Liliputs!

[Els Catarres – Rock&Roll, val molt la pena…]

ImatgeAmb una companya de viatge extraordinària, sovint ens imaginem com màquines governades per una multitud ingent de petites personetes que representen la diversitat de processos mentals que ens mouen i disparen les nostres emocions. Amb un toc d’humor, a l’estil “el cuerpo humano”…

gulliver1

Així quan un fa una cara de no entendre alguna cosa, o bé de que és molt complicada, imaginem un pont de control amb tot de persones iguals esvalotades cridant a tort i dret, buscant papers, registres,…

Quan estàs que no saps si fer una cosa o altra… doncs imaginem una discussió acalorada entre els que volen llençar-se a la piscina i els que no, alguns que es tornen bojos per la discussió… alguna personeta que s’empana, naturalment…

Quan no recordes quelcom, imaginem una de les personetes, igual a nosaltres, però amb llarga barba blanca (el bibliotecari) dirigint a totes les altres… papers volant, gent que es desespera per no trobar la resposta, un que se li acudeix fer un logaritme estrany per descobrir la resposta, un que busca el diccionari el que és un logaritme per copiar-se del del costat, un que es suïcida descobrint la seva immensa ignorància davant l’acotat inventari de coneixement que posseeix…

En fi, que ara, que és estiu (gairebé), les meves personetes estan tot contentes (panxa-contentes) estenent tovalloles dins el meu cap, estan fent carioques, estan jugant aquí i allà, estan nedant… tot el que es podia veure, avui, al Hofgarten de Bonn. =)

Imatge

Els tres terços i el #procésconstituent

A Catalunya sembla que ens regim pels 3 terços. La CiU (1.116.259 vots) nacionalista de dretes, el populisme centralitzador PPSOEC’s (524.707 + 471.681 + 275.007 vots) i l’esquerra catalanista-internacionalista-alternativa de ERC, ICV-EUiA, CUP, Pirata… (498.124 + 359.705 + 126.435 + 18.219). Tots tres terços estan compostos del poble, del 99%, però… ai las!

CiU només hi fa polítiques en contra, a favor de la troika. El PPSOEC’s són l’herència d’una Espanya rància i putrefacte sense programa ni rumb… de vividors.

L’esquerra “alternativa” al centralisme espanyol i el caciquisme català no ha pogut superar el nodo de TV3, la Vanguardia i Rac1. Ha pactat amb els desposseïdors del PSOE i s’ha arrelat a la butaca en molts casos.

I què toca ara? Un #procésConstituent en majúscula perquè la por canviï de bàndol. L’objectiu és clar, fer un reset general al sistema. Tenim una cosa que CiU i el PPSOEC’s no tenen: un projecte. Ells tenen paraules que s’endu el vent de ventiladors instal·lats en consells d’administració. Ells tenen crisis, totes, i nosaltres solucions, llums i taquígrafs, denúncies, propostes i fets.

La gràcia és que la seva feblesa és la nostra fortalesa. Si proposem quelcom amb forma i ànima, un cop d’efecte al silenci, se’ns unirà molta gent que ara mateix, ja no li val el discurs de la por. No som el poble, però creiem ser-ne els seus defensors amb una crítica racional a les seves mentides.

No es pot pronosticar res, però sí fer volar coloms. Aquesta esquerra ja té un milió de votants, i pot enganxar persones dels altres dos terços que ara, no tenen rumb ni direcció. Milió i mig de catalans podem decantar la balança.

La clau de l’èxit: un projecte obert. Les múltiples sensibilitats hi tenen cabuda i el procés es va modificant, és mòbil. Les esquerres per crítiques i plurals ens trenquem en un sistema partitocràtic, i per això crec que el primer objectiu de la candidatura unitària hauria de ser el de crear un llei electoral nova que sigui un mecanisme de control ciutadà constant i blindat, i un mecanisme polític adaptat als nous temps dels moviments socials i les tecnologies de la comunicació i informació. Invertir-hi moltes energies, si cal (i caldrà).

