Un excel·lent merescut. Pel·lícula brillant.

Tècnicament, una banda sonora magnifica, i una fotografia explèndida. Treballa molt en interiors, però quan surt fora, (una o dos escenes) el paisatge és fantàstic. Una estructura dramàtica molt ben construida, i montada, diàlegs interessantísims, faltats de, potser, contingut manifest, però a bullir d’un subtext molt subtil.

És com una escultura ben moldejada, amb curves suaus i agradables, com colors vius però gens estridents. Un passeig per recordar.

 

El tema es filtra entre l’obssessió, la dependència, l’art, la vellesa, la por, l‘altre bellesa, la coneixença en la parella. Malgrat tot, considero que el tema estrella és la soletat.

Un intel·lectual i professor de prestigi, de certa edat, vorejant jo crec, els seixanta llargs?, interpretat per Ben Kingsley, disfruta terriblement el sexe amb noies joves, normalment alumnes. Un bon dia, però, apraeix Consuela (Penelope Cruz), que és especial. A final de curs, ell l’intentarà seduir i començarà una història d’amor.

El millor de la pel·lícula, crec, és la seva subtilitat, la seva capacitat per explicar una cosa mica en mica, prou a poc a poc per deixar-te pensar, per deixar endinsar-te en la música i moviment de la pel·lícula. Algunes persones, he d’afegir (malgrat que em dol), m’han comunicat una forta sensació de que la pel·lícula és lenta. Bé, a part de ser una Isabel Coixet, he d’admetre que a mi se m’ha fet molt tranquil·la i envejablement planera, cap moment m’he sentit sobreexposat amb acció dramàtica, ni en cap moment he hagut de fer un esforç per tirar endavant.

Repeteixo, pel·lícula brillant. De les millors que he viscut des de fa temps. Em quedo aquí, per aquells que encara no l’han vista. Més endavant, quan l’hagi pogut tornar a veure i la tingui fresca, ampliarem el post.

Fins llavors,

Salut i Independència!

lakk.