D’acord sí, no m’encanta la festa “convencional”. I què us he de dir? Doncs que la trobo depriment, degradant, hipòcrita i faltada de cap sentit de la responsabilitat. No ho sé si se’n podrien dir més coses en sentit genèric… Amb una certa por de que això no es degui a un dogma irracional gravat a la meva “íntegra” moralitat, trobo arguments completament racionals i tangibles d’aquesta realitat.

El més tangible i provat seria la “ressaca”, els resultats inesperats com embarassos no desitjats o contraure malalties de transmissió sexual, el vandalisme, la impossibilitat de raonament o la mort sobtada per la reducció d’una velocitat enorme en un xoc instantani.

I la meva pregunta, espero que sensata, és: aquest enorme sacrifici, és compensat per una diversió i enriquiment satisfactori? La resposta personal i potser intransferible és no. I, qui sap si, soprenentment, no sigui que la diversió i enriquiment de totes aquelles persones que respondrien sí, no sigui, més que plaer, una reducció del costós cost de l’hàbit de la justificació de felicitat en detriment del benefici de la pròpia producció de plenitud. És a dir, pels que us hàgiu perdut en aquesta frase tant llarga i farragosa, el que volia expressar és la sistemàtica destrucció de les eines pròpies intocables (alguns cops desconegudes) inherents a l’humà que poden proporcionar de forma gratuïta un benestar increïble i que reforçat amb una relació social, un enriquiment cultural i la recol·lecció de vivències increïbles poden aconseguir un nirvana molt buscat i poc trobat a les discoteques internacionals.

Aquestes eines són els sensors que treballen el que jo entenc per “espiritualitat”, que, repeteixo, per mi, no és ni ha de ser més que meditar sobre un mateix i sobre l’obscuritat de l’ànima humana i del món, que trobar, buscar, conèixer i prendre consciència de cada part d’un mateix, molts cops, o casi sempre, amagats a les banalitats que ens tenen entretingut al dia a dia.

Des d’una perspectiva més aviat econòmica, social i política (si és que l’anterior no ho era) puc assumir, penso, que anar de festa, de discoteca, és purament de dretes o si més no capitalista. És sortir i consumir, tant com es pugui, assumint dogmàticament que tot allò que fas és agradable encara que no ho sigui. Una mica com fumar, que també és molt capitalista, consumir i consumir encara que no agradi i encara que se sàpiga que no és bo pel cos.

Fent comptes… Una consumició costa aproximadament entre 4 i 6 euros (tampoc sóc un expert, potser és més), i la mitjana optimista és que es fan 3 consumicions per “sortida”. Això porta a un cost de entre 12 i 18 euros només de beguda en una nit. Suma el cost del transport, del temps perdut l’endemà, de la possible entrada a l’establiment i de l’enorme risc a que l’alcohol en intravenosa no t’impedeixi de actuar correctament davant un situació determinada.

Vaja, sort fiesteros reaccionaris!

Jo me’n vaig a la muntanya a veure les estrelles…

Salut i independència a l’alcohol!

lakk.

ps: per no parlar del masclisme de la festa… en el vídeo de sota, vaja, els Black Eyed Peas em cauen molt baix…

BLACK EYED PEAS – I GOTTA FEELING

ELS PETS – A VEGADES EL MÓN EM FA POR

Un home entra en un bar. Demana un cafè.

En el món del lliure mercat el cafè tindrà un preu, determinat per les lleis de l’oferta i la demanda. Aquest preu estarà determinat per l’entorn, per diverses situacions o per impostos. L’home que entra al bar, com alguns altres milions de persones, treballa i produeix, bescanvia factors de producció (hores de treball, drets de propietat…) que ell té, per diners. Amb aquests diners, com alguns altres milions de ciutadans, satisfà algunes de les seves il·limitades necessitats i alguns dels seus luxes.

Depenent de les preferències de totes aquestes persones, alguns productes tindran més demanda, i aquesta alta demanda farà que augmentin els preus ja que moltes persones volen el mateix producte. Donat que el criteri perquè es faci la venda és el millor benefici pels dos agents, venedor i comprador, el valor del producte l’establirà el qui pagui més, doncs serà el qui més benefici li donarà al venedor. Podrien haver-hi altres criteris, com que el venedor triarà entre els compradors, el més bonic. Tanmateix, el del màxim benefici sembla més suculent…

Aquest funcionament extrapolat al món, sumant-li milers de condicions estatals i financeres, sumant-li lobbies i monopolis, ens dóna, com a resultat, el món on vivim. Un món de crisis, guerres i fam.

Alternativament, hi ha molta gent que viu, avui en dia, en la vida alternativa. En cooperatives que mantenen un contacte mínim amb el mercat i el món exterior, pensant que fer-ho, seria incoherent a la seva ideologia. Aquestes organitzacions es regeixen per un sentiment mutu de cooperació, la idea del compartir. Se’ls diu anti-sistema, o progres o kumbas, o fins i tot okupes (alguns ho són).

La manifestació màxima d’aquest sistema em fa por i llàstima. Un món sense estat donada la descentralització extrema i la impossibilitat d’organitzar-se i especialitzar-se.

Veig una marcada incoherència en les dues formes de fer. Per una banda, els liberals proclamant la llibertat i el lliure albir. Per altra, els “antis” que malgrat no voler usar el sistema, bé que van a l’hospital si s’estan morint, bé que truquen la policia si els estan atracant. No es podria imaginar un intermig?

La especialització i la tecnologia ens interessen a tots, i ens permeten assolir un benestar i una llibertat que potser no podríem imaginar sense elles. Tanmateix, la falta de consciència i educació, com la mercantilització ens porten a un sistema corrupte, arrogant, cobdiciós i deshumanitzat.

El mercat ens dóna molta informació del valor de les coses i de les preferències de la població. El lliure mercat ens permet escollir les nostres pròpies preferències. La competència ens permet millorar i millorar (que no vol dir augmentar) i aconseguir l’excel·lència amb els incentius de la satisfacció¹.

Per altra banda, la cooperació ens mostra la part més humana de nosaltres. A més el moviment va acompanyat d’una idea d’austeritat necessària i indispensable. La cooperació permet fer xarxa social, molt important a l’hora de poder lluitar contra injustícies portades a terme amb l’ajuda de la violència i de la inculcació de la idea que els individus no tenim poder sinó que el poder només el tenen els diners.

Penso, que el gran repte de la humanitat en aquest inici, ja no dic de segle, sinó de mil·lenni, és aconseguir els avantatges de la cooperació i del mercat per poder prosperar, progressar, que tothom rebi el que es mereix, no perdre ni tecnologia ni especialització, però tampoc la humanitat que ens porta a altes hores de la nit, escriure posts que no saps si algú els interessarà.

Salut i economia!

Lakk.

MILLOW – AYO TECHNOLOGY

1.-Al darrer campionat mundial d’escalada disputat a Barcelona, podies veure als escaladors que compatien entre ells per ser els millors del món en el seu esport, parlant animadament i planejant junts l’escalada. No es podria extrapolar? Ells estaven competint… és que la competència només pot ser negativa?

