LA REVOLUCIÓ REAL

Instal·lat en el pragmatisme, últimament, m’adono dels pocs resultats de les manifestacions i de les variacions en la opinió pública. Vull dir, de què poden servir grans manifestacions en contra d’una cosa o favor d’una altra, si aquesta es segueix fent de tota manera?

Així, pensant, com faig jo, com fa en Lakk, se m’ha aparegut com a molt evident la nostra importància en el rocambulesc funcionament del món. Nosaltres, després de produir o donar un servei, aconseguim uns diners. Com els gastem? Si ens hi fixem, resulta que la majoria se’n va a bancs i caixes, i al consum de productes de grans multinacionals. És aquest sistema en què estem “atrapats”, poc favorable a la humanitat per la seva acció bèl·lica diària que mata persones, la seva determinació per funcionaments integrament consumistes i materialistes, la incorporació de valors poc saludables i la obsessió per la indústria farmacèutica i de la salut i la indústria armamentística.

Els ciutadans o al gran majoria, legitimitzem aquest poder internacional i local mitjantçant el consum i les eleccions. Consumim els productes d’empreses implicadíssimes amb el sistema i votem any rere any, polítics que malgrat saber que el sistema no funciona, per por o interès, el mantenen en el seu esplendor.

Influït per companys del meu entorn més pròxim i per persones més mediàtiques com és l’Enric Duran, he descobert l’immens espai que hi ha per recórrer en el món de les cooperatives. Des del meu punt de vista, les més interessants són les cooperatives de consum, cooperatives de coneixement, escoles lliures i cooperatives integrals.

Les cooperatives de consum són associacions de persones que s’uneixen per consumir, normalment, però, de forma responsable, justa… Diríem que l’objectiu és eliminar intermediaris per reduir despeses i així tenir un tracte just entre productor i consumidor. Les cooperatives de coneixement són també associacions en què els seus integrants comparteixen coneixement, una experiència en què pots compartir amb moltes persones el que saps i viceversa. Les escoles liures són associacions entre pares i mestres per fer front al procés educatiu de forma alternativa al sistema educatiu ordinari. Finalment les cooperatives integrals són aquelles que pretenen que tots els seus integrants puguin viure només amb l’activitat d’aquella cooperativa. És a dir, una cooperativa on hi ha productors i persones que dónen els diferents serveis que necessiten els integrats de la cooperativa, de manera que tu consumeixes el que necessites mentre dónes un servei als altres membres de la cooperativa, tothom queda satisfet i no entra en joc el sistema “oficial”.

L’interès personal per aquestes associacions és que trenquen força amb el paradigma social en què vivim: tothom s’ha de responsabilitzar d’alguna feina, tothom ha de participar de la gestió de la cooperativa, tothom té el mateix “poder” en la cooperativa, planteja valors com el compartir molt positius, posa per davant les persones i el medi ambient a les necesitats volàtils d’algun energumen. Vull fer notar que es podria fer una cooperativa sense aquestes inquietuds i principis, però els exposo perquè són els que es donen quan es posen a la pràctica aquestes organitzacions.

El que vull dir és que el boicot a les multinacionals i un plantejament cooperativista és, en definitiva, la revolució real.

Salut i revolució!

lakk.

JASON MRAZ – DYNAMO OF VOLITION

ARA O MAI

Em sento responsable indirecte del vessament de sang. M’hi sento perquè el meu nivell de vida, els meus luxes, els meus plaers, són aconseguits en gran mesura per l’expoli d’occident a orient, un expoli que comporta molts cops, quasi sempre, guerres. Probablement molts sabeu com cou això per dins, quin mal fa a un mateix…

Això sí, no em sento tant responsable com aquells que van començar aquesta tragèdia. Els primers colonitzadors, que van posar per davant conceptes volàtils com l’economia i els diners, per davant de conceptes molt empírics com la vida i el sentiment. No em sento tant responsable, tampoc, com aquells que han seguit la tragèdia. Els últims globalitzadors, que amb les grans corporacions amplien el seu poder econòmic amb el negoci de la guerra, o de la Pau, segons com es vegi.

