FESTA DE DRETES

D’acord sí, no m’encanta la festa “convencional”. I què us he de dir? Doncs que la trobo depriment, degradant, hipòcrita i faltada de cap sentit de la responsabilitat. No ho sé si se’n podrien dir més coses en sentit genèric… Amb una certa por de que això no es degui a un dogma irracional gravat a la meva “íntegra” moralitat, trobo arguments completament racionals i tangibles d’aquesta realitat.

El més tangible i provat seria la “ressaca”, els resultats inesperats com embarassos no desitjats o contraure malalties de transmissió sexual, el vandalisme, la impossibilitat de raonament o la mort sobtada per la reducció d’una velocitat enorme en un xoc instantani.

I la meva pregunta, espero que sensata, és: aquest enorme sacrifici, és compensat per una diversió i enriquiment satisfactori? La resposta personal i potser intransferible és no. I, qui sap si, soprenentment, no sigui que la diversió i enriquiment de totes aquelles persones que respondrien sí, no sigui, més que plaer, una reducció del costós cost de l’hàbit de la justificació de felicitat en detriment del benefici de la pròpia producció de plenitud. És a dir, pels que us hàgiu perdut en aquesta frase tant llarga i farragosa, el que volia expressar és la sistemàtica destrucció de les eines pròpies intocables (alguns cops desconegudes) inherents a l’humà que poden proporcionar de forma gratuïta un benestar increïble i que reforçat amb una relació social, un enriquiment cultural i la recol·lecció de vivències increïbles poden aconseguir un nirvana molt buscat i poc trobat a les discoteques internacionals.

Aquestes eines són els sensors que treballen el que jo entenc per “espiritualitat”, que, repeteixo, per mi, no és ni ha de ser més que meditar sobre un mateix i sobre l’obscuritat de l’ànima humana i del món, que trobar, buscar, conèixer i prendre consciència de cada part d’un mateix, molts cops, o casi sempre, amagats a les banalitats que ens tenen entretingut al dia a dia.

Des d’una perspectiva més aviat econòmica, social i política (si és que l’anterior no ho era) puc assumir, penso, que anar de festa, de discoteca, és purament de dretes o si més no capitalista. És sortir i consumir, tant com es pugui, assumint dogmàticament que tot allò que fas és agradable encara que no ho sigui. Una mica com fumar, que també és molt capitalista, consumir i consumir encara que no agradi i encara que se sàpiga que no és bo pel cos.

Fent comptes… Una consumició costa aproximadament entre 4 i 6 euros (tampoc sóc un expert, potser és més), i la mitjana optimista és que es fan 3 consumicions per “sortida”. Això porta a un cost de entre 12 i 18 euros només de beguda en una nit. Suma el cost del transport, del temps perdut l’endemà, de la possible entrada a l’establiment i de l’enorme risc a que l’alcohol en intravenosa no t’impedeixi de actuar correctament davant un situació determinada.

Vaja, sort fiesteros reaccionaris!

Jo me’n vaig a la muntanya a veure les estrelles…

Salut i independència a l’alcohol!

lakk.

ps: per no parlar del masclisme de la festa… en el vídeo de sota, vaja, els Black Eyed Peas em cauen molt baix…

BLACK EYED PEAS – I GOTTA FEELING

ELS PETS – A VEGADES EL MÓN EM FA POR

ARA O MAI

Em sento responsable indirecte del vessament de sang. M’hi sento perquè el meu nivell de vida, els meus luxes, els meus plaers, són aconseguits en gran mesura per l’expoli d’occident a orient, un expoli que comporta molts cops, quasi sempre, guerres. Probablement molts sabeu com cou això per dins, quin mal fa a un mateix…

Això sí, no em sento tant responsable com aquells que van començar aquesta tragèdia. Els primers colonitzadors, que van posar per davant conceptes volàtils com l’economia i els diners, per davant de conceptes molt empírics com la vida i el sentiment. No em sento tant responsable, tampoc, com aquells que han seguit la tragèdia. Els últims globalitzadors, que amb les grans corporacions amplien el seu poder econòmic amb el negoci de la guerra, o de la Pau, segons com es vegi.

Aquest sentiment d’impotència és molt gran. És portar un pes a sobre, molt, molt gran. Saber que amb els teus impostos es financien exèrcits, saber que en nom de la llibertat es mata a tanta, tanta gent…

I penso si no és molt hipòcrita dir que realment un se sent malament per aquests problemes de sang però segueixi participant del mateix sistema que ho promou. Sóc conscient que criticar el problemes ja és una activitat positiva, sentir-ho encara més, però després de les crítiques, tot es queda en un no res… sento que és poc, molt poc el que s’aconsegueix…

La resignació és el teu suicidi quotidià. Ho va dir Balzac si no vaig errat.

Resignar-nos tampoc és una solució vàlida. Per mi, la solució és no participar d’aquest sistema fals i hipòcrita, demagòg i confús, sobretot confús. I per no participar-hi, la solució és canviar cada detall de la nostra vida -si és que s’ha de canviar-, i no només en les detallas més evidents, sinó també en els que potser no ho són tant.

Començaria pels petits i seguiria amb els grans, com a ordre de les coses, constituir una base, i després construir, construir… Però els detalls que passen de ser detalls a ser grans fets, grans aconteixements fan tant i tant mal als ulls que, potser, començaria per aquests. Em referixo als resultats electorals, a la televisió sensasionalista -començant per TV3…-, a tota aquesta demagogia constitucional… En els grans polítics espanyols i catalans se’ls hauria de llegir l’informe anual d’Amnistia Internacional, no crec que quedessin gaire nets…

Però els petits, els detalls petits sí que estan al nostre abast. Potser en defugim l’importància acudint als grans detalls, però són allà. Són detalls ínfims però que tenen una importància simbològica, una importància d’actitud. Passem d’ells amb les decisions més estúpides, però que no són volàtils, són crucials. Pot ser simplement comprar una Coca-cola, pot ser simplement el to de veu en una conversa, pot ser simplement una mirada.

És aquell moment, aquell precís moment, aquell segon, aquella centèssima, quan perilla aquell centímetre de nosaltres: la nostra integritat. L’home de salvaguardar, sinó perdem tot el que tenim. No podem vendre la nostra gran integritat a conceptes tant banals com la gandularia, la luxuria, l’acceptació social… No, mai.

Ara o mai.

És el títol d’una cançó d’Obrint Pas, és moltes coses. Per mir és un lema, és un instint. És aquell instant on has de decidir, el camí que per tu és correcte, o el còmode. Quan em dic Ara o mai, m’estic advertint que si esculleixo malament, perdré aquell centímetre de nosaltres mateixos que mai hem de perdre.

 

Per tant, ara o mai.

 

Ara, o mai.

 

LLUÍS LLACH – I SI CANTO TRIST…