En honor a una blogger experimentada i terriblement enlluernadora i imponent, cervellet -crec que hi ha un rerefons espiritual que tots desconeixem- del darrer apogeo de blogs interessants. La seva força fa que perdem la noció… de tot.
El poema, també en la línia d’exaltació poètica recent.
Quan penso en mi mateix, em busco, en les línies que escric, en les mirades i paraules, en els petons i els somriures, és llavors quan m’elevo en una barreja d’agonia existencial, i un plaer immens en observar-me, i potser, sí, perdo el sentit de la percepció del pes.
A l’altra banda del vidre,
una ombra d’una transparència espectral,
tallada per les imatges d’una tarda comarquinal,
em mira.
El bigoti afaitat, emmarat de responsabilitat,
unes dents blanques, una llengua que les repassa,
una barbeta erigida que emet una voluntat lluitadora;
transparent i acusador.
Em repassa buscant les insensateses,
intenta equilibrar el meu instint, i la
distesa capacitat de raonar.
Impertorbable m’observa,
expirant els meus anhels de respostes,
atracant dels llavis les paraules.
L’estudi en una penombra estiual,
a fora els ocellets, el vent, la fresca,
el sol que es pont, però no a la vista.
Què vols?, l’eco em respon.
LAKK 