En honor a una blogger experimentada i terriblement enlluernadora i imponent, cervellet -crec que hi ha un rerefons espiritual que tots desconeixem- del darrer apogeo de blogs interessants. La seva força fa que perdem la noció… de tot.
El poema, també en la línia d’exaltació poètica recent.
Quan penso en mi mateix, em busco, en les línies que escric, en les mirades i paraules, en els petons i els somriures, és llavors quan m’elevo en una barreja d’agonia existencial, i un plaer immens en observar-me, i potser, sí, perdo el sentit de la percepció del pes.
A l’altra banda del vidre,
una ombra d’una transparència espectral,
tallada per les imatges d’una tarda comarquinal,
em mira.
El bigoti afaitat, emmarat de responsabilitat,
unes dents blanques, una llengua que les repassa,
una barbeta erigida que emet una voluntat lluitadora;
transparent i acusador.
Em repassa buscant les insensateses,
intenta equilibrar el meu instint, i la
distesa capacitat de raonar.
Impertorbable m’observa,
expirant els meus anhels de respostes,
atracant dels llavis les paraules.
L’estudi en una penombra estiual,
a fora els ocellets, el vent, la fresca,
el sol que es pont, però no a la vista.
Què vols?, l’eco em respon.
Salutacions de part d’un al·ludit! Veig que vostè ja ha avançat en la creació literària bloggística. A abarognòsia, paradoxalment, alguns encara notem el pes de la inexperiència: esperem que mica a mica ens en poguem desfer i ser així conseqüents amb el nostre títol (tot i que aquest sorgís atzarosament).
Pel que fa a la poesia d’avui, el felicito i li transmeto el meu sentiment d’intriga:
- Al final, què volia?
Salut!
g.
Per: g. el Maig 22, 2008
a les 7:19 pm
Salutacions retornades!
M’afalaga que consideri el meu blog avançat, malgrat que si observa el meu calendari, se n’adonarà que no es remonta més enllà del Març. Aquí l’inexperiència també pesa.
Estic segur que la seva creació a Abarognòsia serà molt interessant i fructífera, està vostè acompanyat de gran capacitat i aptitud -per no comptar la seva pròpia-.
Pel que fa al poema, si regira una mica per aquest jove blog, descobrirà que l’existencialitat és un problema que em preocupa. Saber qui sóc, en quina mesura humà o animal, què escolleixo jo, i què el meu destí, quin poder tinc sobre el món que m’envolta i sobre el meu propi.
Què vull? De fet de la frase jo en faig dues interpretacions. Una d’elles seria l’individu real li pregunta a la seva imatge espectral què vol, o sigui que s’ho pregunta a ell mateix. En aquest cas, la pregunta busca una resposta de caire completament existencial. Què vull de la meva vida? Què vinc a fer aquí?
L’altre forma de veure la pregunta, és veure-la no com un Què vull?, sinó com un Què vols? o un Què vols de mi?. Perquè m’assetges constantment amb la reflexió, amb la qüestió, amb la distància? És aquesta dèria per trobar la veritat que ens fa grans als poetes i artístites, per rebuscar en cada gest, un perquè.
Malgrat tot, “l’eco em respon” va dirigir clarament la pregunta a la primera interpretació.
Bé, en tot cas, espero que estigui satisfet amb la meva resposta.
Seguiré el seu treball!
(de fet ja vaig comprar Oda a la cobdícia, i no em va saber gens de greu)
Moltes gràcies!
lakk.
Per: lakk el Maig 23, 2008
a les 7:40 pm
Salutacions d’un altre al·ludit!
És gratificador veure com en aquest nou però apasionant món dels blogs els joves tenim alguna cosa a dir..i també és gratificador veure com iniciatives com les d’Abarognòsia són ben rebudes fins i tot abans de començar a escriure-hi alguna cosa.
És una aventura que comença ara però que no sabem ben bé on durà, és realment la sensació de posar-se en grup dins un projecte d’on només en podem treure coses bones..que sempre són benvingudes!
I bé, sobre el tema de l’existencialitat, suposo que en major o menor mesura és un tema que ens ronda a tots i ens fa pensar, el determinisme en totes les seves formes, la llibertat com a valor bàsic per a l’home, el sempre difícil equilibri entre els instints i la raó..en el fons si tenim alguna cosa a dir sobre nosaltres, o això està tot venut..
El seguiré llegint!
Salut!
a.
Per: Reca el Maig 25, 2008
a les 4:26 pm
Vaja vaja… És a dir que vostè s’emmarca en un dualisme antropològic… Interessant. No hagués imaginat que la pregunta tenia un rerefons existencialista. Et dono la raó quan dius que l’existencialisme és un problema. I greu! Quin és el sentit de la vida? Viure! Què més que això!? Ens podem plantejar què volem fer en moltes situacions… però respecte de la vida només hem de prendre una decisió: viure o suïcidar-nos. Jo ho tinc clar.
Ah, i gràcies per comprar el meu llibretet! No econòmicament parlant, els beneficis van a parar a les arques de l’escola, però si que t’estic agraït pel fet de tenir la paciència de llegir-lo!
Salut!
g.
Per: g. el Maig 25, 2008
a les 4:56 pm
Començo a distingir el seu estil, Sr. Lakk, i mira que no puc vanar-me d’haver llegit gaire cosa seva… la forma del poema m’ha recordat un relat que em comentava, en columnes, per canviar la forma, recorda? Segur que ho recorda. I és que a vegades costa intentar deslluirar-nos una mica de tot i recórrer nous camins nus, oi?
Bé, pel que fa l’entrada pot comptar com d’elogiada em vaig sentir quan la vaig llegir, no? A vegades, fins i tot les egocèntiques xerraires sense fre, que aconsegueixen fer el silenci al seu voltant (ja sigui per interès, respecte, o per un to de veu un pèl massa elevat pels timpans d’alguns), rebem amb molta il·lusió, il·lusió nua de sopèrbia, una lloança com aquesta
I bé, ràpid endevinem com s’ho han pres els altres membres d’Abarognòsia…
Per últim m’agradaria incidir amb això que el Doctor G. diu: “viu per viure” que la vida, al cap i a la fi, només rep respostes a través de l’experiència viscuda (reiterant amb tota llibertat)
Salut i petó, Jove-Senyor-Lakk comarquinal!
m.
Per: m. el Maig 25, 2008
a les 5:32 pm