Els tres terços i el #procésconstituent

A Catalunya sembla que ens regim pels 3 terços. La CiU (1.116.259 vots) nacionalista de dretes, el populisme centralitzador PPSOEC’s (524.707 + 471.681 + 275.007 vots) i l’esquerra catalanista-internacionalista-alternativa de ERC, ICV-EUiA, CUP, Pirata… (498.124 + 359.705 + 126.435 + 18.219). Tots tres terços estan compostos del poble, del 99%, però… ai las!

CiU només hi fa polítiques en contra, a favor de la troika. El PPSOEC’s són l’herència d’una Espanya rància i putrefacte sense programa ni rumb… de vividors.

L’esquerra “alternativa” al centralisme espanyol i el caciquisme català no ha pogut superar el nodo de TV3, la Vanguardia i Rac1. Ha pactat amb els desposseïdors del PSOE i s’ha arrelat a la butaca en molts casos.

I què toca ara? Un #procésConstituent en majúscula perquè la por canviï de bàndol. L’objectiu és clar, fer un reset general al sistema. Tenim una cosa que CiU i el PPSOEC’s no tenen: un projecte. Ells tenen paraules que s’endu el vent de ventiladors instal·lats en consells d’administració. Ells tenen crisis, totes, i nosaltres solucions, llums i taquígrafs, denúncies, propostes i fets.

La gràcia és que la seva feblesa és la nostra fortalesa. Si proposem quelcom amb forma i ànima, un cop d’efecte al silenci, se’ns unirà molta gent que ara mateix, ja no li val el discurs de la por. No som el poble, però creiem ser-ne els seus defensors amb una crítica racional a les seves mentides.

No es pot pronosticar res, però sí fer volar coloms. Aquesta esquerra ja té un milió de votants, i pot enganxar persones dels altres dos terços que ara, no tenen rumb ni direcció. Milió i mig de catalans podem decantar la balança.

La clau de l’èxit: un projecte obert. Les múltiples sensibilitats hi tenen cabuda i el procés es va modificant, és mòbil. Les esquerres per crítiques i plurals ens trenquem en un sistema partitocràtic, i per això crec que el primer objectiu de la candidatura unitària hauria de ser el de crear un llei electoral nova que sigui un mecanisme de control ciutadà constant i blindat, i un mecanisme polític adaptat als nous temps dels moviments socials i les tecnologies de la comunicació i informació. Invertir-hi moltes energies, si cal (i caldrà).

El segon pas és clarament l’auditoria del deute, i un referèndum per decidir si es paga i què es paga.

Els MMSS i les organitzacions i associacions són la clau per un procés obert i plural. Qui s’hauria d’afegir? Naturalment en la conjuntura actual, no s’entendria sense la PAH, però també: PARS, PUDUP, MareaGroga, Som el que sembrem, Rereguarda en moviment, AturemEurovegas, Stop Fracking, Auditoria del deute,… o cooperatives com SomEnergia, Coop57, CIC, CASX, AureaSocial, Col·lectiu Ronda, Ciutat Invisible,… o associacions com Justícia i Pau, Attac, l’ANC, Dolça revolució, Adenc, Greenpeace, Amnistia Internacional… i, és clar, sindicats minoritaris (o majoritaris) i els partits del “nostre” terç: ERC, ICV-EUiA, CUP, Pirata, EsconsBlanc, Farts.cat….

M’atreveixo a fer la meva llista per aquesta candidatura, que crec que com a objectiu haurien de ser els 60 diputats, si no la majoria absoluta. Una majoria absoluta poc totalitària, diria jo…

1. Ada Colau
2. Esther Vives
3. Dolors Camats
4. Josep Pàmies (Dolça Revolució)
5. Pau Llonch (PAH Sabadell)
6. Marc Roselló (@SomEnergia)
7. Vera Sacristàn (Universitats)
8. Àngels Castells (Dempeus)
9. Joan Subirats (IGOP)
10. Manuel Delgado
11. Teresa Forcades
12. Enric Duran (CIC)
13. Albano Dante Fachin (@_cafeambllet
14. Raimundo Viejo
15. Hibai (@Hibai_)

I després, tants d’altres… Haig d’admetre que ja em costa abans de començar. Qui posaria de ERC…? #uix

Un debat INÚTIL

Si tanquem els ulls i fem un exercici gens complicat d’imaginació, podrem compondre mentalment les cares d’estupefacció que han estat fent els catalans davant la pantalla la nit de diumenge.

