La Violència

Diu Delgado que la violència és expressió. Per suposat. La violència és un conflicte a pressió que vol ser resolt, però que no pot. La consciència i la raó, pilars d’una societat cienticista com la nostra, impedeixen una resolució favorable. En realitat són només els briballs de la por, una emoció emocional primària però estretament relacionada amb un determisme familiar, afectiu i cultural. Sempre estem igual. Els ciutadans bons i bonics no volen veure, perquè tenen por al canvi. Els que no són ciutadans ja ho saben però s’enfronten a les porres dels gossos dels ciutadans bons i bonics. Patètic.

Hi ha “filosofies de vida” al més estil de “manual d’autoajuda” que incorporades a una rutina monòtica, recreen aventures abstractes en móns paral·lels a la paranoia en què estem immersos. Sí, dic paranoia per demostrar que sóc fidel conservador d’una veritat (que no ho és) efectiva (per mi) que respecto. Som, i si som és perquè ho som tots i no uns quants, una estructura de matèria (llegeixi’s energia) ordenada per consciència i informació. Energia, consciència i informació. Em costa molt de trobar gaires conceptes més abstractes que aquests. Però penso que la consciència i l’energia són una realitat fractal.

Això ho dic perquè pensar que tots els problemes vénen de fora, i frustrar-nos quan se’ns presenta aquesta determinació (també fractal), és socialment tant poc útil com cert. Que algú cregui que el sistema socioeconòmic se’n va avall perquè alguna gent vas ser massa garrepa algun dia, és tant curt de mires com pensar que una dona maltractada és infeliç perquè es va topar amb l’home equivocat.

És dur que et diguin que el que et passa és responsabilitat teva, dir-li a algú amb càncer que no ha estat l’atzar el què el mata, que el trauma emocional d’una clatellada te’l fas tu i no la informació enviada pels nervis de la galta al cervell. Fa molt mal descobrir que la teva policia pública tortura, mata i reprimeix en vaques magres i esquerres veganes.

Ens cal una mica d’optimisme, saber-nos déus de la realitat, porcions immutables de consciència i energia que escampen arreu allò que són: vida, alegria, consciència, saviesa. Ens cal aprendre que el que som, som, i que de vacances en farem sempre. Alguns en diuen espiritualitat i alguns òptica o perspectiva. M’és igual.

Em sento hereu de moltes coses, i potser alguns em definirien com una membre de l’esquerra vegana, que malauradament en Delgado veu com una còpia molt dolenta de l’esquerra revolucionària. Potser és moment de fer moltes revolucions, i desde una convicció impecablement comunista, ser una mica més new age o budista, integrar-nos en una xarxa de consciència que ni determinista ni possibilista (per definició), vol portar-nos a perdre la por.

Ni la llet és tant blanca, ni la sang tant roja.

Manuel Delgado – La violencia

Syriza catalana?

Ja sé que això ara no és urgent, però no deixa de fer interessant.

SER D’ESQUERRES

Tendim a diferenciar els partits polítics i les tendències ideològiques polítiques en grups. Els dos grans grups són les dretes i les esquerres, però també els nacionalistes, els republicans, els regionalistes, els ecologistes, els liberals, els socialistes, els comunistes, els anarquistes, els antitaurins… Estarem però d’acord que la gran diferenciació és la primera.

Al diccionari de l’enciclopèdia catalana es fa una definició de dretes i esquerres bastant primària que no concorda en absolut amb allò que jo entenia. Defineix les esquerres com aquell partit, ideologia o política de tendència progressista, i progressista; dit de la persona o grups amb idees o programes socials i polítics avançats, no estancats en el passat. Això a la tercera edició, ampliada i actualitzada; el meu exemplar és de la reimpressió del febrer de 1995. Per a les dretes diu partit, ideologia o política de tendència conservadora, i per a conservador; […] lluiten contra les innovacions que els semblen amenaçar l’ordre social. Amb aquesta definició la generalització és considerable.

Vegem abans de fer valoracions una definició més afortunada dels companys de l’IEC. Per a esquerres diu; que mantenen una posició ideològica caracteritzada per actituds polítiques favorables a la modificació de les estructures socials, a la igualtat entre individus i a la intervenció pública en les relacions socioeconòmiques per aconseguir aquesta igualtat, i per a dretes; que mantenen una posició ideològica caracteritzada per actituds polítiques favorables a la defensa de l’ordre establert.

Òbviament em sedueix més el segon plantejament. De fet, segons el primer, podríem dir que Hitler era d’esquerres, vaya, vaya… Amb el primer plantejament és aquell qui vol millorar el qui és d’esquerres, i ser de dretes, el de semblar, mantenir l’ordre social. Per sort hi ha hagut en la història més recent una gran diversificació; esquerres ecologistes, anarquistes, comunistes, reformistes…, i dretes monàrquiques, feudals, religioses, racistes… Es podria dir que els de l’enciclopèdia catalana han renunciat completament a l’existència de les esquerres, reduint-ho a una pura dialèctica moderna. És a dir, que el sistema no es pot canviar, i és d’esquerres aquell que és més modern. Per sort, l’IEC ha posat els punts sobre les “i”.

Això em fa pensar en l’inexistència avui en dia, en el parlament català, de cap partit d’esquerres. Ni els que s’hi fan dir o que fins i tot porten incorporat el nom, com el PSC o ERC. Suposo que amb l’arribada de la societat del benestar i el concepte estrany de que el sistema capitalista és immutable, s’han esvaït totes les iniciatives d’esquerres reals de forma representativa als òrgans de govern.

Ser d’esquerres, avui en dia, és actuar de forma no oficial, sembla evident. Però no ens ha de semblar estrany, el sistema és contrari a les esquerres, i per tant, farà per eliminar-les o si més no reduir-les, i les esquerres, en la seva iniciativa, no voldran participar d’aquest sistema que els és distant en els fonaments. Vull dir que les esquerres tenen l’únic objectiu de canviar el sistema: complicat de fer des d’ell mateix.

Considero, doncs, que es tractaria de que aquella gent d’esquerres, que creu que les esquerres són la solució a la resignació i la perdició, s’agrupés no per fer força als òrgans de poder, sinó per fer un sistema alternatiu i que quan estigués completament o parcial creat, donés carbassa al sistema capitalista de dretes burgès o multinacional en el que vivim.

És l’hora de la revolució real.

Salut i Independència!

lakk.

LA GOSSA SORDA – CAMALS MULLATS