El monsó vol bufar fort?

Avui he pensat, al metro, com en seria d’impressionant trobar en Monzó al vagó. I pensar, “cony, en Monzó!”, acostar-m’hi i recitar-li un poema. Fer-ho gairebé cridant, com si d’una execució pública es tractés. Amb un genoll a terra com les bones maneres dels ordres de cavalleria manen… Quan ho he pensat encara no tenia pensat el poema, però ara ja sí:

Oh Monzó, més popu que en Godó!
Entrellaces paraules, ni descobertes encara,
ets messies del silenci que es fa vers la prosa,
aguda i sigil·losa.

Quin honor serà que moris aixafat per un camió,
un tramvia o ciclomotor,
a l'estil parroquià d'altres modernistes insensats,
que veien corbes en els somriures del món.

Ui, Monzó, quin serà l'últim pensament, allà,
budells fora, sang esquitxada a la bossa de la compra,
d'una iaia de l'eixample o pedralbes?

Ni cabells blancs ni tics salvatges t'hauran salvat,
del mainstream, de la usura literària de les paraules.
Els contes seran teus sempre,
però la panxa que t'han construït mai serà teva,
i mai hauries de morir amb ella.

Però no me l’he trobat. I m’ha sabut greu, perquè hagués estat un gran moment. Ell segurament, hauria pensat, avesat com deu estar a encontres curiosos i extraordinaris per la seva popularitat: “Aquest noi, ho fa perquè ho sent, això, o per cridar la meva atenció (que evidentment ho ha fet) i ara m’intentarà endollar alguna col·laboració per tirar endavant el seu projecte desconegut”, cosa que a mi no em plauria gens, ja que a mi el que em plauria, com li hauria intentat transmetre al poema, era que sentís per un moment la llibertat del desinterès, o que sentís quelcom ni que fos.

En canvi, en Monzó, malgrat merèixer-se de ser lliure per la seva genialitat, per tots els somriures, plors, rialles i espurnes que ha generat, es veu immers en el políticament correcte, en la popularitat post-moderna de l’intel·lectual moderat i reconegut.

No creieu que potser ell desitjaria tornar enrere i escriure amb un pseudònim majestuós i creatiu (que no hauria tingut problemes amb crear, segur) i viure en l’anonimat. Poder treballar de quelcom simple o de periodista fracassat i llavors destinar el seu oci a escriure amb avidessa de les coses mundanes (com ja feia) estan ell dins d’aquestes coses. Poder enviar a parir en Mas o la Rahola o el Fernández si això li pogués donar plaer.

Pobre Monzó, que ja és de l’establishment, ofegat en la racionalitat capitalista de l’acumulació.

Fem-li un favor, oblidem-lo públicament i que pugui tornar a ser un pobre desballestat. Seguiu-lo llegint clandestinament, com ell i els seus contes haurien volgut. I que es pugui cagar en qui vulgui. I si el trobeu al metro, feu-li un favor, llegiu-li aquest poema o un que s’hi pogués semblar en algun aspecte. I feu el que jo hagués fet si efectivament me l’hagués trobat al metro.

Marxar. Després de llegir-li aquest poema amb un genoll a terra a mode d’admiració nihilista, marxar, sense el vostre nom. Que vegi que encara hi ha gent que fa coses amb l’únic interès de ser autèntics, com ell ho havia estat, com ell és encara en certa manera.

I potser plorarà d’alegria en veure el món, altre cop, des d’un tic bord, lleig, mal vist, i, normal.

UN FOLRE

Folrar (que no forrar) els llibres amb paper de diari és una opció valenta, i no banal com molts podrien pensar. Sóc al tren, i una noia amb ulleres de pasta i tota vestida de negre, es treu un llibre de la bossa de mà. El llibre està folrat amb paper de diari. No és portada, i la rapidessa amb què el mou fins a col·locar-se’l entre les dues mans, obert, llegint-lo, no em permet d’endevinar l’edició, ni la secció, ni res que pugui ser útil a l’investigador.

