M’he trobat amb alguns vídeos provinents de dues fonts diferents.
Una és RSAnimate, un projecte de la RSA que conté vídeos coordinats amb explicacions d’importants politòlegs, economistes, científics, erudits… Us en deixo un exemple a sota, però si investigueu més en trobareu de molts temes diferents… (en anglès).
També The Story of Stuff, on trobem explicacions crítiques i clares sobre processos technològics, econòmics… Comprensible per a tothom, també en anglès.
He estat llegint un llibre molt interessant, DEEP ECONOMY, i amb subtítol, Economics as if the Wolrd mattered, de Bill McKibben. I ha donat la casualitat (o divina providència com diria Tirant lo Blanc) que, en la meva safata d’entrada del correu m’hi trobo un mail sense assumpte. L’obro hi hi havia un vídeo, me l’enviava una bona amiga meva. El vídeo (l’he posat abaix), Nuestros hijos nos acusarán, un tràiler d’un film de Jean-Paul Jaud. El que hi ha a sota, ja ho veureu, i comprovareu que guarda relació amb el segon capítol del llibre que m’estic llegint que es titula: The year of eating locally.
En els últims 50 anys hem viscut una industrialització de l’agricultura en nom de l’eficiència i l’especialització. Això, gràcies a un preu del petroli baixíssim, que ha permès substituir les persones per petroli, és a dir, substituir les persones per màquines, i substituir la proximitat i l’agricultura local per un transport transoceànic internacional de baix cost. La màxima raó era l’eficiència: una gran especialització i industrialització dóna productes molt barats, i així ens hem trobat als supermercats fruita i verdura (de temporada o no) a grans quantitats i a molt baix preu.
Però realment no era tant barat… Hem hagut de pagar una terra amb una producció ineficient, una mercantilització excessiva dels productes agrícoles, la contaminació dels vaixells i avions que transportaven tots aquests béns i haver de menjar productes de pitjor qualitat.
El lector hàbil haurà vist que a dalt dic que hem industrialitzat l’agricultura en nom de l’eficiència, però just aquí critico un producció ineficient. Direm que de cara als preus, industrialitzar sí que és produir eficientment, i que de cara a la qualitat i la quantitat és molt ineficient. La raó és que la capacitat i dedicació que pot tenir una persona en un tros de terra conreable és superior a la d’una màquina. Tanmateix la màquina només consumeix petroli. Res més. No es queixa, pot fer totes les hores que vulguis, i té recanvis. Les persones no, i, òbviament, són més cares. Hi hauríem d’afegir aquí que l’utilització de productes químics també ha sigut un factor determinant com el petroli.
Així que, què fem? Què prefereix, vostè, ciutadà? Una agricultura industrialitzada que dóna productes barats, còmodes, dolents i contaminants, o una agricultura local que dóna productes cars, de temporada, bons i ecològics. De preferències n’hi ha mil i una, però si en comptes de posar “ciutadà”, posés “polític”, la resposta hauria de ser “una agricultura local”. Bravo! Un deu per aquest magnífic polític. És clar que amb voler-ho, no n’hi ha prou. També s’ha de fer quelcom. I llavors el polític (si ha pres la noble decisió de no fotre ni brot) dirà; aha! però la llibertat és el bé més preüat i tothom ha de tenir dret a produir el que vulgui produir, i a consumir el que vulgui consumir i com ho vulgui consumir!
Llavors és quan se t’infla una mica la sang. Perquè el fet de que aquí mengem el que es produeix lluny (contaminant i depenent); de que les persones dedicades a l’agricultura hagin estat a Catalunya, en els últims 8 anys, de mitjana, només el 2,26% de la població activa i dediquem per tant més de 3 vegades la gent que produeix menjar, a construir; de que els pagesos siguin un sector desprestigiat; de que culturalment li donem cada cop menys valora a la alimentació… això, no n’és gens de llibertari. Això no és llibertat, és coacció! A més, l’agricultura industrialitzada està molt subvencionada, quan hauria de ser multada per la poca eficiència que li dóna a la terra…
I no m’atreveixo a dir si una coacció fortuïta (desafortunada) o intencionada, però de segur, problemàtica. Perquè si jo haig d’anar a buscar el meu menjar fora de Catalunya, i perquè no dir a voltes fora d’Europa, depenc, completament de l’exterior. Em desentenc de la producció de menjar i per tant m’alienitzo de un treball tant important com és aquest.
