Carta escrita a les rodalies de tercer d’ESO i millorada a quart. Malgrat que l’he retocada, la carta estava contextualitzada a la meva escola. Crec, però, que reflexa en bona manera la frustració i desenany de molts ex-alumnes de la ESO. Demanar clemència per el llenguatge una tant empalagós d’alguns moments de l’escrit. Per cert, 1r Premi en la categoria d’assaig en els Jocs Florals de l’escola en qüestió.

 

“Recordo aquella primera etapa d’escola amb tendresa. Dies de lectura extraordinaris que em transportaven a l’imaginari. Encara puc percebre les emocions que em despertava aquell món que se m’obria al davant en sentir la Música del Vent, tot visitant un món fantasiós ple de personatges extraordinaris i extravagants, que em captivaven tant per la seva roba com pels seus artilugis. I entre lectura i lectura, vaig anar entenent que aquell bloc de papers tenia un poder especial.

Vaig prendre consciència de que tenia unes mans, i que amb elles era capaç de crear, a partir d’un bloc de fang, una escultura, que d’un paper en blanc, en podia pintar un paisatge, o que d’un xilofon en podia composar una cançó. Les danses també formaven part del nostre dia a dia, algunes ens feien gràcia, i d’altres les interpretàvem amb total rigorositat.

I com puc oblidar el dia de Sant Nicolau, esperant amb la porta tancada i amb un fred gebrador que aquell senyor ens vingués a obrir. O aquelles jornades d’advent quan ens col·locàvem tots al voltant del director, i esperàvem ser l’afortunat d’encendre l’espelma, acotxats pel so de les nadales que nosaltres mateixos entonàvem.

A les classes ens ensenyaven a superar-nos. Havíem de treure-li tot el suc que poguéssim a les coses, aprendre a aprofitar el que se’ns donava. I més endavant, la responsabilitat. Orgullós, acompanyava el meu nen fins a la seva classe, li posava la bata i li penjava la motxilla al seu penjador. Ens anàvem fent grans.

Els divendres a tutoria, després d’haver llegit el diari, debatíem el que ens presentaven els titulars. Apreníem a pensar, criticar i després actuar, tot preparant alguna exposició o algun projecte que ens ajudava a entendre millor els problemes dels grans.

Amb tot aquest actiu, com no podia estar jo orgullós de la meva escola, de la meva educació! A més, fer el salt a la ESO, suposava culminar tot aquest aprenentatge arribant a la maduresa, i ja no assumir-ho tot com un nen, sinó com un adult. Acabàvem un període, i el següent tenia com a repte fer-nos grans. Abans d’arribar l’estiu tots escrivíem redaccions sobre la ESO, què n’esperàvem, com seria. Jo sempre m’imaginava uns estudis seriosos, classes on tothom treballava en silenci, reunions de delegats per decidir el futur de l’alumnat, trobades d’escriptors, torneigs de tot tipus d’esports i assignatures noves i estranyes que ens ensenyarien coneixements només reservats als grans. N’esperava molt, de la ESO, hi vaig anar amb il·lusió.

 Aviat, aquesta il·lusió es va començar a convertir amb frustració, en adonar-me’n de que la inquietud per descobrir i per aprendre, així com la necessitat de crear, no eren assedegades. Les classes van començar a fer-se’m avorrides, monòtones i extremadament infantils, i tot em va començar a trontollar. Aquella responsabilitat i maduresa de les que ens havien advertit a primària com a pal de paller de la ESO, no la veia per enlloc. Decebut, any rere any vaig anar descobrint que allò no canviaria.

Digueu-me, què passa quan tota la il·lusió que havies dipositat en una cosa, s’esfuma per donar lloc a la confusió i la frustració? En el meu cas, la reacció és enfadar-me, perquè em sento profundament enganyat, endemés, per allò que estimes i que és una part de tu.

I amb tristesa, veig com davant dels meus nassos, l’escola va adoptant un sistema basat en la manera de fer d’un cert grup de gent que no s’adiu a aquella filosofia que m’havien ensenyat. Persones que han portat amb les seves matrícules, el consumisme, la llei del mínim esforç, les faltes de respecte, la ignorància, l’individualisme, i el menyspreu cap a la cultura. A aquells que sí que s’identifiquen amb l’escola, en canvi, els deixem de banda.

Sí, potser les primeres persones són més nombroses, més sorolloses, però això no justifica que l’escola faci ulls clucs als problemes. Sento un desànim profund quan puc observar que s’actua amb indiferència.

 

Indiferència davant la guerra de les classes.

Indiferència davant la violència.

Indiferència davant l’odi.

I el pitjor, indiferència a les coses ben fetes.

 

 Com si res estigués passant.

 

 Mireu, jo sóc una persona molt emotiva, i sempre em faig les coses molt meves. Casa meva, la família, l’escola, l’escriptura, el poble, la ciutat, la meva nació, el meu país, el meu estat evidentment, no. I l’escola en concret, està situada en una posició molt elevada d’aquesta llista. Representa molt per mi, set hores diàries durant més de tretze anys! Això són moltes hores, molts sentiments, molts conflictes, moltes alegries, molts records. Tot t’uneix. T’estimes als professors, als companys, alguns pares, l’ambient, l’aire fresc del nostre turó, les pilotes de futbol i sobretot, la sensació de que tu hi pertanys, a tot això, que hi tens un racó guardat, que en formes part.

 

No ho sé. No ho entenc.”