Suposo que aquesta protecció casual no es deu a una simple intenció de resguardar les sàvies pàgines, paraules, idees i sentiments que guarda la tapa. Hi ha altres voluntats que porten algú a folrar el seu llibre amb el paper de diari. Un és l’intimitat del viatger de tren, bus o fins i tot taxi, que sempre es veu amenaçada per les inquietes mirades dels altres viatgers que no tenen res a fer, que tenen ganes de criticar, o qui sap, que sí que tenen moltes coses a fer però són tant banals (potser ells no les han triades) que prefereixen distreure’s intentant endevinar la vida de les persones segons com vesteixin, el que llegeixin o com parlin. Però endevinar la vida de una pesona no és tant senzill. Com si una vida es pogués resumir en un llibre, en unes ulleres i en un conjunt de roba!

Dos és la estètica de la qüestió. Si portes un llibre amb la seva tapa original, mira… no és gran cosa. Si portes un llibre folrat amb paper de diari, tothom ho observa amb deteniment, tothom vol saber de quin diari es tracta, de què hi diu… Fins i tot, i això em porta a la raó 3 de folrar un llibre amb paper de diari; es pot folrar amb unes pàgines concretes, d’un articulista concret, o potser amb una portada interessant, amb una notícia terrible o fantàstica. Potser ha volgut, l’amo del llibre, barrejar interessants punts de vista. Qui sap si no podriem folrar un llibre de Nietzsche amb una Contra de La Vanguardia sobre un pastor protestant que ha aconseguit mitjançant la dedicació al senyor, transformar nihilisme passiu en una força creadora digna dels més forts. Tots els llibres haurien de portar incorporats un folre concret per qui el vulgui usar. Per exemple, en paper de diari, o en paper de vàter. Les llibreries podrien organitzar tallers populars on la gent, els ciutadans, podrien anar a folrar llibres amb la intenció de, a part de promocionar la cultura, fer-se partíceps d’una activitat tant saludable com és la transacció editorial.

I un plantejament més econòmic. No hauria, la noia, de deixar la tapa a la vista? Vull dir que els que han editat aquest llibre contaven que la persona que el compraria i el llegiria, aniria pel món ensenyant la tapa. I aquest llibre tenia un preu. Potser si haguessin sabut que la noia que el va comprar, aniria tapant la portada, és a dir, que evitaria un cert nivell de propaganda i de difusió del llibre, el llibre llavors potser seria més car. Els editors pensarien que si tothom ha d’anar tapant la portada, els hauríen de fer més cars, no gaire, però una mica més i invertir els diners de més guanyats en fer publicitat del llibre, del (potser, perquè no ho sé ja que el paper de diari m’ho tapa) bestseller.

tren - un folre - lakk

Ara la noia (mentre escric aquí, en el meu portàtil al tren, assegut a les escales de dintre el vagó per la absència de cap lloc lliure) ha deixat el llibre, ha estat un lectura fugaç, i s’ha posat els casquets (vaja, el reproductor de música) amb música rock. La porta bastant alta. El que dèiem, ja començava a imaginar. Té alguna cosa de dolent, però? Espero que no, perquè segurament aniria a l’infern (ho dic perquè hi estic molt avessat a aquest tipus d’entreteniments).

Les persones, però, no ens vestim ja perquè ens vegin d’alguna manera? Vull dir que, tenim una responsabilitat, no? De donar la imatge que ens pertoca, vull dir. No podem anar vestits com no som, ni fer coses que no faríem. És com fer propaganda de qui ets. Tothom en fa de subliminal també. I és com la noia del llibre folrat en paper de diari.

