#junteshopodemtot ni un € per la Marató

No pagaré ni un euro per la Marató. No és per la falta de solidaritat amb els malalts de càncer, la seva família o els malalts potencials. Sé perfectament què és tenir un malalt crònic a casa.

Tinc les meves raons:

1. Un anàlisis equivocat i convenient de la malaltia
2. Submissió a la indústria farmacèutica i altres indústries
3. La concepció neoliberal i classista de la caritat/solidaritat
4. Investigació pública i de qualitat
5. Els malalts no es beneficien de la recerca

No podem fer ulls clucs a la utilització mafiosa d’un drama personal, familiar i social com són les malalties cròniques. Des de l’anàlisi funcional del problema fins a la destinació de les aportacions per solucionar-lo, la Marató és una pantomima vergonyosa i que hauria de contemplar l’objecció de consciència dels periodistes de TV3 obligats a fer el mico davant les càmeres anualment.

Enguany es fa més fàcil criticar la Marató després de la nociva i desastrosa Marató de la pobresa de principis d’any (us recomano l’enllaç del futur diputat al Parlament). Però també perquè el càncer ha estat una malaltia amb molta atenció dels moviments alter-terapèutics holístics que criden per una nova concepció de la malaltia i per a la denúncia del lobby farmacèutic. Els interessos econòmics al voltant del càncer han portat al bloqueig d’investigacions alternatives, amenaces, denúncies i encarcerament de doctors, terapeutes i investigadors que proposaven enfocaments diferents dels oficials.

Posem-ho pla i senzill: la indústria farmacèutica no vol cures, vol malalts necessitats i sols.

I com ajuda la Marató a aquesta concepció maquiavèl·lica de la sanitat? Ignorant les veus dissidents que la denuncien, oblidant els determinants de la salut de qualsevol malaltia, eludint hàbilment els plantejaments dels retallats, i normalitzant la recessió social (molt més forta que la econòmica) i el materialisme científic acrític farmacèutic.

Si el càncer és un problema social, és un problema públic, i per tant tots hi hem de col·laborar. Aquesta concepció neoliberal de la solidaritat és antisocial en tant que promulga la política de “els individus ja decidiran a on donen els diners”. I així estan els Estats Units… No podem perdre el finançament públic dels béns públics, que qui més tingui, més aporti.

Finalment, que la Caixa i Telefónica (entre d’altres) estiguin de patrocinadors em sembla de molt mal gust. Unes entitats tant perjudicials pels ciutadans de Catalunya haurien de ser esbandides d’actes solidaris: els enverinen de la seva putrefacció capitalista contra-evolucionària.

Ah, per cert, he dit que no donaria ni un euro, però sí que hi he donat part del meu temps. Escrivint el blog i mirant una mica del programa… pel meu gust bastant avorrit però que sortosament visualitza problemes que de vegades no volem veure. Esperant que, algun dia, finalment, es faci la Marató de la Immigració, la Drogodependència, el Suïcidi… i que no recapti diners, però que posi a parir dels desgraciats manipuladors que desemparen a la seva sort gran part dels ciutadans que els sostenen. Escolteu, #junteshopodemtot.

ps: prefereixo no explicar-me més perquè així els que us atreviu a comentar em pugueu acusar de generalista, i així, fomentar un debat de fons, calent, calent…

pps: imprescindible, El Rapto de Higea, de Jesús García Blanca – virus editorial

ppps: enllaços (dins el text):

• http://www.setmanaridirecta.info/noticia/els-principals-patrocinadors-marato-van-guanyar-9300-milions-deuros-2011
• http://blaidalmau.blogspot.com.es/2012/12/tv3-no-te-cura-el-cancer-si.html
• http://miradescritiques.blogspot.com.es/2012/12/i-si-mes-de-fer-maratons-tv3-fes.html, o el 2010
• http://laculpaesdelagente.blogspot.com.es/2010/12/la-marato-de-tv3-estafa-vergonzosa-en.html

NOVA TEMPORADA APM?

Ahir es va estrenar la nova temporada de l’APM? (Alguna Pregunta Més?). Hem començat bé, amb bon peu, amb molt material amb el que riure, vaja, com sempre, els de l’APM? s’estan treballant una bona temporada. I els altres, la Gent APM?, doncs seguirem donant-els-hi suport al 100%.

PART 1

PART 2

PART 3

BATX ESTRESAT!

Exactament onze dies de segon de batxillerat, i el currículum ja és bastant complet; dos controls, un intercanvi -jo no-, dos seminaris, tres lectures -alguns més- i un llista inacabable de deures.

