LA ONADA

Les relacions i emocions humanes són complexes i enrevesades. Tots ho sabem. Si més no, molts tenim un caos dins nostre que intentem arreglar i amb el que hem de viure. Un caos personal, intransferible, però que sovint pot classificar-se dins de models psicològics i socials. Aquesta fal·lera que tenim per classificar-ho tot… Una tasca, tanmateix, molt lloable. Hem de suposar que sense aquesta dèria, potser tindríem menys coneixement i consciència dels nostres problemes i disfuncions.

És tant saludable mirar dintre d’un mateix. Suposo que fer-ho et tranquil·litza, treu tensió a aquests pensaments, records, idees i percepcions que s’entrellacen en una terenyina mental gegant plena de nusos punxants. I en fer-ho i mirar, penso que saludablement, al voltant un s’adona de la pitjor malaltia de les existències humanes. Aquesta desconnexió, aquesta ignorància emocional, aquests problemes mal portats, no acceptats. La mala salut emocional és el que fa més mal a aquest món. Vivim en un món amb molts covards, i amb molts valents en el moment equivocat en el lloc equivocat.

Em remonto ara a l’última escena de Die Welle (la Onada), on el professor surt emmanillat; és el responsable de la creació d’una organització social totalitària i de les seves conseqüències. Pobre professor, només volia ensenyar, demostrar… però se li en va de les mans.

A mi em sembla que de manera generalitzada es tendiria a presentar el professor com el responsable, el culpable de que alguns joves (bastants), emprenguin la creació i consolidació d’una estructura social anomenada Die Welle i que això acabi malament. Però el professor només s’havia dedicat a crear una identitat i a imposar una disciplina més estètica que res més. Ha donat mà lliure a la difusió d’aquest grup, aquesta organització, però no ha pas creat cap ideologia ni tant sols ha establert cap objectiu comú. Tot l’odi i la intolerància, tot el totalitarisme i dogmatisme, surt de dintre dels joves. Tota l’acció il·legal vandàlica, tots els actes de discriminació no són promoguts.

Quin és el factor que indueix els joves a fer tot el que fan? Suposo que busquen allò que el teixit social no ha estat capaç de donar-lis; un sentiment de pertinença, una disciplina, un coneixement emocional, una maduresa i una responsabilitat. Aquests joves necessiten un lloc en aquest món que no se’ls hi ha donat. No s’espera res d’ells. Res de res. Ni que votin, ni que treballin, ni que tinguin fills, ni que… res. Que estudiïn i que s’ho passin bé. Que gaudeixin de la seva llibertat.

El que a mi m’ha mostrat la pel·lícula és ben cert; joves que no estaven preparats per gaudir d’una llibertat que se’ls donava i regalava, una llibertat que no s’havien de guanyar amb responsabilitat i esforç, una llibertat que combinada amb la immaduresa i la irresponsabilitat, havien donat bèsties, monstres… Uns joves amb un teixit social que no els havia proporcionat una mínim control sobre el seu fràgil desenvolupament personal, que no els havia proporcionat una llibertat real, que no és només decidirs, sinó ser capaç de fer-ho.

Salut i demà, no esperem a ningú!

lakk.

Die Welle (l’onada)

 

LA BOLONYESA DEL CAPITAL

Una cosa tant important com és l’educació s’ha de protegir contra els atacs dels civilitzats governants, si cal amb l’ajuda dels pollossos estudiants.

Implantar Bolonya no és un problema, és més, és quelcom bastant positiu. El com, però, és una altra cosa. De fet, he trobat amb l’ajuda d’un amic la DECLARACIÓ DE BOLONYA, crec que si ho llegiu ja veureu que tot cau pel seu propi pes.