El projecte de construcció d’un Karting Internacional a Llinars del Vallès crea controvèrsia. Des del meu punt de vista, hi ha algunes actuacions d’alguns dels agents implicats que em sorprenen. A Llinars, els seus habitants, sense solta ni volta, responen als arguments contraris al karting amb difamacions contra els de Cardedeu. L’ajuntament de Cardedeu es posiciona en contra del karting després de que la seva alcaldessa proposés una ubicació al mateix poble de Cardedeu. Entre mig, alguns intentem ser coherents i pensar i debatre. Em proposo, entre els qui ja ho han fet, i després de valoracions més aviat còmiques anteriors i d’altres més emotives o divulgatives, de estudiar els arguments a favor, en contra i tots aquells arguments que no són arguments però que val tenir en compte.

Manifestament, l’argument a favor més remarcable del karting, és que l’alcalde hi està d’acord. Si aquest karting el volgués fer algú altre i el senyor Martí Pujol hi anés en contra, els de Llinars inventaríem mil històries i anècdotes en contra. Aquest acriticisme llinarsenc i el seu caciquisme tradicional són el millor argument a favor que podria tenir aquest projecte. Aquesta voluntat és revestida d’interessants punts que caldria remarcar: la projecció internacional, l’economia local, l’interès general i el balanç positiu.

Anem a pams. Tot el poble de Llinars té una forta preocupació: la projecció internacional. Ja no som un poblet, ni un poble, amb unes aspiracions de poble i una voluntat d’enriquiment local. Ara som una mena d’empresa multinacional amb uns executius preocupats pel creixement d’aquesta i per la seva reputació. Malgrat tot, ningú s’ha parat a pensar que un poble amb reputació internacional per tenir un circuit de karting no recull cap dels avantatges de tenir un poble reconegut internacionalment. Aglomeracions, problemes amb la mobilitat, problemàtica social i pèrdua d’aquella fantàstica tranquil·litat dels dissabtes a la tarda a la plaça dels Països Catalans. El públic d’un karting internacional no “mola”. Tinc alternatives molt més atractives amb públics més interessants, cultes…  Si bé al cas, ja faré un post numerant-les.

A Llinars la tradició erudita econòmica ens fa entendre perquè tothom s’omple la boca amb les conseqüències per l’economia local; creació de llocs de treball i injecció de capital. Només dir que el que perdrem amb el karting té un valor incalculable que si es pogués calcular superaria amb escreix aquesta injecció de diners i el que podran donar aquests llocs de treball. Malgrat tot, remarcar que a Montmeló, després del circuit, no han aflorat negocis nous… Per bé que si que hi deuen haver nous emprenedors venent audiòfons (permeteu-me una mica d’humor…)

I finalment el assegurar que aquest karting és d’interès general. Per poder dir això, hauríem de tenir la gent avesada a anar en karts, hauríem de pensar que la majoria de la població gaudirà plenament d’aquesta infraestructura. Si això fos així, el karting de Cardedeu estaria cada dia ple. Però, com tots sabem, anar en karts és car, anar en karts i practicar el karting és, en definitiva, el que anomenaríem un esport elitista. És per això que em molesta destrossar un zona verda i tots els altres inconvenients que ara esmentaré, per construir quelcom que només podran utilitzar uns quants, i, a més, amb inversió pública. Finalment, rebutjaria l’argumentació de “balanç positiu” de molts llinarsencs, la de “a veure, encara que faci una miqueta de mal, surt a compte”, ens falta responsabilitat crec, perquè un projecte així, no surt mai a compte.

Havent escombrat per sobre els arguments a favor del karting, perquè no indaguem a perquè una colla del que es podria denominar erròniament “ecologistes” “pollosos” i “antis” es planten tant durament contra la iniciativa.

Per mi, la primera i més important, encara que la que menys força té per la seva subjectivitat i… irrellevància pública, és el mal enfocament de poble, comarca i país. No vull que Llinars sigui el poble del motor, sinó el de la natura, la pau, el coneixement o la cultura, per exemple. Tampoc ho vull per la comarca o pel país. Amb el circuit de Montmeló ja fem (i a mi, ja em sobra). L’esport del motor, ens agradi o no, tal i com s’entén avui en dia, a part de ser un esport elitista, i a part de basar-se en principis desfavorables, té un consum que hauríem d’intentar no promocionar…

Més coses: destruir una zona verda. Si fos per primera necessitat, seria el primer a dir que es destruís (sempre que es descartessin tots els altres llocs), però el karting no ho és. Si s’hi hagués de fer un hospital, una presó, un evocador, una deixalleria… diria que sí. Però un karting, no.

Les molèsties dels habitants de la zona no deuen preocupar a alguns llinarsencs. La mobilitat, el soroll i l’ambient “social” del voltant del circuit serà desagradable, i no crec que “valgui la pena”, en cap cas això resultarà a un “balanç positiu”.

El perill (o seguretat, diria jo) de conurbació imminent després de la construcció del projecte hauria d’engegar les alarmes a tothom. La unió de Cardedeu i Llinars destruirà la identitat local, promourà la destrucció de la flora i fauna d’”entrepobles” i, en definitiva, esdevindrà una mini-ciutat sense cap de les avantatges de viure on vivim.

Voldria deixar una petita secció als mals arguments o no-arguments d’algunes persones:

“Si hi ha AVE i Variant, perquè no el kating?“, en definitiva, això no ajuda a veure les factors favorables i desfavorables de la construcció del projecte de karting. A més, ningú està dient que l’AVE i la Variant fossin projectes fantàstics i que no tinguessin cap inconvenient com el té ara el karting. És que no es pot estar en contra dels tres macroprojectes? Què passa si no vols la Variant i el karting, eh? Et talles les venes?

“Nosaltres ens vam menjar la variant, ara que ells es mengin el karting“, jo, en el seu moment, essent un vailet, vaig manifestar-me en contra la Variant. Me’n recordo de la meva pancarta: “No a la variant! Estimem la muntanya!”. Ara, torno a dir que no, pel karting, i, que alguna gent que ara està en contra el karting, abans estigués a favor de la variant, només desmereix la coherència d’aquella persona, en absolut la força, validesa i dignitat de la resposta negativa al projecte.

“Els de Cardedeu ja van proposar un lloc, si tenen enveja, que callin“. Bé, torno a repetir el mateix, que hi hagi gent incoherent, no tota, no desmereix o no hauria, el missatge de molta gent que poca cosa tenia a veure amb la proposta d’ubicació del karting a Cardedeu. Segueix sense ser un argument (com els altres tres), que parli sobre les avantatges i desavantatges del projecte. Si ens quedem amb l’odi que alguns alberguen dins seu entre els dos pobles, (quina tonteria, com la de les guerres del pròxim orient, recordo) no avançarem, no progressarem, com alguns pensen que faran amb el karting.

El progrés, senyors, és fer millor, gaudint més, consumint menys, més ràpid i amb resultats més satisfactoris. El karting no és progrés, és una estratagema d’aquestes de favors i de “politiqueo”, que és la forma d’anunciar iniciatives i actituds del sistema estatal o públic, sense participar de la ciutadania, i, a poder ser, enganyant-la.

