La Violència

Diu Delgado que la violència és expressió. Per suposat. La violència és un conflicte a pressió que vol ser resolt, però que no pot. La consciència i la raó, pilars d’una societat cienticista com la nostra, impedeixen una resolució favorable. En realitat són només els briballs de la por, una emoció emocional primària però estretament relacionada amb un determisme familiar, afectiu i cultural. Sempre estem igual. Els ciutadans bons i bonics no volen veure, perquè tenen por al canvi. Els que no són ciutadans ja ho saben però s’enfronten a les porres dels gossos dels ciutadans bons i bonics. Patètic.

Hi ha “filosofies de vida” al més estil de “manual d’autoajuda” que incorporades a una rutina monòtica, recreen aventures abstractes en móns paral·lels a la paranoia en què estem immersos. Sí, dic paranoia per demostrar que sóc fidel conservador d’una veritat (que no ho és) efectiva (per mi) que respecto. Som, i si som és perquè ho som tots i no uns quants, una estructura de matèria (llegeixi’s energia) ordenada per consciència i informació. Energia, consciència i informació. Em costa molt de trobar gaires conceptes més abstractes que aquests. Però penso que la consciència i l’energia són una realitat fractal.

Això ho dic perquè pensar que tots els problemes vénen de fora, i frustrar-nos quan se’ns presenta aquesta determinació (també fractal), és socialment tant poc útil com cert. Que algú cregui que el sistema socioeconòmic se’n va avall perquè alguna gent vas ser massa garrepa algun dia, és tant curt de mires com pensar que una dona maltractada és infeliç perquè es va topar amb l’home equivocat.

És dur que et diguin que el que et passa és responsabilitat teva, dir-li a algú amb càncer que no ha estat l’atzar el què el mata, que el trauma emocional d’una clatellada te’l fas tu i no la informació enviada pels nervis de la galta al cervell. Fa molt mal descobrir que la teva policia pública tortura, mata i reprimeix en vaques magres i esquerres veganes.

Ens cal una mica d’optimisme, saber-nos déus de la realitat, porcions immutables de consciència i energia que escampen arreu allò que són: vida, alegria, consciència, saviesa. Ens cal aprendre que el que som, som, i que de vacances en farem sempre. Alguns en diuen espiritualitat i alguns òptica o perspectiva. M’és igual.

Em sento hereu de moltes coses, i potser alguns em definirien com una membre de l’esquerra vegana, que malauradament en Delgado veu com una còpia molt dolenta de l’esquerra revolucionària. Potser és moment de fer moltes revolucions, i desde una convicció impecablement comunista, ser una mica més new age o budista, integrar-nos en una xarxa de consciència que ni determinista ni possibilista (per definició), vol portar-nos a perdre la por.

Ni la llet és tant blanca, ni la sang tant roja.

Manuel Delgado – La violencia

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s