No ho sé si la noia és una rebel, alternativa que li agrada transgredir i no vol fer publicitat del llibre. Qui sap, hi ha qui podria pensar que fer publicitat d’un llibre no és dolent, però aquesta noia, que ha comprat el bestseller perquè li agrada realment la literatura (i no perquè l’amiga d’una amiga seva li va recomanar, i llegeix per fer veure que té un mínim de cultura general), no vol caure en la trampa del consumisme, així que mai recomanarà el llibre, i mai tampoc ensenyarà la seva portada, donat que vol promocionar els autors més discriminats per les grans editorials i reduir la selecció de llibres a un acte més romàntic de cada persona i no al seguiment d’unes recomanacions establertes pel mercat (paraula que també odia)

Penso, però, que les seves ulleres de pasta, el seu vestir i el seu pentinat denoten més plausiblement, la realita d’una noia un tant superficial i que es desenvolupa en el comportament general de la corrent consumista i capitalista i totes aquestes coses tant dolentes. Probablement el que passa és que és molt cuidadosa (o potser pel consell d’una amiga, un consell que li va donar quan al tren no tenien res més de què parlar perquè tenen, com he dit, vides superficials i miserables) i ha trobat un tros de paper, i, per distreure’s (ja que no fot res més) ha embolicat el llibre esperant, així, que la tapa no es faci malbé.

TEGAN AND SARA – HERE I AM

UNA NOVA CONCEPCIÓ DE L’HOME

ABANS DE LLEGIR EL MEU ESCRIT, LLEGIU:

LA MEDICINA NOS ENFERMA, ANDRÉS RÁBAGO – \”EL ROTO\”

El que ens mostra en el fons “El Roto”, no és més que una altra forma de veure l’ésser humà1. Una visió més espiritual o energètica, una visió que engloba aquells aspectes als que la ciència no hi ha volgut arribar. Les emocions, la ment, el seu poder sobre el cos, segons com, no ens és estrany; quan veiem que algú fa mala cara, perquè està calent, o perquè està tremolant, li demanem què li passa. No li estem demanant només com es troba físicament, biològicament, sinó també emocionalment o psicològicament. Tots sabem que hi ha una connexió entre la nostra part material i la nostra part emocional, espiritual -digueu-ne com vulgueu-, però sembla ser que només la volem veure quan ens interessa. Que potser quan ens donen una mala nota d’un examen o ens comuniquen la mort d’un familiar no ens maregem, o ens sentim malament físicament? Perquè ens hi hauríem de sentir si això no té res a veure amb el nostre cos? Doncs perquè hi ha una connexió, i fins que no l’acceptem, la humanitat viurà en la ignorància més profunda.

Quina diferència hi ha, doncs, entre un malestar menor, i una gran malestar? Aquesta connexió s’estudia, té teràpies i professionals, els professionals de les medicines o teràpies bioenergètiques; osteopatia, acupuntura, reiki2, homeopatia, flors de bach, risoteràpia, i infinitat de altres teràpies que treballen amb diferents aspectes del nostres ésser per curar aquelles coses que no funcionen bé. Malalties, des d’aquest punt de vista, deixen de ser una cosa que ataca l’organisme, a ser disfuncions de l’organisme que cal sanar i rehabilitar.

A la indústria farmacèutica, però, tots sabem que no li interessa econòmicament aquestes pràctiques “alternatives”. Per això s’ha cuidat de fer fortes campanyes de publicitat subliminal pels mitjans més poderosos –televisió, Hollywood…-, en contra d’aquestes pràctiques. Només usant la lògica, descobrim que aquestes pràctiques han de ser útils i fructíferes, qui sinó deixaria la medicina “convencional” per passar-se a unes teràpies molt més cares que no fan res. Per suposat, a la indústria farmacèutica li interessa molt més que algú quan li faci mal l’esquena es prengui una aspirina, que no pas que vagi a l’osteòpata o a fer una sessió de reiki.

