L’última esperança per donar sentit a aquesta vida incerta i trista, depriment i deplorable, pot esvair-se aquesta nit. No hi ha hagut cap tipus de cimera internacional, ni cap multinacional decidirà si donar els seus beneficis al tercer món, ni tant sols Bill Gates es troba malament. Simplement juga el Barça. I això supera amb escreix totes les possibles notícies importants per a la societat catalana; no es parla de res més. S’ha de suposar que llastimosament el soci, el seguidor, després d’haver perdut la lliga i la copa, només li queda la champions. La seva única il·lusió, és que el Barça guanyi.

DEMÀ EL MÓN S’ACABA.

Si el Barça guanya, tot seran festes en honor als grans jugadors que han sabut reaccionar. Si el Barça perd, milions (no més de 7) de catalans es reuniran a les instal·lacions blaugranes per xiular i cridar, els directius es reuniran i fins i tot es possible que aturin el formateig mental de No em ratllis! un moment per explicar i comentar les notícies d’última hora sobre les decisions de la directiva.

El problema substancial de tot això, és que el futbol ha adquirit un caire institucional i públic que contrasta amb la privatització i oblit de la cultura o la política -especialment la cultura, evidentment-.

Al telenotícies (sigui vespre, matí o migdia), primer, els esports, i després, cultura. Els diumenges i els dilluns sessió doble: el resum de tots els partits de futbol, hoquei, bàsquet, handbol o pre-olimpiades. A aquest temps, sumem els diferents programes especialitzats d’esports com Gol a Gol, forat 18, futbol int… I en canvi, cap de cultura. Cap.

Veient la priorització de diferents tipus de programes de la cadena nacional amb més audiència, podem veure la magnitud del problema. I el problema no és que l’esport sigui dolent. De fet, els valors com l’esforç, joc d’equip, solidaritat, col·lectivitat, culte saludable al cos… són importants i interessants a desenvolupar, però participant d’aquest esport.

No deixa de ser paradoxal que una persona defensi la seva obssessió per l’esport citant els valors anteriors, quan ell no pràctica esport, i el que veu, el veu assentat al sofà birra en mano i amb una pizza ben calentoneta davant.

I què podem fer? (a part de canviar el món, revolucionar-nos…)

Doncs esperar, desitjar i pregar que el Barça perdi, que el Barça baixi a segona, i amb ell hi vaig l’espanyol, i així, tornar a esperar, desitjar i pregar, que tots els palurdos seguidors del futbol no escolleixin un altre tema d’interès col·lectiu (com les calces de Britney Spears).

Ronaldinho ha mort, el poble l’ha matat.