Si-us-plau, que ningú s’ho cregui, ens estant prenent el pèl. Si algú diu que sí al karting, que sigui per raons convincents, que donarà diners al poble no és una actitud responsable.

Salut i stop!

lakk.

Ahir es va estrenar la nova temporada de l’APM? (Alguna Pregunta Més?). Hem començat bé, amb bon peu, amb molt material amb el que riure, vaja, com sempre, els de l’APM? s’estan treballant una bona temporada. I els altres, la Gent APM?, doncs seguirem donant-els-hi suport al 100%.

PART 1

PART 2

PART 3

Avui he tingut la sort constitucional, estatutaria i democràtica, per dir-ho d’una forma més o menys transcendental, de passejar pels (avui) tempestuosos carrers d’Arenys, Arenys de Munt. És important dir-ho així: “Arenys, Arenys de Munt”. Hi hem de posar un accent a l’estil 007, un estil d’heroi secret, misteriós (però conegut per tothom), mediàtic i valent.

Arenys és el nostre heroi. El 13-S de 2009 passarà a la història (vull que passi a la història) com el poble que va iniciar un efecte dominó que va donar a la llum l’evidència de la voluntat catalana d’aconseguir exercir el dret a l’autodeterminació (somni de qualsevol demòcrata), i exercir-lo per aconseguir un estat de dret català, independent, democràtic i social, integrat a la unió europea. Les vil·les i ciutats catalanes tenen la responsabilitat o, si més no, el poder, de cridar ben fort “Volem i podem!”. L’evidència i la vergonya ja va significar en el seu moment la fugida d’Alfons XIII, i perquè no pot suposar la fugida de Catalunya aquest cop? Seria un somni fet realitat. La veritat és que em dóna la sensació d’estar vivint la història.

De moment Arenys ha dit que sí. Ja tenim un poble menys. Només en queden… uns 945. Arenys, en el seu cas, s’ha quedat ple de personalitats a part de paperetes. Polítics, intel·lectuals, artistes… I és que de gent, n’hi ha molta treballant per aconseguir la sobirania de Catalunya, entitats, grups, partits… Tots junts ho podem aconseguir. Jo deixaria de banda dretes i esquerres, intervenció estatal o liberalisme, avort o el sant crist. Sempre he pensat que ens serà més fàcil arreglar les coses si hem d’anar a “construir un món millor” a Barcelona que a Madrid, i també sempre he pensat que si ens han de donar pel sac, millor desde Barcelona, que si més no entendrem el que ens diuen.

En fi, que la independència no és l’objectiu final de tot, però sí un començament per il·lusionar i fer xarxa, un oportunitat per demostrar cultura democràtica, una oportunitat, per ser lliures.

Salut, i com sempre dic, i Independència!

lakk.

MESCLAT – CORRANDES COLONIALS

Salut i salut!

lakk

Quatre dies a la capital de l’imperi britànic deixen marca. Els palaus espectaculars, els museus i les galeries, els parcs gegants; a London les coses es fan ben fetes, per dir-ho així. Tot està prou ben cuidat, i la sensació aparent i superficial i potser molt determinada per les meves expectatives, és que, els anglesos (si més no, Londres ho demostra), han decidit fer cas a Descartes amb la seva “Unitat en el projecte”: sigui aquesta el fet de tothom avançant en una mateixa direcció, encara que aquesta no sigui del fantàstic agrat de tothom.

Crec que en podem aprendre d’això. No sé si posar-ho en pràctica, però tenir-ho en compte. Suposo que el “tots a una” afavoriria bastant el progrés (i que s’entengui que progrés, no vol dir creixement).

M’ha sorprès (en contraposició amb el que et pots trobar a Barcelona), la gran presència policial (gens gratuïta), el funcionament més que eficient del transport públic, la gratuïtat de museus i galeries i, en general, un comportament correcte en l’intercanvi comerical, per dir-ho així.

Vaig estar a un hotel molt bé de preu de la cadena Express by Holiday Inn a les perifèries de London, a Croydon. Croydon és a uns 26 quilòmetres de Londres, tanmateix, el trajecte amb “tren” durava poc més de 18 minuts. La freqüència de trens era espectacular, mai vam haver d’esperar més de 5 minuts per trobar un tren, i la majoria de vegades, menys. Els seients eren còmodes i hi havia taules on còmodament gent treballava en el seu portàtil. Remarcant la posició hi havia una zona de “first class”, accessible a tots aquells que paguessin un plus que mai vaig saber de quant consistia. Puc assegurar que els interventors estaven al cas de qui s’hi asseia.

Vam anar a veure Chicago (que no em va fascinar, però va estar bé), vam disfrutar d’uns guided tours per l’empresa New Europe molt ben fets, si més no el noi que ens els va fer tots, un tal Aleix, estudiant d’història de l’art (bé, antic estudiant vull dir), tots en castellà. Recomano el Camden Market a Camden Town, un lloc pintoresc per passejar. També la British Library al costat de King’s Cross (l’estació del Harry Potter, i, sí, vam visitar l’andana 9 i 3/4).

Ara mateix, em quedo aquí.

Salut i unitat!

lakk.

ELIOTT SMITH – CLEMENTINE

Posted in CULTURA Tagged: IMPRESSIONS, MÓN, VIATGES ]]> http://lakk.wordpress.com/2009/08/26/london-tour/feed/ 0 lakk camden_market_by_pietroizzo http://lakk.wordpress.com/2009/08/22/poca-cosa/ http://lakk.wordpress.com/2009/08/22/poca-cosa/#comments Sat, 22 Aug 2009 02:36:43 +0000 lakk http://lakk.wordpress.com/?p=489 ]]>

Poca cosa a dir, avui. Il·lusionat per començar un viatge a la capital de l’Imperi Britànic, que ja és molt dir, i per la sorpresa en veure amics que es fan blogs interessants.

Tot plegat, fantàstic. Aquest estira i arronsa de la vida m’agrada. L’altre dia, anant a 200 kilòmetres per hora (saltant en tàndem amb paracaigudes) des de 4000 metres d’alçada vaig pensar, encara que no literalment amb aquestes paraules, que “la vida és una aventura”. Arriscar-se es fa necessàri, com equivocar-se i tenir la força de rectificar, de fer “cura d’humilitat” i seguir, seguir estirant i arronsant.

Entre anar a Londres per un preu molt baix, que de segur no compensa l’impacte ecològic d’aquest, i veure l’afloració de nous blogs que són una eina comunicativa en la que crec molt, intueixo de forma instintiva que la vida del que critica i sent, no és fàcil. Fent equilibris entre la superació personal i la coherència amb una ideologia i un sentiment, m’he passat avui per aquí. No n’espereu molt, només que veieu que encara no m’he mort…

Apa, salut i independència!

lakk.

