L’intercanvi sempre ha estat una cosa entranyable. Els cínics fins i tot voldrien carregar-se l’emoció nadalenca però suposo que és tabú perquè activa l’activitat econòmica, oi? El cert és que trobar-se amb la família és fantàstic, però les bones famílies ja ho haurien de fer de totes maneres, dic jo… Correcte, les nadales sonen bé. L’ambient dels carrers comercials mola que t’hi cagues.

Tanmateix, per mi, el Nadal pren el seu sentit més profund quan consisteix en retrobar la innocència i la il·lusió de l’infant que un cop vaig ser i que ja ha quedat enrere per sempre. I aquest “per sempre” és allò que fa més por, allò que eleva l’arbre de Nadal, el pessebre, les nadales, els records, els regals i les històries, a la categoria de màgics. Però la màgia sovint no funciona com voldríem.

La infància et dota d’una capacitat innata i sense normes ni formulacions per utilitzar-la. Però quan et tornes fred amb el teu ego i les llàgrimes ja no s’escolen tant fàcilment ni els retrets es fan tant evidents la inducció és una de les poques solucions amb les que viatjar i transformar l’aire amb flocs de porexpan o amb llumetes de colors.

Induir un coma tant subtil i somiador he elaborat una llista de propostes prou interessants…

Sens dubte fer l’arbre de Nadal, el pessebre i posar garlandes per tot és un punt d’inflexió entre la rutina i l’entrada directe al somni nadalenc. L’arbre ha de contenir alguna tela d’un color fort, preferentment vermell, no de coca-cola, sinó de passió i de sang. S’hi ha de penjar estrelles, boles, angelets, instruments, ninots de neu… com més manufacturat, més amor contenen i a més foc lent s’escalfa l’entorn. En el pessebre hi ha d’haver de tot, s’ha d’intentar fer realista, s’ha de tornar al desengany del nen que comprovava que algunes figuretes eren més grans que les altres i s’ha de tornar a la despreocupació dels pares amb qualsevol excusa. Les garlandes han d’ocupar l’entrada i les escales, com a mínim. Diguem que, els inputs nadalencs han de ser constants i determinats.

Si això no ens pot posar suficientment en solfa, sempre hi ha la capsa de les fotografies. Tu de petit, tu de mitjà i de més gran. Els que han vingut, els que han marxat i els que queden. Tot aquest cúmul de teixits sensorials que t’han fet com ets.

I cantant els mals s’espanta, però també depèn de què cantis. Amb les nadales no només s’espanta els mals sinó que trobem un somni, bonic, tranquil i potser fred, però bonic i tranquil. Amb guitarra, piano o flauta o sols amb la veu.

Les coses bones no haurien de canviar mai, diuen. Jo també sóc reaci al canvi, però no sóc ningú per assegurar que sigui tant dolent. Sigui com abans o d’una nova forma alegre, les tradicions impregnen els pèls del braç amb una energia que els fa ballar i aixecar-se. La seva indiferència ha desaparegut i en el seu lloc ha arribat la inquietud.

Malgrat tot, hi ha una manera de quasi sortir volant. Acostar-te a aquella persona que estimes, aquella persona tant propera, amb tanta confiança. Aquella persona a qui podries explicar-li tot el que tems i el que estimes. Sota una fanal, en nit de Nadal o de reis, en un campanar al canvi d’any o en un cim nevat a la posta de sol amb algunes estrelles encenent-se lleugerament, dir-li, a cau d’orella les meravelles que has descobert quan olorant el carrer, la fresca t’ha enrojolat les galtes, els ulls se t’han humitejat i has sobrevolat el dia quan, de petit, cantaves nadales amb els teus companys a l’escola encenent el calendari d’advent i les flames de les espelmes es removien dins els ulls, covardes d’extingir-se, covardes de desaparèixer.

Explicar-li amb tot tipus de detall el teu rescat, com has rescatat aquella flama de l’oblit i l’has guardat dins teu, en les teves entranyes, en la teva estranyesa peculiar, com l’has abraçat i l’has salvat, com ja mai l’oblidaràs. Tu, un nou heroi. El millor de tots.

Ja no neva mai… FLOCS DE POREXPAN!

Els moviments socials d’esquerres (també n’hi ha de dretes) tenen una cosa: raó. Em refereixo a que critiquen les incoherències del sistema molt bé, amb arguments sòlids i fins i tot acadèmics (hi ha acadèmics tant sòlids que sembla que s’hagin de trencar si cauen a terra…). Però, com fer efectives aquestes demandes?

Una solució és aconseguir transformar el sistema polític i fer una revolució des de dalt. Tanmateix, malgrat que és una via que mai s’ha de deixar d’explorar, és tant efectiva com les propostes del PPSOE per sortir de la crisi, que els han fet presidents un altre cop.

Des del meu punt de vista, hi ha certs fonaments del capitalisme/sistema que tenim encara en les mans del poble (potser algun dia no) i que hauríem d’aprendre a explotar.

Consum

Ens queixem de la poca responsabilitat o vocació social de les grans multinacionals, però no fem passos ferms per solucionar-ho. Mitjançant el boicot es poden fer moltes coses, o mitjançant la substitució. Fa temps que hi ha una coca-cola catalana, què tal si la substituïm per la Americana-capitalista? Si creiem en un govern més gros, perquè no li exigim que creï una empresa que es dediqui a subministrar refrescs? Si coca-cola és rentable, també ho pot ser una empresa pública, que respectaria tot allò que volguéssim que respectés.

Bancs i polítics

Malgrat la salvatjada que han muntat amb la crisi, encara se’ls hi dóna la confiança. Regeneració bancària i partitocràtica!

En aquest sentit hi poden haver propostes sòlides com la banca pública descentralitzada o la banca ètica. Els nostres ESTALVIS estan essent un dels motors més perillosos del sistema capitalista i són nostres, nostres i de ningú més.

Organització, intercanvi i cohesió

Amb les noves tecnologies ens podríem organitzar molt millor que en assemblees de barri. Està clar que les assemblees fan cohesió, però si el que volem és canviar les coses, ens hi hem de posar treballant en una direcció ferma, continuada i global. Segurament es podrien crear plataformes virtuals molt més potents de les que hi ha ara perquè la coordinació i els costos de comunicar-nos es reduïssin al mínim.

Creativitat

Nosaltres som els que volem sortir d’aquesta situació, doncs endavant! A pensar, a pensar molt i a divertir-nos molt pensant com alleujar aquest pes del capital i la plutocràcia!

Res gent, necessitava una mica d’aire!

[banksy feeling...]

Els moviments socials d’esquerres tenen un problema: es creuen representatius, però no ho són. Encara que les demandes del 15M tinguin un alt suport popular, els indignats no són el poble. Són una part. Només una part. Qui sí ho té clar és Anonymous, que en el vídeo-documental sobre l’operació 20N ja defineix un gran segment de la població com a zombies. Ben fet.

Mal em pesi, els únics zombies no estan al sofà del destrossat món en el que vivim. De zombies n’hi ha molts també a les assembles populars dels pobles i les ciutats, i evidentment estaven també alguns a plaça Catalunya. Zombies babaus que apliquen la mateixa forma de funcionar en la seva particular revolució que les dinàmiques de coacció en les institucions que en teoria es volen “canviar”.

Però a qui es vol canviar si les opinions divergents a plaça Catalunya es rebien amb xiulets, si els dinamitzadors de les comissions i sobretot de les assemblees generals no aplicaven rigorosament un sistema de decisió assembleari i conduïen el debat com volien, i si molts dels assistents, o sigui, potencials votants no sabien què es votava ni quin sentit tenien moltes de les votacions?

Va ser molt bonic presentar-te a plaça Catalunya i començar a votar una cosa o una altra. De veritat que ho va ser. Sentíem, si més no jo, que entre tots no se’ns escaparia res, que entre tots trobaríem bones solucions, que entre nosaltres hi havia gent molt bona fent molt bona feina. Però la realitat va acabar essent, que el moviment va necessitar la violència repressiva de la Generalitat, de Felip Puig, per sortir a les notícies, on tampoc no va poder expressar amb claredat el missatge de l’Acampada.

Jo vaig llegir a més d’un lloc algunes dinàmiques poc democràtiques, poc assembleàries dins l’acampada. I això no ha de desanimar a ningú. De fet, una bona acampada, seria aquella en què la crítica de la mateixa acampada, fos el pa de cada dia. El 15M ha aportat grans coses, en segueix aportant i en seguirà aportant en el futur immediat, i, esperem, llunyà. Però una pregunta em roda pel cap incessantment. Com es pot exigir, voler i treballar pel canvi d’alguna cosa, si tu mateix no t’apliques aquest canvi? El canvi comença per un mateix, oi?

Doncs va, com podem demanar a certs banquers, polítics i empresaris, que deixin de defensar el seu Statuo Quo, quan, de fet, nosaltres no deixem de fer-ho també? O sigui, que en comptes de la dictadura d’uns quants, volem la dictadura del poble?