Aquest sentiment d’impotència és molt gran. És portar un pes a sobre, molt, molt gran. Saber que amb els teus impostos es financien exèrcits, saber que en nom de la llibertat es mata a tanta, tanta gent…

I penso si no és molt hipòcrita dir que realment un se sent malament per aquests problemes de sang però segueixi participant del mateix sistema que ho promou. Sóc conscient que criticar el problemes ja és una activitat positiva, sentir-ho encara més, però després de les crítiques, tot es queda en un no res… sento que és poc, molt poc el que s’aconsegueix…

La resignació és el teu suicidi quotidià. Ho va dir Balzac si no vaig errat.

Resignar-nos tampoc és una solució vàlida. Per mi, la solució és no participar d’aquest sistema fals i hipòcrita, demagòg i confús, sobretot confús. I per no participar-hi, la solució és canviar cada detall de la nostra vida -si és que s’ha de canviar-, i no només en les detallas més evidents, sinó també en els que potser no ho són tant.

Començaria pels petits i seguiria amb els grans, com a ordre de les coses, constituir una base, i després construir, construir… Però els detalls que passen de ser detalls a ser grans fets, grans aconteixements fan tant i tant mal als ulls que, potser, començaria per aquests. Em referixo als resultats electorals, a la televisió sensasionalista -començant per TV3…-, a tota aquesta demagogia constitucional… En els grans polítics espanyols i catalans se’ls hauria de llegir l’informe anual d’Amnistia Internacional, no crec que quedessin gaire nets…

Però els petits, els detalls petits sí que estan al nostre abast. Potser en defugim l’importància acudint als grans detalls, però són allà. Són detalls ínfims però que tenen una importància simbològica, una importància d’actitud. Passem d’ells amb les decisions més estúpides, però que no són volàtils, són crucials. Pot ser simplement comprar una Coca-cola, pot ser simplement el to de veu en una conversa, pot ser simplement una mirada.

És aquell moment, aquell precís moment, aquell segon, aquella centèssima, quan perilla aquell centímetre de nosaltres: la nostra integritat. L’home de salvaguardar, sinó perdem tot el que tenim. No podem vendre la nostra gran integritat a conceptes tant banals com la gandularia, la luxuria, l’acceptació social… No, mai.

Ara o mai.

És el títol d’una cançó d’Obrint Pas, és moltes coses. Per mir és un lema, és un instint. És aquell instant on has de decidir, el camí que per tu és correcte, o el còmode. Quan em dic Ara o mai, m’estic advertint que si esculleixo malament, perdré aquell centímetre de nosaltres mateixos que mai hem de perdre.

 

Per tant, ara o mai.

 

Ara, o mai.

 

LLUÍS LLACH – I SI CANTO TRIST…

ANARQUIA

L’ANARQUIA TÉ DOS CARES: LA CREADORA I LA DESTRUCTORA. LA DESTRUCTORA FA CAURE IMPERIS I LA CREADORA CONSTRUEIX UN MÓN MILLOR AMB LES RUNES.

V de VENDETTA

“HIJOS DE UN DIOS MENOR”

El ciutadà Reca m’ha inspirat profundament amb el seu escrit, sobre el paper de l’església, i donat que Pafiam en el seu blog, em va demanar una mena d’alternativa, que ensenyés les meves cartes…

Així, que què és Déu? Suposo que un expert en teologia o filosofia ens sabria fer una bona descripció de l’assumpte -deixo la porta oberta a possibles aludits… En tot cas, el que veig molt clar, és que no hi ha cap tipus de presència racional sentada en cap tro majestuós -i evidentment diví- que condemna, jutja, crea i fa i desfà. L’evidència d’aquest fet, es troba en la realitat. En les persones, en el sistema. Com una presència divina podria permetre aquest món? Com? Podria ser que Déu fos una mica… burrico -descartem, llavors, que sigui diví-, que Déu fos malvat -descartem, llavors, que la bondat sigui divina, i parem, ja, de pregar i lloar a Déu, per favor!- o… -s’acceptem noves idees originals.

