El que reclamem molts (tots) amb l’estelada és la llibertat del POBLE català, i no de les INSTITUCIONS catalanes. Aconseguir una descentralització administrativa, el respecte per la nostra llengua i part de la cultura, i una interpelació directa als organismes internacionals NO és llibertat. Una oportunitat no és llibertat, és només això, una oportunitat.
Llibertat social és democràcia, que és el poder per i del poble.
I què és el poder? Moltes coses: capacitat d’incidència en les formes d’organització social (productiva i administrativa), informació, eines analítiques, espais de trobada, xarxa organitzativa, actitud rebel, sistema de creences favorable, temps, estil de vida sa…
Algú realment creu que el POBLE català tindrà tot això, tot aquest poder un cop aconseguida la independència administrativa del regne d’Espanya? Really?
Jo seguiré portant l’estalada, roja evidentment, per construir la llibertat social que molts desitgem i anhelem. I espero algun dia poder-la guardar. O posar-la en un museu, i riure’ns-en de tot plegat un dia a Perpinyà, tot prenent un suc de tronja valenciana recent espremut amb una ensaïmada de menorca.
Les reflexions de companys bloggers (en Miki, l’Arqueòleg…), d’antics professors, i de velles amistats, m’han creat tal batibull mental entorn a l’assistència a la massiva manifestació de l’11 que he decidit estructurar tant de mareig en una opinió definida.
En primer lloc, després de ser present a la manifestació, se’m fa molt estrany sentir veus dient “jo hi era però no sóc nacionalista”. En realitat, l’independentisme no hauria de ser necessàriament nacionalista. De fet, l’eslògan mediàtic era “Catalunya, nou estat d’Europa”, més propi del títol d’un estudi o document burocràtic que no pas de quelcom que pugui acompanyar el sentiment unitari nacionalista independentista de tot bon català. Però hi havia gairebé més banderes que persones i un ambient enrarit de autoafirmació identitària (no em mal interpreteu, “enrarit” ho dic per l’aglomeració, ja sabeu: tornarem a suar, tornarem a sofrir, tornarem a fer el ridícul…).
Jo em declaro obertament nacionalista mentre pugui definir els termes. M’agrada diferenciar (potser innocentment…) entre el nacionalisme excloent i el nacionalisme cultural. Un membre de la primera categoria parla català (sort!), inventa recurrents (i convenients) històries sobre els immigrants espanyols, la història política de Catalunya, i conforma drets i deures del poble català mentre el defineix moralment. Com a membre de la segona, espero ajudar a preservar la informació antropològica de les tradicions i les arrels catalans, de la llengua, de la cultura i a defensar-la de les escomeses capitalistes i mercantilistes anticulturals i globalitzadores, vinguin del nord, del sud, de Madrid o de Washington DC.
Ho diré clar, tampoc molts cops: sóc independentista. I ho sóc perquè la meva perspectiva nacionalista-cultural fa anys que em diu: “alerta!”. A Madrid ens ataquen la llengua, al Parlament Europeu no sentim discursos en català, les empreses no hi etiqueten ni les pel•lícules s’hi doblen, l’educació universal en català perilla! Si Espanya em donés una mínima tranquil•litat de que el català pot arribar a ocupar el lloc que li pertoca, de que la cultura catalana (com tota altra!) ocuparà el lloc que li pertoca, seria el primer de demanar que no ens estafessin, però deixaria de ser independentista.
Això no vol dir que no tingui altres raons per a la independència: descentralització, internacionalització, més capacitat de control ciutadà…, cap estrictament un un eix nacional sinó més aviat purament polític i social.
Retornant a la manifestació, no considero imprescindible compartir totes les diferents perspectives presents amb els companys de manifestació. Comparteixo molt poc amb noCiU, menys encara amb Identitat Catalana i entenc les reticències de molta gent independentista a ajuntar-s’hi. Ara bé, millor no ser ingenu; en cap manifestació anem tots a una. Ni a les del 15M, ni a les en contra de la guerra.
El missatge és clar: molta gent vol la independència.
Tanmateix, és una missatge amb trampa. Molta gent vol la independència, però perquè, com, des de quan? Malgrat que a noCiU li va millor fer la puta i la ramoneta, és evident que s’intenta abanderar l’independentisme i que l’utilitza. Això pot acabar o desinflant l’independentisme, o deixant a noCiU en evidència, o petant noCiU, o fent una proclama a plaça Sant Jaume. Aquest és un partit que ja no pot ignorar l’eix nacional mentre tingui la volada que té ara.