Tot plegat es planteja com una activitat frenètica fins a principis de juny, després, tranquil·litat. Aquesta tensió pre-sele, plena d’examens importantíssims, de mitjanes i de visites a l’universitat suposa el clímax de tot estudiant pre-universitari. Tota una vida -15 anys- estudiant, fent els deures, resums, treballs, informes, redaccions, per intentar aconseguir una mica més de nota que el company del costat i poder entrar a la universitat que vols, a la carrera que vols.

Jo, em presento, malgrat tot, després de tota aquesta pila d’anys estudiant, en certa manera, buit. No per allò que podria haver fet, sinó per allò que crec que hauria d’haver fet. No parlo d’un buit d’experiència, per sort, he gaudit d’una vida bastant plena i sana, sinó que em refereixo a un buit acadèmic, a una vida acadèmicament mediocre -més o menys com la resta de Catalunya-, plena de espais, de repeticions d’un cassette massa gastat i de hores i hores escrivint paraules sense sentit.

Em pregunto què hagués passat si quan era més petit m’haguessin fet treballar dur, si m’haguessin introduït a les matemàtiques i m’haguessin facilitat un exercici diari de càlcul mental. Em pregunto què hagués passat si més endavant m’haguessin ensenyat els grans compositors de música, m’haguessin fet llegir més, i m’haguéssin fet escriure molt, molt més, i m’haguessin fet tocar més instruments, i m’haguessin fet cantar més, o m’haguessin fet pensar més. Què, què hauria estat de mi?

No deixo d’imaginar-me 15 anys d’activitat acadèmica intensa, acumulativa, creativa, interessant, dinàmica i fructífera. Què seria de mi?

No només un coneixement intel·lectual, sinó també un aprenentatge emocional.

Tenir al cor els grans compositors de música de la història, tenir al cor els grans llibres de la literatura universal, tenir al cor lleis, sistemes, història, tenir al cor filosofia, tenir al cor teatre, tenir al cor llibertat i lluita, tenir al cor el món, sense límit d’espai i temps.

Quina és la por de cadaun dels professors i dels pares per ensenyar, per transmetre, no només als joves que ja deixen sortir fins la matinada per la ciutat vomitant alcohol, sinó també als petits de la casa, que volen ser part del món, que volen fer, veure, disfrutar, tocar, experimentar.

És cert, l’entorn no hi és a favor -és molt més productiu, dòcil i favorable un poble ingnorant-, però no val la pena lluitar per la cultura, el coneixement?

No val la pena lluitar perquè els nostres fills puguin pensar i sentir no només allò que surt a la televisió sinó tot un món en canvi, tota una vida, tota una eternitat?

No val la pena donar-els aquest regal, molt millor que els milers d’euros que ens gastem en joguines estúpides?

No val la pena?

 

 

SALUT I INDEPENDÈNCIA!

ARA O MAI

Em sento responsable indirecte del vessament de sang. M’hi sento perquè el meu nivell de vida, els meus luxes, els meus plaers, són aconseguits en gran mesura per l’expoli d’occident a orient, un expoli que comporta molts cops, quasi sempre, guerres. Probablement molts sabeu com cou això per dins, quin mal fa a un mateix…

Això sí, no em sento tant responsable com aquells que van començar aquesta tragèdia. Els primers colonitzadors, que van posar per davant conceptes volàtils com l’economia i els diners, per davant de conceptes molt empírics com la vida i el sentiment. No em sento tant responsable, tampoc, com aquells que han seguit la tragèdia. Els últims globalitzadors, que amb les grans corporacions amplien el seu poder econòmic amb el negoci de la guerra, o de la Pau, segons com es vegi.

Aquest sentiment d’impotència és molt gran. És portar un pes a sobre, molt, molt gran. Saber que amb els teus impostos es financien exèrcits, saber que en nom de la llibertat es mata a tanta, tanta gent…

I penso si no és molt hipòcrita dir que realment un se sent malament per aquests problemes de sang però segueixi participant del mateix sistema que ho promou. Sóc conscient que criticar el problemes ja és una activitat positiva, sentir-ho encara més, però després de les crítiques, tot es queda en un no res… sento que és poc, molt poc el que s’aconsegueix…

La resignació és el teu suicidi quotidià. Ho va dir Balzac si no vaig errat.

Resignar-nos tampoc és una solució vàlida. Per mi, la solució és no participar d’aquest sistema fals i hipòcrita, demagòg i confús, sobretot confús. I per no participar-hi, la solució és canviar cada detall de la nostra vida -si és que s’ha de canviar-, i no només en les detallas més evidents, sinó també en els que potser no ho són tant.

