D’acord sí, no m’encanta la festa “convencional”. I què us he de dir? Doncs que la trobo depriment, degradant, hipòcrita i faltada de cap sentit de la responsabilitat. No ho sé si se’n podrien dir més coses en sentit genèric… Amb una certa por de que això no es degui a un dogma irracional gravat a la meva “íntegra” moralitat, trobo arguments completament racionals i tangibles d’aquesta realitat.
El més tangible i provat seria la “ressaca”, els resultats inesperats com embarassos no desitjats o contraure malalties de transmissió sexual, el vandalisme, la impossibilitat de raonament o la mort sobtada per la reducció d’una velocitat enorme en un xoc instantani.
I la meva pregunta, espero que sensata, és: aquest enorme sacrifici, és compensat per una diversió i enriquiment satisfactori? La resposta personal i potser intransferible és no. I, qui sap si, soprenentment, no sigui que la diversió i enriquiment de totes aquelles persones que respondrien sí, no sigui, més que plaer, una reducció del costós cost de l’hàbit de la justificació de felicitat en detriment del benefici de la pròpia producció de plenitud. És a dir, pels que us hàgiu perdut en aquesta frase tant llarga i farragosa, el que volia expressar és la sistemàtica destrucció de les eines pròpies intocables (alguns cops desconegudes) inherents a l’humà que poden proporcionar de forma gratuïta un benestar increïble i que reforçat amb una relació social, un enriquiment cultural i la recol·lecció de vivències increïbles poden aconseguir un nirvana molt buscat i poc trobat a les discoteques internacionals.
Aquestes eines són els sensors que treballen el que jo entenc per “espiritualitat”, que, repeteixo, per mi, no és ni ha de ser més que meditar sobre un mateix i sobre l’obscuritat de l’ànima humana i del món, que trobar, buscar, conèixer i prendre consciència de cada part d’un mateix, molts cops, o casi sempre, amagats a les banalitats que ens tenen entretingut al dia a dia.
Des d’una perspectiva més aviat econòmica, social i política (si és que l’anterior no ho era) puc assumir, penso, que anar de festa, de discoteca, és purament de dretes o si més no capitalista. És sortir i consumir, tant com es pugui, assumint dogmàticament que tot allò que fas és agradable encara que no ho sigui. Una mica com fumar, que també és molt capitalista, consumir i consumir encara que no agradi i encara que se sàpiga que no és bo pel cos.
Fent comptes… Una consumició costa aproximadament entre 4 i 6 euros (tampoc sóc un expert, potser és més), i la mitjana optimista és que es fan 3 consumicions per “sortida”. Això porta a un cost de entre 12 i 18 euros només de beguda en una nit. Suma el cost del transport, del temps perdut l’endemà, de la possible entrada a l’establiment i de l’enorme risc a que l’alcohol en intravenosa no t’impedeixi de actuar correctament davant un situació determinada.
Vaja, sort fiesteros reaccionaris!
Jo me’n vaig a la muntanya a veure les estrelles…
Salut i independència a l’alcohol!
lakk.
ps: per no parlar del masclisme de la festa… en el vídeo de sota, vaja, els Black Eyed Peas em cauen molt baix…
BLACK EYED PEAS – I GOTTA FEELING
ELS PETS – A VEGADES EL MÓN EM FA POR
LAKK 