No és l’únic avantatge que ha pres la “farmàcia”, també ha decidit augmentar la seva productivitat d’una manera molt i molt afectiva: fent que la gent es posi malalta. Ho pots fer de moltes maneres diferents, jo en posaré d’exemple una que de segur tots vivim de prop. Tres hores després que se’n vagi el sol, la glàndula pineal3 comença a segregar amb més intensitat que durant el dia, una hormona, la melatonina4/5. Aquesta hormona, amb una forta acció antioxidant, és una de les màximes armes que té el cos respecte l’envelliment, té altres funcions, però. No ens hauria d’estranyar que aquesta hormona estigui prohibida a Espanya, ni tant sols com a additiu dietètic, sabent com de beneficiosa és per la salut, ni ens hauria d’estranyar la forta campanya que s’ha fet en els últims 50 anys, o més, per incentivar la població a centrar la seva activitat social i de lleure a la nit. No ens hauria d’estranyar, sabent els interessos de la indústria farmacèutica, que el telenotícies de TV3 es faci a les nou de la nit, i els programes socialment acceptats a partir de les deu. N’estic segur que la “farmàcia”, va veure molt bon negoci en tot això de la vida nocturna. A més, totes les hores que ens passem treballant, estudiant, fent el que sigui, fan que qui més qui menys, hagi d’anar a dormir tard.

Si visquéssim d’acord amb el que el nostre cos necessita, sense tants luxes però amb més qualitat de vida, de segur que no estaríem tant malalts. Llavors, arriba el que ens expliquen els terapeutes de les teràpies bioenergètiques6; el nostre cos energètic és tant o més sensible que el nostre cos físic, per això queden registrats en ell els successos i experiències difícils o traumàtiques no resoltes, tant com quedarien en el nostres cos físic cremades o ferides profundes que amb el temps no cicatritzen del tot. La diferència, diuen, és en què aquestes ferides o cicatrius del cos energètic es trobaran inhibint o perjudicant el bon funcionament del cos físic amb la possible mor cel·lular per metàstasis. I segueixen, llavors, hem de comprendre que el tractament mitjançant l’ús de medicina al·lopàtica (quimioteràpia, fàrmacs…) només resoldrà l’evidència física de tal trastorn, amb la seva conseqüent reiteració.

Bé, us ho podeu creure, o no, però penseu, si només sou carn i ossos, o també ànima o ment, penseu també si la relació entre els dos, no és real, o si la relació entre els dos no l’hem de tenir en compte. Penso, però, que no és qüestió de creure o no, és més qüestió de veure, o no, és qüestió de treure’ns de sobre les capes i capes de mentides que fa anys que ens posen al damunt.

 

1.-http://blocs.tinet.cat/blog/marinera-en-terra/category/184/els-meus-pensaments/2008/08/06/l-espiritualitat-laica-a-l-era-de-la-globalitzaci

2.-http://www.sanacionysalud.com/cancerreikimadrid.htm

3.-http://es.wikipedia.org/wiki/Glándula_pineal

4.-http://ca.wikipedia.org/wiki/Melatonina  i  http://es.wikipedia.org/wiki/Melatonina

5.-http://www.dsalud.com/numero83_5.htm

6.-http://rie.cl/index.php?a=184833

 

Veus importants:

RAIMON PANIKKARhttp://es.wikipedia.org/wiki/Raimon_Panikkar

RICHARD J. ROBERTShttp://ca.wikipedia.org/wiki/Richard_John_Roberts

 

Per ampliar:

ENTREVISTA RICHARD J. ROBERTShttp://www.rebelion.org/noticia.php?id=54326

EL JARDINERO FIELhttp://es.wikipedia.org/wiki/El_jardinero_fiel_(novela)  i http://es.wikipedia.org/wiki/El_jardinero_fiel_(película)

INTERMON OXFAMhttp://www.intermonoxfam.org/ca/page.asp?id=2005&ui=10021

ARTICLE CMAhttp://www.adaptogeno.com/svms/noticias/noticia283.asp

 

I com sempre, una cançoneta:

THE CRANBERRIES – RIDICULOUS THOUGHTS

CONECTAR ELS PUNTS

Interessantísim discurs de Steve Jobs a l’Universitat d’Stanford. Parla sobre la motivació, l’esperit lluitador i emprenador i sobre la vida en general. Reflexa una actitud moderna, intel·lectual, ambiciosa i individualista. Trobo molt interessant.

DISCURS STEVE JOBS A L’UNIVERSITAT D’STANFORD

 

agraïments a la Núria d’escriptura, que me l’ha fet arribar -encara que no visiti el blog-.