Jo, em considero un ésser racional, que pensa, que reflexiona, que raona.

Però, –aquí hi ha la clau de la qüestió– ho he decidit jo? He estat jo qui he decidit pensar, qui he decidit criticar, raonar, aprendre? Sóc jo qui decideixo lluitar pel que crec?

 Pensar que de fet, no ho decideixo jo, sinó la meva circumstància i atzar, fa esgarrifar una mica. Em deslliura de tota personalitat, deixo de ser alguna cosa amb voluntat, a ser un titella en mans de… el destí? l’atzar? Déu? –cadascú triï el que més li plagui–.

 Si a més afegim que la majoria de nosaltres no té prou valentia per ser coherent amb els seus ideals, i es lliura al conformisme del benestar, mogut per necessitats poc cerebrals i emotives, ans el contrari, més aviat viscerals, llavors ja es fa evident el poc poder executiu que tenim en la nostra vida. Per sort, uns quants intentem adonar-nos-en del problema de la pròpia existència, el problema de qui sóc, de perquè faig les coses. Enganxats amb diferents tipus d’entreteniments postmoderns, oblidem qui som. Ho hem sabut mai?

 Hi ha un altre factor que ajuda o disminueix a la probabilitat de coneixèr-nos a nosaltres mateixos. El grau de capacitat i organització mental que tenim. La sort que tenen els intel·lectuals és que tenen un pensament més o menys tridimensional. El present, el passat i el futur. Són una mena d’existència mental amb una mica d’organització i/o cos i estructura.

En canvi, tenim els… no-intel·lectuals (cazurros, cabestros, palurdos…) que viuen mentalment, d’una forma lineal. Són un moviment rectilini uniforme, no es mouen del moment instantani. És clar que tenen records, però, el que no tenen és l’estructura de la que parlàvem abans. Tot és el moment, passar-ho bé ara, menjar ara, tenir sexe ara, una mentalitat bastant primitiva que jo relacionaria directament amb els instints i chimpanzees.

El mirall ens ajuda en aquesta tasca. Tenint en compte que és complicat dialogar amb un mateix quan no ens veiem (un dels instints més… arrelats a la nostra ment?), dirigim-nos a un mirall. Ens mirem, durant llarga estona. Podem intentar un diàleg interior, que podria arribar a funcionar a l’hora d’intentar conèixer-nos.

Mica en mica potser ens podem arribar a conèixer. Crec que és necessari per la humanitat, que cada un dels seus habitants comenci a entendre que no està sol, que es té a ell mateix, i que s’ha de conèixer. Així, les dones començaran a pensar què vull i potser deixaran d’estimar maltractadors potencials. Potser els obrers s’adonaran que volen estudiar, potser una parella es posarà el condó en adonar-se que realment no vol tenir un fill, ni cap MTS.

 

Com volem dirigir-nos a un món, si no sabem qui som, si no sabem què volem.

HABITANTS DEL MÓN! TROBEU-VOS A VOSALTRES MATEIXOS!

 

 

nota: primer article del blog.