Ràbia -provocada probablement per un deix d’intolerància innat que a poc a poc intento deixar enrrere-, quan sento aquelles paraules altre cop.

“Qué fort!”, “És que tu creus?”, “Imagina’t!”

Expressions col·loquials que intenten donar una alta dosi de sorpresa, d’admiració i raresa a una banalitat. Intentar fer especial cada moment del dia, cada acció, cada pensament, usades, especialment, per un arquetip molt pronunciat de persona. Persones ignorants, sense personalitat, influenciables, superficials, conformistes…

Les trobes arreu, al tombar la cantonada, surten de sota les pedres. Imagino aquesta actitud com una manera d’intentar apaivagar aquest sentiment de soletat postmodern, aquest buit que senten els ignorants, aquesta sensació de no ser ningú. Com a defensa psicològica, comencen totes aquestes persones a donar importància a tot, a viure en un conte de fades, a sorprendre’s per cada minúscul fet. Així s’aniran sorprenent de tot el que facis, i evidenment aniran fent exclamacions com les d’abans quan expliquis alguna cosa que no entra dins la seva ment petita i desocupada. Tot, però, els farà gràcia, tot serà, com he dit, sorprenent.

Malgrat tot, no entendran que facis una cosa fora de la bogeria normal. Per exemple, els farà molta gràcia i se sorprendran quan surtis a ballar sota la pluja, o pugis al terrat a mirar les estrelles en un dia de núvol, perquè això, de fet, és normal. És el que surt a les pel·lícules, el que expliquen les comèdies romàntiques de Hollywood -que són les úniques pel·lícules que miren-. En canvi, no podran comprendre, i tampoc els farà gràcia -potser els hi surt fum del cap- si els dius que has memoritza’t un poema sense que ho demanés cap professor. Tampoc entendran que no surtis de festa perquè vulguis llevar-te d’hora per anar a córrer. Això no ho entendran. Per ells té molt més sentit una fantasmada televisiva que qualsevol altra cosa.

M’agradaria resaltar d’aquest arquetip social, la seva minimalització mental. Em refereixo a la seva estructura mental lineal. Persones que no han desenvolupat -a grans trets- una ment amb diverses dimensions, sinó que s’han creat només pensant el moment. No raonen, i si ho fan, han de fer un gran esforç similar al d’aixecar un gran pedra que t’oprimeix -l’ignorància. Si els demanes pel seu futur, si els demanes que t’expliquin una cosa, si els fas pensar, et demanaran simplement que no els compliquis la vida.

Això sí, seran unes bellíssimes persones. Preocupades per tothom en tot moment, et preguntaran com estàs constantment, però no com un intent d’inciar conversa, sinó per un sentiment interior de voler preocupar-se de com estar tothom, com si fóssin uns salvadors divins. De fet, aquesta faceta que considero la única bona en aquests tipus de personatges de la vida, la veig una mica desgastada. Em dóna l’efecte de ser un simple intent de reclutar amistats i favors per així tenir una excusa per poder acoplar-se a tot arreu -un altre dia ja parlarem d’aquesta bondat artificial i interessada-.

 

Bé, en honor a l’estupidesa compulsiva, aquella que altera fisiològicament el pensament…

 

Moltes merçès!

 

lakk.

QUE LES MEVES LLÀGRIMES DE RÀBIA, OFEGUIN LA VOSTRA IGNORÀNCIA.

 

PS: Si algú coneix la procedència de la cita, agriria la seva col·laboració…