Ja tocava, crec, parlar del projecte de karting internacional per Llinars del Vallès. Per aquells lectors que no tinguin ni idea d’on és Llinars del Vallès (que és un poble), doncs hauríeu de posar un dit sobre de Granollers (Granollers sí, no?) i anar pujant cap al nord-est fins arribar a Cardedeu i després Llinars.

Si passeges per Llinars, no trobaràs ningú que et parli dels campions del campionat internacional de karting, la majoria de gent ha conduit karts dos o tres cops a la seva vida (alguns més, la majoria menys) i a Cardedeu hi ha un karting que mai no s’hi veu massa gent usant-lo en la seva vessant esportiva… Bé, doncs donat el gran seguiment local, comarcal i perquè no dir-ho, nacional, l’ajuntament de Llinars i la Federació Esportiva d’Automobilisme han decidit que Llinars, amb aspiracions a ser el poblet gal de l’Astèrix i l’Obèlix, és un lloc més que adient per a la pràctica de l’esport del motor.

I és tant important per Catalunya i per Llinars aquest karting, que fins i tot l’administració ha decidit gastar-se una quantiosa quantitat de diners. L’esforç s’ho val, Llinars ja es podrà conèixer al món. Un reconeixement ben agraït, ser el poble que acull el campionat internacional de karting. No es coneixerà com el poble puntal amb polítiques socials o cooperativistes, ni com el poble amb l’escola amb una filosofia educativa més innovadora i efectiva, no es coneixerà per ser el poble amb el centre excursionista més actiu i professional de la provincia o el país.

No, a Llinars volem ser famosos per tenir un karting. Això és més que interessant, és extraordinariament estúpid, i és que la gent atreta per aquest reclam com és un karting internacional, no és gent que aporti grans coses en les seves visites al motor. Més aviat hem de pensar en els lamentables actes d’incivisme que es produeixen a les rodalies del circuit de Montmeló, en els actes de borratxera descontrolada i la barriga cervezera (molt educatiu pel poble).

Tothom vol això pel seu poble. És bastant desesperant que altra gent que preferiria altres coses es dediqui, a constituir plataformes en contra. El millor per Llinars és convertir-se en el punt de trobada de tots els karteros mundials, en el lloc d’on surtin grans promeses de l’automobilisme…

Aquest és el poble que alguns volen…

ANEGATS – EL MISSATGES ÉS CLAR

WHISKYN’S – REUS

Instal·lat en el pragmatisme, últimament, m’adono dels pocs resultats de les manifestacions i de les variacions en la opinió pública. Vull dir, de què poden servir grans manifestacions en contra d’una cosa o favor d’una altra, si aquesta es segueix fent de tota manera?

Així, pensant, com faig jo, com fa en Lakk, se m’ha aparegut com a molt evident la nostra importància en el rocambulesc funcionament del món. Nosaltres, després de produir o donar un servei, aconseguim uns diners. Com els gastem? Si ens hi fixem, resulta que la majoria se’n va a bancs i caixes, i al consum de productes de grans multinacionals. És aquest sistema en què estem “atrapats”, poc favorable a la humanitat per la seva acció bèl·lica diària que mata persones, la seva determinació per funcionaments integrament consumistes i materialistes, la incorporació de valors poc saludables i la obsessió per la indústria farmacèutica i de la salut i la indústria armamentística.

Els ciutadans o al gran majoria, legitimitzem aquest poder internacional i local mitjantçant el consum i les eleccions. Consumim els productes d’empreses implicadíssimes amb el sistema i votem any rere any, polítics que malgrat saber que el sistema no funciona, per por o interès, el mantenen en el seu esplendor.

Influït per companys del meu entorn més pròxim i per persones més mediàtiques com és l’Enric Duran, he descobert l’immens espai que hi ha per recórrer en el món de les cooperatives. Des del meu punt de vista, les més interessants són les cooperatives de consum, cooperatives de coneixement, escoles lliures i cooperatives integrals.

Les cooperatives de consum són associacions de persones que s’uneixen per consumir, normalment, però, de forma responsable, justa… Diríem que l’objectiu és eliminar intermediaris per reduir despeses i així tenir un tracte just entre productor i consumidor. Les cooperatives de coneixement són també associacions en què els seus integrants comparteixen coneixement, una experiència en què pots compartir amb moltes persones el que saps i viceversa. Les escoles liures són associacions entre pares i mestres per fer front al procés educatiu de forma alternativa al sistema educatiu ordinari. Finalment les cooperatives integrals són aquelles que pretenen que tots els seus integrants puguin viure només amb l’activitat d’aquella cooperativa. És a dir, una cooperativa on hi ha productors i persones que dónen els diferents serveis que necessiten els integrats de la cooperativa, de manera que tu consumeixes el que necessites mentre dónes un servei als altres membres de la cooperativa, tothom queda satisfet i no entra en joc el sistema “oficial”.

L’interès personal per aquestes associacions és que trenquen força amb el paradigma social en què vivim: tothom s’ha de responsabilitzar d’alguna feina, tothom ha de participar de la gestió de la cooperativa, tothom té el mateix “poder” en la cooperativa, planteja valors com el compartir molt positius, posa per davant les persones i el medi ambient a les necesitats volàtils d’algun energumen. Vull fer notar que es podria fer una cooperativa sense aquestes inquietuds i principis, però els exposo perquè són els que es donen quan es posen a la pràctica aquestes organitzacions.

El que vull dir és que el boicot a les multinacionals i un plantejament cooperativista és, en definitiva, la revolució real.

Salut i revolució!

lakk.

JASON MRAZ – DYNAMO OF VOLITION

Posted in ÀNIMA REBEL Tagged: ÀNIMA REBEL, CAPITALISME, COMPARTIR, COOPERATIVES, COOPERATIVISME, ECONOMIA, GLOBALITZACIÓ, LLIBERTAT, LLUITA, POLÍTICA, REVOLUCIÓ ]]> http://lakk.wordpress.com/2009/07/08/la-revolucio-real/feed/ 8 lakk 20090531elpepivin_3 http://lakk.wordpress.com/2009/07/04/idees-pel-canvi/ http://lakk.wordpress.com/2009/07/04/idees-pel-canvi/#comments Sat, 04 Jul 2009 09:59:59 +0000 lakk http://lakk.wordpress.com/?p=462 ]]>

“Un problema no es pot solucionar amb les mateixes maneres de pensar que l’han creat”

Albert Einstein

Tendim a diferenciar els partits polítics i les tendències ideològiques polítiques en grups. Els dos grans grups són les dretes i les esquerres, però també els nacionalistes, els republicans, els regionalistes, els ecologistes, els liberals, els socialistes, els comunistes, els anarquistes, els antitaurins… Estarem però d’acord que la gran diferenciació és la primera.

Al diccionari de l’enciclopèdia catalana es fa una definició de dretes i esquerres bastant primària que no concorda en absolut amb allò que jo entenia. Defineix les esquerres com aquell partit, ideologia o política de tendència progressista, i progressista; dit de la persona o grups amb idees o programes socials i polítics avançats, no estancats en el passat. Això a la tercera edició, ampliada i actualitzada; el meu exemplar és de la reimpressió del febrer de 1995. Per a les dretes diu partit, ideologia o política de tendència conservadora, i per a conservador; [...] lluiten contra les innovacions que els semblen amenaçar l’ordre social. Amb aquesta definició la generalització és considerable.