Crec que hi ha prou marge per maniobrar i crear una universitat Bolonyitzada pública i de qualitat, com diuen aquests pollossos dels que parlàvem…

Així des de la prespectiva d’un estudiant de Batxillerat, havent-se informat el just i necessari, veig que els problemes més grans són:

• Més anys d’universitat respecte d’Europa i del sistema antic, no sé perquè ens hem d’estar més anys estudiant si a la resta d’Europa s’hi estan menys. Potser tot ve donat per l’interès de tenir el jovent lligat fins cada cop més anys, i no tenir-los descontrolats pel món laboral.
• Màsters privats, aquest és el punt que més ràbia em fa. La privatització de la universitat no pot portar a res de bo. Les institucions del coneixement no poden ser controlades per una iniciativa privada, ja que la iniciativa privada busca guanyar diners mentre que una iniciativa públic busca el bé comú. Que les empresses decideixin els plans docents, les assignatures, el que s’estudia i com s’estudia és un retrocés si el que volem és aconseguir una societat en poder del poble i no de les empresses, sobretot essent les universitats el “futur” d’aquesta societat.
• Incompatibilitat estudis i treball, per aquells que necessitin treballar per poder-se pagar els estudis és important un horari i un nivell de feina i dedicació de mitja jornada. Llavors diuen que s’ha de premiar l’esforç, sobretot el gran esforç de no treballar i només estudiar. Els que no hem de treballar per estudiar tenim molta sort, però això no significa que haguem de passar per davant dels altres, això mai. És més, si nosaltres només estudiem, nosaltres ens toca aguantar-nos a les necessitats d’aquells que sí necessiten treballar.

Si volem anivellar-nos a Europa, és necessàri que ho fem de veritat, amb graus de 3 anys, amb màsters públics i la millor compatibilitat de l’estudiar i el treballar. El punts bons de la implantació i que són l’excusa i raó de ser dels bolonyistes seria des del meu punt de vista:

• Mobilitat, poder anar a estudiar a Europa és fantàstic i molt enriquidor, una avantatge respecte d’abans, quan havies de fer mil i una burocràcies per poder compaginar estudis.
• Nivell europeu, equiparar-nos a Europa pel que fa a una cosa com el coneixement, que és quelcom global i universal, és bo. Ara només falta que s’hi ajunti la resta del món i podrem, si més no, estar units en alguna cosa.
• Avaluació contínua, crec que és un sistema avaluatori millor que l’altre*

*L’avaluació contínua és un punt amb molta controvèrsia. Hi ha qui pensa que és pitjor, qui és millor. Ho continuem en el següent post?

 

Salut i Independència!

lakk.

 

Per cert, gràcies a una estudiant de Dret, un preuniversitari i un home ja gran, amb qui vaig tenir una conversa que em va ordenar alguns punts del conflicte…

VIQUIPÈDIA – PROCÉS BOLONYA

PORTAL DE REFERÈNCIA SOBRE L’ESPAI EUROPEU D’EDUCACIÓ SUPERIOR

ESPECIAL BOLONYA

VAGA DE FAM PER LA UNIVERSITAT PÚBLICA

REPRESSIÓ POLÍTICA UAB

SEPC – ATUREM BOLONYA

 

OPRIMITS – ALÇA’T

BATX ESTRESAT!

Exactament onze dies de segon de batxillerat, i el currículum ja és bastant complet; dos controls, un intercanvi -jo no-, dos seminaris, tres lectures -alguns més- i un llista inacabable de deures.

Tot plegat es planteja com una activitat frenètica fins a principis de juny, després, tranquil·litat. Aquesta tensió pre-sele, plena d’examens importantíssims, de mitjanes i de visites a l’universitat suposa el clímax de tot estudiant pre-universitari. Tota una vida -15 anys- estudiant, fent els deures, resums, treballs, informes, redaccions, per intentar aconseguir una mica més de nota que el company del costat i poder entrar a la universitat que vols, a la carrera que vols.

Jo, em presento, malgrat tot, després de tota aquesta pila d’anys estudiant, en certa manera, buit. No per allò que podria haver fet, sinó per allò que crec que hauria d’haver fet. No parlo d’un buit d’experiència, per sort, he gaudit d’una vida bastant plena i sana, sinó que em refereixo a un buit acadèmic, a una vida acadèmicament mediocre -més o menys com la resta de Catalunya-, plena de espais, de repeticions d’un cassette massa gastat i de hores i hores escrivint paraules sense sentit.