Els 7 candidats a la presidència de Catalunya (actualment amb representació parlamentària) han malgastat el nostre preciós temps de dormir per demostrar una malèvola capacitat oratòria.

Centenars de dades sobre la situació de Catalunya, retrets en totes les direccions possibles teixint una xarxa insòlita de confrontació, moviments tàctics argumentals per esquivar un tema concret i precís desfavorable.

El ciutadà s’ha quedat igual que quan ha començat a escoltar. La majoria menteixen i davant la impossibilitat de trobar ràpidament la informació adequada i la incapacitat d’analitzar-la correctament, no sabem què és ver o fals. Així que qui es creia abans l’Herrera, se’l segueix creien. Qui confiava amb el Mas, hi segueix confiant. Qui no trobava més solució que votar el Navarro, el segueix votant. Els que ja volíem votar CUP, però, ens ha reforçat la idea de votar-la, això sí…

Els indecisos potser hauran voltat amunt o avall en base al criteri de la credibilitat i la imatge.

La imatge no rau més que en la aptitud dels candidats d’usar eines mediàtiques per llançar missatges subliminars que aparquin en les ments desprotegides dels espectadors. La credibilitat vindrà a ser una contraposició dels fets que resten en la seva memòria immediata, esbiaixada i selectiva.

En fi, un debat inútil i pervers des d’un punt de vista democràtic que simplifica, generalitza i limita qualsevol tipus de discurs seriós, treballat i argumentat. La partitocràcia ha guanyat, un cop més, al periodisme i al dret ciutadà d’accés a una informació contrastada. Sembla ser que els polítics, quan menteixen en antena, segueixen protegits per la llei… de la selva.

Les meves propostes:

1. Informació: donar dades als espectadors perquè es puguin fer una idea de on estem i on estàvem. Utilitzar dades de diferents mitjans. Presentar-les d’una forma global i panoràmica, contrària a la focalització total.

2. Presentar els debats en temes concrets com: Pobresa, Espanya, Educació, Sanitat, Cultura, Democràcia i Sistema Electoral, Seguretat, Corrupció i frau fiscal…

3. Fer partícips dels debats personalitats del món acadèmic, de plataformes ciutadanes, de la societat civil o de les mateixes institucions.

4. Posar a internet un esquema del debat amb enllaços a notícies rellevants del tema o a documents que contrastin la informació utilitzada.

5. Fer debats a 3 o 4 més reduïts. Sobretot, per exemple, ERC-ICV, CiU-ERC-SI, PP-PSC-C’s,… Buscar que els partits puguin contraposar idees.

6. Incorporar també els partits sense representació al parlament de la forma que fos necessari.

7. Fer un seguiment del que passa al govern i al parlament setmanalment. Intervenció setmanal del president i dels partits a l’oposició.

Finalment, un clam a la bona educació! Hauriem d’impedir que els participants del debat intervinguessin en els torns dels altres polítics. Fins i tot tallar-lis el so o amagar-lis el micròfon quan ho fessin. En aquest sentit, el Pellicer han estat molt fluix.

Res més, bona nit, i massa bona sort que necessitem.

CLAR I EUROPEU

Fa poc vaig fer un post mostrant la meva tendència abstencionista, NO SEAS IDIOTA es deia. Ara, el company Deyza amb el blog Nous somnis, noves esperances ens ha fet extensiva una informació prou important i rellevant sobre les conductes antidemocràtiques d’alguns partits, bé, de tots.

Observeu el seu post, Dèficits democràtics d’Espanya. Capítol I Eleccions europees: les paperetes. Allà hi trobareu un link a la notícia de EL PUNT.CAT, Tripijocs amb les paperetes, i altra informació interessant relacionada.

Això només fa que reafirmar la meva posició abstencionista… crec.

Vaja, salut i papereta!

lakk.