Vegem abans de fer valoracions una definició més afortunada dels companys de l’IEC. Per a esquerres diu; que mantenen una posició ideològica caracteritzada per actituds polítiques favorables a la modificació de les estructures socials, a la igualtat entre individus i a la intervenció pública en les relacions socioeconòmiques per aconseguir aquesta igualtat, i per a dretes; que mantenen una posició ideològica caracteritzada per actituds polítiques favorables a la defensa de l’ordre establert.

Òbviament em sedueix més el segon plantejament. De fet, segons el primer, podríem dir que Hitler era d’esquerres, vaya, vaya… Amb el primer plantejament és aquell qui vol millorar el qui és d’esquerres, i ser de dretes, el de semblar, mantenir l’ordre social. Per sort hi ha hagut en la història més recent una gran diversificació; esquerres ecologistes, anarquistes, comunistes, reformistes…, i dretes monàrquiques, feudals, religioses, racistes… Es podria dir que els de l’enciclopèdia catalana han renunciat completament a l’existència de les esquerres, reduint-ho a una pura dialèctica moderna. És a dir, que el sistema no es pot canviar, i és d’esquerres aquell que és més modern. Per sort, l’IEC ha posat els punts sobre les “i”.

Això em fa pensar en l’inexistència avui en dia, en el parlament català, de cap partit d’esquerres. Ni els que s’hi fan dir o que fins i tot porten incorporat el nom, com el PSC o ERC. Suposo que amb l’arribada de la societat del benestar i el concepte estrany de que el sistema capitalista és immutable, s’han esvaït totes les iniciatives d’esquerres reals de forma representativa als òrgans de govern.

Ser d’esquerres, avui en dia, és actuar de forma no oficial, sembla evident. Però no ens ha de semblar estrany, el sistema és contrari a les esquerres, i per tant, farà per eliminar-les o si més no reduir-les, i les esquerres, en la seva iniciativa, no voldran participar d’aquest sistema que els és distant en els fonaments. Vull dir que les esquerres tenen l’únic objectiu de canviar el sistema: complicat de fer des d’ell mateix.

Considero, doncs, que es tractaria de que aquella gent d’esquerres, que creu que les esquerres són la solució a la resignació i la perdició, s’agrupés no per fer força als òrgans de poder, sinó per fer un sistema alternatiu i que quan estigués completament o parcial creat, donés carbassa al sistema capitalista de dretes burgès o multinacional en el que vivim.

És l’hora de la revolució real.

Salut i Independència!

lakk.

LA GOSSA SORDA – CAMALS MULLATS

Posted in CONCEPTES Tagged: DEMOCRÀCIA, DRETES, ESQUERRES, PARTIDISME, POLÍTICA ]]> http://lakk.wordpress.com/2009/06/29/ser-desquerres/feed/ 7 lakk ScreenShot http://lakk.wordpress.com/2009/06/07/audaces-fortuna-jubad/ http://lakk.wordpress.com/2009/06/07/audaces-fortuna-jubad/#comments Sun, 07 Jun 2009 19:19:14 +0000 lakk http://lakk.wordpress.com/?p=434 ]]>

Vénen uns dies intensos que espero que acabin bé i poguem disfrutar d’un estiu plaent, tranquil i magnífic, amb unes expectatives de futur obertes tal i com les vull.

Gràcies a aquells que feu allò favorable més agradable, i les inclemències més transitables.

LA FORTUNA ÉS PELS AUDAÇOS

…gràcies a una noieta fantàstica!

lakk

BILLIE THE VISION AND THE DANCERS – SUMMERCAT

Fa poc vaig fer un post mostrant la meva tendència abstencionista, NO SEAS IDIOTA es deia. Ara, el company Deyza amb el blog Nous somnis, noves esperances ens ha fet extensiva una informació prou important i rellevant sobre les conductes antidemocràtiques d’alguns partits, bé, de tots.

Observeu el seu post, Dèficits democràtics d’Espanya. Capítol I Eleccions europees: les paperetes. Allà hi trobareu un link a la notícia de EL PUNT.CAT, Tripijocs amb les paperetes, i altra informació interessant relacionada.

Això només fa que reafirmar la meva posició abstencionista… crec.

Vaja, salut i papereta!

lakk.

BETAGARRI – EUSKADI ANTIFAXISTA

Encara no n’havia parlat de l’Enric Duran i de la seva lluita personal però que ens hauria d’inspirar a tots. Pels que els pèls se’ns posen de punta, i no és de vergonya, sinó d’inspiració; una web, un vídeo i un llibre, Abolim la banca. Per cert, l’Enric ha estat a la presó…

Només queda ressaltar la desvergonya del senyor Cuní amb la seva “entrevista” a distància a l’Enric Duran. No cal fer-ne valoracions.

Suposo que, buscant per la xarxa trobareu altres coses, de segur tant o més interessants que les que jo he pogut trobar. Espero que torneu, i també les compartiu.

Ànims a l’Enric, la lluita del qual no ha estat en va.

Salut i Independència!

lakk.

A les barricades modernes…

Malgrat que no m’agradin les etiquetes, hi ha amb qui ens sentim més identificats amb altres…

M’ha arribat a les mans un paperet, prou bonic, representatiu de la campanya “No seas idiota”. Aquesta campanya vol animar els joves espanyols a votar. De fet, una mica, més que animar, seria amenaçar: si no votes, seràs idiota. Idiota, que siginificava a grècia, aquell que no participava de la vida pública.

Ara bé, participar de la vida pública no crec que es redueixi al simple fet de votar. Participar de la vida pública és moltes més coses: ser conscient de les coses que passen dia a dia, saber què es cou als parlaments, manifestar-se, formar part d’alguna entitat local, nacional o estatal, o fins i tot, discutir amb companys o altra gent entrebancs i qüestions que ens afecten. Com pot algú denominar-te d’idiota pel simple fet de no anar a votar?

Ja és curiós que entre els períodes electorals ningú es preocupi de que participis de la vida pública, que acaba essent només això: posar un paperet dins una caixa. No hi ha campanyes animant el ciutadà a llegir el diari, ni animant el personal a enriquir el poble amb altres coses, no, això mai. Em dóna l’estranya sensació, ja em perdonareu, de que només se’ns vol, a nosaltres, joves i grans, als ciutadans, per reafirmar la posició dels que estan al poder.

