El monsó vol bufar fort?

Avui he pensat, al metro, com en seria d’impressionant trobar en Monzó al vagó. I pensar, “cony, en Monzó!”, acostar-m’hi i recitar-li un poema. Fer-ho gairebé cridant, com si d’una execució pública es tractés. Amb un genoll a terra com les bones maneres dels ordres de cavalleria manen… Quan ho he pensat encara no tenia pensat el poema, però ara ja sí:

Oh Monzó, més popu que en Godó!
Entrellaces paraules, ni descobertes encara,
ets messies del silenci que es fa vers la prosa,
aguda i sigil·losa.

Quin honor serà que moris aixafat per un camió,
un tramvia o ciclomotor,
a l'estil parroquià d'altres modernistes insensats,
que veien corbes en els somriures del món.

Ui, Monzó, quin serà l'últim pensament, allà,
budells fora, sang esquitxada a la bossa de la compra,
d'una iaia de l'eixample o pedralbes?

Ni cabells blancs ni tics salvatges t'hauran salvat,
del mainstream, de la usura literària de les paraules.
Els contes seran teus sempre,
però la panxa que t'han construït mai serà teva,
i mai hauries de morir amb ella.

Però no me l’he trobat. I m’ha sabut greu, perquè hagués estat un gran moment. Ell segurament, hauria pensat, avesat com deu estar a encontres curiosos i extraordinaris per la seva popularitat: “Aquest noi, ho fa perquè ho sent, això, o per cridar la meva atenció (que evidentment ho ha fet) i ara m’intentarà endollar alguna col·laboració per tirar endavant el seu projecte desconegut”, cosa que a mi no em plauria gens, ja que a mi el que em plauria, com li hauria intentat transmetre al poema, era que sentís per un moment la llibertat del desinterès, o que sentís quelcom ni que fos.

En canvi, en Monzó, malgrat merèixer-se de ser lliure per la seva genialitat, per tots els somriures, plors, rialles i espurnes que ha generat, es veu immers en el políticament correcte, en la popularitat post-moderna de l’intel·lectual moderat i reconegut.

No creieu que potser ell desitjaria tornar enrere i escriure amb un pseudònim majestuós i creatiu (que no hauria tingut problemes amb crear, segur) i viure en l’anonimat. Poder treballar de quelcom simple o de periodista fracassat i llavors destinar el seu oci a escriure amb avidessa de les coses mundanes (com ja feia) estan ell dins d’aquestes coses. Poder enviar a parir en Mas o la Rahola o el Fernández si això li pogués donar plaer.

Pobre Monzó, que ja és de l’establishment, ofegat en la racionalitat capitalista de l’acumulació.

Fem-li un favor, oblidem-lo públicament i que pugui tornar a ser un pobre desballestat. Seguiu-lo llegint clandestinament, com ell i els seus contes haurien volgut. I que es pugui cagar en qui vulgui. I si el trobeu al metro, feu-li un favor, llegiu-li aquest poema o un que s’hi pogués semblar en algun aspecte. I feu el que jo hagués fet si efectivament me l’hagués trobat al metro.

Marxar. Després de llegir-li aquest poema amb un genoll a terra a mode d’admiració nihilista, marxar, sense el vostre nom. Que vegi que encara hi ha gent que fa coses amb l’únic interès de ser autèntics, com ell ho havia estat, com ell és encara en certa manera.

I potser plorarà d’alegria en veure el món, altre cop, des d’un tic bord, lleig, mal vist, i, normal.

T’ESTIMO

Tots dos entenem el poder de la paraula pronominal.

No hem gosat dir-nos-ho perquè sempre hem pensat que, de fet, només ens ho podríem dir quan ens estiméssim de debò. El primer dia, en aquell local (que no va ser més que el desencadenant d’alguna cosa que ja hi havia…), potser t’hagués espantat si t’ho hagués dit, fins i tot jo m’hagués espantat.

Després, quan anàvem a passejar amunt i avall, i parlàvem, i ens trucàvem, i sentíem el soroll de la vida i la música de l’amor, tampoc volíem dir-ho, la paraula “màgica”, perquè sabíem que podria trencar la complicitat que es produïa quan tots dos sabíem que encara érem només dos ocells que compartien una estona de vol, però que… Qui sabia fins a on portaria allò?