La primera por personal és que l’independència es transformi en un atzucac polític que no deixi veure a molta gent els problemes reals ni els dolents de veritat. L’altra és que els catalans no entenguem el poema d’Espriu:
La pell de brau
[XXX]
Diversos són els homes i diverses les parles,
i han convingut molts noms a un sol amor.
La vella i fràgil plata esdevé tarda
parada en la claror damunt els camps.
La terra, amb paranys de mil fines orelles,
ha captivat els ocells de les cançons de l’aire.
Sí, comprèn-la i fes-la teva, també,
des de les oliveres,
l’alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:
“Diverses són les parles i diversos els homes,
i convindran molts noms a un sol amor.”
[XXXVIII]
No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d’alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l’última victòria damunt l’esglai.
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: “Amén.”
[XLVI]
A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l’ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.
Amb el dia de solet que fa avui a qui no li podria venir ganes de construir grans coses interessants, somnis, revolucions permanents…
El problema de construir és que sovint hi ha una quantitat enorme de dics que no pots destruir. Llavors t’envaeix la necessitat de destruir-los i fer una construcció completa, horitzontal, transversal.
Com pots pensar en el problema ecològic que vivim sense connectar-ho amb el paradigma empresarial? Com pots parlar d’empreses sense parlar de drets de propietat i sistema educatiu? Com pots parlar de sistema educatiu sense parlar de valors? I, digueu-me, com pots parlar de valors sense parlar de cultura i llibertat d’expressió i televisió? I com pots parlar d’aquests sense enllaçar-ho inevitablement amb la democràcia i el sistema polític?…
Realment potser es tracta d’anar fent espais allà on ens ofegàvem, potser només és anar trencant aquells enllaços que tant mal ens fan, potser que simplement intentem trencar les mentides que enceguen els nostres amics…
De totes maneres avui tinc ganes de construir, però és tant gran l’edifici que no sé ni per on començar. Com tot bon arquitecte, s’haurà de començar pels fonaments… Però tampoc trencar-t’hi el cap més del compte, al cap i a la fi, no vius als fonaments d’una casa, sinó sobre el terra, en les habitacions. I això és el que realment et determina…
Aquí Txarango, que estrena CD, i ho fa molt i molt bé!
Els moviments socials d’esquerres (també n’hi ha de dretes) tenen una cosa: raó. Em refereixo a que critiquen les incoherències del sistema molt bé, amb arguments sòlids i fins i tot acadèmics (hi ha acadèmics tant sòlids que sembla que s’hagin de trencar si cauen a terra…). Però, com fer efectives aquestes demandes?
Una solució és aconseguir transformar el sistema polític i fer una revolució des de dalt. Tanmateix, malgrat que és una via que mai s’ha de deixar d’explorar, és tant efectiva com les propostes del PPSOE per sortir de la crisi, que els han fet presidents un altre cop.
Des del meu punt de vista, hi ha certs fonaments del capitalisme/sistema que tenim encara en les mans del poble (potser algun dia no) i que hauríem d’aprendre a explotar.
Consum
Ens queixem de la poca responsabilitat o vocació social de les grans multinacionals, però no fem passos ferms per solucionar-ho. Mitjançant el boicot es poden fer moltes coses, o mitjançant la substitució. Fa temps que hi ha una coca-cola catalana, què tal si la substituïm per la Americana-capitalista? Si creiem en un govern més gros, perquè no li exigim que creï una empresa que es dediqui a subministrar refrescs? Si coca-cola és rentable, també ho pot ser una empresa pública, que respectaria tot allò que volguéssim que respectés.
Bancs i polítics
Malgrat la salvatjada que han muntat amb la crisi, encara se’ls hi dóna la confiança. Regeneració bancària i partitocràtica!
En aquest sentit hi poden haver propostes sòlides com la banca pública descentralitzada o la banca ètica. Els nostres ESTALVIS estan essent un dels motors més perillosos del sistema capitalista i són nostres, nostres i de ningú més.
Organització, intercanvi i cohesió
Amb les noves tecnologies ens podríem organitzar molt millor que en assemblees de barri. Està clar que les assemblees fan cohesió, però si el que volem és canviar les coses, ens hi hem de posar treballant en una direcció ferma, continuada i global. Segurament es podrien crear plataformes virtuals molt més potents de les que hi ha ara perquè la coordinació i els costos de comunicar-nos es reduïssin al mínim.
Creativitat
Nosaltres som els que volem sortir d’aquesta situació, doncs endavant! A pensar, a pensar molt i a divertir-nos molt pensant com alleujar aquest pes del capital i la plutocràcia!
LAKK 