El monsó vol bufar fort?

Avui he pensat, al metro, com en seria d’impressionant trobar en Monzó al vagó. I pensar, “cony, en Monzó!”, acostar-m’hi i recitar-li un poema. Fer-ho gairebé cridant, com si d’una execució pública es tractés. Amb un genoll a terra com les bones maneres dels ordres de cavalleria manen… Quan ho he pensat encara no tenia pensat el poema, però ara ja sí:

Oh Monzó, més popu que en Godó!
Entrellaces paraules, ni descobertes encara,
ets messies del silenci que es fa vers la prosa,
aguda i sigil·losa.

Quin honor serà que moris aixafat per un camió,
un tramvia o ciclomotor,
a l'estil parroquià d'altres modernistes insensats,
que veien corbes en els somriures del món.

Ui, Monzó, quin serà l'últim pensament, allà,
budells fora, sang esquitxada a la bossa de la compra,
d'una iaia de l'eixample o pedralbes?

Ni cabells blancs ni tics salvatges t'hauran salvat,
del mainstream, de la usura literària de les paraules.
Els contes seran teus sempre,
però la panxa que t'han construït mai serà teva,
i mai hauries de morir amb ella.

Però no me l’he trobat. I m’ha sabut greu, perquè hagués estat un gran moment. Ell segurament, hauria pensat, avesat com deu estar a encontres curiosos i extraordinaris per la seva popularitat: “Aquest noi, ho fa perquè ho sent, això, o per cridar la meva atenció (que evidentment ho ha fet) i ara m’intentarà endollar alguna col·laboració per tirar endavant el seu projecte desconegut”, cosa que a mi no em plauria gens, ja que a mi el que em plauria, com li hauria intentat transmetre al poema, era que sentís per un moment la llibertat del desinterès, o que sentís quelcom ni que fos.

En canvi, en Monzó, malgrat merèixer-se de ser lliure per la seva genialitat, per tots els somriures, plors, rialles i espurnes que ha generat, es veu immers en el políticament correcte, en la popularitat post-moderna de l’intel·lectual moderat i reconegut.

No creieu que potser ell desitjaria tornar enrere i escriure amb un pseudònim majestuós i creatiu (que no hauria tingut problemes amb crear, segur) i viure en l’anonimat. Poder treballar de quelcom simple o de periodista fracassat i llavors destinar el seu oci a escriure amb avidessa de les coses mundanes (com ja feia) estan ell dins d’aquestes coses. Poder enviar a parir en Mas o la Rahola o el Fernández si això li pogués donar plaer.

Pobre Monzó, que ja és de l’establishment, ofegat en la racionalitat capitalista de l’acumulació.

Fem-li un favor, oblidem-lo públicament i que pugui tornar a ser un pobre desballestat. Seguiu-lo llegint clandestinament, com ell i els seus contes haurien volgut. I que es pugui cagar en qui vulgui. I si el trobeu al metro, feu-li un favor, llegiu-li aquest poema o un que s’hi pogués semblar en algun aspecte. I feu el que jo hagués fet si efectivament me l’hagués trobat al metro.

Marxar. Després de llegir-li aquest poema amb un genoll a terra a mode d’admiració nihilista, marxar, sense el vostre nom. Que vegi que encara hi ha gent que fa coses amb l’únic interès de ser autèntics, com ell ho havia estat, com ell és encara en certa manera.

I potser plorarà d’alegria en veure el món, altre cop, des d’un tic bord, lleig, mal vist, i, normal.

Què farem amb l’estelada?

Per mi és evident: deixar-la a mà.

El que reclamem molts (tots) amb l’estelada és la llibertat del POBLE català, i no de les INSTITUCIONS catalanes. Aconseguir una descentralització administrativa, el respecte per la nostra llengua i part de la cultura, i una interpelació directa als organismes internacionals NO és llibertat. Una oportunitat no és llibertat, és només això, una oportunitat.

estelada_roja_226

Llibertat social és democràcia, que és el poder per i del poble.

I què és el poder? Moltes coses: capacitat d’incidència en les formes d’organització social (productiva i administrativa), informació, eines analítiques, espais de trobada, xarxa organitzativa, actitud rebel, sistema de creences favorable, temps, estil de vida sa…

Algú realment creu que el POBLE català tindrà tot això, tot aquest poder un cop aconseguida la independència administrativa del regne d’Espanya? Really?