I llavors et vaig presentar els meus amics, alguns ja et coneixien. Els queies bé. Tu em vas presentar les teves altres amistats, i em van encantar. Vaig entendre que jo també els havia caigut en gràcia. El nostre entorn més personal ens acceptava l’un a l’altre. Va arribar el següent pas: la família. Il Padrino havia de donar-me la pistola i la Bernarda t’havia de fer un comentari amable i sincer. Ho vam intentar i, amb sorpresa, tot va anar com una seda. Aquelles dues galàxies, amb els seus anells interestel·lars es connectaven perfectament… Però, era hora de dir-ho? I si només era una forma de segellar una acceptació social? Quina por…

Compartint-ho gairebé tot, vam anar a viure junts. Vam desenvolupar un vocabulari fantàstic que substituïa les paraules tòpiques com “carinyo”, o “cuca”, o “t’estimo”. El nostre diccionari havia pogut amb la convenció lingüística que havia d’haver marcat els “nivells” de la relació i de compromís en què ens trobàvem. Potser havíem esdevingut lliures…

Avui llegia un article en un blog, parlava de l’expressió “T’estimo”. Te l’he deixat llegir. Per la mirada que m’has fet, he entès que tu també hi havies pensat tot aquest temps, tots aquests anys. Has pres la iniciativa i t’has assegut sobre meu. M’has acariciat el rostre, i ens hem mirat com cada matí, com ens vam prometre que ens miraríem dia rere dia, i m’has dit…

M’has dit les nostres paraules, les que han estat els nostres pilars, aquelles que vam començar a fer servir els primers dies i que no ens han deixat, aquelles paraules i expressions que no puc escriure aquí. No ens direm mai “t’estimo”, perquè això ja ens ho podríem haver dir el primer dia, en aquell club musical, i, llavors, què?, no hauríem fet història, no seríem lliures…

M’has fet lliure.

lakk.

MENAIX A TRUÀ – COM EL VENT

ANTI-FEIXISTA

Una narració curta. Com que molta gent me la demana, doncs la penjo al blog!

És 2n Premi Sant Jordi en la categoria de prosa de l’escola Súnion, Institució Cultural Catalana.

Si voleu, us podeu descarregar la versió PDF, prement aquí. O llegir el document prement aquí.

REFILS D’OCELLS ESPANTATS

Petita narració de la primavera de l’any passat, que malauradament no he pogut revisar i reescriure molt i que encara està molt madura. Des d’aquí l’aniré treballant. Suggeriments, crítiques… tot, es rep amb molts ànims per continuar millorant.

 

Jo no sé masses coses de quasi res, més aviat sóc un noi ensopit, amagat i trist. No acostumo a parlar mai amb ningú, més que amb el psicòleg o amb la mare, i fins i tot amb ells ja marco moltes distàncies. 

Sóc noi de poble, ara però, des de fa poc, visc a la ciutat amb la mare, “massa tranquil·litat”, deia quan marxàvem, “el camp no està fet per nosaltres”. Cert era que la vida al poble podríem qualificar-la de apagada i depriment, però, no ho sé. No crec que els culpables de la nostra infelicitat fossin els refils dels ocells, i la brisa suau que acaronava el blat dels camps.

 A Barcelona no n’hi ha tants, de camps, però déu n’hi do. D’ocells, a vegades, n’hi ha algun al terrat. Si estàs quiet i no els espantes, poden arribar a acostar-se molt. Un dia un pardal se’m va posar sobre la mà. Mai se m’havia acostat una cosa tant pura fins al palmell de la mà. Era com si les plomes marrons d’aquell animaló guardessin quelcom especial. Amb les persones és diferent, tot està condicionat, però amb els ocells no. Potser és perquè no poden pensar, o simplement és que són més petits, inferiors. Només en perceps por, gana o curiositat. Res més. Nosaltres en som incapaços. Bé, si més no la meva mare n’és. Sempre tenim tantes coses a dins que no hem tret o que no hem oblidat, que quan fem qualsevol cosa, estem condicionats fins a la medul·la. Quan discutim amb un fill, no deixem a part el nostre amor cap a ell. Quan fem un regal a una persona, recordem coses dolentes que ha fet. La majoria de nosaltres no perdona.

 La mare mai perdona, i no crec que mai hagi perdonat. El psicòleg, en canvi, és més comprensiu i li és més fàcil, però, tot i així, n’estic molt segur que si li fessin molt de mal sense cap raó aparent que ell pogués justificar com una depressió o un brot psicòtic, no sabria perdonar, i voldria, però no podria.

