SANT JORDI ÉS POESIA

El Sant Jordi és un moment de contacte, de l’amor, la literatura, la cultura, el nacionalisme… Sant Jordi expressa com expressa la poesia. Paraules rere paraules, roses rere roses, llibres i mirades, sobretot mirades encantadores.

sant-jordi-2009

Per Sant Jordi em carrego de roses, faig una llista de totes aquelles noies especials, aquelles que m’agrada fer somriure. Faig unes targetetes, i les poso dins la rosa. És encantador anar a comprar les roses. Quan en demanes 15 o 17 la cara del venedor és de pel·lícula. Llavors, la nit abans, ultimant detalls…

Aquell dia pel matí, és a dir, avui al matí, és el zenit total. Al tren tothom et mira amb el feix de roses. Quan entres a l’escola tothom va exclamant.

En un moment de pau, agafes unes de les roses, amb un dels noms. T’acostes per darrere a la noia. Anna? Júlia? Annabel? Carla? Alba? Dèlia?… el nom que sigui. Ella es gira, inclines la rosa cap a ella.

Les reaccions són variades, però totes somriuen, i veus que gaudeixen el moment, t’abracen els dos petons. Però jo encara estic mirant els llavis, el somriure.

 

La poesia dels somriures és Sant Jordi.

Visca els enamorats!

Visca els il·lustrats!

Visca la cultura!

Visca Sant Jordi i Catalunya!

Visca! Visca! Visca!

 

Salut i Independència!

lakk.

 

ELS PETS – ELS ULLS DE COLOR MEL (és al top10 de cançons d”enamorats…)

BATX ESTRESAT!

Exactament onze dies de segon de batxillerat, i el currículum ja és bastant complet; dos controls, un intercanvi -jo no-, dos seminaris, tres lectures -alguns més- i un llista inacabable de deures.

Tot plegat es planteja com una activitat frenètica fins a principis de juny, després, tranquil·litat. Aquesta tensió pre-sele, plena d’examens importantíssims, de mitjanes i de visites a l’universitat suposa el clímax de tot estudiant pre-universitari. Tota una vida -15 anys- estudiant, fent els deures, resums, treballs, informes, redaccions, per intentar aconseguir una mica més de nota que el company del costat i poder entrar a la universitat que vols, a la carrera que vols.

Jo, em presento, malgrat tot, després de tota aquesta pila d’anys estudiant, en certa manera, buit. No per allò que podria haver fet, sinó per allò que crec que hauria d’haver fet. No parlo d’un buit d’experiència, per sort, he gaudit d’una vida bastant plena i sana, sinó que em refereixo a un buit acadèmic, a una vida acadèmicament mediocre -més o menys com la resta de Catalunya-, plena de espais, de repeticions d’un cassette massa gastat i de hores i hores escrivint paraules sense sentit.

Em pregunto què hagués passat si quan era més petit m’haguessin fet treballar dur, si m’haguessin introduït a les matemàtiques i m’haguessin facilitat un exercici diari de càlcul mental. Em pregunto què hagués passat si més endavant m’haguessin ensenyat els grans compositors de música, m’haguessin fet llegir més, i m’haguéssin fet escriure molt, molt més, i m’haguessin fet tocar més instruments, i m’haguessin fet cantar més, o m’haguessin fet pensar més. Què, què hauria estat de mi?

No deixo d’imaginar-me 15 anys d’activitat acadèmica intensa, acumulativa, creativa, interessant, dinàmica i fructífera. Què seria de mi?

No només un coneixement intel·lectual, sinó també un aprenentatge emocional.

Tenir al cor els grans compositors de música de la història, tenir al cor els grans llibres de la literatura universal, tenir al cor lleis, sistemes, història, tenir al cor filosofia, tenir al cor teatre, tenir al cor llibertat i lluita, tenir al cor el món, sense límit d’espai i temps.

Quina és la por de cadaun dels professors i dels pares per ensenyar, per transmetre, no només als joves que ja deixen sortir fins la matinada per la ciutat vomitant alcohol, sinó també als petits de la casa, que volen ser part del món, que volen fer, veure, disfrutar, tocar, experimentar.

És cert, l’entorn no hi és a favor -és molt més productiu, dòcil i favorable un poble ingnorant-, però no val la pena lluitar per la cultura, el coneixement?

No val la pena lluitar perquè els nostres fills puguin pensar i sentir no només allò que surt a la televisió sinó tot un món en canvi, tota una vida, tota una eternitat?

No val la pena donar-els aquest regal, molt millor que els milers d’euros que ens gastem en joguines estúpides?

No val la pena?

 

 

SALUT I INDEPENDÈNCIA!

BLANCS I BLAUS!

nota: escrit molt ràpid, possibilitat de faltes d’ortografia i de cohesió…alta.
_______________________________

No vull pas parlar de l’Espanyol, que no em desperta cap simpatia especial, sinó de la meravellosa festa major de Granollers. No és una festa major, és LA Festa Major.

Comença un dissabte, i acaba el diumenge de la setmana següent. La seva activitat frenètica se centra en els últims tres dies, el 29, 30 i 31 d’Agost -aquest any-. Abans però, una forta activitat de les colles dels Blancs i dels Blaus fa d’aquesta ciutat un batibull de iniciatives, balls, concerts, concursos, jocs…

És entendridor veure les colles, de gent jove i adulta, implicats amb la festa del poble, organitzant representacions, inventant històries, innovant cada any per fer d’aquesta festa, la millor. La gent és al carrer, passejant si no fan res -quasi mai-, o visitant els espectacles.