Jo seguiré portant l’estalada, roja evidentment, per construir la llibertat social que molts desitgem i anhelem. I espero algun dia poder-la guardar. O posar-la en un museu, i riure’ns-en de tot plegat un dia a Perpinyà, tot prenent un suc de tronja valenciana recent espremut amb una ensaïmada de menorca.

Independència, socialisme i llibertat pel poble!

La MEVA entrevista a en David Fernández

Bon dia David!

1. Conyes apart, perquè no li vas llençar la sandàlia? És un malparit pseudogenocida, s’ho mereix i tampoc s’hagués fet un mal irremediable…

2. Què farien de diferent les CUP amb tres diputats més?

3. Quina possibilitat hi ha d’entrar en un govern amb un any d’experiència al Parlament? Ha canviat la visió d’aquesta possibilitat? Quines serien les condicions, els mínims?

4. Després d’un any, coneixent el modus operandi de la partitocràcia, com es pot fer política sense xecs en blanc, però al mateix temps havent d’amagar informació d’allò que es parla i es sent per no acabar aïllat? El xec no és en blanc, però sí que és al portador, no?

5. Encara es parla només dels 3 diputats i sobretot de tu. Teniu audiovisuals amb més gent, però, quines perspectives teniu de presentar públicament encara més persones de les CUP?

6. Com s’acaba amb la cultura de la transició sense que ella acabi amb tu abans?

7. Les idees mouen muntanyes, quina és la idea en una frase de les CUP que es podria fer extensiva al 80 o 90% de les persones i que podrien encendre revoltes i somnis?

8. Tu que ets periodista de base, com limiten els mitjants de comunicació actuals les CUP i com ha estat aquest primer any? De vegades les entrevistes semblen més espais de difusió de masses que espais de reflexió i debat… El mateix amb les declaracions de 10 segons.

9. Vivim en una dictadura? Es pot viure en democràcia a curt o mitjà plaç? Què és la llibertat per les CUP?

10. És un problema per les CUP, en tant que moviment per un sistema més democràtic, que aculli inquietuds que no són de l’EI i que així es pugui trobar en la disjuntiva d’aglutinar demòcrates reals o preservar la seva identitat d’EI?

11. Teixit socioeconòmic: l’alternativa sembla un conjunt de idees o branques que ni estan cohesionades ni es poden aplicar sense un canvi cultural brutal. Com valores aquesta afirmació?

La Violència

Diu Delgado que la violència és expressió. Per suposat. La violència és un conflicte a pressió que vol ser resolt, però que no pot. La consciència i la raó, pilars d’una societat cienticista com la nostra, impedeixen una resolució favorable. En realitat són només els briballs de la por, una emoció emocional primària però estretament relacionada amb un determisme familiar, afectiu i cultural. Sempre estem igual. Els ciutadans bons i bonics no volen veure, perquè tenen por al canvi. Els que no són ciutadans ja ho saben però s’enfronten a les porres dels gossos dels ciutadans bons i bonics. Patètic.

Hi ha “filosofies de vida” al més estil de “manual d’autoajuda” que incorporades a una rutina monòtica, recreen aventures abstractes en móns paral·lels a la paranoia en què estem immersos. Sí, dic paranoia per demostrar que sóc fidel conservador d’una veritat (que no ho és) efectiva (per mi) que respecto. Som, i si som és perquè ho som tots i no uns quants, una estructura de matèria (llegeixi’s energia) ordenada per consciència i informació. Energia, consciència i informació. Em costa molt de trobar gaires conceptes més abstractes que aquests. Però penso que la consciència i l’energia són una realitat fractal.

Això ho dic perquè pensar que tots els problemes vénen de fora, i frustrar-nos quan se’ns presenta aquesta determinació (també fractal), és socialment tant poc útil com cert. Que algú cregui que el sistema socioeconòmic se’n va avall perquè alguna gent vas ser massa garrepa algun dia, és tant curt de mires com pensar que una dona maltractada és infeliç perquè es va topar amb l’home equivocat.

És dur que et diguin que el que et passa és responsabilitat teva, dir-li a algú amb càncer que no ha estat l’atzar el què el mata, que el trauma emocional d’una clatellada te’l fas tu i no la informació enviada pels nervis de la galta al cervell. Fa molt mal descobrir que la teva policia pública tortura, mata i reprimeix en vaques magres i esquerres veganes.

