Pop, new wave, indie rock; piano i guitarra.
Per tots vosaltres!
NEW SOUL
FAR FAR
TOXIC
Arxiu d'etiquetes: BELLESA
BLANCS I BLAUS!
nota: escrit molt ràpid, possibilitat de faltes d’ortografia i de cohesió…alta.
_______________________________
No vull pas parlar de l’Espanyol, que no em desperta cap simpatia especial, sinó de la meravellosa festa major de Granollers. No és una festa major, és LA Festa Major.
Comença un dissabte, i acaba el diumenge de la setmana següent. La seva activitat frenètica se centra en els últims tres dies, el 29, 30 i 31 d’Agost -aquest any-. Abans però, una forta activitat de les colles dels Blancs i dels Blaus fa d’aquesta ciutat un batibull de iniciatives, balls, concerts, concursos, jocs…
És entendridor veure les colles, de gent jove i adulta, implicats amb la festa del poble, organitzant representacions, inventant històries, innovant cada any per fer d’aquesta festa, la millor. La gent és al carrer, passejant si no fan res -quasi mai-, o visitant els espectacles.
Ahir, a la plaça de la Porxada, que és el centre neuràlgic de Granollers, on hi ha, a més, l’Ajuntament, es va fer el pregó, a càrrec de la colla guanyadora de la Festa Major de l’any passat. Després els elements festius del poble van desfilar per la plaça. Gegants, el colom, els capgrossos, el drac… Veure els nens petits, que per primer cop veuen l’espectacle, o que cada any el vénen a veure i disfruten de la seva màgia és encantador. El folklore es respira amb la suor dels teus companys de tribuna i les gralles i els tambors fan que tot, s’elevi i no deixi indiferent.
Veure que Granollers encara no és una ciutat i encara manté aquest esperit de poble és un dels millors regals de l’estiu. Recomano a tothom, que s’apunt i puji a Granollers, abans, però, que visiti la web i s’informi:
El millor:
EL CORREFOC, LA SORTIDA DE LA GRALLA DE FOC I EL BALL DEL DRAC
El correfoc, a càrrec dels diables de Granollers, fa una volta a tot el poble, bé, al centre, i tots ens hi posem -els més atrevits- a sota, i gaudim de l’emoció del foc i la música. Tot i així, també hi ha espectadors que s’ho miren de lluny…
L’encarregat de portar el foc és en Bailo, una capgròs que va a cavall.
Després dels balls amb la Gralla de foc i la Guspira, el correfoc comença la ruta.
Quan es torna a la Porxada, que és des d’on es surt, el ball del Drac conclou el correfoc, junt amb la traca final.
Per sort el correfoc on és només un dia, podem guadir d’ell divendres i dissabte.
EL CORREAIGUA
Després del correfoc, bé el correaigua. Des d’unes torres, amb mangueres de bomber, els participants són ruixats al so de la música. S’ha de dir que és impressionant, molt divertit. Els moments o minuts abans és tot poc… refinat. Sí, estàs mullat, però no precisament d’aigua, sinó de la suor…
Però després, amb la música, tot es capgira, una passada…
La música:
http://blancsiblaus.cat/uploads/correaigua.mp3
EL CONCURS DE RAJOLERS, L’ESTIRADA DE CORDA, LA PASSADA DE RAJOLES, ELS TOROS EMBOLATS, LA COIXINADA, ELS GARROTINS, LA TRACA DELS 1000 METRES, ELS VERSOTS…
Totes les altres super-activitats, jo crec que les haureu de descobrir per vosaltres mateixos, que es fa tard, i jo haig d’anar a estirar la corda!
Salut!
US DEIXO AMB LA GUIMBADA!
APA, SALUT I INDEPENDÈNCIA!
FESTA MAJOR GRANOLLERS ’08
DE L’ARBRE DE LA MUNTANYA…
L’ull de Zaratustra havia vist que un jove l’esquivava. I quan un vespre caminava sol per les muntanyes que envolten la ciutat anomenada «La vaca multicolor», heus aquí que trobà al seu camí aquest jove, assegut a la vora d’un arbre al qual s’estintolava, mentre contemplava la vall amb mirada cansada. Zaratustra s’agafà a l’arbre a la vora del qual seia el jove i parlà així:
«Si jo volia sacsejar aquest arbre amb les meves mans, no ho podria fer.
Però el vent, que nosaltres no veiem, el maltracta i el doblega cap on vol. Unes mans invisibles són les que pitjor ens dobleguen i ens maltracten.»
Llavors el jove s’aixecà i, atabalat, digué: «Sento Zaratustra i justament hi estava pensant.» Zaratustra respongué:
«I per això t’has espantat? — Però és que a l’home, li passa igual que a l’arbre.
