Em sento responsable indirecte del vessament de sang. M’hi sento perquè el meu nivell de vida, els meus luxes, els meus plaers, són aconseguits en gran mesura per l’expoli d’occident a orient, un expoli que comporta molts cops, quasi sempre, guerres. Probablement molts sabeu com cou això per dins, quin mal fa a un mateix…

Això sí, no em sento tant responsable com aquells que van començar aquesta tragèdia. Els primers colonitzadors, que van posar per davant conceptes volàtils com l’economia i els diners, per davant de conceptes molt empírics com la vida i el sentiment. No em sento tant responsable, tampoc, com aquells que han seguit la tragèdia. Els últims globalitzadors, que amb les grans corporacions amplien el seu poder econòmic amb el negoci de la guerra, o de la Pau, segons com es vegi.

Aquest sentiment d’impotència és molt gran. És portar un pes a sobre, molt, molt gran. Saber que amb els teus impostos es financien exèrcits, saber que en nom de la llibertat es mata a tanta, tanta gent…

I penso si no és molt hipòcrita dir que realment un se sent malament per aquests problemes de sang però segueixi participant del mateix sistema que ho promou. Sóc conscient que criticar el problemes ja és una activitat positiva, sentir-ho encara més, però després de les crítiques, tot es queda en un no res… sento que és poc, molt poc el que s’aconsegueix…

La resignació és el teu suicidi quotidià. Ho va dir Balzac si no vaig errat.

Resignar-nos tampoc és una solució vàlida. Per mi, la solució és no participar d’aquest sistema fals i hipòcrita, demagòg i confús, sobretot confús. I per no participar-hi, la solució és canviar cada detall de la nostra vida -si és que s’ha de canviar-, i no només en les detallas més evidents, sinó també en els que potser no ho són tant.

Començaria pels petits i seguiria amb els grans, com a ordre de les coses, constituir una base, i després construir, construir… Però els detalls que passen de ser detalls a ser grans fets, grans aconteixements fan tant i tant mal als ulls que, potser, començaria per aquests. Em referixo als resultats electorals, a la televisió sensasionalista -començant per TV3…-, a tota aquesta demagogia constitucional… En els grans polítics espanyols i catalans se’ls hauria de llegir l’informe anual d’Amnistia Internacional, no crec que quedessin gaire nets…

Però els petits, els detalls petits sí que estan al nostre abast. Potser en defugim l’importància acudint als grans detalls, però són allà. Són detalls ínfims però que tenen una importància simbològica, una importància d’actitud. Passem d’ells amb les decisions més estúpides, però que no són volàtils, són crucials. Pot ser simplement comprar una Coca-cola, pot ser simplement el to de veu en una conversa, pot ser simplement una mirada.

És aquell moment, aquell precís moment, aquell segon, aquella centèssima, quan perilla aquell centímetre de nosaltres: la nostra integritat. L’home de salvaguardar, sinó perdem tot el que tenim. No podem vendre la nostra gran integritat a conceptes tant banals com la gandularia, la luxuria, l’acceptació social… No, mai.

Ara o mai.

És el títol d’una cançó d’Obrint Pas, és moltes coses. Per mir és un lema, és un instint. És aquell instant on has de decidir, el camí que per tu és correcte, o el còmode. Quan em dic Ara o mai, m’estic advertint que si esculleixo malament, perdré aquell centímetre de nosaltres mateixos que mai hem de perdre.

 

Per tant, ara o mai.

 

Ara, o mai.

 

LLUÍS LLACH – I SI CANTO TRIST…