Quants metges no han denunciat a companys que havien comès faltes garrafals per corporativisme mèdic? Quants professors han, repetidament, donat classes vomitives mentre llegien el diari i feien treballar els estudiants copiant i copiant exercicis? Quants professors universitaris s’han preocupat per la seva classes tant poc com pel pentinat de la seva mascota particular? Quants estudiants han defensat la reducció de la 3a matrícula quan hauria de ser impensable per a un bon estudiant (no dic intel·ligent, dic treballador) suspendre una assignatura més d’un cop quan aquests estudis estan subvencionats públicament? Quants treballadors enviarien a la merda el món en el que vivim per conservar el seu lloc de treball?

Qui són els còmplices de la seva barbàrie, de la seva violència? Tots nosaltres. I ho ha treballat això el 15M? Ha denunciat aquest corporativisme popular en determinats segments de la societat? NO! I és una vergonya. Aquí l’Statuo Quo el defensa tothom, tothom es salva el cul com pot.

La democràcia directa avui en dia es transforma en utopia quan s’aplica o s’intenta aplicar amb tant indisciplina. Les extenses limitacions d’espai, temps i recursos ofereixen una realitat desoladora per la revolució en una casuística extremadament crítica i volàtil dels ciutadans. Potser abans se li permetien més coses als partits, als sindicats… ara no.

El 15M no és multitudinari en gran part per la passivitat de les persones, però també per no atacar fonaments molt forts del sistema capitalista que podrien haver estat contundents victòries vers les multinacionals i els bancs. Quins són aquests fonaments? A la propera entrada ja en parlaré.

Els joves compromesos, les ments crítiques i divergents, són tant escassos com les victòries socials. Islàndia ens omple d’il·lusió, però fins i tot des d’allà ens arriben notícies de que tot no rutlla tant bé. Tahir i la primavera àrab no sembla que puguin donar-nos tanta esperança quan s’olora el tuf de l’FMI, el Banc Mundial o Bilderberg i G8 al darrere.

Un jove treballador i intel·ligent té futur en el sistema podrit en el que vivim. Ha d’arriscar-ho per posar-se al costat d’altres quan la repressió li pot costar tota una carrera professional brillant?

Evidentment que hi ha feixistes, privatitzadors i estafadors. De corrupció n’hi ha molta. Però totes aquestes disfuncions del sistema tant públic com privat (alguns s’esforcen en intentar demostrar com d’efectiu n’és aquest últim) no fan més que evidenciar el real problema de la humanitat: la ignorància, la por, l’odi, l’egoisme, l’ansietat…

No hay pan para tanto chorizo! Correcte. Però tampoc hi ha feina per a tants ganduls, incompetents i penques. Si miréssim tot el que ens roben aquests lladres… ui!

En crisi, la mala llet és l’esport nacional. També l’enveja, la ràbia i la mala educació. De què va tot això? El poble està preparat per revolucionar-se? Qui ha de governar, alguns dels borregos que parlen sense saber, que critiquen sense pensar? Passo.

Hollywood ens ensenya a confiar en les persones, però realment podem?

Fer-se gran és bastant dur. Mira la societat com li costa. La maduresa és un bé tant preuat que l’hem mitificat en els protagonistes de les històries que s’inventen guionistes americans (i alguns catalans!). Els personatges de LOST són animalets indefensos que han d’aprendre a assumir el que els passa i superar les seves mancances emocionals i, no m’ho tingueu en compte, espirituals.

Però el creixement personal i la maduresa, la capacitat de gestionar amb seny i amor els impulsos nerviosos i energètics que ens van amunt i avall, sense dubte, no s’aconsegueix mirant HOUSE o HOW I MET YOUR MOTHER.

“Al mal temps fes-li bona cara”, i a més, posa’t caputxa i agafa un paraigües. Esforç, voluntat i moltes llàgrimes. Així s’avança. Tampoc seria raonable pensar que només plorant tot es soluciona, mireu com retallen al Parlament democràtic català i el poc que avancem (o és que algú ha vist que haguem ja superat amb CiU la crisi econòmica, ecològica i cultural…?).

Les llàgrimes són els utensilis que el cirurgià necessita per intervenir en un engranatge encallat, espatllat, desaparegut. Cirurgians professionals com els grans filòsofs, com uns pocs psicòlegs, com els molts terapeutes holístics, com els amics atents i comprensius, la família.

S’ha d’anar en compte. De fet, l’anàlisi superflu de les relacions, la telebasura, ha arribat al català. ARUCITYS (8TV, Grup Godó… ho dic perquè de vegades ens intenten enredar amb això de que es fomenten valors… =S ) deleita cada dia la meva àvia amb una ironia periodística vulgar que relata les estupideses que fan a SÁLVAME o a programes de l’estil…

Si ens volem fer grans no podem seguir esperant el Boomerang, l’hem d’anar a buscar.

de El Roto

Pel que fa a la tasca informativa i divulgativa de TV3 (tant com d’entreteniment) hem hagut de suportar rastres de mala educació, de sàtira fàcil i buida, i de criteris informatius més propers al fanatisme religiós que al laïcisme crític. A les prèvies del partit podíem veure reportatges extensos posant caretes al segon del madrid per uns comentaris ofensius, eslògans populistes sobre la superioritat del barça… El gir independentista de Catalunya sembla que passa pel barça, i que els grans escriptors de la llengua catalana, els grans músics, la gran cultura que tenim, queda reduïda als anuncis d’Estrella Damm. Què tenim?

Tenim un front obert entre els dos millors equips de l’estat obert per la caverna intereconomista del punto pelota i per la corporació catalana, mal em pesi, amb l’esforç incondicional de l’APM? i de l’esport 33. Tanmateix, els últims són els que ho diuen tot com si el que parléssin formés part d’una notícia de periodisme d’investigació, com si es tractés de quelcom transcendental i místic. Ai las, quan vam deixar que la secció d’esports es mengés la de cultura, quan vam deixar que abans d’un canal cultural, es fés un canal d’esports. El borreguisme català del barça, una part del qual ara trobem sota el nacionalisme convergent, nacionalisme de solidaritat catalana/reagrupament, té moltes coses, però el que segur que no té és sentit d’existir.

Què és el Barça per tothom? Un equip, un club,… Doncs, no. El Barça resulta que és més que un club. I això ben bé, què significa…?

Bah, deixem-nos de hipocresia, les aglomeracions pel Justin Bieber o els polseres vermelles, el Barça, la independència populista, la llibertat, la Riera, els cànons de bellesa capitalista, el nazisme, l’stalinisme… La merda que tothom es vol menjar per evitar de mirar endins. Quan podrem ser algú?! Quan no haurem de mirar lluny de nosaltres per trobar-nos?

TV3, alienitzadora de la societat. La telebasura ha arribat a casa nostra conciutadans, treieu-la de casa vostra, o ben aviat se’ns menjarà.

Traduint Mourinho, TV3 se ríe de Mourinho

Jede Propaganda hat volkstümlich zu sein und ihr geistiges Niveau einzustellen auf die Aufnahmefähigkeit des Beschränktesten unter denen, an die sie sich zu richten gedenkt.

Adolf Hitler
Tota propaganda ha de ser popular i ha d’adaptar el seu nivell espiritual a la percepció del menys intel·ligent dels que va dirigida.

Occident ha estat preparant el terreny mediàtic per poder començar una invasió vergonyosa a Líbia. Perquè? Pel petroli. Com? Amb la nostra ignorància del que passa realment a Líbia.

Admeto que jo no ho sé exactament, però les diverses informacions que vaig llegint per intentar contrastar la informació que m’arriba dels mitjans democràtics i super-cools és basura informativa americanitzada. Hauríem de fer una consulta popular amb la pregunta “Està vostè d’acord de que TV3 demani disculpes per la DESINFORMACIÓ que estem rebent els catalans sobre Líbia i que expliqui el que passa realment?”

No deixaré aquestes paraules buides, us deixo les d’altres que en saben més que jo:

Una dona que ha estat a Líbia durant molt de temps explica informació molt rellevant (mireu TOTS els posts, començant pel gener):

http://leonorenlibia.blogspot.com/

Altres fonts:

http://dizdira.blogspot.com/2011/03/libia-revuelta-popular-nuevos-datos.html

http://blogs.publico.es/puntoyseguido/148/complot-contra-libia/

http://madebymiki.wordpress.com/2011/03/21/altres-visions-sobre-libia/

http://noticies.sirius.cat/2011/03/arcadi-oliveres-una-intervencio-militar.html

Ja n’estic fins el pebrots d’aquesta merda de món!

Buff!

Salut i democràcia real!

lakk.

Ja el títol de l’aunci, “Reasons to believe”, referint-se a creure en un món millor, utilitza el verb “believe” amb una clara denotació religiosa i que indica que efectivament resar és la única cosa que s’espera del ciutadà americanament estandarditzat global. És representatiu que el títol no sigui “Reasons to fight” o “Reasons to criticize” o “Reasons to change”. Creure en el canvi és molt millor que fer-lo afectiu, ens diu Coca-cola. I aquesta idea és molt estesa en la majoria de cercles conservadors, neocons o neoliberals amb mala fe que prediquen un equilibri en el mercat i la distribució suggerint que en el passat tot estava pitjor i que gràcies a la gran màquina del capitalisme tot està en millors mans. Coca-cola no vol que el món canviï, vol exactament el contrari: que segueixi engreixant les seves arques.