M’agraden les grans frases “Qui no vota no es pot queixar”, “Votar és un dret i un deure” o l’espot del govern, on posaven uns avis i argumentaven que si no anaves a votar era com desmerèixer la transició democràtica. Els dos arguments són criticables, primer el de que tens un compromís amb l’estat i l’altre de que no votar es desmerèixer la lluita per la democràcia. Anem a criticar-los una mica…

Que tinguem un compromís amb l’estat és quelcom bastant qüestionable. Jo, com a ciutadà, en el meu moment de néixer no em demanen si vull ser del sistema, ni tampoc m’ho demanen quan faig 18 anys, de fet, m’obliguen a fer moltes coses que jo potser no faria: el DNI, la declaració de la renta, anar pagant impostos… És a dir, que jo hagi de votar per un compromís imposat, no ho trobo bé. No dic que no tingui beneficis d’aquest compromís, però d’aquí a dir que l’estat es porta molt bé amb mi…

Després dir que no votar és desmerèixer la democràcia… Jo crec que això ho fa la mateixa classe política amb accions tant antidemocràtiques com anar a una guerra que ningú volia, com tenir una monarquia hereditària, com fer propostes sense debats darrere tot plegat (Bolonya), o posar distàncies entre el ciutadà i la classe política (cotxes oficials…). I tenir en compte que un ministre de Franco és un alt dirigent molt reconegut del PP, cosa que ningú critica mai…

Per altra banda, la meva ment inquieta cada cop em fa més clarivident que les accions i les decisions que hem de portar a terme, les hem de meditar no respecte del que representen, sinó respecte del que provoquen. M’adono, com bé em comentava un amic meu, que allò que volen combatre més els polítics és l’abstencionisme. Això em fa pensar que si tots ens abstinguéssim d’anar votar, es desprestigiaria aquesta classe política que s’hauria de posar les piles per fer que la gent votés, és a dir, l’hauria d’il·lusionar, hauria de prendre decisions serioses… El vot nul no el miren mai, ara només amb les eleccions d’Euskadi on el vot nul donava a entendre aquell sector de la població que hagués votat l’esquerra abertzale.

M’adono, potser, que si seguim donant peixet a aquestes institucions aposentades, que seguiran vivint en el seu si mentre la gent voti, no anirem enlloc més que on som ara. La gent amb mala fe, o simplement amb l’oportunisme de, per exemple, els líders catalans, no entenen les coses parlant, les entenen a jarabe de palo, doncs palo els hi donarem.

Abans d’acabar voldria deixar clar que sóc partidari de la democràcia, i que aquest post és més una crítica a la classe política i al paper del ciutadà en el context actual que cap altra cosa. De tota manera, foteu-me canya que estic fent enaltiment de l’abstencionisme!

Salut i Independència!

lakk.

BRETT DENNEN – AIN’T NO REASON

Els humans som éssers vius, animals. El nostre cos està format per teixits, formats per cèl·lules, que van conformant els diferents òrgans i sistemes. Així, els nostres músculs estan formats de teixits musculars, que estan formats per cèl·lules musculars. Les cèl·lules són l’ésser viu per excel·lència. Mentre és discutible si un virus forma part de la vida, la cèl·lula és, sense dubte el seu màxim exponent, presentant-se des dels bacteris, fins als animals, passant per plantes, protists, fongs…, totes les divisions taxonòmiques.

Doncs bé, la cèl·lula, en el seu paper de ser la base de la vida, inclou una estructura, una morfologia i una fisiologia molt complexa. Orgànuls, ADN, RNA de diferents tipus, ATP, enzims… Tot plegat fa de la cèl·lula, una eina perfecte i amb una capacitat immensa per sobreviure al medi.

L’activitat de la cèl·lula, però, no es mou per cap intel·ligència divina o no divina, ja que aquesta la creen un conjunt de cèl·lules d’una forma molt complexa. Qui, o el què, gestiona el funcionament de la cèl·lula, és l’ADN, l’àcid desoxiribonuclèic. Aquest àcid és la unió de dues cadenes d’una consecució de nucleòtids; una desoxiribosa, una base nitrogenada, i un fosfat.

Com si es tractés d’un “sistema binari” com el que fem servir als ordinadors i a la majoria d’aparells elèctrics, les bases, de les que n’hi ha 4 tipus representades amb majúscules A (adenina), C (citosina), G (guanosina), T (timina), van codificant la informació. D’una successió concreta de bases en sortirà un proteïna, un enzim, un catalitzador, amb capacitat multifuncional i que permetrà a la cèl·lula de fer un tipus de compost o un altre.

De tota la successió de bases, d’informació genètica, se’n diu genoma. El famós projecte del genoma humà que consistia en construir la successió de bases i d’informació de tot el genoma dels humans. Com se sap, però, cadascú té una informació genètica diferent, aproximadament d’un 1 per 1000 de diferència entre els humans, i d’una mica més amb animals filogenèticament propers, com els ximpanzées o els goril·les.

En aquest moment podem desxifrar amb facilitat tot el genoma, és a dir, podem escriure tota la successió. Tot i així, és cert que encara no entenem el funcionament, l’últim gran pas. I entendre el funcionament del genoma, a part del gaudi del saber, oferirà una gran sèrie d’aplicacions que costen d’imaginar. En els primers estadis de coneixemnt d’aquest potencial, podrem fabricar teixits concrets (cosa que ja sabem fer amb les cèl·lues mare) amb gran facilitat, crear òrgans sencers… Molt més endavant, podrem “fabricar” espècies dels tipus d’animals que volguem.

També els vegetals els podrem fer créixer a la nostra manera, qui sap si podrem fer créixer cases vives plantant una simple cèl·lula o animals amb una morfologia que els permeti ajudar-nos en X tasques.

El fenomen que artificialitzarem els humans de segur serà el mateix que succeix en el moment, per exemple, de la fecundació sexual, on a partir, en el cas dels humans d’un òvul i un espermatozoide, sorgeix una ésser humà, amb la única ajuda per part de la mare, de donar-li de menjar. Si us hi heu fixat, ni cap déu, ni la mare ni el pare, li diuen a l’embrió com s’ha de desenvolupar, ho fa sol, i això és el que hem de descobrir com passa i poder modificar-ho, adaptar-ho…

D’això se n’anomena jugar a ser déu. I fa molta por. Encara que sigui apassionant, qui ens impedirà de crear noves espècies d’humans, o de tenir fills al nostre aire, o de ser immortals?…  El potencial d’una cèl·lula és tant enorme que quan tendeix a zero el que falta per saber-ne, tendeix, inevitablement a l’infinit, les aplicacions i el risc de transformar la vida ja per sempre.

Tranquils tots, encara falta molt.

Mentrestant, salut i vida!

lakk.

JAMIE T. BACK IN THE GAME

Tants corrents ideològics, tantes conductes, tants estils de vida, tants plantejaments invoquen a entendre que cadascú vol que el seu entorn sigui d’una manera concreta.

Els més sensats ja accepten la realitat que no poden canviar tal i com és, i s’enamoren d’ella, n’hi ha d’altres que no. En tot cas, el que és segur, és que la realitat que hem creat els humans no la podem posar al mateix nivell que les muntanyes, les lleis de la física o les característiques biològiques dels humans. El que hem creat nosaltres es pot canviar, i el que ha creat… la realitat, no.

Així que, haver de resignar-nos a sistemes, idees i bogeries que només existeixen dins nostre, no fa gaire gràcia. D’aquí potser, les meves ganes de canviar les coses. I de passar-m’ho bé intentant-ho.