Com més amunt cap a l’altura i cap a la llum es vol elevar, més fort les seves arrels es fiquen a terra, avall, cap a la fosca, cap a les profunditats, — cap al mal.»
«Sí, cap al mal! —exclamà el jove—. Com pot ser que hagis descobert la meva ànima?»
Zaratustra somrigué i parlà així: «Moltes ànimes, hom no les descobrirà, si, doncs, abans hom no les inventa.»
«Sí, cap al mal!», exclamà una vegada més el jove.
«Tu has dit la veritat, Zaratustra. Ja no tinc confiança en mi mateix, d’ençà que vull enlairar-me cap a les altures, i ja ningú no té confiança en mi, — com ha estat això, doncs?
Jo em transformo massa de pressa: el meu avui refuta el meu ahir. Sovint salto els graons quan pujo, — i això, no m’ho perdona cap graó.
Quan sóc a dalt, em trobo sempre sol. Ningú no parla amb mi, el fred de la solitud em fa tremolar. Què vull jo en les altures?
El meu menyspreu i la meva nostàlgia creixen plegats; com més alt pujo, més menyspreo aquell que puja. Què vol ell en les altures?
Com m’avergonyeixo del meu pujar i entrebancar-me! Com me’n ric, del meu bleixar violent! Com odio aquell que vola! Que cansat estic en les altures!»
Aquí callà el jove. I Zaratustra escondrinyà l’arbre a la vora del qual es trobaven i parlà així:
«Aquest arbre es dreça sol aquí a la muntanya; ha crescut molt pel damunt de l’home i de la bèstia.
I si volia parlar, no tindria ningú que l’entengués: de tan alt que creix.
Ara ell espera i espera, — què espera, doncs? Habita massa prop de la seu dels núvols: espera potser el primer llamp?»
Quan Zaratustra hagué dit això, el jove exclamà gesticulant violentment: «Sí, Zaratustra, tu dius la veritat. Jo em delia d’enfonsar-me al meu ocàs, quan jo volia enlairar-me en les altures, i tu ets el llamp que jo esperava! Mira, què sóc jo d’ençà que t’aparegueres a nosaltres? L’enveja de tu és això que m’ha destruït!» — Així parlà el jove, i plorà amargament. Però Zaratustra li passà el braç per l’espatlla i se l’endugué amb ell.
I quan feia una estona que caminaven junts, Zaratustra es posà a parlà així:
«Això m’acora. Més bé encara que les teves paraules és el teu ull el que em diu tot el perill que corres.
Encara no ets lliure, encara cerques la llibertat. Insomne t’ha tornat la teva recerca i t’ha desvetllat massa.
Vols pujar a les altures lliures, la teva ànima té set de les estrelles. Però també els teus instints dolents tenen set de llibertat.
Els teus gossos salvatges volen la llibertat; borden de gust en llur cova quan el teu esperit mira d’obrir totes les presons.
Per a mi encara ets un presoner que s’imagina la llibertat: ai, intel·ligent es torna l’ànima d’aquests presoners, però també múrria i dolenta.
Encara li cal purificar-se, a l’alliberat de l’esperit. Moltes restes de presó i floridura encara duu enganxats: el seu ull encara cal que es torni pur.
Sí, jo conec el teu perill. Però pel meu amor i per la meva esperança jo et conjuro: no llencis lluny de tu el tu amor i la teva esperança!
Encara et sents noble, i noble et senten encara els altres, que et tenen rancúnia i et llancen mirades d’odi. Saben que un home noble els barra el camí a tots.
També als bons, un home noble els barra el camí: i si li diuen bo és perquè el volen arraconar.
L’home noble vol crear coses noves i una nova virtut. L’home bo vol les coses velles, i que les coses velles es conservin.
Però el perill de l’home noble no és pas que es torni bo, ans procaç, burleta, destructor.
Ai, he conegut nobles que perderen llur esperança més alta. I llavors calumniaren totes les esperances més altes.
D’aleshores ençà han viscut procaçment entre curts plaers, i amb prou feines s’hn traçat fites més enllà d’un dia.
“L’esperit és també voluptat” — això digueren. Llavors es trencaren les ales a llur esperit: i ara s’arrossega d’una banda a una altra i embruta tot allò que rosega.
Antany es pensaren convertir-se en herois: ara són uns cràpules. Aflicció i horror és per a ells l’heroi.
Però pel meu amor i per la meva esperança jo et conjuro: no llencis lluny de tu l’heroi que hi ha a la teva ànima! Serva santa la teva més alta esperança!» —
Així parlà Zaratustra.