El missatge subjacent és “El món canvia cap a millor”. És descaradament tendenciós un missatge així en una situació en la que no està tant clar si el món va a la deriva, o a la glòria. Encara que les economies desenvolupades capitalistes hagin assolit una estat del benestar (aquest sí a la deriva) i hi hagi economies emergents en vies de desenvolupament, no tot el canvi del món es resumeix en aquests termes. Existeix una crisi alimentària, una crisi de valors, una crisi ecològica i una crisi institucional generalitzada que no queden tapades pels intents fallits d’alguns empresaris i poderoses elits.

Aquest insult conté unes implicacions evidents: “si el món canvia cap a millor, no cal que ens hi trenquem les banyes a canviar-lo” (a pastar fang tots els moviments altermundistes), “si el món canvia cap a millor, vol dir que el que fem ara ja va bé, per tant podem seguir com fins ara” (podem seguir consumint Coca-coles, contaminant el planeta, matant l’Àfrica de fam…) i “si el món canvia a millor, significa que les estructures de poder vigents estan fent bé la seva feina” (clar que sí, a afavorir la fal·làcia democràtica, el sistema financer i les trobades del G8).

Si ens fixem en les formes bones de canviar el món segons la Coca-cola podem comprovar que totes estan connectades a les relacions humanes, un concepte artísticament molt desenvolupat per no enfrontar-se a l’estrucutra de poder dominant. No voldria desprestigiar la idea de que el canvi passa per tots nosaltres, per la fraternitat i l’amor com a companyes de la distribució equitativa de la riquesa, per les nostres accions i actituds junt amb el nostre activisme polític… El que passa és que quedar-nos amb el “si tots ens portem bé entre nosaltres, el món anirà a millor” és reduir enormement el nostre radi d’acció, és alienar-nos de la vida pública institucional, és posar les masses a treballar entre elles i no per elles.

Un altre punt interessant de l’anunci és la comparació odiosa entre les coses bones i les dolentes i la magnitud de les coses que compara. Realment és legítim comprar les coses dolentes que passen i les coses bones per justificar allò que no va bé? Que les coses vagin bé és bo, fantàstic, i s’ha de treballar perquè així segueixin i encara millorin si cal. Que les coses vagin malament significa que alguna cosa no va bé, perquè si som capaços de fer ordinadors que puguin fer funcions complicadíssimes, màquines precises o podem enviar persones a l’espai o remuntar la evolució biològica de la terra a milions d’anys, també hauríem de poder organitzar-nos d’una forma eficient perquè tothom fos feliç i ningú morís de fam. Per tant, que les coses vagin malment vol dir que algú les està fent malament i que s’ha de solucionar. No crec que cap de nosaltres li deixéssim a un nen fer coses malament perquè en fa altres de bé.

La magnitud de les dades comparades a l’anunci hauria de donar molt de què parlar. Qui dimonis pot comparar la gran crueltat de la fabricació d’un tanc amb la mínima reacció que poden crear 131.000 peluixos? A més, tenin en compte que els tancs maten persones de les zones en conflicte (o en procés d’invasió…) i els peluixos fan mínimament més contents els milers de nens d’occident.

Coca-cola realment ens ha tornat a entabanar, ara hi ha molt gent que se sent més de un TOT bo i fantàstic, d’un TOT humà i social que fa que el món sigui bonic i just. Vomitaré…

Les paròdies de l’anunci de Coca-cola, per Nesosnikes.

Una és RSAnimate, un projecte de la RSA que conté vídeos coordinats amb explicacions d’importants politòlegs, economistes, científics, erudits… Us en deixo un exemple a sota, però si investigueu més en trobareu de molts temes diferents… (en anglès).

RSAnimate – Crises of Capitalism

També The Story of Stuff, on trobem explicacions crítiques i clares sobre processos technològics, econòmics… Comprensible per a tothom, també en anglès.

The Story of Electronics

A fora pot ploure, pot haver plogut, o pot passar algun cotxe. Avui tot és humit. Miro per la finestra per estar tranquil. Abans d’anar a dormir hi miro intentant desaparèixer, intentant no ser ningú.

M’agrada mirar a fora talment com si es tractés d’un món a part, un món quiet, d’un escenari amb un atrezzo casual. Ple de coses que no es mouen, quietes i universals, cada una part d’un puzzle que sortosament no canvia. Quan fixo la vista me n’adono però que això no pot ser així, que cada part té una vida, és un escenari viu, és una representació sense actors, és com la diagonal de Barcelona quan al matí i a la nit hi passegen fantasmes.

Ara però, on miro, ni fantasmes no hi ha. Només aquestes estructures materials. Jo crec, em sembla veure-hi, energia. No una energia espiritual ni molt menys, sinó una energia viva intranscendent. Podria ser que tot plegat, la finestra, no fos més que una quadre on hi he anat plasmant les meves pintures. Llavors ja entenc el perquè d’aquesta fantàstica energia quieta i viva.

Suposo que miro per la finestra per oblidar qui sóc, oblidar qui he estat i qui vull ser. Oblidar-ho tot i ser lliure. Deixar-te a aquesta imatge tranquil·litzadora, rutinària que amaga tant d’encant que podria estar mirant molta estona… Però encara que sigui lliure no em puc desfer completament de la meva set creativa, de la meva condició de pensador obsessiu, i tant és així que començo a formular-me si aquesta imatge no és la que sempre veig. M’ho sembla. En aquest cas en podria extreure una idea metafísica de intemporalitat, de permanència eterna. Però això ho veig així perquè ara mateix ho volia veure així. Ara canvio, i ho veig diferent de tots els cops que ho he vist.

És fantàstic, de vegades ho pots veure tot amb una relativitat infinita, completa. De vegades necessites estar mirant a déu, de vegades una barreja de les dos coses, de vegades no veus res.

El que és segur és que mirar em tranquil·litza, ara, abans d’anar a dormir. I ho dic tot això que penso, i vaig parant de pensar per tocar la llibertat. Si tot fos tant senzill com mirar per la finestra, si poguéssim tots submergint-nos en aquesta incertesa tant real, en aquesta incertesa tant sana i lliure. Oh, que bé que viuria jo, i potser d’altres també.

Buf, altre cop això ja és molt desitjar, altre cop toca anar a dormir. Abans pensaré en els que m’estimo i m’estimen, llegiré aquella nota que em va regalar la meva enamorada i repassaré els apunts per l’examen de demà. No ho faig, com podria recordar, per tradició catòlica. No li reso a ningú. Només intento despertar dins la meva fràgil estructura plena d’il·lusions fantàstiques però esmunyedisses un moviment lleuger i calculat de records i emocions positives.

La vida continua, i un no pot permetre’s el luxe de caminar-hi intranquil o trist.

La cosa està molt malament… Jo vaig decidir donar el meu vot a una alternativa extra-parlamentaria, i m’atreveixo a dir altermundista. Ho vaig fer per diverses raons…

1. ICV-EUiA i ERC han primat governar a fer una oposició forta, divulgadora i, sobretot, coherent! A mi no em representa un govern amb aquestes preferències. El que necessito és un representant que informi, que treballi el carrer, que demostri la seva coherència, que expliqui, i, sobretot, que no doni poder o incorpori en les seves files aquells qui critica.
2. Tots els partits no han sabut resoldre els problemes que tenia la societat. Ni els partits que ja portaven 23 anys governant, ni els nous, ni els que en porten 7 han sabut donar solucions coherents, endreçades i efectives (ni les han dut a terme) per parar l’onada neoliberal ultracapitalista, destructora d’identitats, alienitzadora dels humans…, global.
3. La corrupció ha estat present en aquest tripartit ja sigui en forma de favors o en forma de preferències. No dic més que en antics governs, però de la mateixa forma. Ho puc assegurar en camps com la cultura, la ordenació urbanística…, i ho puc intuir en els altres.
4. El tripartit ha tapat alguns forats, però no ha resolt (ni ho ha intentat) ni ha denunciat, els problemes estructurals d’aquest país:
   1. Finançament dels ajuntaments, per molt que no sigui competència de la Generalitat, els partits en massa ni en coalició ni de cap forma, han anat a Madrid a demanar (ni han predicat amb l’exemple) una repartició dels recursos més descentralitzada. Més d’un 50% pels ajuntaments, més d’un 30% per les autonomies i menys d’un 20% pel govern estatal.
   2. Democràcia inclusiva, malgrat la llei de consultes, els partits no han sabut veure la febre per la democràcia que té el poble. No s’han buscat o aplicat noves formes de democràcia, no hi ha llei electoral (gràcies a CiU i PSC, és veritat) i no s’ha afavorit la proliferació de noves consultes populars (que preguntéssin per altres temes que no fos la independència), i, per sobre de tot s’ha fet un boicot mediàtica a les consultes per part de TV3 des del meu punt de vista vergonyós i preocupant. No s’havia de transportar les consultes a un grau d’importància mediàtica com la de les eleccions autonòmiques per una qüestió de nacionalisme o catalanisme, sinó simplement per un tema d’importància informativa. Mai tantes consultes, mai sobre aquest tema, mai tants voluntaris involucrats, mai amb el vot dels immigrants, mai amb els joves de 16 anys…
   3. Educació, per molt que s’hagi augmentat el nombre de mestres, encara falta una reforma educativa sobre el COM i no el QUANT. Per molts mestres que hi hagi, si no tenen una bona formació (ja prou del CAP), si els projectes educatius de les escoles no treballen més valors, si no es salva els estudiants de la pressió acadèmica del temari… mai crearem ciutadans lliures.
   4. Bolonya, tot i les protestes massives, el tripartit no ha sabut aplicar bolonya, no ha sabut explicar-lo i no ha sabut, si era necessari, rebutjar-lo. Si feia anys que l’havíem d’aplicar, vam començar tard, no es va deixar que els estudiants tinguessin un poder decisiu en l’assumpte, es va reprimir més que consensuar…
   5. Cohesió social, el tripartit, com el seu antecessor, no ha sabut integrar els immigrants en la societat ni ha sabut promoure una societat més cohesionada. És cert que gran part de la culpa d’aquesta situació la té la societat, la població, els ciutadans. Tanmateix, des de TV3, la televisió pública, des de les escoles, des de la sanitat…, des de les entitats públiques no es veu una acció decidida envers la cohesió. Tampoc s’ha vist una aposta decidida per fomentar la participació política, cultural dels ciutadans “aïllats” de la vida pública.
   6. Anticapitalisme, en el discurs contra la crisi s’ha caigut, també, en el topic neoliberal de la crisi-tempesta i no en una reflexió profunda de què ha provocat la crisi i com es pot solucionar aquest conflicte cíclic. No s’ha vist cap pas cap a la democratització de l’economia i les finances, l’economia especulativa segueix essent un motor que ni ha estat denunciat, ni aturat.
5. Els partits d’esquerres no han denunciat perquè no han volgut o perquè no n’han sabut, tots els indignes actes de les entitats financeres catalanes, tot el seu espoli. Cap pas ferm en aquest sentit demostra la seva incapacitat o covardia, o fins i tot el control que l’estatus financer i empresarial té sobre la classe política (també d’esquerres).