 La mare, el psicòleg, els ocells, no són tot el que tinc, tanmateix. La vida m’ha desempallegat de tot el que estimava encara que no era molt. Per això, com molt bé diu el psicòleg, haig d’anar traient-me unes curases duríssimes que he construit per protegir-me. Sota, hi sóc jo, tot el que tinc.

Quan pujo al terra a veure els ocells, em faig preguntes, en veure els pardalets i els coloms. Qui sóc jo? Qui vull ser? Preguntes inevitables que porta la brisa, concebudes en la confusió, plenes de sentit i reflexió. Veig la gent tres pisos més avall passejant pel carrer, amb bosses de la compra, cotxets amb nadons, o altres cadenes, que no sé si realment porten per ser ells, o simplement per ajudar als altres. No crec que ni la meitat de dones que passen carregades amb bosses del supermercat, portin només menjar per elles. N’estic segur que totes les coses que hi porten a dins són iogurts pel nen, arròs pel marit, i altres aliments que els fan feliços. Però, aquestes dones, pensen en elles? La mare no ho fa. Sempre al poble comprava coses pel pare i per mi, però aquells pastissets que tant li agraden, o les galetes banyades amb xocolata que la fan parar boja, mai arribaven amb les bosses blanques.

Ara a ciutat és tot diferent. Com que el pare ja no hi és, ara té més temps per ella. També està més maca. Jo no m’atreveixo a dir-li perquè em fa vergonya, però amb el mes que portem aquí, ja no té tantes ulleres, i els blaus que se li fan als braços quan em ve a buscar perquè cau a terra, han desaparegut. I també es compra més roba, i es posa perfum més sovint que abans. El que més m’ha sorprès és  que ara vinguin a casa cada dos per tres els seus amics d’infància. Amb el que portem a Barcelona ja han vingut cinc cops, i fins ara no havien vingut mai al poble.

 Jo no ho sé si tindré mai amics. De moment no en tinc cap a la nova escola, però de segur que amb menys d’unes setmanes ja començaré a fer relacions, lligams que em duraran tota la vida, o això diu el psicòleg. Un dia que em vaig adormir a la consulta mentre el psicòleg em feia un massatge, em vaig despertar però em vaig fer l’adormit, vaig sentir que el psicòleg deia que la pilota havia caigut en el meu camp en tocar la xarxa, o alguna cosa així, i que podria haver escapat sent problemàtic, però que n’era incapaç, que no podia ni matar a una mosca. Jo no entenc molt bé què vol dir, potser quan tingui amics ells ho sabran.

 Bé, ho sento per haver-los molestat. N’estic segur que seran uns bons veïns. Ara però he de marxar. Ahir va trucar el pare i em va dir que avui vindria, però que sobretot que no li digués a la mare, que havia de ser una sorpresa. Per tant, vaig a fer el sopar perquè quan arribin tot estigui preparat. Faré pizzes pel pare que li agraden molt i ell ja portarà per postres les galetes que li agraden a la mare, aquelles banyades de xocolata, que la fan parar boja.

ABAROGNÒSIA

En honor a una blogger experimentada i terriblement enlluernadora i imponent, cervellet -crec que hi ha un rerefons espiritual que tots desconeixem- del darrer apogeo de blogs interessants. La seva força fa que perdem la noció… de tot.

El poema, també en la línia d’exaltació poètica recent.

Quan penso en mi mateix, em busco, en les línies que escric, en les mirades i paraules, en els petons i els somriures, és llavors quan m’elevo en una barreja d’agonia existencial, i un plaer immens en observar-me, i potser, sí, perdo el sentit de la percepció del pes.

 

 

A l’altra banda del vidre,

                  una ombra d’una transparència espectral,

    tallada per les imatges d’una tarda comarquinal,

                                                                                   em mira.

 

                              El bigoti afaitat, emmarat de responsabilitat,

      unes dents blanques, una llengua que les repassa,

         una barbeta erigida que emet una voluntat lluitadora;

transparent i acusador.

 

    Em repassa buscant les insensateses,

          intenta equilibrar el meu instint, i la

       distesa capacitat de raonar.

 

Impertorbable m’observa,

expirant els meus anhels de respostes,

atracant dels llavis les paraules.

 

L’estudi en una penombra estiual,

a fora els ocellets, el vent, la fresca,

el sol que es pont, però no a la vista.

 

                                          Què vols?, l’eco em respon.

 

JARABE DE PALO – MI PIACE COME SEI