Ens cal una mica d’optimisme, saber-nos déus de la realitat, porcions immutables de consciència i energia que escampen arreu allò que són: vida, alegria, consciència, saviesa. Ens cal aprendre que el que som, som, i que de vacances en farem sempre. Alguns en diuen espiritualitat i alguns òptica o perspectiva. M’és igual.

Em sento hereu de moltes coses, i potser alguns em definirien com una membre de l’esquerra vegana, que malauradament en Delgado veu com una còpia molt dolenta de l’esquerra revolucionària. Potser és moment de fer moltes revolucions, i desde una convicció impecablement comunista, ser una mica més new age o budista, integrar-nos en una xarxa de consciència que ni determinista ni possibilista (per definició), vol portar-nos a perdre la por.

Ni la llet és tant blanca, ni la sang tant roja.

Manuel Delgado – La violencia

Carta oberta als diputats de les CUP

Benvolguts catalitzadors,

No sóc militant, sí simpatitzant, votant i enamorat del projecte d’Unitat Popular. Crec que l’experiment està sortint molt bé, cal dir-ho ben clar, alt i fort. Dit això…

Us preocupa la mediocritat i el funcionament del Parlament, a mi també. Segueixo les vostres intervencions a comissions i plens tant com puc. D’acord un 99 coma no-sé-quan % amb el que dieu. Chapeau!

Evidència punyetera: treballeu en un teatre ritual. Les votacions no canvien amb el debat, les decisions vénen fetes, pensades i raonades, els passadissos del Parlament saben més que els ciutadans i tothom mira el mòbil quan els altres parlen.

El problema: què ha de fer un lleó quan té dret a paraula en el ritual de la legitimació pública de la cacera? Explicar perquè no s’ha de caçar, d’acord. Però què més?

Se’m fa poc evident que denuncieu públicament el que passa als passadissos. Els votants de CiU i ERC (i altres) no ho volen saber. Nosaltres sí. Els troians estem a fora esperant i vosaltres des de dins heu d’obrir les portes.

Esteu colze a colze amb corruptes i corruptors, s’està iniciant un procés constituent i si mai les CUP en formen part no poden cometre els errors d’ICV-EUiA amb el tripartit. No ens ho podem permetre… la cosa està molt malament i tenim pressa.

Podríeu guanyar debats cara a cara, ho faríeu sense problema perquè en molts casos tenim la veritat i en altres la raó. Però en les preguntes demaneu per peres, responen pomes, seguiu en llimones i acaben amb préssecs. La tasca és fantàstica, el resultat, un pas més del ritual de la cacera.

Què en penseu? Com trencar amb això? Què passarà si algun dia les CUP gestionen Govern Nacional? Es treuran tots els draps bruts que surtin, peti qui peti?

Força i revolució! No pasarán. No pasarán. No pasarán.

Atentament,

Oriol Puig.

Estudiant, vallesà, monitor de lleure, entre d’altres… ;P

Liliputs!

[Els Catarres – Rock&Roll, val molt la pena…]

ImatgeAmb una companya de viatge extraordinària, sovint ens imaginem com màquines governades per una multitud ingent de petites personetes que representen la diversitat de processos mentals que ens mouen i disparen les nostres emocions. Amb un toc d’humor, a l’estil “el cuerpo humano”…

gulliver1

Així quan un fa una cara de no entendre alguna cosa, o bé de que és molt complicada, imaginem un pont de control amb tot de persones iguals esvalotades cridant a tort i dret, buscant papers, registres,…

Quan estàs que no saps si fer una cosa o altra… doncs imaginem una discussió acalorada entre els que volen llençar-se a la piscina i els que no, alguns que es tornen bojos per la discussió… alguna personeta que s’empana, naturalment…

Quan no recordes quelcom, imaginem una de les personetes, igual a nosaltres, però amb llarga barba blanca (el bibliotecari) dirigint a totes les altres… papers volant, gent que es desespera per no trobar la resposta, un que se li acudeix fer un logaritme estrany per descobrir la resposta, un que busca el diccionari el que és un logaritme per copiar-se del del costat, un que es suïcida descobrint la seva immensa ignorància davant l’acotat inventari de coneixement que posseeix…

En fi, que ara, que és estiu (gairebé), les meves personetes estan tot contentes (panxa-contentes) estenent tovalloles dins el meu cap, estan fent carioques, estan jugant aquí i allà, estan nedant… tot el que es podia veure, avui, al Hofgarten de Bonn. =)

Imatge

Els tres terços i el #procésconstituent

A Catalunya sembla que ens regim pels 3 terços. La CiU (1.116.259 vots) nacionalista de dretes, el populisme centralitzador PPSOEC’s (524.707 + 471.681 + 275.007 vots) i l’esquerra catalanista-internacionalista-alternativa de ERC, ICV-EUiA, CUP, Pirata… (498.124 + 359.705 + 126.435 + 18.219). Tots tres terços estan compostos del poble, del 99%, però… ai las!

