SELECCIÓ NATURAL

Evolucionem, els humans?

L’evolució ha estat justificada mitjançant el neodarwinisme: el codi genètic pateix diferents mutacions, que ajuden o dificulten la vida a l’ésser viu a què pertanyen. Aquestes mutacions, si ajuden a l’ésser viu a adaptar-se al medi, promocionen directament la reproducció de l’individu respecte d’un altre, transmetent, als seus fills, aquesta mutació. Si la mutació és sensiblement favorable, amb el temps els individus amb més facilitats es reproduiran més, i, per tant, la mutació o el nou gen, romandrà pels segles dels segles fins que una versió millorada el tregui de la pista.

Què passa, per això, quan l’espècie no ha d’adaptar-se al medi, sinó que ella s’adapta el medi a les seves necessitats… humanes? El que tingui les urpes més afilades es reproduirà igual que un que no les tingui, perquè, els humans, tenim ganivets. I encara que podríem afegir, que ja per una qüestió estètica no es reproduiria -ningú li agafaria la mà per por a tallar-se-, llavors al·legaríem que, de fet, també teníem tallaungles -i que hi ha gent molt estranya pel món…-, o tisores de podar, depenent de la gravetat del cas…

Així, que, evolucionem? Tampoc és una qüestió d’intel·ligència en un món en què els descobriments -la majoria- científics, es comparteixen amb la comunitat. Per tant, què podria afavorir a que els humans, evolucionéssim, ens féssim “millors”? Millors? Com podem ser millors, si som una passada!…

En una guerra mundial, sobreviurien els més aptes per a la guerra, o els pacifistes. En una guerra química, els que biològicament afrontessin millor els canvis, també sobreviurien, però, si no es donen cap d’aquests casos ni cap altre cas que alguna ment ambiciosa hagi pogut imaginar, hi hauria evolució?

En una societat en què reproduir-se és gratuït, voluntari, i innecessari, sorgeix gent que no té fills per la simple raó de no voler-ne tenir. A aquests, l’espècie els vol eliminar, no vol que es transmeti aquesta barbàrie, aquesta idea satànica -com a mínim. L’espècie no cau, però, en què això no depèn -en gran mesura- dels seus gens; voler o no voler tenir fills, no depèn exclusivament d’una variable biològica i natural, sinó d’una variable més aviat social, psicològica i personal.

He pensat, llavors, en el arquetip de persona que es reprodueix. He trobat que n’hi ha de molts tipus, de moltes complexions, de moltes capacitats mentals, de moltes ideologies diferents, bé, un caos reproductiu quasi inclassificable.

Pensareu, no pot ser -veient que s’acaba el paràgraf-, aquest paio ens ha fet estar aquí divagant amb un discurs gens envejable, només per, això, divagar… Doncs sí, abans que pensar en teories Lamarckianes que s’inventen canvis que no hi han, prefereixo establir-me en el dubte, i que els lectors donin resposta a la pregunta;

 

Estem evolucionant?

 

 

Dos cançonetes, per evolucionar, si més no, en la bellesa, i en l’amor!

JORGE DREXLER – TRANSOCEÁNICA

JORGE DREXLER – DISNEYLANDIA