Ai, el Boomerang…

He tornat a escoltar Gossos. Feia temps que no ho feia. Mentre em dutxava he plorat. No sabia si plorava molt o poc perquè les gotes d’aigua s’ho enduien tot avall. Però m’he posat recte. He entès per fi el Boomerang. El Boomerang, que mai torna, que s’enganxa entre les branques…

Fer-se gran és bastant dur. Mira la societat com li costa. La maduresa és un bé tant preuat que l’hem mitificat en els protagonistes de les històries que s’inventen guionistes americans (i alguns catalans!). Els personatges de LOST són animalets indefensos que han d’aprendre a assumir el que els passa i superar les seves mancances emocionals i, no m’ho tingueu en compte, espirituals.

Però el creixement personal i la maduresa, la capacitat de gestionar amb seny i amor els impulsos nerviosos i energètics que ens van amunt i avall, sense dubte, no s’aconsegueix mirant HOUSE o HOW I MET YOUR MOTHER.

“Al mal temps fes-li bona cara”, i a més, posa’t caputxa i agafa un paraigües. Esforç, voluntat i moltes llàgrimes. Així s’avança. Tampoc seria raonable pensar que només plorant tot es soluciona, mireu com retallen al Parlament democràtic català i el poc que avancem (o és que algú ha vist que haguem ja superat amb CiU la crisi econòmica, ecològica i cultural…?).

Les llàgrimes són els utensilis que el cirurgià necessita per intervenir en un engranatge encallat, espatllat, desaparegut. Cirurgians professionals com els grans filòsofs, com uns pocs psicòlegs, com els molts terapeutes holístics, com els amics atents i comprensius, la família.

S’ha d’anar en compte. De fet, l’anàlisi superflu de les relacions, la telebasura, ha arribat al català. ARUCITYS (8TV, Grup Godó… ho dic perquè de vegades ens intenten enredar amb això de que es fomenten valors… =S ) deleita cada dia la meva àvia amb una ironia periodística vulgar que relata les estupideses que fan a SÁLVAME o a programes de l’estil…

Si ens volem fer grans no podem seguir esperant el Boomerang, l’hem d’anar a buscar.

T’ESTIMO

Tots dos entenem el poder de la paraula pronominal.

No hem gosat dir-nos-ho perquè sempre hem pensat que, de fet, només ens ho podríem dir quan ens estiméssim de debò. El primer dia, en aquell local (que no va ser més que el desencadenant d’alguna cosa que ja hi havia…), potser t’hagués espantat si t’ho hagués dit, fins i tot jo m’hagués espantat.

Després, quan anàvem a passejar amunt i avall, i parlàvem, i ens trucàvem, i sentíem el soroll de la vida i la música de l’amor, tampoc volíem dir-ho, la paraula “màgica”, perquè sabíem que podria trencar la complicitat que es produïa quan tots dos sabíem que encara érem només dos ocells que compartien una estona de vol, però que… Qui sabia fins a on portaria allò?

I llavors et vaig presentar els meus amics, alguns ja et coneixien. Els queies bé. Tu em vas presentar les teves altres amistats, i em van encantar. Vaig entendre que jo també els havia caigut en gràcia. El nostre entorn més personal ens acceptava l’un a l’altre. Va arribar el següent pas: la família. Il Padrino havia de donar-me la pistola i la Bernarda t’havia de fer un comentari amable i sincer. Ho vam intentar i, amb sorpresa, tot va anar com una seda. Aquelles dues galàxies, amb els seus anells interestel·lars es connectaven perfectament… Però, era hora de dir-ho? I si només era una forma de segellar una acceptació social? Quina por…

Compartint-ho gairebé tot, vam anar a viure junts. Vam desenvolupar un vocabulari fantàstic que substituïa les paraules tòpiques com “carinyo”, o “cuca”, o “t’estimo”. El nostre diccionari havia pogut amb la convenció lingüística que havia d’haver marcat els “nivells” de la relació i de compromís en què ens trobàvem. Potser havíem esdevingut lliures…

Avui llegia un article en un blog, parlava de l’expressió “T’estimo”. Te l’he deixat llegir. Per la mirada que m’has fet, he entès que tu també hi havies pensat tot aquest temps, tots aquests anys. Has pres la iniciativa i t’has assegut sobre meu. M’has acariciat el rostre, i ens hem mirat com cada matí, com ens vam prometre que ens miraríem dia rere dia, i m’has dit…

M’has dit les nostres paraules, les que han estat els nostres pilars, aquelles que vam començar a fer servir els primers dies i que no ens han deixat, aquelles paraules i expressions que no puc escriure aquí. No ens direm mai “t’estimo”, perquè això ja ens ho podríem haver dir el primer dia, en aquell club musical, i, llavors, què?, no hauríem fet història, no seríem lliures…

M’has fet lliure.

lakk.

MENAIX A TRUÀ – COM EL VENT

FESTA DE DRETES

D’acord sí, no m’encanta la festa “convencional”. I què us he de dir? Doncs que la trobo depriment, degradant, hipòcrita i faltada de cap sentit de la responsabilitat. No ho sé si se’n podrien dir més coses en sentit genèric… Amb una certa por de que això no es degui a un dogma irracional gravat a la meva “íntegra” moralitat, trobo arguments completament racionals i tangibles d’aquesta realitat.

El més tangible i provat seria la “ressaca”, els resultats inesperats com embarassos no desitjats o contraure malalties de transmissió sexual, el vandalisme, la impossibilitat de raonament o la mort sobtada per la reducció d’una velocitat enorme en un xoc instantani.