CiU només hi fa polítiques en contra, a favor de la troika. El PPSOEC’s són l’herència d’una Espanya rància i putrefacte sense programa ni rumb… de vividors.

L’esquerra “alternativa” al centralisme espanyol i el caciquisme català no ha pogut superar el nodo de TV3, la Vanguardia i Rac1. Ha pactat amb els desposseïdors del PSOE i s’ha arrelat a la butaca en molts casos.

I què toca ara? Un #procésConstituent en majúscula perquè la por canviï de bàndol. L’objectiu és clar, fer un reset general al sistema. Tenim una cosa que CiU i el PPSOEC’s no tenen: un projecte. Ells tenen paraules que s’endu el vent de ventiladors instal·lats en consells d’administració. Ells tenen crisis, totes, i nosaltres solucions, llums i taquígrafs, denúncies, propostes i fets.

La gràcia és que la seva feblesa és la nostra fortalesa. Si proposem quelcom amb forma i ànima, un cop d’efecte al silenci, se’ns unirà molta gent que ara mateix, ja no li val el discurs de la por. No som el poble, però creiem ser-ne els seus defensors amb una crítica racional a les seves mentides.

No es pot pronosticar res, però sí fer volar coloms. Aquesta esquerra ja té un milió de votants, i pot enganxar persones dels altres dos terços que ara, no tenen rumb ni direcció. Milió i mig de catalans podem decantar la balança.

La clau de l’èxit: un projecte obert. Les múltiples sensibilitats hi tenen cabuda i el procés es va modificant, és mòbil. Les esquerres per crítiques i plurals ens trenquem en un sistema partitocràtic, i per això crec que el primer objectiu de la candidatura unitària hauria de ser el de crear un llei electoral nova que sigui un mecanisme de control ciutadà constant i blindat, i un mecanisme polític adaptat als nous temps dels moviments socials i les tecnologies de la comunicació i informació. Invertir-hi moltes energies, si cal (i caldrà).

El segon pas és clarament l’auditoria del deute, i un referèndum per decidir si es paga i què es paga.

Els MMSS i les organitzacions i associacions són la clau per un procés obert i plural. Qui s’hauria d’afegir? Naturalment en la conjuntura actual, no s’entendria sense la PAH, però també: PARS, PUDUP, MareaGroga, Som el que sembrem, Rereguarda en moviment, AturemEurovegas, Stop Fracking, Auditoria del deute,… o cooperatives com SomEnergia, Coop57, CIC, CASX, AureaSocial, Col·lectiu Ronda, Ciutat Invisible,… o associacions com Justícia i Pau, Attac, l’ANC, Dolça revolució, Adenc, Greenpeace, Amnistia Internacional… i, és clar, sindicats minoritaris (o majoritaris) i els partits del “nostre” terç: ERC, ICV-EUiA, CUP, Pirata, EsconsBlanc, Farts.cat….

M’atreveixo a fer la meva llista per aquesta candidatura, que crec que com a objectiu haurien de ser els 60 diputats, si no la majoria absoluta. Una majoria absoluta poc totalitària, diria jo…

  1. Ada Colau
  2. Esther Vives
  3. Dolors Camats
  4. Josep Pàmies (Dolça Revolució)
  5. Pau Llonch (PAH Sabadell)
  6. Marc Roselló (@SomEnergia)
  7. Vera Sacristàn (Universitats)
  8. Àngels Castells (Dempeus)
  9. Joan Subirats (IGOP)
  10. Manuel Delgado
  11. Teresa Forcades
  12. Enric Duran (CIC)
  13. Albano Dante Fachin (@_cafeambllet
  14. Raimundo Viejo
  15. Hibai (@Hibai_)

I després, tants d’altres… Haig d’admetre que ja em costa abans de començar. Qui posaria de ERC…? #uix