A part d’idees, així, surrealistes, Déu se’m presenta com una energia divina, universal. Tota l’energia podria ser Déu, ell mateix, dipositat en cada una de les molècules, àtoms, en la matèria, l’antimatèria…

Llavors hi ha la raó, la divinitat més divina de totes, la que ho controla tot. No només la realitat material, sinó també la intel·lectual. Déu llavors sí que ho controlaria tot, però ens hauria deixat als humans -el que sembla la seva raó d’existència- l’opció de formular la nostra divinitat, el nostre coneixement. Ens oferiria descobrir el nostre món i treballar-lo.

Ara, en qualsevol dels altres dos casos, el que és evident, és que una institució com l’església cristiana, no s’enten.

Dedicar-nos a posar normes i més normes, a crear un filosofia de vida, una religió, predeterminada per tothom. Perquè, si el que vol la nostra divinitat racional és una mena de caos organitzat, un munt de persones, amb un munt d’idees, amb una munt de visions i perspectives diferents.

Si entenem Déu com energia, llavors construïm una universitat de física, on es construeixi un coneixement sòlid entorn d’ella.

Si l’entem com la raó, aah! Llavors necessitem una escola, en què els seus alumnes, deixebles, aprenguin a pensar, se’ls ofereixi alternatives, diferents pensaments, diferents camins al coneixement… Llavors els mestres serien una mena de sacerdots, de servents del coneixement, potser vestirien sotanes, o no, depenent de la seva fe, i un bon creient, un bon practicant, un bon fidel, seria un bon pensador, un bon crític.

I també es podria seguir el camí de l’amor, de la fraternitat, i per suposat, de la llibertat.

Així, que què ens fa falta, creure més en Déu? Canviar la nostra visió d’ell? O potser fer una política de l’explotació divina un mica, diferent?

Penso potser, si nosaltres, els que no veiem a Déu assentat en el seu tro majestuós -i evidentment diví-, no som fills, d’això, d’un Déu menor que ens ha donat una llibertat que alguns no saben entendre, i que tracta als seus fidels, com a estranys pensadors, en la mandra col·lectiva.

 

Salut i Independència!

INDEPENDÈNCIA!

Sóc independentista.

Somio amb la independència com a una realització col·lectiva d’un poble oprimit per la insultant globalització ibèrica espanyola. La somio com una forma més de llibertat.

Això és la teoria, però. Anem a la pràctica. Perquè es vol independència?

Des del meu punt de vista, la percebo com un intent de no haver de posar per davant de les nostres coses, les coses d’altres, tant a nivell econòmic, com cultural i social. La llengua, els impostos, les despesses, les inversions, les lleis, els drets, els deures…

Sorgeixen dues qüestions:

Primer, si realment la població catalana, en la seva majoria, té un sentiment de catalanitat prou important com per llançar-se a una lluita independentista, és a dir, quina és la voluntat de Catalunya, i -molt important- qui és Catalunya. Malgrat tot, ara no em centraré aquí -la legitimació de la terra i dels drets sobre aquesta, avui, no m’inspiren.

Segon, quina independència sorgiria d’una possible separació de l’estat espanyol. Burocràticament i legislativament estem estretament units a Espanya. Hi ha, però, un altre lligament, que crea una dependència més absoluta i que personalment em preocupa més.

La dependència del capitalisme, de les grans multinacionals, de les grans corporacions. Aquest poder que busca augmentar el seu poder a més, i a més… Un poder que controla la nostra manera de pensar, que controla la informació, que controla l’economia, que controla els nostres hàbits, costums… Una barreja de determinisme social i econòmic.

Així que, quan es diu 2014, o qualsevol altre data, en què estem pensant? Ens volem independitzar d’Espanya, és aquesta la nostra única aspiració? Perquè si només és aquesta, més val que ens quedem com estem, perquè abans que catalans, hem de ser persones, ciutadans.

Persones lliures. Ciutadans lliures.

 

Una mica d’introducció al Club Bildelberg:

GRUPO BILDERBERG – WIKIPEDIA

 

CLUB BILDERBERG, LOS AMOS DEL MUNDO

 

LOS AMOS DEL MUNDO – PARTE 1

 

LOS AMOS DEL MUNDO – PARTE 2

 

 

Bé…

Salut i Independència!