Per tot això, em vaig negar a exercir el vot útil que alguns criticaven per a CiU, i que jo critico pels partits d’esquerres que han demostrat o no ser capaços (cas en què és millor no governin) o ser una fal·làcia divertida i anecdòtica. Espero que no sigui així, però necessiten no només un vot de càstig sinó també un vot de reflexió. No pot ser que esquerra la lideri un home com Puigcercós, que amb la seva arribada al lideratge va demostrar tant poca capacitat de consens, democràcia i pluralitat com el sistema de dretes que critica. Tampoc pot ser que iniciativa prefereixi governar amb uns titelles de Zapatero, titella d’europa i del capital, a centrar la seva energia en mirar al carrer i no al parlament.

He obviat discutir perquè no votar CiU, PP, Ciutadans, Solidaritat Catalana, PSC o Reagrupament…

El meu vot per Des de Baix, però que podria també haver estat Pirates de Catalunya, em representa. No donaré el meu petit tros de poder a algú que no em representi. Mai.

És tant saludable mirar dintre d’un mateix. Suposo que fer-ho et tranquil·litza, treu tensió a aquests pensaments, records, idees i percepcions que s’entrellacen en una terenyina mental gegant plena de nusos punxants. I en fer-ho i mirar, penso que saludablement, al voltant un s’adona de la pitjor malaltia de les existències humanes. Aquesta desconnexió, aquesta ignorància emocional, aquests problemes mal portats, no acceptats. La mala salut emocional és el que fa més mal a aquest món. Vivim en un món amb molts covards, i amb molts valents en el moment equivocat en el lloc equivocat.

Em remonto ara a l’última escena de Die Welle (la Onada), on el professor surt emmanillat; és el responsable de la creació d’una organització social totalitària i de les seves conseqüències. Pobre professor, només volia ensenyar, demostrar… però se li en va de les mans.

A mi em sembla que de manera generalitzada es tendiria a presentar el professor com el responsable, el culpable de que alguns joves (bastants), emprenguin la creació i consolidació d’una estructura social anomenada Die Welle i que això acabi malament. Però el professor només s’havia dedicat a crear una identitat i a imposar una disciplina més estètica que res més. Ha donat mà lliure a la difusió d’aquest grup, aquesta organització, però no ha pas creat cap ideologia ni tant sols ha establert cap objectiu comú. Tot l’odi i la intolerància, tot el totalitarisme i dogmatisme, surt de dintre dels joves. Tota l’acció il·legal vandàlica, tots els actes de discriminació no són promoguts.

Quin és el factor que indueix els joves a fer tot el que fan? Suposo que busquen allò que el teixit social no ha estat capaç de donar-lis; un sentiment de pertinença, una disciplina, un coneixement emocional, una maduresa i una responsabilitat. Aquests joves necessiten un lloc en aquest món que no se’ls hi ha donat. No s’espera res d’ells. Res de res. Ni que votin, ni que treballin, ni que tinguin fills, ni que… res. Que estudiïn i que s’ho passin bé. Que gaudeixin de la seva llibertat.

El que a mi m’ha mostrat la pel·lícula és ben cert; joves que no estaven preparats per gaudir d’una llibertat que se’ls donava i regalava, una llibertat que no s’havien de guanyar amb responsabilitat i esforç, una llibertat que combinada amb la immaduresa i la irresponsabilitat, havien donat bèsties, monstres… Uns joves amb un teixit social que no els havia proporcionat una mínim control sobre el seu fràgil desenvolupament personal, que no els havia proporcionat una llibertat real, que no és només decidirs, sinó ser capaç de fer-ho.

Salut i demà, no esperem a ningú!

lakk.

Die Welle (l’onada)

El 25 d’abril vaig tenir la sort de ser president de col·legi a Granollers durant la consulta popular que s’hi va esdevenir. Un dia per recordar, que malauradament no es va viure amb la intensitat amb la que el barça va ser eliminat de la champions.

En part per la des-legitimació institucional en fer-li cas nul i amagar-ho com si la feina de milers de voluntaris i la consecució de la democràcia participativa, de la democràcia en estat pur, fos un simple fet anecdòtic i passatger. Ja s’ha vist que TV3 és tant neofeixista com pensàvem que era, cada dia se li veu més la sanció màxima de la seva feina: coaccionar el poble i servir de megàfon al bloc macro-econòmic internacional (no m’hi quedaré més en això perquè ja ho sabíem una mica de què anava aquesta corporació…).

Però on jo volia anar realment és a “com queda això?”. I queda que hem fet una consulta que movia molta gent, però que en farem més, oi tant! I que aquestes encara que, potser, no tinguin tant seguici, seran la confirmació de que la ciutadania vol participar, i vol decidir. Si més no aquell sector més crític i culte, i aquell més alegre i honest, que no crec que siguin minoritaris.

Per tant hem de començar a pensar què preguntarem d’aquí a 1 o 2 anys. He fet una llista de possibles temes sobre els que preguntar;

• Penalització (responsabilitats) a bancs i caixes per la crisi? Imposició de certs mínims?
• Creació de banca pública sense ànim de lucre?
• República federal vs Monarquia parlamentària?
• Ajuntaments amb la màxima porció dels pressupostos anuals estatals?
• Càrrecs polítics i representants amb un nombre de legislatures màxima?
• Il·legalització dels transgènics?
• Avortament?
• Eleccions amb llistes obertes?
• Eliminació de l’obligació de vot dels diputats envers els partits?
• Pressupost zero a la investigació militar?
• Legalització de plantes medicinals com la stevia?
• Pla Bolonya i la seva aplicació?
• Jornada laboral de menys hores i augment del salari mínim interprofessional?
• Poder judicial escollit democràticament i de forma directa?

En fi, són preguntes que un es fa…

Salut i democràcia!

SANJOSEX – EL CAMÍ

En els últims 50 anys hem viscut una industrialització de l’agricultura en nom de l’eficiència i l’especialització. Això, gràcies a un preu del petroli baixíssim, que ha permès substituir les persones per petroli, és a dir, substituir les persones per màquines, i substituir la proximitat i l’agricultura local per un transport transoceànic internacional de baix cost. La màxima raó era l’eficiència: una gran especialització i industrialització dóna productes molt barats, i així ens hem trobat als supermercats fruita i verdura (de temporada o no) a grans quantitats i a molt baix preu.

Però realment no era tant barat… Hem hagut de pagar una terra amb una producció ineficient, una mercantilització excessiva dels productes agrícoles, la contaminació dels vaixells i avions que transportaven tots aquests béns i haver de menjar productes de pitjor qualitat.

El lector hàbil haurà vist que a dalt dic que hem industrialitzat l’agricultura en nom de l’eficiència, però just aquí critico un producció ineficient. Direm que de cara als preus, industrialitzar sí que és produir eficientment, i que de cara a la qualitat i la quantitat és molt ineficient. La raó és que la capacitat i dedicació que pot tenir una persona en un tros de terra conreable és superior a la d’una màquina. Tanmateix la màquina només consumeix petroli. Res més. No es queixa, pot fer totes les hores que vulguis, i té recanvis. Les persones no, i, òbviament, són més cares. Hi hauríem d’afegir aquí que l’utilització de productes químics també ha sigut un factor determinant com el petroli.