M’adono, però, que la forma com jo construiria nous sistemes, idees i bogeries, és una forma personal, condicionada per les meves circumstàncies, i que, per tant, no només busca uns certs objectius concrets, sinó també satisfer el meu desig personal. M’adono, que proposo de vegades coses que són d’una forma concreta perquè a mi m’agraden així, però que són igual de vàlides que qualsevol altre.

Em sembla que el voler que les coses funcionin d’una forma concreta, i voler que aquesta forma sigui la que prevalgui, crea un fer i desfer molt més condicionat, crea la justícia de la que parlàvem a l’entrada anterior, i la moralitat, i totes aquestes formes de condicionament.

Hauriem d’entendre que no hi ha coses justes i injustes, coses bones i dolentes, o coses millors o pitjors. El que hi ha són accions i decisions que canvien situacions i que porten a unes de noves, o accions i decisions que no canvien situacions. Aquí no hi ha bons i dolents, justos o injustos, sinó que hi ha els qui volen arribar a un objectiu amb unes formes, uns amb el mateix objectiu i altres formes, altres que tenen altres objectius i altres formes…

Buscant la humilitat que hem de tenir els que proposem, suggereixo que quan haguem de prendre una decisió pensem conseqüències i reaccions, i no interpretacions i valoracions. Per tant, que ens cenyim als fets i no a les valoracions.

Dit això, salut i Independència!

I visca el Barça!

lakk.

CANTECA DE MACAO – ALTERNATIVA LIBERTARIA

Entenem la justícia com una forma de que els dolents paguin per allò que han fet malament, o perquè els bons rebin el que es mereixen, a costa, sempre, de que els dolents paguin, és clar. Últimament tots tenim el sistema judicial que hauria de ser la pràctica d’això, però que només és una forma de fer que els que no segueixin la llei, ho paguin.

Jo em deslliuraria de les dues formes de justícia. En el primer cas perquè no hi ha bons ni dolents, sinó persones, i en el segon cas, perquè la llei només l’escriuen els que volen tenir controlat al poble.

El sistema judicial crec que ha d’existir, si més no mentre la societat sigui la que és ara, però amb un plantejament diferent; ens hem de preguntar què volem, i després actuar en conseqüència. És a dir, l’estat no ha d’imposar una multa o una pena penitenciària en relació a la infracció que ha comès, sinó que ha d’imposar quelcom que provoqui una nova situació que ens sigui més favorable. No imposar penes, sinó remeis.

Un exemple: un home roba una botiga. La feina de la justícia hauria de ser analitzar perquè la ha robada i buscar la forma de que no la torni a robar, si és que el que volem és que no es robin botigues. En aquells casos que no sigui possible de solucionar la situació, llavors la solució serà la reclusió definitiva de la llibertat social, que no vol dir una reclusió física, sinó una fórmula que no permeti a la persona de robar més, per exemple.

Aquest sistema és més complicat, més treballat, però si més no arregla les coses que ja s’han espatllat, des de la perspectiva d’un cert nombre de gent, evidentment.

Quan diem “No és just” és per això, la solució o alguna acció, no ens acosta a la situació que desitgem, oi? Bé, de vegades fins i tot tenim alguna excusa, com que allò ens ho hem treballat nosaltres, o, vés a saber, que aquella casa és de la teva propietat, etc. Però el que ens molesta és que no sigui ètic o moral, o que no deixa les coses com ens agradaria?

Pensem-hi!

Salut i Independència!

lakk.

YANN TIERSEN – J’Y SUIS JAMAIS ALLÉ

Com podeu veure a la columna dreta, Lakk és un dels blogs finalistes del concurs Netreporter en la categoria d’estudiants de Batxillerat i Cicles Formatius.

Doncs res, comunicar-ho a tots aquells que seguiu el blog, i unir-vos a la celebració!

Salut i Independència!

lakk.

ps: TRYO – SERRE MOI, bé, alegria i primavera! 

Sóc conscient de l’efecte de les religions en moltes persones. També sóc conscient de les coses bones que tenen, i fins i tot de les qualitats metafísiques que poden tenir. Ara bé, estic més arrelat a la terra que al cel.

Un relat revelador, interessant sobre les religions i algunes de les històries que en destil·len.

THE HIDDEN SYMBOLIC AND ATROLOGICAL TRUTH OF RELIGION 1/3, subtitulat en castellà

PART 2/3

PART 3/3

Finalment es parla, o si més no introdueix, la teoria de la conspiració de l’11-S.

Els vídeos parlen sols!

Salut i Independència!

lakk.

El Sant Jordi és un moment de contacte, de l’amor, la literatura, la cultura, el nacionalisme… Sant Jordi expressa com expressa la poesia. Paraules rere paraules, roses rere roses, llibres i mirades, sobretot mirades encantadores.

Per Sant Jordi em carrego de roses, faig una llista de totes aquelles noies especials, aquelles que m’agrada fer somriure. Faig unes targetetes, i les poso dins la rosa. És encantador anar a comprar les roses. Quan en demanes 15 o 17 la cara del venedor és de pel·lícula. Llavors, la nit abans, ultimant detalls…

Aquell dia pel matí, és a dir, avui al matí, és el zenit total. Al tren tothom et mira amb el feix de roses. Quan entres a l’escola tothom va exclamant.

En un moment de pau, agafes unes de les roses, amb un dels noms. T’acostes per darrere a la noia. Anna? Júlia? Annabel? Carla? Alba? Dèlia?… el nom que sigui. Ella es gira, inclines la rosa cap a ella.

Les reaccions són variades, però totes somriuen, i veus que gaudeixen el moment, t’abracen els dos petons. Però jo encara estic mirant els llavis, el somriure.

La poesia dels somriures és Sant Jordi.

Visca els enamorats!

Visca els il·lustrats!

Visca la cultura!

Visca Sant Jordi i Catalunya!

Visca! Visca! Visca!

Salut i Independència!

lakk.

ELS PETS – ELS ULLS DE COLOR MEL (és al top10 de cançons d”enamorats…)

Uns poemes que relaten una història.

És 2n Premi Sant Jordi en la categoria de poesia de l’escola Súnion, Institució Cultural Catalana.

Si voleu, us podeu descarregar la versió PDF, prement aquí. O llegir-ho amb l’Issu prement aquí.

 

Avui el carrer portava la teva olor.

 Aquella de malalt. Aquella de suor freda,

                                  de colònia barata,

i de pixum gastat.

 

Una narració curta. Com que molta gent me la demana, doncs la penjo al blog!

És 2n Premi Sant Jordi en la categoria de prosa de l’escola Súnion, Institució Cultural Catalana.

Si voleu, us podeu descarregar la versió PDF, prement aquí. O llegir el document prement aquí.

Ens hem presentat al concurs Netreporter, a provar sort. Un nou participant del concurs i moltes ganes. A veure, si més no, si passem la primera ronda i donem als internautes l’opció d’aquest blog.

S’ha de dir que els premis són suculents, però potser encara més ho és la satisfacció de la feina ben feta!

Desitjeu sort al blog!

lakk.

