L’existència és un cicle, que s’acaba. Tots ho sabem, acabarem morint. Potser és la mort, la part més maca de la vida, en el sentit que la contraposa, i la fa possible, i, més que possible, la fa finita.
Però bé, si la nostra vitailtat no ens permet veure amb bons ulls la mort, si més no, no podem deixar de respectar-la, i evidentment, no ignorar-la o evitar parlar-ne.
Últimament la fal·lera flowerpower i infantiloide, sobretot present en els joves -que de vegades, malauradament s’evoca en el pensament d’alguns adults…-, fa, però, d’aquest tema, un tabú, immensament més prohibit que el del sexe, la política o… que sé jo… la cultura!
Ho atribueixo a la exponencial evasió de responabilitat i creixement d’una immaduresa, crec provocada per la recent erradicació de serietat i projecció personal, com de la família. La ignorància, la falta de personalitat, porta a la còpia d’aquelles coses que ens agraden, si més no passa en els nens petits, que irremediablement els trobes de tant en tant dient amb moviments rítmics “trompa, trompa…”. A mi, em dóna l’efecte, que també succeeix en esferes d’edat biològica més avançada; joves que en inspirar el fum pestilent del seu cigarret, estant imitant als herois fílimics de les superestrenes de Hollywood, o que en baixar-se els pantalons fins als límits del destape total, volen pertànyer a la globalitat, volen ser normals.
I qui hi ha darrere de tot això? Doncs segurament el grup Bilderberg hi té molt a dir, una massa inmadura, ignorant i sense capacitat de confrontació és susceptible a les variacions del vent, i, dels diners…
En tot cas, la televisió ajuda a introduir aquest funcionament. A TV3, la teva, trobem Ventdelplà, No em ratllis! o La mare que els va parir! -entre d’altres- que ja participen activament en la causa i que evidentment ja podrien ser objecte de debat per a un post propi.
Així, trobem tot de joves sense maduresa suficient com per poder afrontar les veritats de l’existència, ni per assumir responsabilitats, però que sí poden fer el que els plagui amb la seva vida, podent prendre decisions que no corresponent amb la seva activitat adulta. I els pares, pobrets, també hi posen cullerada, atribuïnt la diversió com a únic ingredient de la joventut, permetent actituds irresponsables amb activitats molt adultes. Joves que prenen moltes decisions però que no prenen responsabilitats, que són adults per allò que els interessa. I els pares, davant d’aquesta situació, van afluixant, i afluixant. Se’n pot dir consentir o cuidar, segons com es vegi, però és per sobre de tot una sobreprotecció que ofega molts cops les aptituds personals i que deixa els joves reduïts a una frenètica acció del i pel divertiment.
Abans de sortir de festa, d’anar a esquiar… hauríem de poder afrontar la mort i no abaixar el cap, hauríem de tenir un mínim de maduresa emocional i intel·lectual.
Quan diem HO SENTO, que signifiqui
em sap greu el que ha passat…
I MAI
em sap greu haver tret el tema, haver-la cagat…
això ja està engegat…
lakk.
Salut i Independència!