Així que, què fem? Què prefereix, vostè, ciutadà? Una agricultura industrialitzada que dóna productes barats, còmodes, dolents i contaminants, o una agricultura local que dóna productes cars, de temporada, bons i ecològics. De preferències n’hi ha mil i una, però si en comptes de posar “ciutadà”, posés “polític”, la resposta hauria de ser “una agricultura local”. Bravo! Un deu per aquest magnífic polític. És clar que amb voler-ho, no n’hi ha prou. També s’ha de fer quelcom. I llavors el polític (si ha pres la noble decisió de no fotre ni brot) dirà; aha! però la llibertat és el bé més preüat i tothom ha de tenir dret a produir el que vulgui produir, i a consumir el que vulgui consumir i com ho vulgui consumir!

Llavors és quan se t’infla una mica la sang. Perquè el fet de que aquí mengem el que es produeix lluny (contaminant i depenent); de que les persones dedicades a l’agricultura hagin estat a Catalunya, en els últims 8 anys, de mitjana, només el 2,26% de la població activa i dediquem per tant més de 3 vegades la gent que produeix menjar, a construir; de que els pagesos siguin un sector desprestigiat; de que culturalment li donem cada cop menys valora a la alimentació… això, no n’és gens de llibertari. Això no és llibertat, és coacció! A més, l’agricultura industrialitzada està molt subvencionada, quan hauria de ser multada per la poca eficiència que li dóna a la terra…

I no m’atreveixo a dir si una coacció fortuïta (desafortunada) o intencionada, però de segur, problemàtica. Perquè si jo haig d’anar a buscar el meu menjar fora de Catalunya, i perquè no dir a voltes fora d’Europa, depenc, completament de l’exterior. Em desentenc de la producció de menjar i per tant m’alienitzo de un treball tant important com és aquest.

LA MESA CUADRADA – 2010, Final de la Crisi?

LA MESA CUADRARA – 2010, Final de la Crisi? (PART 1)

Déu va dir: tothom haurà de tenir mòbil! -i van desaparèixer les cabines telefòniques…-.

Déu va dir: tothom haurà de tenir cotxe! -i tren, bici i bus, van ser assassinats vilment…-.

I llavors déu ens va abandonar als lleons, que ens deien que per fi érem lliures…

No hem gosat dir-nos-ho perquè sempre hem pensat que, de fet, només ens ho podríem dir quan ens estiméssim de debò. El primer dia, en aquell local (que no va ser més que el desencadenant d’alguna cosa que ja hi havia…), potser t’hagués espantat si t’ho hagués dit, fins i tot jo m’hagués espantat.

Després, quan anàvem a passejar amunt i avall, i parlàvem, i ens trucàvem, i sentíem el soroll de la vida i la música de l’amor, tampoc volíem dir-ho, la paraula “màgica”, perquè sabíem que podria trencar la complicitat que es produïa quan tots dos sabíem que encara érem només dos ocells que compartien una estona de vol, però que… Qui sabia fins a on portaria allò?

I llavors et vaig presentar els meus amics, alguns ja et coneixien. Els queies bé. Tu em vas presentar les teves altres amistats, i em van encantar. Vaig entendre que jo també els havia caigut en gràcia. El nostre entorn més personal ens acceptava l’un a l’altre. Va arribar el següent pas: la família. Il Padrino havia de donar-me la pistola i la Bernarda t’havia de fer un comentari amable i sincer. Ho vam intentar i, amb sorpresa, tot va anar com una seda. Aquelles dues galàxies, amb els seus anells interestel·lars es connectaven perfectament… Però, era hora de dir-ho? I si només era una forma de segellar una acceptació social? Quina por…

Compartint-ho gairebé tot, vam anar a viure junts. Vam desenvolupar un vocabulari fantàstic que substituïa les paraules tòpiques com “carinyo”, o “cuca”, o “t’estimo”. El nostre diccionari havia pogut amb la convenció lingüística que havia d’haver marcat els “nivells” de la relació i de compromís en què ens trobàvem. Potser havíem esdevingut lliures…

Avui llegia un article en un blog, parlava de l’expressió “T’estimo”. Te l’he deixat llegir. Per la mirada que m’has fet, he entès que tu també hi havies pensat tot aquest temps, tots aquests anys. Has pres la iniciativa i t’has assegut sobre meu. M’has acariciat el rostre, i ens hem mirat com cada matí, com ens vam prometre que ens miraríem dia rere dia, i m’has dit…

M’has dit les nostres paraules, les que han estat els nostres pilars, aquelles que vam començar a fer servir els primers dies i que no ens han deixat, aquelles paraules i expressions que no puc escriure aquí. No ens direm mai “t’estimo”, perquè això ja ens ho podríem haver dir el primer dia, en aquell club musical, i, llavors, què?, no hauríem fet història, no seríem lliures…

M’has fet lliure.

lakk.

MENAIX A TRUÀ – COM EL VENT

La forma com els personatges es van equilibrant entre si, equilibrant la soldeat, l’individualitat i el compromís, suggereix un vol transoceànic amb turbulències. George Clooney, un treballador eficaç i intel·ligent, es dedica a acomiadar gent. És una feina que li va com anell al dit (i mai pitjor dit…), està tot el dia viatjant, sol, fent el que millor se li dóna: destruir el compromís. A mi se m’apareix un bonic paralelisme entre el compromís de l’empresa/treballador vers el treballador/empresa, i el compromís del matrimoni o de la parella.

Si estàs sol, la motxilla que carregues tot el dia, és buida. No hi portes res. No pesa. Ets lliure. El que més ens pesa són sempre les relacions, els amics, la família, els amants… Ell, en Ryan (George Clooney) no té res. Ni casa, ni relacions. Vola lliure d’un costat a l’altre dels US.

Podria envejar-lo si, com a mínim, carregués unes quantes relacions. Llavors sí que m’hi podria veure volant d’un costat a l’altre sense parar enlloc. Seria un preu bonic el de la terra i el passat, per guanyar la llibertat. Però les persones…

Les relacions amb les persones són massa boniques, omplen massa la motxilla de bona olor. És un pes que estic disposat a carregar, amunt i avall. I com més relació, més pes, més comunicació, més coneixement, fins l’èxtasi final de la coordinació eficient. Et miro, saps què et dic. Em parles i sé què vols dir. Però això requereix temps. Temps que gastes en això i que ja no podràs gastar en res més.

Hi ha una frase preciosa a la pel·lícula, que fa com així: ”Crec que ho vaig deixar tot no perquè volgués anar amb la motxilla buida, sinó perquè tenia la necessitat de tornar-la a omplir només d’allò que jo volgués“.

El compromís, hi ha qui diria un valor conservador, no em fa por. Entenc que pot ser cadenes fictícies produïdes per l’ésser humà amb la intenció de sentir-se en una tela d’aranya que l’agafa per tot arreu i de la que no pot caure, però perquè no els pilars del propi ego, una reafirmació de qui es vol ser i de qui ha estat…

Salut i compromís!

lakk.

ELS AMICS DE LES ARTS – JEAN-LUC (myspace)

Per unanimitat (1 vot en blanc i 296 a favor, cap en contra) s’han modificat els estatuts. Ara l’objectiu és fer “consultes”, en plural. Això ha canviat crec la concepció de molts de l’entitat i del procés. A partir d’aquell moment, alguns hem començat a veure l’entitat de Granollers Decideix com alguna cosa més, no com una simple eina legal per poder fer la consulta sobre la independència de la nació catalana. Ara, és un eina per poder fer “consultes” populars, per poder promoure la democràcia participativa.

I jo penso: si aconseguim que l’entitat segueixi en el temps, promovent altres consultes, incentivant el debat i la participació, qui podrà deslegitimitzar-les? Qui podrà titllar d’il·legal aquesta primera consulta? Qui podrà dir que aquestes consultes no són democràcia, sinó independentisme democràtic? Ningú que no hagi perdut el seny o que mai n’hagi tingut.

Bé, sí, potser algú…

Aquells que creuen en una democràcia partidista, jerarquitzada, quadriennal, demagògica, que desprestigia la política, aquella democràcia moguda pels personalismes, per las baralles d’improperis i no d’arguments. La raó per la que escollim representants és per reduir els costos de discutir/decidir/proposar entre tots. Escollim uns representants perquè proposin per nosaltres, debatin per nosaltres i finalment decideixin per nosaltres. Les dos primeres coses, proposar i debatre, ja està bé que ho facin. Fins i tot, potser és millor; poden arribar a saber-ne més, especialitzar-se, i aconseguir que els debats siguin més fructífers, que puguem arribar a millors conclusions.

Però decidir ja no és necessari que es faci mitjançant representants. Ara els representants no han de decidir per nosaltres. Hi ha moltes maneres de reduir els costos d’unes eleccions: tenim internet, el vot per correu, podríem posar col·legis electorals que funcionessin permanentment (com una caixer bancari)… De idees en poden sorgir moltes, però les que ja hi ha són suficients per acabar amb aquesta pantomima.