I la meva pregunta, espero que sensata, és: aquest enorme sacrifici, és compensat per una diversió i enriquiment satisfactori? La resposta personal i potser intransferible és no. I, qui sap si, soprenentment, no sigui que la diversió i enriquiment de totes aquelles persones que respondrien sí, no sigui, més que plaer, una reducció del costós cost de l’hàbit de la justificació de felicitat en detriment del benefici de la pròpia producció de plenitud. És a dir, pels que us hàgiu perdut en aquesta frase tant llarga i farragosa, el que volia expressar és la sistemàtica destrucció de les eines pròpies intocables (alguns cops desconegudes) inherents a l’humà que poden proporcionar de forma gratuïta un benestar increïble i que reforçat amb una relació social, un enriquiment cultural i la recol·lecció de vivències increïbles poden aconseguir un nirvana molt buscat i poc trobat a les discoteques internacionals.

Aquestes eines són els sensors que treballen el que jo entenc per “espiritualitat”, que, repeteixo, per mi, no és ni ha de ser més que meditar sobre un mateix i sobre l’obscuritat de l’ànima humana i del món, que trobar, buscar, conèixer i prendre consciència de cada part d’un mateix, molts cops, o casi sempre, amagats a les banalitats que ens tenen entretingut al dia a dia.

Des d’una perspectiva més aviat econòmica, social i política (si és que l’anterior no ho era) puc assumir, penso, que anar de festa, de discoteca, és purament de dretes o si més no capitalista. És sortir i consumir, tant com es pugui, assumint dogmàticament que tot allò que fas és agradable encara que no ho sigui. Una mica com fumar, que també és molt capitalista, consumir i consumir encara que no agradi i encara que se sàpiga que no és bo pel cos.

Fent comptes… Una consumició costa aproximadament entre 4 i 6 euros (tampoc sóc un expert, potser és més), i la mitjana optimista és que es fan 3 consumicions per “sortida”. Això porta a un cost de entre 12 i 18 euros només de beguda en una nit. Suma el cost del transport, del temps perdut l’endemà, de la possible entrada a l’establiment i de l’enorme risc a que l’alcohol en intravenosa no t’impedeixi de actuar correctament davant un situació determinada.

Vaja, sort fiesteros reaccionaris!

Jo me’n vaig a la muntanya a veure les estrelles…

Salut i independència a l’alcohol!

lakk.

ps: per no parlar del masclisme de la festa… en el vídeo de sota, vaja, els Black Eyed Peas em cauen molt baix…

BLACK EYED PEAS – I GOTTA FEELING

ELS PETS – A VEGADES EL MÓN EM FA POR

SANT JORDI ÉS POESIA

El Sant Jordi és un moment de contacte, de l’amor, la literatura, la cultura, el nacionalisme… Sant Jordi expressa com expressa la poesia. Paraules rere paraules, roses rere roses, llibres i mirades, sobretot mirades encantadores.

Per Sant Jordi em carrego de roses, faig una llista de totes aquelles noies especials, aquelles que m’agrada fer somriure. Faig unes targetetes, i les poso dins la rosa. És encantador anar a comprar les roses. Quan en demanes 15 o 17 la cara del venedor és de pel·lícula. Llavors, la nit abans, ultimant detalls…

Aquell dia pel matí, és a dir, avui al matí, és el zenit total. Al tren tothom et mira amb el feix de roses. Quan entres a l’escola tothom va exclamant.

En un moment de pau, agafes unes de les roses, amb un dels noms. T’acostes per darrere a la noia. Anna? Júlia? Annabel? Carla? Alba? Dèlia?… el nom que sigui. Ella es gira, inclines la rosa cap a ella.

Les reaccions són variades, però totes somriuen, i veus que gaudeixen el moment, t’abracen els dos petons. Però jo encara estic mirant els llavis, el somriure.

 

La poesia dels somriures és Sant Jordi.

Visca els enamorats!

Visca els il·lustrats!

Visca la cultura!

Visca Sant Jordi i Catalunya!

Visca! Visca! Visca!

 

Salut i Independència!

lakk.

 

ELS PETS – ELS ULLS DE COLOR MEL (és al top10 de cançons d”enamorats…)

COM UNA FLOR ENMIG D’UN CAMP DE BLAT

Tu, com una flor enmig d’un camp de blat,

    m’inspires. No sé com ho fas,

                             si són els teus ulls o els teus somriures,

        si són les llàgrimes, l’amor,

        que em revelen qui sóc.

 

                   Tu, com una guspira en la nit,

      fas les meves pors, enemigues,

          i no companyes del viure,

                                                       com eren abans.

 

Quan ets allà mirant-me,

                                            o jo mirant-te

                                                       i tu sabent que jo et miro,

           no m’atreveixo a parlar-te, perquè les pors

 amb tu es fan més grans,

                       i la por em treu les paraules,

            tensa els meus músculs, tot s’encén,

                          i com barreres, la por em tanca

      en la meva por quotidiana.

 

Més, quan te’n vas, maleeixo no haver-te parlat,

                maleeixo cada segon que passa enganyant-te,

      ploro, descobrint la por,

 la por és a perdre’t, com vaig perdre

                     una part de mi tal dia,

          en temps que ja prefereixo oblidar.

 

Odio ser un decadent quan penso en tu,

hauria de ser amor,

i no les brises feixugues de l’exili.

 

La por a perdre’t m’allunya de tu,

                 desitjo ser valent,

                                    tenir-te així al costat,

    perquè puguis confiar amb mi,

                   i treure’m de sobre aquests fantasmes,

                                                                 que criden en la llunyania.

 

Em vindries a buscar?