Cada dia, em dóna l’efecte d’estar-me donant cops, un rere l’altre, sense parar, contra una paret, dura, imperturbable. Suposo que és el que deia Arnold Wesker a “The kitchen” -obra que, per cert, costa de trobar a les llibreries habituals-; “és com trobar-se una muralla, altíssima que és impossible de saltar”. Aquesta muralla dels homes menys que homes, aquesta muralla que és l’humanitat en si mateixa, en la seva forma més pestilent.

Veig persones i persones al meu voltant sense somnis, sense voluntat. És tant desesperant descobrir com tant poca gent sent el poder que realment porta dins, que costa no perdre l’esperança de construir un món millor. Si no podem ni entendre com amb la nostra ment, el nostre cos, el nostre cor, la nostra ànima, tots plegats podem aconseguir qualsevol cosa, com podrem no deixar de caure en el pou de la rutina escleròtica, constitucional i ignorant. A l’entorn més immediat se senten veus constants, cíniques, que ens diuen que no podem, que no som res, que no som ningú. Ningú ens explica que podem crear un somriure, que podem crear vida, que podem córrer, que podem conquerir muntanyes, llacs, que podem sentir l’aire i la pluja. I no és això suficient?

No. Sembla ser que és molt més important la imminent degradació física de cada un dels individus del sistema, la seva degradació mental en programes televisius infectes com Ventdelplà, o la seva participació a les urnes.

I mentrestant, aquest determinisme absolut i inamovible. Mentiders, estafadors, lladres i manipuladors, ell mateix però, us ha posat un entrebanc, que sóc jo, i molts d’altres. Com deia Martí i Pol:

 

“I tanmateix, la remor persisteix.”

 

lakk.

Salut i Independència!

 

YAEL NAÏM – FAR FAR, una cançó bonica, prou adient…