Ja n’hi ha prou. Tots decidim decidir, volem decidir. I els que no ho volen, els hem de fer entendre que també ho han de voler, que és la seva responsabilitat. Per molta gent és molt més fàcil no fer cas a res, no complicar-te la vida pensant, i descansar. Però la cosa no hauria de funcionar així, i això és el que Granollers Decideix vol canviar, o si més no, el soci que escriu ara en aquest blog.

Visca la democràcia participativa!

lakk.

OURS – LE CAFARD DES FANFARES

Posted in ÀNIMA REBEL Tagged: CANVI, DEMOCRÀCIA, POLÍTICA ]]> http://lakk.wordpress.com/2009/12/23/granollers-decideix/feed/ 2 lakk logo-horitzontal http://lakk.wordpress.com/2009/12/17/retalls/ http://lakk.wordpress.com/2009/12/17/retalls/#comments Thu, 17 Dec 2009 23:08:46 +0000 lakk http://lakk.wordpress.com/?p=546 ]]> De vegades no cal fer explicacions, sinó fer fotografies!

INTERESSANTS

ARQUEÒLEG GLAMURÓS – ANÀLISI OBJECTIU DELS RESULTATS DEL REFERÈNDUM INDEPENDENTISTA

ABACUS – EBOOKS

GOOGLE WAVE

DAVID BASSA – TEMPS DE MOVIMENTS

HUMOR

STEPHEN FRY I EL CAGANER DEL PESSEBRE (video)

SLAP CHOP (video)

APM? – TRUCADA SENYORA I ELS COMUNISTES INDEPENDENTISTES (video)

AYÚDAME (video)

BONICS

KSENIYA SIMONOVA – DIBUJO CON ARENA (video)

HAPPY DENT – HINDÚ (video)

EL CAGANER

El procés engegat per la societat civil cap a la independència política de Catalunya és una altra oportunitat. Per pensar i reflexionar; de quin món volem i de quin país volem. Si demà es proclamés la independència de Catalunya, quina constitució escriuríeu? Una de molt oberta, que es pogués adaptar als diferents governs i situacions, una de molt concreta que treiés poder als governs i que, per tant, ens encaminés en el futur de forma més concreta, pensaríeu en una constitució per caminar-hi durant 20 anys, o una per caminar-hi durant 50?

Jo, en un dels molts viatges de tren que faig durant la setmana, he intentat fer l’exercici. Les respostes no són senzilles, i espero que els meus estudis d’economia, els llibres recomanats i comprats que tinc per llegir, i el consell i sensibilitat de companys més erudits que jo, m’ajudin a trobar alguna d’elles.

Primer de tot he pensat que el millor seria fer una constitució molt concreta, que permetés als ciutadans tenir una visió de futur clara que haguessin aprovat en referèndum, i així escapar de les visions populistes de futur de partits polítics preocupats per la seva legislatura de 4 anys i no la de l’infinit dels ciutadans. Vull dir, que la constitució la faria servir com una eina aprovada pels ciutadans per expressar la seva voluntat de futur.

En segon lloc proposaria una llei electoral i un sistema parlamentari més obert, transparent, participatiu i dinàmic. Polítics i parlamentaris en règim de dedicació parcial, per exemple, amb una durada parlamentaria de poc temps. S’haurien de veure les limitacions d’un sistema d’aquestes característiques, i s’haurien d’intentar ajustar, però crec que s’ajustarien a una democràcia de cap a peus i a les necessitats morals i socials d’avui en dia.

Buscaria un descentralització de les feines de govern. En aquest sentit, podrien ser bones les reformes paral·leles del sistema educatiu i sanitari, dos necessitats bàsiques de la vida humana. Crearia dos instituts amb plena responsabilitat d’aquests dos serveis públics que haurien de passar comptes cada any de la seva activitat, que serien comandats per professionals i no polítics, i que tindrien un vessant més “empresarial” que funcionaria. M’explicaré abans que algú em salti al coll… Vull dir que ara tot el complex educatiu i sanitari es porta des d’una idea de servei públic i, per això, costa trobar-hi a vegades (sobretot en el complex educatiu) una exigència i una professionalitat adequada.  En aquesta descentralització també hi entra veure el paper dels ajuntaments i les seves competències.

Fer públics o recursos naturals de bé comú; l’aire, l’aigua, la vida vegetal i animal i el sòl, a més del coneixement i la cultura.

Conciliació de la vida personal i laboral. Per tant, reducció de la jornada laboral: 4 hores. Aquest punt ens ajudaria a tots plegats a entendre que amb molt menys poder adquisitiu és té molt més temps per ser feliç. He dit “conciliació”, això significa jornada intensiva, tant a escoles com a empreses.

Consideració de les externalitats, com la propiciació de situacions desfavorables per la societat i la felicitat dels seus ciutadans o altres éssers de la biosfera. Si algú fuma: externalitat. Si algú va amb cotxe: externalitat. Si algú fa un anunci sexista: externalitat. Si algú fa una pel·lícula o cançó amb enaltiment de la violència i la desigualtat social: externalitat. No es tracta de cohartar llibertats, es tracta d’exigir responsabilitats i transformar-les en diner per aquells que no són prou madurs per canviar un comportament “contaminant”.

Suposo que altres “reformes” també podríen ser interesssants. No és que ara vulgui fer un debat sobre quin país necessitem ni com aconseguir-lo, només parlo de la il·lusió de començar un projecte, la il·lusió de començar una nova empresa com és la independència, com és la superació dels problemes mediambientals, com és la lluita contra la desigualtat social.

No parlo de solucions, sinó d’il·lusions, d’oportunitats.

SAEZ – FILS DE FRANCE

Posted in CRÍTICA Tagged: CANVI, CATALUNYA, IL·LUSIÓ, LLUITA, POLÍTICA, SOCIETAT ]]> http://lakk.wordpress.com/2009/12/14/una-oportunitat/feed/ 1 lakk Banksy 2 hope http://lakk.wordpress.com/2009/12/05/no-logo-arghh/ http://lakk.wordpress.com/2009/12/05/no-logo-arghh/#comments Sat, 05 Dec 2009 15:35:56 +0000 lakk http://lakk.wordpress.com/?p=531 ]]>
Posted in CINEMA Tagged: ART, CURTS, ECONOMIA, GLOBALITZACIÓ, MERCAT ]]> http://lakk.wordpress.com/2009/12/05/no-logo-arghh/feed/ 0 lakk http://lakk.wordpress.com/2009/11/15/un-folre/ http://lakk.wordpress.com/2009/11/15/un-folre/#comments Sun, 15 Nov 2009 15:48:57 +0000 lakk http://lakk.wordpress.com/?p=524 ]]> Folrar (que no forrar) els llibres amb paper de diari és una opció valenta, i no banal com molts podrien pensar. Sóc al tren, i una noia amb ulleres de pasta i tota vestida de negre, es treu un llibre de la bossa de mà. El llibre està folrat amb paper de diari. No és portada, i la rapidessa amb què el mou fins a col·locar-se’l entre les dues mans, obert, llegint-lo, no em permet d’endevinar l’edició, ni la secció, ni res que pugui ser útil a l’investigador.

Suposo que aquesta protecció casual no es deu a una simple intenció de resguardar les sàvies pàgines, paraules, idees i sentiments que guarda la tapa. Hi ha altres voluntats que porten algú a folrar el seu llibre amb el paper de diari. Un és l’intimitat del viatger de tren, bus o fins i tot taxi, que sempre es veu amenaçada per les inquietes mirades dels altres viatgers que no tenen res a fer, que tenen ganes de criticar, o qui sap, que sí que tenen moltes coses a fer però són tant banals (potser ells no les han triades) que prefereixen distreure’s intentant endevinar la vida de les persones segons com vesteixin, el que llegeixin o com parlin. Però endevinar la vida de una pesona no és tant senzill. Com si una vida es pogués resumir en un llibre, en unes ulleres i en un conjunt de roba!

Dos és la estètica de la qüestió. Si portes un llibre amb la seva tapa original, mira… no és gran cosa. Si portes un llibre folrat amb paper de diari, tothom ho observa amb deteniment, tothom vol saber de quin diari es tracta, de què hi diu… Fins i tot, i això em porta a la raó 3 de folrar un llibre amb paper de diari; es pot folrar amb unes pàgines concretes, d’un articulista concret, o potser amb una portada interessant, amb una notícia terrible o fantàstica. Potser ha volgut, l’amo del llibre, barrejar interessants punts de vista. Qui sap si no podriem folrar un llibre de Nietzsche amb una Contra de La Vanguardia sobre un pastor protestant que ha aconseguit mitjançant la dedicació al senyor, transformar nihilisme passiu en una força creadora digna dels més forts. Tots els llibres haurien de portar incorporats un folre concret per qui el vulgui usar. Per exemple, en paper de diari, o en paper de vàter. Les llibreries podrien organitzar tallers populars on la gent, els ciutadans, podrien anar a folrar llibres amb la intenció de, a part de promocionar la cultura, fer-se partíceps d’una activitat tant saludable com és la transacció editorial.

