EL POTENCIAL D’UNA CÈL·LULA

Els humans som éssers vius, animals. El nostre cos està format per teixits, formats per cèl·lules, que van conformant els diferents òrgans i sistemes. Així, els nostres músculs estan formats de teixits musculars, que estan formats per cèl·lules musculars. Les cèl·lules són l’ésser viu per excel·lència. Mentre és discutible si un virus forma part de la vida, la cèl·lula és, sense dubte el seu màxim exponent, presentant-se des dels bacteris, fins als animals, passant per plantes, protists, fongs…, totes les divisions taxonòmiques.

Doncs bé, la cèl·lula, en el seu paper de ser la base de la vida, inclou una estructura, una morfologia i una fisiologia molt complexa. Orgànuls, ADN, RNA de diferents tipus, ATP, enzims… Tot plegat fa de la cèl·lula, una eina perfecte i amb una capacitat immensa per sobreviure al medi.

L’activitat de la cèl·lula, però, no es mou per cap intel·ligència divina o no divina, ja que aquesta la creen un conjunt de cèl·lules d’una forma molt complexa. Qui, o el què, gestiona el funcionament de la cèl·lula, és l’ADN, l’àcid desoxiribonuclèic. Aquest àcid és la unió de dues cadenes d’una consecució de nucleòtids; una desoxiribosa, una base nitrogenada, i un fosfat.

Com si es tractés d’un “sistema binari” com el que fem servir als ordinadors i a la majoria d’aparells elèctrics, les bases, de les que n’hi ha 4 tipus representades amb majúscules A (adenina), C (citosina), G (guanosina), T (timina), van codificant la informació. D’una successió concreta de bases en sortirà un proteïna, un enzim, un catalitzador, amb capacitat multifuncional i que permetrà a la cèl·lula de fer un tipus de compost o un altre.

De tota la successió de bases, d’informació genètica, se’n diu genoma. El famós projecte del genoma humà que consistia en construir la successió de bases i d’informació de tot el genoma dels humans. Com se sap, però, cadascú té una informació genètica diferent, aproximadament d’un 1 per 1000 de diferència entre els humans, i d’una mica més amb animals filogenèticament propers, com els ximpanzées o els goril·les.

En aquest moment podem desxifrar amb facilitat tot el genoma, és a dir, podem escriure tota la successió. Tot i així, és cert que encara no entenem el funcionament, l’últim gran pas. I entendre el funcionament del genoma, a part del gaudi del saber, oferirà una gran sèrie d’aplicacions que costen d’imaginar. En els primers estadis de coneixemnt d’aquest potencial, podrem fabricar teixits concrets (cosa que ja sabem fer amb les cèl·lues mare) amb gran facilitat, crear òrgans sencers… Molt més endavant, podrem “fabricar” espècies dels tipus d’animals que volguem.

També els vegetals els podrem fer créixer a la nostra manera, qui sap si podrem fer créixer cases vives plantant una simple cèl·lula o animals amb una morfologia que els permeti ajudar-nos en X tasques.

El fenomen que artificialitzarem els humans de segur serà el mateix que succeix en el moment, per exemple, de la fecundació sexual, on a partir, en el cas dels humans d’un òvul i un espermatozoide, sorgeix una ésser humà, amb la única ajuda per part de la mare, de donar-li de menjar. Si us hi heu fixat, ni cap déu, ni la mare ni el pare, li diuen a l’embrió com s’ha de desenvolupar, ho fa sol, i això és el que hem de descobrir com passa i poder modificar-ho, adaptar-ho…

D’això se n’anomena jugar a ser déu. I fa molta por. Encara que sigui apassionant, qui ens impedirà de crear noves espècies d’humans, o de tenir fills al nostre aire, o de ser immortals?…  El potencial d’una cèl·lula és tant enorme que quan tendeix a zero el que falta per saber-ne, tendeix, inevitablement a l’infinit, les aplicacions i el risc de transformar la vida ja per sempre.

Tranquils tots, encara falta molt.

Mentrestant, salut i vida!

lakk.

JAMIE T. BACK IN THE GAME

OPTIMITZAR ÉS PROGRÉS

L’optimització del temps no està dins de cap promesa electoral, ni tampoc és tema de debat en cap discussió televisiva ni radiofònica. És un tema amagat, tímid, que no s’atraveix a sortir. Té por que se li tirin a sobre els relativistes amb grans proclames amb tons arrogants i despòtics. La veritat és que no hi ha gaires dogmàtics que s’atreveixin a treure el cap per dir coses serioses; el dogmatisme no està de moda, i sembla que no ho estarà en molts anys, perquè, en l’era de la relativitat, és evident que un polític ho tindrà tot molt més de cara a l’hora de defensar-se. Com ara el senyor Benach, o esquerra republicana, que diuen que el tema dels 9.000 euros, segons com es miri, és correcte, beneficiós i, a més, criticar-ho, un insult i un atac a les institucions catalanes.

