. Vaig entendre que jo també els havia caigut en gràcia. El nostre entorn més personal ens acceptava l’un a l’altre. Va arribar el següent pas: la família. Il Padrino havia de donar-me la pistola i la Bernarda t’havia de fer un comentari amable i sincer. Ho vam intentar i, amb sorpresa, tot va anar com una seda. Aquelles dues galàxies, amb els seus anells interestel·lars es connectaven perfectament… Però, era hora de dir-ho? I si només era una forma de segellar una acceptació social? Quina por…
Compartint-ho gairebé tot, vam anar a viure junts. Vam desenvolupar un vocabulari fantàstic que substituïa les paraules tòpiques com “carinyo”, o “cuca”, o “t’estimo”. El nostre diccionari havia pogut amb la convenció lingüística que havia d’haver marcat els “nivells” de la relació i de compromís en què ens trobàvem. Potser havíem esdevingut lliures…
Avui llegia un article en un blog, parlava de l’expressió “T’estimo”. Te l’he deixat llegir. Per la mirada que m’has fet, he entès que tu també hi havies pensat tot aquest temps, tots aquests anys. Has pres la iniciativa i t’has assegut sobre meu. M’has acariciat el rostre, i ens hem mirat com cada matí, com ens vam prometre que ens miraríem dia rere dia, i m’has dit…
M’has dit les nostres paraules, les que han estat els nostres pilars, aquelles que vam començar a fer servir els primers dies i que no ens han deixat, aquelles paraules i expressions que no puc escriure aquí. No ens direm mai “t’estimo”, perquè això ja ens ho podríem haver dir el primer dia, en aquell club musical, i, llavors, què?, no hauríem fet història, no seríem lliures…
La nova pel·lícula Up in the air! em va agradar. No és gens farragosa, bastant irònica i no té ni un final vibrant i bonic, ni tampoc un final desastrós.
La forma com els personatges es van equilibrant entre si, equilibrant la soldeat, l’individualitat i el compromís, suggereix un vol transoceànic amb turbulències. George Clooney, un treballador eficaç i intel·ligent, es dedica a acomiadar gent. És una feina que li va com anell al dit (i mai pitjor dit…), està tot el dia viatjant, sol, fent el que millor se li dóna: destruir el compromís. A mi se m’apareix un bonic paralelisme entre el compromís de l’empresa/treballador vers el treballador/empresa, i el compromís del matrimoni o de la parella.
Si estàs sol, la motxilla que carregues tot el dia, és buida. No hi portes res. No pesa. Ets lliure. El que més ens pesa són sempre les relacions, els amics, la família, els amants… Ell, en Ryan (George Clooney) no té res. Ni casa, ni relacions. Vola lliure d’un costat a l’altre dels US.
Podria envejar-lo si, com a mínim, carregués unes quantes relacions. Llavors sí que m’hi podria veure volant d’un costat a l’altre sense parar enlloc. Seria un preu bonic el de la terra i el passat, per guanyar la llibertat. Però les persones…
Les relacions amb les persones són massa boniques, omplen massa la motxilla de bona olor. És un pes que estic disposat a carregar, amunt i avall. I com més relació, més pes, més comunicació, més coneixement, fins l’èxtasi final de la coordinació eficient. Et miro, saps què et dic. Em parles i sé què vols dir. Però això requereix temps. Temps que gastes en això i que ja no podràs gastar en res més.
Hi ha una frase preciosa a la pel·lícula, que fa com així: ”Crec que ho vaig deixar tot no perquè volgués anar amb la motxilla buida, sinó perquè tenia la necessitat de tornar-la a omplir només d’allò que jo volgués“.
El compromís, hi ha qui diria un valor conservador, no em fa por. Entenc que pot ser cadenes fictícies produïdes per l’ésser humà amb la intenció de sentir-se en una tela d’aranya que l’agafa per tot arreu i de la que no pot caure, però perquè no els pilars del propi ego, una reafirmació de qui es vol ser i de qui ha estat…
Com deia fa uns dies, el shock de la crisi, de les consultes independentistes, dels problemes mediambientals, són oportunitats, a la força, però oportunitats. Avui s’ha constituït l’entitat Granollers Decideix. En els seus estatuts, un dels primers articles reflecteix els objectius de l’entitat. No sé com feia exactament, però reflectia que l’objectiu era promoure el “dret a decidir” i fer una consulta popular. Un noi del públic, en el torn de paraules sobre els estatuts, ha aixecat la mà: volia saber si l’entitat tenia per objectiu fer només una consulta o si en volia o podria fer més.
Per unanimitat (1 vot en blanc i 296 a favor, cap en contra) s’han modificat els estatuts. Ara l’objectiu és fer “consultes”, en plural. Això ha canviat crec la concepció de molts de l’entitat i del procés. A partir d’aquell moment, alguns hem començat a veure l’entitat de Granollers Decideix com alguna cosa més, no com una simple eina legal per poder fer la consulta sobre la independència de la nació catalana. Ara, és un eina per poder fer “consultes” populars, per poder promoure la democràcia participativa.
I jo penso: si aconseguim que l’entitat segueixi en el temps, promovent altres consultes, incentivant el debat i la participació, qui podrà deslegitimitzar-les? Qui podrà titllar d’il·legal aquesta primera consulta? Qui podrà dir que aquestes consultes no són democràcia, sinó independentisme democràtic? Ningú que no hagi perdut el seny o que mai n’hagi tingut.
Bé, sí, potser algú…
Aquells que creuen en una democràcia partidista, jerarquitzada, quadriennal, demagògica, que desprestigia la política, aquella democràcia moguda pels personalismes, per las baralles d’improperis i no d’arguments. La raó per la que escollim representants és per reduir els costos de discutir/decidir/proposar entre tots. Escollim uns representants perquè proposin per nosaltres, debatin per nosaltres i finalment decideixin per nosaltres. Les dos primeres coses, proposar i debatre, ja està bé que ho facin. Fins i tot, potser és millor; poden arribar a saber-ne més, especialitzar-se, i aconseguir que els debats siguin més fructífers, que puguem arribar a millors conclusions.
Però decidir ja no és necessari que es faci mitjançant representants. Ara els representants no han de decidir per nosaltres. Hi ha moltes maneres de reduir els costos d’unes eleccions: tenim internet, el vot per correu, podríem posar col·legis electorals que funcionessin permanentment (com una caixer bancari)… De idees en poden sorgir moltes, però les que ja hi ha són suficients per acabar amb aquesta pantomima.
Ja n’hi ha prou. Tots decidim decidir, volem decidir. I els que no ho volen, els hem de fer entendre que també ho han de voler, que és la seva responsabilitat. Per molta gent és molt més fàcil no fer cas a res, no complicar-te la vida pensant, i descansar. Però la cosa no hauria de funcionar així, i això és el que Granollers Decideix vol canviar, o si més no, el soci que escriu ara en aquest blog.
Obtindrem la victòria en forma de revolució contundent i ritual, però el que farà que prevalgui, serà tot l'actiu que portem al darrere. Totes les converses, els llibres llegits, les conferències, les manifestacions, els comentaris, les excursions i els pensaments. Tot allò que fa que siguem nosaltres i que ens fa marcar la diferència, entre estar sentat en un sofà amb una esclerosis mental, o davant un full de paper en blanc a punt de trobar el camí cap a un escrit compromès. Decidir decidir, marcar la diferència, l'acció que ens fa ser lliures de les mentides del sistema postmodern.
-si voleu contactar amb mi per alguna suggerència, crítica, o simplement per tenir un contacte privat, o, per qualsevol altre cosa, només heu d'enviar-me un mail.