I un plantejament més econòmic. No hauria, la noia, de deixar la tapa a la vista? Vull dir que els que han editat aquest llibre contaven que la persona que el compraria i el llegiria, aniria pel món ensenyant la tapa. I aquest llibre tenia un preu. Potser si haguessin sabut que la noia que el va comprar, aniria tapant la portada, és a dir, que evitaria un cert nivell de propaganda i de difusió del llibre, el llibre llavors potser seria més car. Els editors pensarien que si tothom ha d’anar tapant la portada, els hauríen de fer més cars, no gaire, però una mica més i invertir els diners de més guanyats en fer publicitat del llibre, del (potser, perquè no ho sé ja que el paper de diari m’ho tapa) bestseller.

Ara la noia (mentre escric aquí, en el meu portàtil al tren, assegut a les escales de dintre el vagó per la absència de cap lloc lliure) ha deixat el llibre, ha estat un lectura fugaç, i s’ha posat els casquets (vaja, el reproductor de música) amb música rock. La porta bastant alta. El que dèiem, ja començava a imaginar. Té alguna cosa de dolent, però? Espero que no, perquè segurament aniria a l’infern (ho dic perquè hi estic molt avessat a aquest tipus d’entreteniments).

Les persones, però, no ens vestim ja perquè ens vegin d’alguna manera? Vull dir que, tenim una responsabilitat, no? De donar la imatge que ens pertoca, vull dir. No podem anar vestits com no som, ni fer coses que no faríem. És com fer propaganda de qui ets. Tothom en fa de subliminal també. I és com la noia del llibre folrat en paper de diari.

No ho sé si la noia és una rebel, alternativa que li agrada transgredir i no vol fer publicitat del llibre. Qui sap, hi ha qui podria pensar que fer publicitat d’un llibre no és dolent, però aquesta noia, que ha comprat el bestseller perquè li agrada realment la literatura (i no perquè l’amiga d’una amiga seva li va recomanar, i llegeix per fer veure que té un mínim de cultura general), no vol caure en la trampa del consumisme, així que mai recomanarà el llibre, i mai tampoc ensenyarà la seva portada, donat que vol promocionar els autors més discriminats per les grans editorials i reduir la selecció de llibres a un acte més romàntic de cada persona i no al seguiment d’unes recomanacions establertes pel mercat (paraula que també odia)

Penso, però, que les seves ulleres de pasta, el seu vestir i el seu pentinat denoten més plausiblement, la realita d’una noia un tant superficial i que es desenvolupa en el comportament general de la corrent consumista i capitalista i totes aquestes coses tant dolentes. Probablement el que passa és que és molt cuidadosa (o potser pel consell d’una amiga, un consell que li va donar quan al tren no tenien res més de què parlar perquè tenen, com he dit, vides superficials i miserables) i ha trobat un tros de paper, i, per distreure’s (ja que no fot res més) ha embolicat el llibre esperant, així, que la tapa no es faci malbé.

TEGAN AND SARA – HERE I AM

El més tangible i provat seria la “ressaca”, els resultats inesperats com embarassos no desitjats o contraure malalties de transmissió sexual, el vandalisme, la impossibilitat de raonament o la mort sobtada per la reducció d’una velocitat enorme en un xoc instantani.

I la meva pregunta, espero que sensata, és: aquest enorme sacrifici, és compensat per una diversió i enriquiment satisfactori? La resposta personal i potser intransferible és no. I, qui sap si, soprenentment, no sigui que la diversió i enriquiment de totes aquelles persones que respondrien sí, no sigui, més que plaer, una reducció del costós cost de l’hàbit de la justificació de felicitat en detriment del benefici de la pròpia producció de plenitud. És a dir, pels que us hàgiu perdut en aquesta frase tant llarga i farragosa, el que volia expressar és la sistemàtica destrucció de les eines pròpies intocables (alguns cops desconegudes) inherents a l’humà que poden proporcionar de forma gratuïta un benestar increïble i que reforçat amb una relació social, un enriquiment cultural i la recol·lecció de vivències increïbles poden aconseguir un nirvana molt buscat i poc trobat a les discoteques internacionals.

Aquestes eines són els sensors que treballen el que jo entenc per “espiritualitat”, que, repeteixo, per mi, no és ni ha de ser més que meditar sobre un mateix i sobre l’obscuritat de l’ànima humana i del món, que trobar, buscar, conèixer i prendre consciència de cada part d’un mateix, molts cops, o casi sempre, amagats a les banalitats que ens tenen entretingut al dia a dia.

Des d’una perspectiva més aviat econòmica, social i política (si és que l’anterior no ho era) puc assumir, penso, que anar de festa, de discoteca, és purament de dretes o si més no capitalista. És sortir i consumir, tant com es pugui, assumint dogmàticament que tot allò que fas és agradable encara que no ho sigui. Una mica com fumar, que també és molt capitalista, consumir i consumir encara que no agradi i encara que se sàpiga que no és bo pel cos.

Fent comptes… Una consumició costa aproximadament entre 4 i 6 euros (tampoc sóc un expert, potser és més), i la mitjana optimista és que es fan 3 consumicions per “sortida”. Això porta a un cost de entre 12 i 18 euros només de beguda en una nit. Suma el cost del transport, del temps perdut l’endemà, de la possible entrada a l’establiment i de l’enorme risc a que l’alcohol en intravenosa no t’impedeixi de actuar correctament davant un situació determinada.

Vaja, sort fiesteros reaccionaris!

Jo me’n vaig a la muntanya a veure les estrelles…

Salut i independència a l’alcohol!

lakk.

ps: per no parlar del masclisme de la festa… en el vídeo de sota, vaja, els Black Eyed Peas em cauen molt baix…

BLACK EYED PEAS – I GOTTA FEELING

ELS PETS – A VEGADES EL MÓN EM FA POR

En el món del lliure mercat el cafè tindrà un preu, determinat per les lleis de l’oferta i la demanda. Aquest preu estarà determinat per l’entorn, per diverses situacions o per impostos. L’home que entra al bar, com alguns altres milions de persones, treballa i produeix, bescanvia factors de producció (hores de treball, drets de propietat…) que ell té, per diners. Amb aquests diners, com alguns altres milions de ciutadans, satisfà algunes de les seves il·limitades necessitats i alguns dels seus luxes.

Depenent de les preferències de totes aquestes persones, alguns productes tindran més demanda, i aquesta alta demanda farà que augmentin els preus ja que moltes persones volen el mateix producte. Donat que el criteri perquè es faci la venda és el millor benefici pels dos agents, venedor i comprador, el valor del producte l’establirà el qui pagui més, doncs serà el qui més benefici li donarà al venedor. Podrien haver-hi altres criteris, com que el venedor triarà entre els compradors, el més bonic. Tanmateix, el del màxim benefici sembla més suculent…

Aquest funcionament extrapolat al món, sumant-li milers de condicions estatals i financeres, sumant-li lobbies i monopolis, ens dóna, com a resultat, el món on vivim. Un món de crisis, guerres i fam.

Alternativament, hi ha molta gent que viu, avui en dia, en la vida alternativa. En cooperatives que mantenen un contacte mínim amb el mercat i el món exterior, pensant que fer-ho, seria incoherent a la seva ideologia. Aquestes organitzacions es regeixen per un sentiment mutu de cooperació, la idea del compartir. Se’ls diu anti-sistema, o progres o kumbas, o fins i tot okupes (alguns ho són).

La manifestació màxima d’aquest sistema em fa por i llàstima. Un món sense estat donada la descentralització extrema i la impossibilitat d’organitzar-se i especialitzar-se.

Veig una marcada incoherència en les dues formes de fer. Per una banda, els liberals proclamant la llibertat i el lliure albir. Per altra, els “antis” que malgrat no voler usar el sistema, bé que van a l’hospital si s’estan morint, bé que truquen la policia si els estan atracant. No es podria imaginar un intermig?

La especialització i la tecnologia ens interessen a tots, i ens permeten assolir un benestar i una llibertat que potser no podríem imaginar sense elles. Tanmateix, la falta de consciència i educació, com la mercantilització ens porten a un sistema corrupte, arrogant, cobdiciós i deshumanitzat.

El mercat ens dóna molta informació del valor de les coses i de les preferències de la població. El lliure mercat ens permet escollir les nostres pròpies preferències. La competència ens permet millorar i millorar (que no vol dir augmentar) i aconseguir l’excel·lència amb els incentius de la satisfacció¹.

Per altra banda, la cooperació ens mostra la part més humana de nosaltres. A més el moviment va acompanyat d’una idea d’austeritat necessària i indispensable. La cooperació permet fer xarxa social, molt important a l’hora de poder lluitar contra injustícies portades a terme amb l’ajuda de la violència i de la inculcació de la idea que els individus no tenim poder sinó que el poder només el tenen els diners.

Penso, que el gran repte de la humanitat en aquest inici, ja no dic de segle, sinó de mil·lenni, és aconseguir els avantatges de la cooperació i del mercat per poder prosperar, progressar, que tothom rebi el que es mereix, no perdre ni tecnologia ni especialització, però tampoc la humanitat que ens porta a altes hores de la nit, escriure posts que no saps si algú els interessarà.

Salut i economia!

Lakk.