El Terrat TV ens regala una discussió entre quatre economistes; Ferran Soriano, Antonio Baños, Leopoldo Abadía i Fernando Trias de Bes. Parlen de la crisi d’una forma molt fluïda, interessant. De moment només hi ha penjades 4 parts, jo us deixo amb la introducció i la primera part i vosaltres ja anireu saltant…
En el món del lliure mercat el cafè tindrà un preu, determinat per les lleis de l’oferta i la demanda. Aquest preu estarà determinat per l’entorn, per diverses situacions o per impostos. L’home que entra al bar, com alguns altres milions de persones, treballa i produeix, bescanvia factors de producció (hores de treball, drets de propietat…) que ell té, per diners. Amb aquests diners, com alguns altres milions de ciutadans, satisfà algunes de les seves il·limitades necessitats i alguns dels seus luxes.
Depenent de les preferències de totes aquestes persones, alguns productes tindran més demanda, i aquesta alta demanda farà que augmentin els preus ja que moltes persones volen el mateix producte. Donat que el criteri perquè es faci la venda és el millor benefici pels dos agents, venedor i comprador, el valor del producte l’establirà el qui pagui més, doncs serà el qui més benefici li donarà al venedor. Podrien haver-hi altres criteris, com que el venedor triarà entre els compradors, el més bonic. Tanmateix, el del màxim benefici sembla més suculent…
Aquest funcionament extrapolat al món, sumant-li milers de condicions estatals i financeres, sumant-li lobbies i monopolis, ens dóna, com a resultat, el món on vivim. Un món de crisis, guerres i fam.
Alternativament, hi ha molta gent que viu, avui en dia, en la vida alternativa. En cooperatives que mantenen un contacte mínim amb el mercat i el món exterior, pensant que fer-ho, seria incoherent a la seva ideologia. Aquestes organitzacions es regeixen per un sentiment mutu de cooperació, la idea del compartir. Se’ls diu anti-sistema, o progres o kumbas, o fins i tot okupes (alguns ho són).
La manifestació màxima d’aquest sistema em fa por i llàstima. Un món sense estat donada la descentralització extrema i la impossibilitat d’organitzar-se i especialitzar-se.
Veig una marcada incoherència en les dues formes de fer. Per una banda, els liberals proclamant la llibertat i el lliure albir. Per altra, els “antis” que malgrat no voler usar el sistema, bé que van a l’hospital si s’estan morint, bé que truquen la policia si els estan atracant. No es podria imaginar un intermig?
La especialització i la tecnologia ens interessen a tots, i ens permeten assolir un benestar i una llibertat que potser no podríem imaginar sense elles. Tanmateix, la falta de consciència i educació, com la mercantilització ens porten a un sistema corrupte, arrogant, cobdiciós i deshumanitzat.
El mercat ens dóna molta informació del valor de les coses i de les preferències de la població. El lliure mercat ens permet escollir les nostres pròpies preferències. La competència ens permet millorar i millorar (que no vol dir augmentar) i aconseguir l’excel·lència amb els incentius de la satisfacció1.
Per altra banda, la cooperació ens mostra la part més humana de nosaltres. A més el moviment va acompanyat d’una idea d’austeritat necessària i indispensable. La cooperació permet fer xarxa social, molt important a l’hora de poder lluitar contra injustícies portades a terme amb l’ajuda de la violència i de la inculcació de la idea que els individus no tenim poder sinó que el poder només el tenen els diners.
Penso, que el gran repte de la humanitat en aquest inici, ja no dic de segle, sinó de mil·lenni, és aconseguir els avantatges de la cooperació i del mercat per poder prosperar, progressar, que tothom rebi el que es mereix, no perdre ni tecnologia ni especialització, però tampoc la humanitat que ens porta a altes hores de la nit, escriure posts que no saps si algú els interessarà.
1.-Al darrer campionat mundial d’escalada disputat a Barcelona, podies veure als escaladors que compatien entre ells per ser els millors del món en el seu esport, parlant animadament i planejant junts l’escalada. No es podria extrapolar? Ells estaven competint… és que la competència només pot ser negativa?
LAKK 