Començaria pels petits i seguiria amb els grans, com a ordre de les coses, constituir una base, i després construir, construir… Però els detalls que passen de ser detalls a ser grans fets, grans aconteixements fan tant i tant mal als ulls que, potser, començaria per aquests. Em referixo als resultats electorals, a la televisió sensasionalista -començant per TV3…-, a tota aquesta demagogia constitucional… En els grans polítics espanyols i catalans se’ls hauria de llegir l’informe anual d’Amnistia Internacional, no crec que quedessin gaire nets…

Però els petits, els detalls petits sí que estan al nostre abast. Potser en defugim l’importància acudint als grans detalls, però són allà. Són detalls ínfims però que tenen una importància simbològica, una importància d’actitud. Passem d’ells amb les decisions més estúpides, però que no són volàtils, són crucials. Pot ser simplement comprar una Coca-cola, pot ser simplement el to de veu en una conversa, pot ser simplement una mirada.

És aquell moment, aquell precís moment, aquell segon, aquella centèssima, quan perilla aquell centímetre de nosaltres: la nostra integritat. L’home de salvaguardar, sinó perdem tot el que tenim. No podem vendre la nostra gran integritat a conceptes tant banals com la gandularia, la luxuria, l’acceptació social… No, mai.

Ara o mai.

És el títol d’una cançó d’Obrint Pas, és moltes coses. Per mir és un lema, és un instint. És aquell instant on has de decidir, el camí que per tu és correcte, o el còmode. Quan em dic Ara o mai, m’estic advertint que si esculleixo malament, perdré aquell centímetre de nosaltres mateixos que mai hem de perdre.

 

Per tant, ara o mai.

 

Ara, o mai.

 

LLUÍS LLACH – I SI CANTO TRIST…

HO SENTO…

L’existència és un cicle, que s’acaba. Tots ho sabem, acabarem morint. Potser és la mort, la part més maca de la vida, en el sentit que la contraposa, i la fa possible, i, més que possible, la fa finita.

Però bé, si la nostra vitailtat no ens permet veure amb bons ulls la mort, si més no, no podem deixar de respectar-la, i evidentment, no ignorar-la o evitar parlar-ne.

Últimament la fal·lera flowerpower i infantiloide, sobretot present en els joves -que de vegades, malauradament s’evoca en el pensament d’alguns adults…-, fa, però, d’aquest tema, un tabú, immensament més prohibit que el del sexe, la política o… que sé jo… la cultura!

Ho atribueixo a la exponencial evasió de responabilitat i creixement d’una immaduresa, crec provocada per la recent erradicació de serietat i projecció personal, com de la família. La ignorància, la falta de personalitat, porta a la còpia d’aquelles coses que ens agraden, si més no passa en els nens petits, que irremediablement els trobes de tant en tant dient amb moviments rítmics “trompa, trompa…”. A mi, em dóna l’efecte, que també succeeix en esferes d’edat biològica més avançada; joves que en inspirar el fum pestilent del seu cigarret, estant imitant als herois fílimics de les superestrenes de Hollywood, o que en baixar-se els pantalons fins als límits del destape total, volen pertànyer a la globalitat, volen ser normals.

I qui hi ha darrere de tot això? Doncs segurament el grup Bilderberg hi té molt a dir, una massa inmadura, ignorant i sense capacitat de confrontació és susceptible a les variacions del vent, i, dels diners…

En tot cas, la televisió ajuda a introduir aquest funcionament. A TV3, la teva, trobem Ventdelplà, No em ratllis! o La mare que els va parir! -entre d’altres- que ja participen activament en la causa i que evidentment ja podrien ser objecte de debat per a un post propi.

Així, trobem tot de joves sense maduresa suficient com per poder afrontar les veritats de l’existència, ni per assumir responsabilitats, però que sí poden fer el que els plagui amb la seva vida, podent prendre decisions que no corresponent amb la seva  activitat adulta. I els pares, pobrets, també hi posen cullerada, atribuïnt la diversió com a únic ingredient de la joventut, permetent actituds irresponsables amb activitats molt adultes. Joves que prenen moltes decisions però que no prenen responsabilitats, que són adults per allò que els interessa. I els pares, davant d’aquesta situació, van afluixant, i afluixant. Se’n pot dir consentir o cuidar, segons com es vegi, però és per sobre de tot una sobreprotecció que ofega molts cops les aptituds personals i que deixa els joves reduïts a una frenètica acció del i pel divertiment.

Abans de sortir de festa, d’anar a esquiar… hauríem de poder afrontar la mort i no abaixar el cap, hauríem de tenir un mínim de maduresa emocional i intel·lectual.

 

Quan diem HO SENTO, que signifiqui

em sap greu el que ha passat…

I MAI

em sap greu haver tret el tema, haver-la cagat…

 

 

això ja està engegat…

 

 

lakk.

Salut i Independència!

 

SIMPLE PLAN – I’M JUST A KID