Sóc independentista.
Somio amb la independència com a una realització col·lectiva d’un poble oprimit per la insultant globalització ibèrica espanyola. La somio com una forma més de llibertat.
Això és la teoria, però. Anem a la pràctica. Perquè es vol independència?
Des del meu punt de vista, la percebo com un intent de no haver de posar per davant de les nostres coses, les coses d’altres, tant a nivell econòmic, com cultural i social. La llengua, els impostos, les despesses, les inversions, les lleis, els drets, els deures…
Sorgeixen dues qüestions:
Primer, si realment la població catalana, en la seva majoria, té un sentiment de catalanitat prou important com per llançar-se a una lluita independentista, és a dir, quina és la voluntat de Catalunya, i -molt important- qui és Catalunya. Malgrat tot, ara no em centraré aquí -la legitimació de la terra i dels drets sobre aquesta, avui, no m’inspiren.
Segon, quina independència sorgiria d’una possible separació de l’estat espanyol. Burocràticament i legislativament estem estretament units a Espanya. Hi ha, però, un altre lligament, que crea una dependència més absoluta i que personalment em preocupa més.
La dependència del capitalisme, de les grans multinacionals, de les grans corporacions. Aquest poder que busca augmentar el seu poder a més, i a més… Un poder que controla la nostra manera de pensar, que controla la informació, que controla l’economia, que controla els nostres hàbits, costums… Una barreja de determinisme social i econòmic.
Així que, quan es diu 2014, o qualsevol altre data, en què estem pensant? Ens volem independitzar d’Espanya, és aquesta la nostra única aspiració? Perquè si només és aquesta, més val que ens quedem com estem, perquè abans que catalans, hem de ser persones, ciutadans.
Persones lliures. Ciutadans lliures.
Una mica d’introducció al Club Bildelberg:
CLUB BILDERBERG, LOS AMOS DEL MUNDO
Bé…
Salut i Independència!
LAKK 