BRAMS – GUANYAREM (a veure…)

“Este concerto se lo dedico a la senyora justícia, en honor a las vacaciones que parece se está tomando y en reconocimiento a l’impostor que ha ocupado su lugar.”

V de Vendetta.

Una cosa tant important com és l’educació s’ha de protegir contra els atacs dels civilitzats governants, si cal amb l’ajuda dels pollossos estudiants.

Implantar Bolonya no és un problema, és més, és quelcom bastant positiu. El com, però, és una altra cosa. De fet, he trobat amb l’ajuda d’un amic la DECLARACIÓ DE BOLONYA, crec que si ho llegiu ja veureu que tot cau pel seu propi pes.

Crec que hi ha prou marge per maniobrar i crear una universitat Bolonyitzada pública i de qualitat, com diuen aquests pollossos dels que parlàvem…

Així des de la prespectiva d’un estudiant de Batxillerat, havent-se informat el just i necessari, veig que els problemes més grans són:

• Més anys d’universitat respecte d’Europa i del sistema antic, no sé perquè ens hem d’estar més anys estudiant si a la resta d’Europa s’hi estan menys. Potser tot ve donat per l’interès de tenir el jovent lligat fins cada cop més anys, i no tenir-los descontrolats pel món laboral.
• Màsters privats, aquest és el punt que més ràbia em fa. La privatització de la universitat no pot portar a res de bo. Les institucions del coneixement no poden ser controlades per una iniciativa privada, ja que la iniciativa privada busca guanyar diners mentre que una iniciativa públic busca el bé comú. Que les empresses decideixin els plans docents, les assignatures, el que s’estudia i com s’estudia és un retrocés si el que volem és aconseguir una societat en poder del poble i no de les empresses, sobretot essent les universitats el “futur” d’aquesta societat.
• Incompatibilitat estudis i treball, per aquells que necessitin treballar per poder-se pagar els estudis és important un horari i un nivell de feina i dedicació de mitja jornada. Llavors diuen que s’ha de premiar l’esforç, sobretot el gran esforç de no treballar i només estudiar. Els que no hem de treballar per estudiar tenim molta sort, però això no significa que haguem de passar per davant dels altres, això mai. És més, si nosaltres només estudiem, nosaltres ens toca aguantar-nos a les necessitats d’aquells que sí necessiten treballar.

Si volem anivellar-nos a Europa, és necessàri que ho fem de veritat, amb graus de 3 anys, amb màsters públics i la millor compatibilitat de l’estudiar i el treballar. El punts bons de la implantació i que són l’excusa i raó de ser dels bolonyistes seria des del meu punt de vista:

• Mobilitat, poder anar a estudiar a Europa és fantàstic i molt enriquidor, una avantatge respecte d’abans, quan havies de fer mil i una burocràcies per poder compaginar estudis.
• Nivell europeu, equiparar-nos a Europa pel que fa a una cosa com el coneixement, que és quelcom global i universal, és bo. Ara només falta que s’hi ajunti la resta del món i podrem, si més no, estar units en alguna cosa.
• Avaluació contínua, crec que és un sistema avaluatori millor que l’altre*

*L’avaluació contínua és un punt amb molta controvèrsia. Hi ha qui pensa que és pitjor, qui és millor. Ho continuem en el següent post?

Salut i Independència!

lakk.

Per cert, gràcies a una estudiant de Dret, un preuniversitari i un home ja gran, amb qui vaig tenir una conversa que em va ordenar alguns punts del conflicte…

VIQUIPÈDIA – PROCÉS BOLONYA

PORTAL DE REFERÈNCIA SOBRE L’ESPAI EUROPEU D’EDUCACIÓ SUPERIOR

ESPECIAL BOLONYA

VAGA DE FAM PER LA UNIVERSITAT PÚBLICA

REPRESSIÓ POLÍTICA UAB

SEPC – ATUREM BOLONYA

OPRIMITS – ALÇA’T

Un text de Víctor Alba en el seu llibre Los colectivizadores:

Es frecuente, cuando se habla de los meses que precedieron y siguieron al 18 de julio de 1936, repetir el cliché de que el país estaba sumido en el caos. Esto es un cliché porque lleva, subyacente, la creencia de que los revolucionarios eran quienes provocaban el caos. Que esto lo digan los elementos feudales o capitalistas es lógico; que lo repitan quienes deseaban que las cosas cambiasen, es demencial.

Los trabajadores, el hombre de la calle, el pueblo, temen el desorden y aspiran al orden. Quien más sufre cuando hay desorden es el hombre de la calle y no el capitalista, el gran terrateniente, el político en el poder. El hombre de la calle ha sido víctima, generación tras generación, de las formas de desorden institucionalizado que llamamos explotación, opresión, paro forzoso, crisis económica, analfabetismo, emigración del campo a la ciudad, golpes de estado, guerras civiles, guerras internacionales. Al hombre de la calle no le conviene el desorden. Su libertad, su esperanza de igualdad y sus manifestaciones de fraternidad dependen de que exista orden, de que las cosas funcionen, de que no haya platos rotos, puesto que todos los que se rompan los pagará él.

Cuando el hombre de común se lanza al monte o a la calle, es señal de que el desorden institucionalizado ha llegado a grados insoportables, de que el hombre de la calle ha comprendido que si no se enfrenta con el problema, seguirá siendo víctima del desorden. Las “alteraciones de orden público” son sólo sus intentos, a veces primarios, en ocasiones inteligentes y eficaces, de establecer un orden que no entrañe explotación ni opresión de nadie.

Por eso, el 18 de julio de 1936 no debe verse como una reacción ante el desorden popular, sino como producto del miedo a que el hombre del común llegara a establecer y consolidar su propio orden. Lo que se llamó caos no debe verse como resultado que las masas se “desmandaran” sino como efecto de las tentativas de la masa popular de establecer su propio orden.

La revolución es siempre orden. Pero orden de verdad, o sea, equilibrio entre libertad, igualdad y fraternidad. El desorden, visto con los ojos del hombre de la calle, es falta de libertad, la desigualdad abrumadora, la dureza de las relaciones entre gentes.

Esta aspiración, manifestada en mil detalles de los que no figuran en los libros de historia, era la que animaba a la mayoría de la gente trabajadora en julio de 1936. Necesitaba orden y cuando las fuerzas del desorden dieron la cara, se presentó la ocasión de establecer un orden auténtico, que no fuese disfraz de privilegios y ventajillas.

Crec que és un cop de gràcia a les dretes burgesses i antidemocràtiques…

Salut i Independència!

lakk.

ANEGATS – ES MISSATGE ÉS CLAR

Mireu el vídeo, si-us-plau.

KAOS EN LA RED, LA NOTÍCIA I SOBRETOT EL VÍDEO…

Que algú m’intenti convèncer de que els Mossos estan aquí per garantir l’ordre i la seguretat del ciutadà, que algú m’intenti convèncer que el govern tripartit és d’esquerres, que les institucions catalanes viuen pel ciutadà.

Que algú m’intenti convèncer que vivim amb llibertat.