BETAGARRI – EUSKADI ANTIFAXISTA

NO SEAS IDIOTA

M’ha arribat a les mans un paperet, prou bonic, representatiu de la campanya “No seas idiota”. Aquesta campanya vol animar els joves espanyols a votar. De fet, una mica, més que animar, seria amenaçar: si no votes, seràs idiota. Idiota, que siginificava a grècia, aquell que no participava de la vida pública.

Ara bé, participar de la vida pública no crec que es redueixi al simple fet de votar. Participar de la vida pública és moltes més coses: ser conscient de les coses que passen dia a dia, saber què es cou als parlaments, manifestar-se, formar part d’alguna entitat local, nacional o estatal, o fins i tot, discutir amb companys o altra gent entrebancs i qüestions que ens afecten. Com pot algú denominar-te d’idiota pel simple fet de no anar a votar?

Ja és curiós que entre els períodes electorals ningú es preocupi de que participis de la vida pública, que acaba essent només això: posar un paperet dins una caixa. No hi ha campanyes animant el ciutadà a llegir el diari, ni animant el personal a enriquir el poble amb altres coses, no, això mai. Em dóna l’estranya sensació, ja em perdonareu, de que només se’ns vol, a nosaltres, joves i grans, als ciutadans, per reafirmar la posició dels que estan al poder.

M’agraden les grans frases “Qui no vota no es pot queixar”, “Votar és un dret i un deure” o l’espot del govern, on posaven uns avis i argumentaven que si no anaves a votar era com desmerèixer la transició democràtica. Els dos arguments són criticables, primer el de que tens un compromís amb l’estat i l’altre de que no votar es desmerèixer la lluita per la democràcia. Anem a criticar-los una mica…

Que tinguem un compromís amb l’estat és quelcom bastant qüestionable. Jo, com a ciutadà, en el meu moment de néixer no em demanen si vull ser del sistema, ni tampoc m’ho demanen quan faig 18 anys, de fet, m’obliguen a fer moltes coses que jo potser no faria: el DNI, la declaració de la renta, anar pagant impostos… És a dir, que jo hagi de votar per un compromís imposat, no ho trobo bé. No dic que no tingui beneficis d’aquest compromís, però d’aquí a dir que l’estat es porta molt bé amb mi…

Després dir que no votar és desmerèixer la democràcia… Jo crec que això ho fa la mateixa classe política amb accions tant antidemocràtiques com anar a una guerra que ningú volia, com tenir una monarquia hereditària, com fer propostes sense debats darrere tot plegat (Bolonya), o posar distàncies entre el ciutadà i la classe política (cotxes oficials…). I tenir en compte que un ministre de Franco és un alt dirigent molt reconegut del PP, cosa que ningú critica mai…

Per altra banda, la meva ment inquieta cada cop em fa més clarivident que les accions i les decisions que hem de portar a terme, les hem de meditar no respecte del que representen, sinó respecte del que provoquen. M’adono, com bé em comentava un amic meu, que allò que volen combatre més els polítics és l’abstencionisme. Això em fa pensar que si tots ens abstinguéssim d’anar votar, es desprestigiaria aquesta classe política que s’hauria de posar les piles per fer que la gent votés, és a dir, l’hauria d’il·lusionar, hauria de prendre decisions serioses… El vot nul no el miren mai, ara només amb les eleccions d’Euskadi on el vot nul donava a entendre aquell sector de la població que hagués votat l’esquerra abertzale.

M’adono, potser, que si seguim donant peixet a aquestes institucions aposentades, que seguiran vivint en el seu si mentre la gent voti, no anirem enlloc més que on som ara. La gent amb mala fe, o simplement amb l’oportunisme de, per exemple, els líders catalans, no entenen les coses parlant, les entenen a jarabe de palo, doncs palo els hi donarem.

Abans d’acabar voldria deixar clar que sóc partidari de la democràcia, i que aquest post és més una crítica a la classe política i al paper del ciutadà en el context actual que cap altra cosa. De tota manera, foteu-me canya que estic fent enaltiment de l’abstencionisme!

 

Salut i Independència!

lakk.

 

BRETT DENNEN – AIN’T NO REASON