Així parlà Zaratustra, Friedrich W. Nietzsche
Mentre passejava per un agradable turó del meu poble, llegint el més que agradable Així parlà Zaratustra, em vaig asseure en una fusta, en un tronc, esculpit en una forma d’animal estranya. Al sol li faltaven, com a molt, uns 50 minuts perquè desaparegués darrere l’horitzó, i l’MP3 seguia reproduint la suau melodia de Cat Power…
Mentre llegia, vaig notar un moviment davant meu. En aixecar el cap, em vaig adonar que era un gat, negre, llis, petit -no especialment petit, vull dir, que era jove…-, que venia corrents cap a mi. La meva mala experiència amb els gats -un dia el gat d’un amic meu, tot just sent una cadell em va esgarrapar a l’ull, per sort, cap ferida incurable…-, i una espècie de repulsió per la seva… llunyania i falta de compromís va fer que m’espantés, m’alertés. Simplement va pujar al tronc i es va posar a passejar pel meu voltant. El vaig acariciar. Miolava una mica, i anava jugant, sempre sense allunyar-se gaire. Al poc, un altre gat va aparèixer, aquest tigrat, de color gris. Menys amigable, però també proper. Els dos van anar jugant per allà, van anar perseguint pedres que els tirava…
A l’estona vaig prosseguir el meu passeig, també pel turó, i me’n vaig adonar que em seguien, tot feliços. Em van seguir fins que vaig arribar al final del turó, on normalment paro, segueixo llegint, i llavors torno. Es van posar a jugar altre cop al meu costat. El negre, el més proper fins i tot es va dedicar a enfilar-se’m per l’esquena i les espatlles. El sol ja estava desapareixent i vaig decidir tornar perquè començava a fer fred. Alguns “passejants” van sorprendre’s de veure’m amb els gats. De fet ningú acostuma a veure gent que treu a passejar el gat, no?
Donada la impossibilitat de quedar-me’ls, per dues raons: a casa no serien benvinguts per la meva mare i com podia estar jo segur que no fossin de ningú? Així que els vaig tirar unes pedres perquè les perseguisin, talment com si les pedres fossin algun interès felí -ratolins, animals…-, i quan estaven entre la malesa, a l’aguait, d’esperar una altra pedra, vaig marxar corrent cap avall del turó. Des d’avall vaig veure les seves siluetes, dibuixant-se amb els últims raigs de sol, preguntant-se, potser, perquè me n’anava…
Després de l’experiència se’m fa impossible veure els gats de la mateix manera. Se’m fa impossible deixar de pensar que va fer que aquells joves exploradors es decidisin a compartir el seu temps amb mi, què va fer que sortisin del seus amagatalls, i vinguessin a jugar amb mi…
Pensant amb la figura del gat, tampoc vaig poder evitar de comparar-los amb la figura dels homes nobles que Nietsche m’estava explicant en aquell moment, i pensar, en els gossos, com els homes bons. Tot lligava una mica, la relació de menyspreu dels gats vers els gossos, l’intent desesperat dels gossos de eliminar d’un cop per sempre tots els gats…
El pròxim dia que vagi al turó, portaré una mica de menjar, i els buscaré, intenataré, així, anar alimentant aquelles coses que són nostres i que ens fan, aquelles coses pel que creus que val la pena lluitar…
LA FORMA DE LES COSES, NEIL LABUTE
La forma de les coses de Neil Labute, estrenada el 2001 a Londres al Almeida Theatre amb Paul Rudd, Rachel Weisz, Gretchen Mol i Fred Weller. Arriba a Catalunya el 2003 al Lliure, dirigit per Julio Manrique, que s’estrena com a director, i interpretat per Mireia Aixalà, Xavi Ricart, Cristina Genebat i Marc Rodríguez. Va ser portada al cinema pel mateix Neil Labute el 2003.
L’obra explica l’història d’Evelyn, una jove artista i de l’Adam, un noi insípid. Tot gira al voltant de com l’Adam es va transformant gràcies a la seva relació amb l’Evelyn. Final imprevist i pel meu gust… una mica forçat. Tot bé, però.
El tema: la bellesa, les relacions humanes, l’art, el no-art, la transformació… Tot plegat, interessant. A més, el llenguatge és molt realista, els personatges estan ben treballats. Si més no és una obra seriosa, i com ja he dit, el tema, interessant.
Adam.- Ha creuat la línia, senyora. Ha passat la…
Evelyn.- Ja ho sé. Senyoreta.
Adam.- D’acord. Perdoni, senyoreta, però…
Evelyn.- Ho he fet expressament. Passar la…
Adam.- Sí, ja m’ho he pensat. Vull dir que de la manera que ho ha fet i tot doncs… ja he vist que ho ha fet expressament. És que està prohibit.
Evelyn.- Ja, per això ho he fet, […]
Apa,
lakk.
Salut i Independència!
ps: si voleu llegir l’obra, la tinc a la vostra disposició -bé, els que em conegueu, és clar…
LAKK 