El segon pas és clarament l’auditoria del deute, i un referèndum per decidir si es paga i què es paga.

Els MMSS i les organitzacions i associacions són la clau per un procés obert i plural. Qui s’hauria d’afegir? Naturalment en la conjuntura actual, no s’entendria sense la PAH, però també: PARS, PUDUP, MareaGroga, Som el que sembrem, Rereguarda en moviment, AturemEurovegas, Stop Fracking, Auditoria del deute,… o cooperatives com SomEnergia, Coop57, CIC, CASX, AureaSocial, Col·lectiu Ronda, Ciutat Invisible,… o associacions com Justícia i Pau, Attac, l’ANC, Dolça revolució, Adenc, Greenpeace, Amnistia Internacional… i, és clar, sindicats minoritaris (o majoritaris) i els partits del “nostre” terç: ERC, ICV-EUiA, CUP, Pirata, EsconsBlanc, Farts.cat….

M’atreveixo a fer la meva llista per aquesta candidatura, que crec que com a objectiu haurien de ser els 60 diputats, si no la majoria absoluta. Una majoria absoluta poc totalitària, diria jo…

  1. Ada Colau
  2. Esther Vives
  3. Dolors Camats
  4. Josep Pàmies (Dolça Revolució)
  5. Pau Llonch (PAH Sabadell)
  6. Marc Roselló (@SomEnergia)
  7. Vera Sacristàn (Universitats)
  8. Àngels Castells (Dempeus)
  9. Joan Subirats (IGOP)
  10. Manuel Delgado
  11. Teresa Forcades
  12. Enric Duran (CIC)
  13. Albano Dante Fachin (@_cafeambllet
  14. Raimundo Viejo
  15. Hibai (@Hibai_)

I després, tants d’altres… Haig d’admetre que ja em costa abans de començar. Qui posaria de ERC…? #uix

Tulipa

[abans de començar, prémer…]

A Bonn també arriba la primavera,
tard, i diferent, però arriba.
No és una primavera salvatge,
de fet, és una primavera més de…

…quan somiava en el batxillerat,
de quan pensava molt en noies i en com aconseguir-les.
En fi, de quan pensava que les noies s’aconseguien.

La llum de les vuit de la tarda a casa,
fent deures, llegint llibres, descobrint.
Han anat a recollir flors els del BCE
però la primavera arriba. I arriba. I arriba.

Una cançó nova, un so de ponts amb la infantesa,
Recordeu les colònies, els partits de futbol, Plats Bruts,
el centre, els SMS, els treballs sobre ocells o països,
…tot plegat?

A Bonn sí, a Bonn hi ha finestretes.
Les obres, i heures agafades ben fort arreu,
pugen, pugen i…

Una revolució de mínims

La situació crítica en la que ens trobem (des de fa anys) reclama solucions i mobilitzacions excepcionals. D’una forma ingènua, segurament, faig una llista del que per mi serien les demandes de mínims en una vaga general social INDEFINIDA.

  1. Aprovació de la ILP de la PAH paraula per paraula.
  2. Dimissió de Rajoy pels casos de corrupció generalitzada (anticipades?).
  3. Abdicació del rei i referèndum vinculant per l’abolició de la monarquia.
  4. Referèndum vinculant per la independència d’Euskal Herria i Catalunya.
  5. Reducció de l’IVA al (10%), increment de l’IRPF per rendes altes, SICAVs i similars, impost de societats de Mitjanes i GRANS empreses, impost sobre la banca.
  6. Referèndum vinculant sobre la permanència a la Unió Europea i l’Euro.

Una vaga social convocada per la PAH, les assembles locals, veïnals del #15M, la PUDUP, la Plataforma d’Afectats per les Reformes Sanitàries, la Marea Groga… Que després s’hi afegissin els sindicats sense tocar la llista, perfecte.

La vaga del 99%, la huelga del 99%, greba 99%.

Salut i revolució!

Catalunya i el poble català…

…l’estat Espanyol i el poble Espanyol.