Ahir, a la plaça de la Porxada, que és el centre neuràlgic de Granollers, on hi ha, a més, l’Ajuntament, es va fer el pregó, a càrrec de la colla guanyadora de la Festa Major de l’any passat. Després els elements festius del poble van desfilar per la plaça. Gegants, el colom, els capgrossos, el drac… Veure els nens petits, que per primer cop veuen l’espectacle, o que cada any el vénen a veure i disfruten de la seva màgia és encantador. El folklore es respira amb la suor dels teus companys de tribuna i les gralles i els tambors fan que tot, s’elevi i no deixi indiferent.

Veure que Granollers encara no és una ciutat i encara manté aquest esperit de poble és un dels millors regals de l’estiu. Recomano a tothom, que s’apunt i puji a Granollers, abans, però, que visiti la web i s’informi:

www.blancsiblaus.org

El millor:

EL CORREFOC, LA SORTIDA DE LA GRALLA DE FOC I EL BALL DEL DRAC

El correfoc, a càrrec dels diables de Granollers, fa una volta a tot el poble, bé, al centre, i tots ens hi posem -els més atrevits- a sota, i gaudim de l’emoció del foc i la música. Tot i així, també hi ha espectadors que s’ho miren de lluny…

L’encarregat de portar el foc és en Bailo, una capgròs que va a cavall.

Després dels balls amb la Gralla de foc i la Guspira, el correfoc comença la ruta.

Quan es torna a la Porxada, que és des d’on es surt, el ball del Drac conclou el correfoc, junt amb la traca final.

Per sort el correfoc on és només un dia, podem guadir d’ell divendres i dissabte.

EL CORREAIGUA

Després del correfoc, bé el correaigua. Des d’unes torres, amb mangueres de bomber, els participants són ruixats al so de la música. S’ha de dir que és impressionant, molt divertit. Els moments o minuts abans és tot poc… refinat. Sí, estàs mullat, però no precisament d’aigua, sinó de la suor…

Però després, amb la música, tot es capgira, una passada…

La música:

http://blancsiblaus.cat/uploads/correaigua.mp3

 

 

EL CONCURS DE RAJOLERS, L’ESTIRADA DE CORDA, LA PASSADA DE RAJOLES, ELS TOROS EMBOLATS, LA COIXINADA, ELS GARROTINS, LA TRACA DELS 1000 METRES, ELS VERSOTS…

Totes les altres super-activitats, jo crec que les haureu de descobrir per vosaltres mateixos, que es fa tard, i jo haig d’anar a estirar la corda!

Salut!

US DEIXO AMB LA GUIMBADA!

 

 

APA, SALUT I INDEPENDÈNCIA!

 

 

FESTA MAJOR GRANOLLERS ’08

GEORGES BRASSENS…

Poeta francès, potser el millor de postguerra, nascut a Seta el 22 d’octubre de 1921 i que va morir a Sant Geli dau Fesc el 29 d’octubre de 1981.

Melodies elegants i senzilles, lletres variades i elaborades…

 

font: Viquipèdia – Georges Brassens

 

 

Doncs aquí us deixo amb una de les seves cançons més famoses, 

LA MAUVAISE REPUTATION

 

Au village, sans prétention,
J’ai mauvaise réputation ;
Qu’ je m’ démène ou qu’ je reste coi,
Je passe pour un je-ne-sais-quoi.
Je ne fais pourtant de tort à personne,
En suivant mon ch’min de petit bonhomme ;
Mais les brav’s gens n’aiment pas que
L’on suive une autre route qu’eux…
Non les brav’s gens n’aiment pas que
L’on suive une autre route qu’eux…
Tout le monde médit de moi,
Sauf les muets, ca va de soi.

Le jour du quatorze-Juillet,
Je reste dans mon lit douillet ;
La musique qui marche au pas,
Cela ne me regarde pas.
Je ne fais pourtant de tort à personne,
En n’écoutant pas le clairon qui sonne ;
Mais les brav’s gens n’aiment pas que
L’on suive une autre route qu’eux…
Non les brav’s gens n’aiment pas que
L’on suive une autre route qu’eux…
Tout le monde me montre au doigt,
Sauf les manchots, ca va de soi.

Quand j’ croise un voleur malchanceux
Poursuivi par un cul-terreux,
J’ lanc’ la patte et, pourquoi le taire,
Le cul-terreux se r’trouv’ par terre.
Je ne fais pourtant de tort à personne,
En laissant courir les voleurs de pommes ;
Mais les brav’s gens n’aiment pas que
L’on suive une autre route qu’eux…
Non les brav’s gens n’aiment pas que
L’on suive une autre route qu’eux…
Tout le monde se ru’ sur moi,
Sauf les cul-d’ -jatt’, ca va de soi.

Pad besoin d’etre Jérémie
Pour d’viner l’ sort qui m’est promis :
S’ils trouv’nt une corde à leur goût,
Ils me la passeront au cou.
Je ne fais pourtant de tort à personne
En suivant les ch’mins qui n’mèn’nt pas à Rome ;
Mais les brav’s gens n’aiment pas que
L’on suive une autre route qu’eux…
Non les brav’s gens n’aiment pas que
L’on suive une autre route qu’eux…
Tout l’ mond’ viendra me voir pendu,
Sauf les aveugl’s, bien entendu.