Em pregunto què hagués passat si quan era més petit m’haguessin fet treballar dur, si m’haguessin introduït a les matemàtiques i m’haguessin facilitat un exercici diari de càlcul mental. Em pregunto què hagués passat si més endavant m’haguessin ensenyat els grans compositors de música, m’haguessin fet llegir més, i m’haguéssin fet escriure molt, molt més, i m’haguessin fet tocar més instruments, i m’haguessin fet cantar més, o m’haguessin fet pensar més. Què, què hauria estat de mi?

No deixo d’imaginar-me 15 anys d’activitat acadèmica intensa, acumulativa, creativa, interessant, dinàmica i fructífera. Què seria de mi?

No només un coneixement intel·lectual, sinó també un aprenentatge emocional.

Tenir al cor els grans compositors de música de la història, tenir al cor els grans llibres de la literatura universal, tenir al cor lleis, sistemes, història, tenir al cor filosofia, tenir al cor teatre, tenir al cor llibertat i lluita, tenir al cor el món, sense límit d’espai i temps.

Quina és la por de cadaun dels professors i dels pares per ensenyar, per transmetre, no només als joves que ja deixen sortir fins la matinada per la ciutat vomitant alcohol, sinó també als petits de la casa, que volen ser part del món, que volen fer, veure, disfrutar, tocar, experimentar.

És cert, l’entorn no hi és a favor -és molt més productiu, dòcil i favorable un poble ingnorant-, però no val la pena lluitar per la cultura, el coneixement?

No val la pena lluitar perquè els nostres fills puguin pensar i sentir no només allò que surt a la televisió sinó tot un món en canvi, tota una vida, tota una eternitat?

No val la pena donar-els aquest regal, molt millor que els milers d’euros que ens gastem en joguines estúpides?

No val la pena?

 

 

SALUT I INDEPENDÈNCIA!

HO SENTO…

L’existència és un cicle, que s’acaba. Tots ho sabem, acabarem morint. Potser és la mort, la part més maca de la vida, en el sentit que la contraposa, i la fa possible, i, més que possible, la fa finita.

Però bé, si la nostra vitailtat no ens permet veure amb bons ulls la mort, si més no, no podem deixar de respectar-la, i evidentment, no ignorar-la o evitar parlar-ne.

Últimament la fal·lera flowerpower i infantiloide, sobretot present en els joves -que de vegades, malauradament s’evoca en el pensament d’alguns adults…-, fa, però, d’aquest tema, un tabú, immensament més prohibit que el del sexe, la política o… que sé jo… la cultura!

Ho atribueixo a la exponencial evasió de responabilitat i creixement d’una immaduresa, crec provocada per la recent erradicació de serietat i projecció personal, com de la família. La ignorància, la falta de personalitat, porta a la còpia d’aquelles coses que ens agraden, si més no passa en els nens petits, que irremediablement els trobes de tant en tant dient amb moviments rítmics “trompa, trompa…”. A mi, em dóna l’efecte, que també succeeix en esferes d’edat biològica més avançada; joves que en inspirar el fum pestilent del seu cigarret, estant imitant als herois fílimics de les superestrenes de Hollywood, o que en baixar-se els pantalons fins als límits del destape total, volen pertànyer a la globalitat, volen ser normals.

I qui hi ha darrere de tot això? Doncs segurament el grup Bilderberg hi té molt a dir, una massa inmadura, ignorant i sense capacitat de confrontació és susceptible a les variacions del vent, i, dels diners…

En tot cas, la televisió ajuda a introduir aquest funcionament. A TV3, la teva, trobem Ventdelplà, No em ratllis! o La mare que els va parir! -entre d’altres- que ja participen activament en la causa i que evidentment ja podrien ser objecte de debat per a un post propi.