MILLOW – AYO TECHNOLOGY

1.-Al darrer campionat mundial d’escalada disputat a Barcelona, podies veure als escaladors que compatien entre ells per ser els millors del món en el seu esport, parlant animadament i planejant junts l’escalada. No es podria extrapolar? Ells estaven competint… és que la competència només pot ser negativa?

Manifestament, l’argument a favor més remarcable del karting, és que l’alcalde hi està d’acord. Si aquest karting el volgués fer algú altre i el senyor Martí Pujol hi anés en contra, els de Llinars inventaríem mil històries i anècdotes en contra. Aquest acriticisme llinarsenc i el seu caciquisme tradicional són el millor argument a favor que podria tenir aquest projecte. Aquesta voluntat és revestida d’interessants punts que caldria remarcar: la projecció internacional, l’economia local, l’interès general i el balanç positiu.

Anem a pams. Tot el poble de Llinars té una forta preocupació: la projecció internacional. Ja no som un poblet, ni un poble, amb unes aspiracions de poble i una voluntat d’enriquiment local. Ara som una mena d’empresa multinacional amb uns executius preocupats pel creixement d’aquesta i per la seva reputació. Malgrat tot, ningú s’ha parat a pensar que un poble amb reputació internacional per tenir un circuit de karting no recull cap dels avantatges de tenir un poble reconegut internacionalment. Aglomeracions, problemes amb la mobilitat, problemàtica social i pèrdua d’aquella fantàstica tranquil·litat dels dissabtes a la tarda a la plaça dels Països Catalans. El públic d’un karting internacional no “mola”. Tinc alternatives molt més atractives amb públics més interessants, cultes…  Si bé al cas, ja faré un post numerant-les.

A Llinars la tradició erudita econòmica ens fa entendre perquè tothom s’omple la boca amb les conseqüències per l’economia local; creació de llocs de treball i injecció de capital. Només dir que el que perdrem amb el karting té un valor incalculable que si es pogués calcular superaria amb escreix aquesta injecció de diners i el que podran donar aquests llocs de treball. Malgrat tot, remarcar que a Montmeló, després del circuit, no han aflorat negocis nous… Per bé que si que hi deuen haver nous emprenedors venent audiòfons (permeteu-me una mica d’humor…)

I finalment el assegurar que aquest karting és d’interès general. Per poder dir això, hauríem de tenir la gent avesada a anar en karts, hauríem de pensar que la majoria de la població gaudirà plenament d’aquesta infraestructura. Si això fos així, el karting de Cardedeu estaria cada dia ple. Però, com tots sabem, anar en karts és car, anar en karts i practicar el karting és, en definitiva, el que anomenaríem un esport elitista. És per això que em molesta destrossar un zona verda i tots els altres inconvenients que ara esmentaré, per construir quelcom que només podran utilitzar uns quants, i, a més, amb inversió pública. Finalment, rebutjaria l’argumentació de “balanç positiu” de molts llinarsencs, la de “a veure, encara que faci una miqueta de mal, surt a compte”, ens falta responsabilitat crec, perquè un projecte així, no surt mai a compte.

Havent escombrat per sobre els arguments a favor del karting, perquè no indaguem a perquè una colla del que es podria denominar erròniament “ecologistes” “pollosos” i “antis” es planten tant durament contra la iniciativa.

Per mi, la primera i més important, encara que la que menys força té per la seva subjectivitat i… irrellevància pública, és el mal enfocament de poble, comarca i país. No vull que Llinars sigui el poble del motor, sinó el de la natura, la pau, el coneixement o la cultura, per exemple. Tampoc ho vull per la comarca o pel país. Amb el circuit de Montmeló ja fem (i a mi, ja em sobra). L’esport del motor, ens agradi o no, tal i com s’entén avui en dia, a part de ser un esport elitista, i a part de basar-se en principis desfavorables, té un consum que hauríem d’intentar no promocionar…

Més coses: destruir una zona verda. Si fos per primera necessitat, seria el primer a dir que es destruís (sempre que es descartessin tots els altres llocs), però el karting no ho és. Si s’hi hagués de fer un hospital, una presó, un evocador, una deixalleria… diria que sí. Però un karting, no.

Les molèsties dels habitants de la zona no deuen preocupar a alguns llinarsencs. La mobilitat, el soroll i l’ambient “social” del voltant del circuit serà desagradable, i no crec que “valgui la pena”, en cap cas això resultarà a un “balanç positiu”.

El perill (o seguretat, diria jo) de conurbació imminent després de la construcció del projecte hauria d’engegar les alarmes a tothom. La unió de Cardedeu i Llinars destruirà la identitat local, promourà la destrucció de la flora i fauna d’”entrepobles” i, en definitiva, esdevindrà una mini-ciutat sense cap de les avantatges de viure on vivim.

Voldria deixar una petita secció als mals arguments o no-arguments d’algunes persones:

“Si hi ha AVE i Variant, perquè no el kating?“, en definitiva, això no ajuda a veure les factors favorables i desfavorables de la construcció del projecte de karting. A més, ningú està dient que l’AVE i la Variant fossin projectes fantàstics i que no tinguessin cap inconvenient com el té ara el karting. És que no es pot estar en contra dels tres macroprojectes? Què passa si no vols la Variant i el karting, eh? Et talles les venes?

“Nosaltres ens vam menjar la variant, ara que ells es mengin el karting“, jo, en el seu moment, essent un vailet, vaig manifestar-me en contra la Variant. Me’n recordo de la meva pancarta: “No a la variant! Estimem la muntanya!”. Ara, torno a dir que no, pel karting, i, que alguna gent que ara està en contra el karting, abans estigués a favor de la variant, només desmereix la coherència d’aquella persona, en absolut la força, validesa i dignitat de la resposta negativa al projecte.

“Els de Cardedeu ja van proposar un lloc, si tenen enveja, que callin“. Bé, torno a repetir el mateix, que hi hagi gent incoherent, no tota, no desmereix o no hauria, el missatge de molta gent que poca cosa tenia a veure amb la proposta d’ubicació del karting a Cardedeu. Segueix sense ser un argument (com els altres tres), que parli sobre les avantatges i desavantatges del projecte. Si ens quedem amb l’odi que alguns alberguen dins seu entre els dos pobles, (quina tonteria, com la de les guerres del pròxim orient, recordo) no avançarem, no progressarem, com alguns pensen que faran amb el karting.

El progrés, senyors, és fer millor, gaudint més, consumint menys, més ràpid i amb resultats més satisfactoris. El karting no és progrés, és una estratagema d’aquestes de favors i de “politiqueo”, que és la forma d’anunciar iniciatives i actituds del sistema estatal o públic, sense participar de la ciutadania, i, a poder ser, enganyant-la.

Si-us-plau, que ningú s’ho cregui, ens estant prenent el pèl. Si algú diu que sí al karting, que sigui per raons convincents, que donarà diners al poble no és una actitud responsable.

Salut i stop!

lakk.

PART 1

PART 2

PART 3

Avui he tingut la sort constitucional, estatutaria i democràtica, per dir-ho d’una forma més o menys transcendental, de passejar pels (avui) tempestuosos carrers d’Arenys, Arenys de Munt. És important dir-ho així: “Arenys, Arenys de Munt”. Hi hem de posar un accent a l’estil 007, un estil d’heroi secret, misteriós (però conegut per tothom), mediàtic i valent.

Arenys és el nostre heroi. El 13-S de 2009 passarà a la història (vull que passi a la història) com el poble que va iniciar un efecte dominó que va donar a la llum l’evidència de la voluntat catalana d’aconseguir exercir el dret a l’autodeterminació (somni de qualsevol demòcrata), i exercir-lo per aconseguir un estat de dret català, independent, democràtic i social, integrat a la unió europea. Les vil·les i ciutats catalanes tenen la responsabilitat o, si més no, el poder, de cridar ben fort “Volem i podem!”. L’evidència i la vergonya ja va significar en el seu moment la fugida d’Alfons XIII, i perquè no pot suposar la fugida de Catalunya aquest cop? Seria un somni fet realitat. La veritat és que em dóna la sensació d’estar vivint la història.

De moment Arenys ha dit que sí. Ja tenim un poble menys. Només en queden… uns 945. Arenys, en el seu cas, s’ha quedat ple de personalitats a part de paperetes. Polítics, intel·lectuals, artistes… I és que de gent, n’hi ha molta treballant per aconseguir la sobirania de Catalunya, entitats, grups, partits… Tots junts ho podem aconseguir. Jo deixaria de banda dretes i esquerres, intervenció estatal o liberalisme, avort o el sant crist. Sempre he pensat que ens serà més fàcil arreglar les coses si hem d’anar a “construir un món millor” a Barcelona que a Madrid, i també sempre he pensat que si ens han de donar pel sac, millor desde Barcelona, que si més no entendrem el que ens diuen.

En fi, que la independència no és l’objectiu final de tot, però sí un començament per il·lusionar i fer xarxa, un oportunitat per demostrar cultura democràtica, una oportunitat, per ser lliures.

Salut, i com sempre dic, i Independència!

lakk.

MESCLAT – CORRANDES COLONIALS

Salut i salut!

lakk