Hi ha una voluntat amagada (ja massa farragosa) que li agrada confondre Catalunya, el Poble independentista català, la Generalitat i els ciutadans de Catalunya. També agrada molt confondre l’estat espanyol i el poble espanyol o els ciutadans d’Espanya, també.

Això s’olora en les declaracions de presidents i presidenciables, d’altres lladregots invulnerables. Cou la vehemència d’alguns i el sarcasme, la ironia o frivolitat a que ens tenen acostumats. Quan es coguin a la foguera ja no riuran tant…

El que ens ocupa avui, és aquesta corrent, aquesta gent que creu que Catalunya és una dona maltractada a mans de l’Estat espanyol. Una dona maltractada? No només és una metàfora massa convenient pel gust dels paladars dels qui ens agrada el bon paral·lelisme, sinó que és errònia en la relació de poders dels dos agents.

graf_pol5

Si fem un exercici d’abstracció, podem entendre que la metàfora intenta dir-nos que l’Estat espanyol i Catalunya (que entenc que són els ciutadans de Catalunya i la seva terra) estan en una situació d’igualtat, amb una relació abans consentida però que, ai las, ara ja no funciona i un dels dos es nega a deixar-ho estar.

En primer lloc, espero que no sigui així, perquè amb els maltractadors l’únic que s’hi pot fer és aplicar la llei de la violència de gènere (que seria una llei pel dret a la secessió… ai no, que no n’hi ha), escapar (a veure com arrenquem Catalunya d’Espanya) o quedar-te igual. Això si no et mata, és clar…

En segon lloc, no està clar que la situació actual fos una situació abans consentida. El poble català va decidir formar part de l’Estat espanyol? Quan? On està escrit? Qui va ser el capellà? Era pedòfil? S’ho va fer amb els fills d’aquesta Unió sagrada (o sigui, la BRIMO dels Mossos d’Esquadra…)? Esperant que el capellà no sigui un d’aquests que li picava l’ullet al pare de la núvia… em reservo el dret a dubtar de qualsevol consentiment.

En tercer lloc, pel poble català, l’Estat espanyol no és com una parella d’igual a igual. L’Estat és pel poble com un electrodomèstic, una eina per organitzar-se econòmicament, social i política. L’Estat espanyol és una torradora que torra cap enfora en comptes de cap endins i que crema qui el toca. Els ciutadans de Catalunya decideixen quin Estat els governa, i si en tenen un i no el volen, el tiren a les deixalles (i no, aquest cop no el porten a la planta de reciclatge, aquest cop no, si-us-plau!!!).

vader

Finalment, que quedi clar: el poble independentista català ha estat ultratjat, difamat, maltractat i espoliat (si tu vols) per l’Estat espanyol, d’acord. Però no TOTS els ciutadans de Catalunya tenen aquesta impressió, ni de ser ultratjats, difamats, maltractats o espoliats. La independència no és quelcom transversal sinó propi d’un grup de gent que vol imposar sobre l’altre (com en qualsevol pràctica democràtica, no ens vulguem enganyar a nosaltres mateixos).

Per tant, siguem: 1. Una mica coherents, 2. Una mica honestos i sincers. Si som una dona maltractada, que algú m’expliqui quin és aquest pla de parlar amb l’home, posar-se un dia al balcó i cridar “Jo, puc decidir si viure aquí”, aquest pla de buscar un dia (convidant els veïns de l’escala a dinar) i representar un soliloqui de si vol marxar de casa o no… És molt absurd, em sap greu.

I la sinceritat… perquè no els dieu els catalans que el projecte independentista que voleu és un projecte estatista en què la Gene és la finalitat en si, en què Europa és el capellà en si, en què el neoliberalisme és la voluntat en si….

Defensar Catalunya és defensar el seu poble, i a la gent se la defensa formant-la, informant-la i alliberant-la. Sense repressions, hòsties, retallades ni violència econòmica, mediàtica i social. Sou vergonya, xusma putrefacte. Sí, vosaltres ja sabeu qui sou, no cal que digui noms, ni cognoms ni les sigles de cap partit…