Així, trobem tot de joves sense maduresa suficient com per poder afrontar les veritats de l’existència, ni per assumir responsabilitats, però que sí poden fer el que els plagui amb la seva vida, podent prendre decisions que no corresponent amb la seva  activitat adulta. I els pares, pobrets, també hi posen cullerada, atribuïnt la diversió com a únic ingredient de la joventut, permetent actituds irresponsables amb activitats molt adultes. Joves que prenen moltes decisions però que no prenen responsabilitats, que són adults per allò que els interessa. I els pares, davant d’aquesta situació, van afluixant, i afluixant. Se’n pot dir consentir o cuidar, segons com es vegi, però és per sobre de tot una sobreprotecció que ofega molts cops les aptituds personals i que deixa els joves reduïts a una frenètica acció del i pel divertiment.

Abans de sortir de festa, d’anar a esquiar… hauríem de poder afrontar la mort i no abaixar el cap, hauríem de tenir un mínim de maduresa emocional i intel·lectual.

 

Quan diem HO SENTO, que signifiqui

em sap greu el que ha passat…

I MAI

em sap greu haver tret el tema, haver-la cagat…

 

 

això ja està engegat…

 

 

lakk.

Salut i Independència!

 

SIMPLE PLAN – I’M JUST A KID

“HIJOS DE UN DIOS MENOR”

El ciutadà Reca m’ha inspirat profundament amb el seu escrit, sobre el paper de l’església, i donat que Pafiam en el seu blog, em va demanar una mena d’alternativa, que ensenyés les meves cartes…

Així, que què és Déu? Suposo que un expert en teologia o filosofia ens sabria fer una bona descripció de l’assumpte -deixo la porta oberta a possibles aludits… En tot cas, el que veig molt clar, és que no hi ha cap tipus de presència racional sentada en cap tro majestuós -i evidentment diví- que condemna, jutja, crea i fa i desfà. L’evidència d’aquest fet, es troba en la realitat. En les persones, en el sistema. Com una presència divina podria permetre aquest món? Com? Podria ser que Déu fos una mica… burrico -descartem, llavors, que sigui diví-, que Déu fos malvat -descartem, llavors, que la bondat sigui divina, i parem, ja, de pregar i lloar a Déu, per favor!- o… -s’acceptem noves idees originals.

A part d’idees, així, surrealistes, Déu se’m presenta com una energia divina, universal. Tota l’energia podria ser Déu, ell mateix, dipositat en cada una de les molècules, àtoms, en la matèria, l’antimatèria…

Llavors hi ha la raó, la divinitat més divina de totes, la que ho controla tot. No només la realitat material, sinó també la intel·lectual. Déu llavors sí que ho controlaria tot, però ens hauria deixat als humans -el que sembla la seva raó d’existència- l’opció de formular la nostra divinitat, el nostre coneixement. Ens oferiria descobrir el nostre món i treballar-lo.

Ara, en qualsevol dels altres dos casos, el que és evident, és que una institució com l’església cristiana, no s’enten.

Dedicar-nos a posar normes i més normes, a crear un filosofia de vida, una religió, predeterminada per tothom. Perquè, si el que vol la nostra divinitat racional és una mena de caos organitzat, un munt de persones, amb un munt d’idees, amb una munt de visions i perspectives diferents.

Si entenem Déu com energia, llavors construïm una universitat de física, on es construeixi un coneixement sòlid entorn d’ella.

Si l’entem com la raó, aah! Llavors necessitem una escola, en què els seus alumnes, deixebles, aprenguin a pensar, se’ls ofereixi alternatives, diferents pensaments, diferents camins al coneixement… Llavors els mestres serien una mena de sacerdots, de servents del coneixement, potser vestirien sotanes, o no, depenent de la seva fe, i un bon creient, un bon practicant, un bon fidel, seria un bon pensador, un bon crític.

I també es podria seguir el camí de l’amor, de la fraternitat, i per suposat, de la llibertat.

Així, que què ens fa falta, creure més en Déu? Canviar la nostra visió d’ell? O potser fer una política de l’explotació divina un mica, diferent?

Penso potser, si nosaltres, els que no veiem a Déu assentat en el seu tro majestuós -i evidentment diví-, no som fills, d’això, d’un Déu menor que ens ha donat una llibertat que alguns no saben entendre, i que tracta als seus fidels, com a estranys pensadors, en la mandra col·lectiva.

 

Salut i Independència!