I és que de temps, se’n perd molt. Perquè qui dia passa, any empeny, i qui mor avui, el jutjaran demà. Tot plegat ajuda, a un estancament, un estancament que es podria remeiar amb una educació que dinamitzés els alumnes, la seva dialèctica i la seva capacitat de síntesi. És clar que hi ha persones que no els interessa i que prefereixen anar divagant i pasturant per les nostres “grans” i “sagrades” institucions, abans que sentar-se a treballar.

Tot això, però, no afecta només a les classes polítiques, que de segur quan volen sí que saben treure hores d’allà on no n’hi ha, sinó que també distreu l’acció social local. Les entitats sense ànim de lucre són les més perjudicades; reunions i reunions que no s’acaben, discussions i discussions que es descuiden de les conclusions, i assemblees que a part d’un buit a l’estómac, et deixen un buit al cap.

Tot plegat succeeix molts cops, per un inevitable volum de gent que per alguna raó li sobra temps, i que decideix invertir-lo en alguna d’aquestes entitats o assossiacions. Alguns no se senten bé a casa seva, altres necessiten allò per sentir que realment fan alguna cosa pel món, fins i tot n’hi ha que aquesta activitat social els suposa una forma de saciar les seves ganes de ser algú.

I com afecta això, al món? Que de tot el que es podria fer, se’n fa la meitat, per culpa de la burocràcia i l’estupicràcia, posant pals a les rodes del progrés i la col·lectivitat. I la solució? Educació i humilitat.

 

Som-hi!

 

OBRINT PAS – ON TOUR

SELECCIÓ NATURAL

Evolucionem, els humans?

L’evolució ha estat justificada mitjançant el neodarwinisme: el codi genètic pateix diferents mutacions, que ajuden o dificulten la vida a l’ésser viu a què pertanyen. Aquestes mutacions, si ajuden a l’ésser viu a adaptar-se al medi, promocionen directament la reproducció de l’individu respecte d’un altre, transmetent, als seus fills, aquesta mutació. Si la mutació és sensiblement favorable, amb el temps els individus amb més facilitats es reproduiran més, i, per tant, la mutació o el nou gen, romandrà pels segles dels segles fins que una versió millorada el tregui de la pista.

Què passa, per això, quan l’espècie no ha d’adaptar-se al medi, sinó que ella s’adapta el medi a les seves necessitats… humanes? El que tingui les urpes més afilades es reproduirà igual que un que no les tingui, perquè, els humans, tenim ganivets. I encara que podríem afegir, que ja per una qüestió estètica no es reproduiria -ningú li agafaria la mà per por a tallar-se-, llavors al·legaríem que, de fet, també teníem tallaungles -i que hi ha gent molt estranya pel món…-, o tisores de podar, depenent de la gravetat del cas…

Així, que, evolucionem? Tampoc és una qüestió d’intel·ligència en un món en què els descobriments -la majoria- científics, es comparteixen amb la comunitat. Per tant, què podria afavorir a que els humans, evolucionéssim, ens féssim “millors”? Millors? Com podem ser millors, si som una passada!…

En una guerra mundial, sobreviurien els més aptes per a la guerra, o els pacifistes. En una guerra química, els que biològicament afrontessin millor els canvis, també sobreviurien, però, si no es donen cap d’aquests casos ni cap altre cas que alguna ment ambiciosa hagi pogut imaginar, hi hauria evolució?

En una societat en què reproduir-se és gratuït, voluntari, i innecessari, sorgeix gent que no té fills per la simple raó de no voler-ne tenir. A aquests, l’espècie els vol eliminar, no vol que es transmeti aquesta barbàrie, aquesta idea satànica -com a mínim. L’espècie no cau, però, en què això no depèn -en gran mesura- dels seus gens; voler o no voler tenir fills, no depèn exclusivament d’una variable biològica i natural, sinó d’una variable més aviat social, psicològica i personal.

He pensat, llavors, en el arquetip de persona que es reprodueix. He trobat que n’hi ha de molts tipus, de moltes complexions, de moltes capacitats mentals, de moltes ideologies diferents, bé, un caos reproductiu quasi inclassificable.

Pensareu, no pot ser -veient que s’acaba el paràgraf-, aquest paio ens ha fet estar aquí divagant amb un discurs gens envejable, només per, això, divagar… Doncs sí, abans que pensar en teories Lamarckianes que s’inventen canvis que no hi han, prefereixo establir-me en el dubte, i que els lectors donin resposta a la pregunta;

 

Estem evolucionant?

 

 

Dos cançonetes, per evolucionar, si més no, en la bellesa, i en l’amor!

JORGE DREXLER – TRANSOCEÁNICA

JORGE DREXLER – DISNEYLANDIA