El ciutadà Reca m’ha inspirat profundament amb el seu escrit, sobre el paper de l’església, i donat que Pafiam en el seu blog, em va demanar una mena d’alternativa, que ensenyés les meves cartes…

Així, que què és Déu? Suposo que un expert en teologia o filosofia ens sabria fer una bona descripció de l’assumpte -deixo la porta oberta a possibles aludits… En tot cas, el que veig molt clar, és que no hi ha cap tipus de presència racional sentada en cap tro majestuós -i evidentment diví- que condemna, jutja, crea i fa i desfà. L’evidència d’aquest fet, es troba en la realitat. En les persones, en el sistema. Com una presència divina podria permetre aquest món? Com? Podria ser que Déu fos una mica… burrico -descartem, llavors, que sigui diví-, que Déu fos malvat -descartem, llavors, que la bondat sigui divina, i parem, ja, de pregar i lloar a Déu, per favor!- o… -s’acceptem noves idees originals.

A part d’idees, així, surrealistes, Déu se’m presenta com una energia divina, universal. Tota l’energia podria ser Déu, ell mateix, dipositat en cada una de les molècules, àtoms, en la matèria, l’antimatèria…

Llavors hi ha la raó, la divinitat més divina de totes, la que ho controla tot. No només la realitat material, sinó també la intel·lectual. Déu llavors sí que ho controlaria tot, però ens hauria deixat als humans -el que sembla la seva raó d’existència- l’opció de formular la nostra divinitat, el nostre coneixement. Ens oferiria descobrir el nostre món i treballar-lo.

Ara, en qualsevol dels altres dos casos, el que és evident, és que una institució com l’església cristiana, no s’enten.

Dedicar-nos a posar normes i més normes, a crear un filosofia de vida, una religió, predeterminada per tothom. Perquè, si el que vol la nostra divinitat racional és una mena de caos organitzat, un munt de persones, amb un munt d’idees, amb una munt de visions i perspectives diferents.

Si entenem Déu com energia, llavors construïm una universitat de física, on es construeixi un coneixement sòlid entorn d’ella.

Si l’entem com la raó, aah! Llavors necessitem una escola, en què els seus alumnes, deixebles, aprenguin a pensar, se’ls ofereixi alternatives, diferents pensaments, diferents camins al coneixement… Llavors els mestres serien una mena de sacerdots, de servents del coneixement, potser vestirien sotanes, o no, depenent de la seva fe, i un bon creient, un bon practicant, un bon fidel, seria un bon pensador, un bon crític.

I també es podria seguir el camí de l’amor, de la fraternitat, i per suposat, de la llibertat.

Així, que què ens fa falta, creure més en Déu? Canviar la nostra visió d’ell? O potser fer una política de l’explotació divina un mica, diferent?

Penso potser, si nosaltres, els que no veiem a Déu assentat en el seu tro majestuós -i evidentment diví-, no som fills, d’això, d’un Déu menor que ens ha donat una llibertat que alguns no saben entendre, i que tracta als seus fidels, com a estranys pensadors, en la mandra col·lectiva.

 

Salut i Independència!