La Dictadura de la Incompetència…

… o la defensa de Statuo Quo.

Els moviments socials d’esquerres tenen un problema: es creuen representatius, però no ho són. Encara que les demandes del 15M tinguin un alt suport popular, els indignats no són el poble. Són una part. Només una part. Qui sí ho té clar és Anonymous, que en el vídeo-documental sobre l’operació 20N ja defineix un gran segment de la població com a zombies. Ben fet.

Mal em pesi, els únics zombies no estan al sofà del destrossat món en el que vivim. De zombies n’hi ha molts també a les assembles populars dels pobles i les ciutats, i evidentment estaven també alguns a plaça Catalunya. Zombies babaus que apliquen la mateixa forma de funcionar en la seva particular revolució que les dinàmiques de coacció en les institucions que en teoria es volen “canviar”.

Però a qui es vol canviar si les opinions divergents a plaça Catalunya es rebien amb xiulets, si els dinamitzadors de les comissions i sobretot de les assemblees generals no aplicaven rigorosament un sistema de decisió assembleari i conduïen el debat com volien, i si molts dels assistents, o sigui, potencials votants no sabien què es votava ni quin sentit tenien moltes de les votacions?

Va ser molt bonic presentar-te a plaça Catalunya i començar a votar una cosa o una altra. De veritat que ho va ser. Sentíem, si més no jo, que entre tots no se’ns escaparia res, que entre tots trobaríem bones solucions, que entre nosaltres hi havia gent molt bona fent molt bona feina. Però la realitat va acabar essent, que el moviment va necessitar la violència repressiva de la Generalitat, de Felip Puig, per sortir a les notícies, on tampoc no va poder expressar amb claredat el missatge de l’Acampada.

Jo vaig llegir a més d’un lloc algunes dinàmiques poc democràtiques, poc assembleàries dins l’acampada. I això no ha de desanimar a ningú. De fet, una bona acampada, seria aquella en què la crítica de la mateixa acampada, fos el pa de cada dia. El 15M ha aportat grans coses, en segueix aportant i en seguirà aportant en el futur immediat, i, esperem, llunyà. Però una pregunta em roda pel cap incessantment. Com es pot exigir, voler i treballar pel canvi d’alguna cosa, si tu mateix no t’apliques aquest canvi? El canvi comença per un mateix, oi?

Doncs va, com podem demanar a certs banquers, polítics i empresaris, que deixin de defensar el seu Statuo Quo, quan, de fet, nosaltres no deixem de fer-ho també? O sigui, que en comptes de la dictadura d’uns quants, volem la dictadura del poble?

Quants metges no han denunciat a companys que havien comès faltes garrafals per corporativisme mèdic? Quants professors han, repetidament, donat classes vomitives mentre llegien el diari i feien treballar els estudiants copiant i copiant exercicis? Quants professors universitaris s’han preocupat per la seva classes tant poc com pel pentinat de la seva mascota particular? Quants estudiants han defensat la reducció de la 3a matrícula quan hauria de ser impensable per a un bon estudiant (no dic intel·ligent, dic treballador) suspendre una assignatura més d’un cop quan aquests estudis estan subvencionats públicament? Quants treballadors enviarien a la merda el món en el que vivim per conservar el seu lloc de treball?

Qui són els còmplices de la seva barbàrie, de la seva violència? Tots nosaltres. I ho ha treballat això el 15M? Ha denunciat aquest corporativisme popular en determinats segments de la societat? NO! I és una vergonya. Aquí l’Statuo Quo el defensa tothom, tothom es salva el cul com pot.

La democràcia directa avui en dia es transforma en utopia quan s’aplica o s’intenta aplicar amb tant indisciplina. Les extenses limitacions d’espai, temps i recursos ofereixen una realitat desoladora per la revolució en una casuística extremadament crítica i volàtil dels ciutadans. Potser abans se li permetien més coses als partits, als sindicats… ara no.

El 15M no és multitudinari en gran part per la passivitat de les persones, però també per no atacar fonaments molt forts del sistema capitalista que podrien haver estat contundents victòries vers les multinacionals i els bancs. Quins són aquests fonaments? A la propera entrada ja en parlaré.

Els joves compromesos, les ments crítiques i divergents, són tant escassos com les victòries socials. Islàndia ens omple d’il·lusió, però fins i tot des d’allà ens arriben notícies de que tot no rutlla tant bé. Tahir i la primavera àrab no sembla que puguin donar-nos tanta esperança quan s’olora el tuf de l’FMI, el Banc Mundial o Bilderberg i G8 al darrere.

Un jove treballador i intel·ligent té futur en el sistema podrit en el que vivim. Ha d’arriscar-ho per posar-se al costat d’altres quan la repressió li pot costar tota una carrera professional brillant?

Evidentment que hi ha feixistes, privatitzadors i estafadors. De corrupció n’hi ha molta. Però totes aquestes disfuncions del sistema tant públic com privat (alguns s’esforcen en intentar demostrar com d’efectiu n’és aquest últim) no fan més que evidenciar el real problema de la humanitat: la ignorància, la por, l’odi, l’egoisme, l’ansietat…

No hay pan para tanto chorizo! Correcte. Però tampoc hi ha feina per a tants ganduls, incompetents i penques. Si miréssim tot el que ens roben aquests lladres… ui!

En crisi, la mala llet és l’esport nacional. També l’enveja, la ràbia i la mala educació. De què va tot això? El poble està preparat per revolucionar-se? Qui ha de governar, alguns dels borregos que parlen sense saber, que critiquen sense pensar? Passo.

Hollywood ens ensenya a confiar en les persones, però realment podem?