Els humans som éssers vius, animals. El nostre cos està format per teixits, formats per cèl·lules, que van conformant els diferents òrgans i sistemes. Així, els nostres músculs estan formats de teixits musculars, que estan formats per cèl·lules musculars. Les cèl·lules són l’ésser viu per excel·lència. Mentre és discutible si un virus forma part de la vida, la cèl·lula és, sense dubte el seu màxim exponent, presentant-se des dels bacteris, fins als animals, passant per plantes, protists, fongs…, totes les divisions taxonòmiques.
Doncs bé, la cèl·lula, en el seu paper de ser la base de la vida, inclou una estructura, una morfologia i una fisiologia molt complexa. Orgànuls, ADN, RNA de diferents tipus, ATP, enzims… Tot plegat fa de la cèl·lula, una eina perfecte i amb una capacitat immensa per sobreviure al medi.
L’activitat de la cèl·lula, però, no es mou per cap intel·ligència divina o no divina, ja que aquesta la creen un conjunt de cèl·lules d’una forma molt complexa. Qui, o el què, gestiona el funcionament de la cèl·lula, és l’ADN, l’àcid desoxiribonuclèic. Aquest àcid és la unió de dues cadenes d’una consecució de nucleòtids; una desoxiribosa, una base nitrogenada, i un fosfat.
Com si es tractés d’un “sistema binari” com el que fem servir als ordinadors i a la majoria d’aparells elèctrics, les bases, de les que n’hi ha 4 tipus representades amb majúscules A (adenina), C (citosina), G (guanosina), T (timina), van codificant la informació. D’una successió concreta de bases en sortirà un proteïna, un enzim, un catalitzador, amb capacitat multifuncional i que permetrà a la cèl·lula de fer un tipus de compost o un altre.
De tota la successió de bases, d’informació genètica, se’n diu genoma. El famós projecte del genoma humà que consistia en construir la successió de bases i d’informació de tot el genoma dels humans. Com se sap, però, cadascú té una informació genètica diferent, aproximadament d’un 1 per 1000 de diferència entre els humans, i d’una mica més amb animals filogenèticament propers, com els ximpanzées o els goril·les.
En aquest moment podem desxifrar amb facilitat tot el genoma, és a dir, podem escriure tota la successió. Tot i així, és cert que encara no entenem el funcionament, l’últim gran pas. I entendre el funcionament del genoma, a part del gaudi del saber, oferirà una gran sèrie d’aplicacions que costen d’imaginar. En els primers estadis de coneixemnt d’aquest potencial, podrem fabricar teixits concrets (cosa que ja sabem fer amb les cèl·lues mare) amb gran facilitat, crear òrgans sencers… Molt més endavant, podrem “fabricar” espècies dels tipus d’animals que volguem.
També els vegetals els podrem fer créixer a la nostra manera, qui sap si podrem fer créixer cases vives plantant una simple cèl·lula o animals amb una morfologia que els permeti ajudar-nos en X tasques.
El fenomen que artificialitzarem els humans de segur serà el mateix que succeix en el moment, per exemple, de la fecundació sexual, on a partir, en el cas dels humans d’un òvul i un espermatozoide, sorgeix una ésser humà, amb la única ajuda per part de la mare, de donar-li de menjar. Si us hi heu fixat, ni cap déu, ni la mare ni el pare, li diuen a l’embrió com s’ha de desenvolupar, ho fa sol, i això és el que hem de descobrir com passa i poder modificar-ho, adaptar-ho…
D’això se n’anomena jugar a ser déu. I fa molta por. Encara que sigui apassionant, qui ens impedirà de crear noves espècies d’humans, o de tenir fills al nostre aire, o de ser immortals?… El potencial d’una cèl·lula és tant enorme que quan tendeix a zero el que falta per saber-ne, tendeix, inevitablement a l’infinit, les aplicacions i el risc de transformar la vida ja per sempre.
Tranquils tots, encara falta molt.
Mentrestant, salut i vida!
lakk.
LAKK 