“HIJOS DE UN DIOS MENOR”

El ciutadà Reca m’ha inspirat profundament amb el seu escrit, sobre el paper de l’església, i donat que Pafiam en el seu blog, em va demanar una mena d’alternativa, que ensenyés les meves cartes…

Així, que què és Déu? Suposo que un expert en teologia o filosofia ens sabria fer una bona descripció de l’assumpte -deixo la porta oberta a possibles aludits… En tot cas, el que veig molt clar, és que no hi ha cap tipus de presència racional sentada en cap tro majestuós -i evidentment diví- que condemna, jutja, crea i fa i desfà. L’evidència d’aquest fet, es troba en la realitat. En les persones, en el sistema. Com una presència divina podria permetre aquest món? Com? Podria ser que Déu fos una mica… burrico -descartem, llavors, que sigui diví-, que Déu fos malvat -descartem, llavors, que la bondat sigui divina, i parem, ja, de pregar i lloar a Déu, per favor!- o… -s’acceptem noves idees originals.

A part d’idees, així, surrealistes, Déu se’m presenta com una energia divina, universal. Tota l’energia podria ser Déu, ell mateix, dipositat en cada una de les molècules, àtoms, en la matèria, l’antimatèria…

Llavors hi ha la raó, la divinitat més divina de totes, la que ho controla tot. No només la realitat material, sinó també la intel·lectual. Déu llavors sí que ho controlaria tot, però ens hauria deixat als humans -el que sembla la seva raó d’existència- l’opció de formular la nostra divinitat, el nostre coneixement. Ens oferiria descobrir el nostre món i treballar-lo.

Ara, en qualsevol dels altres dos casos, el que és evident, és que una institució com l’església cristiana, no s’enten.

Dedicar-nos a posar normes i més normes, a crear un filosofia de vida, una religió, predeterminada per tothom. Perquè, si el que vol la nostra divinitat racional és una mena de caos organitzat, un munt de persones, amb un munt d’idees, amb una munt de visions i perspectives diferents.

Si entenem Déu com energia, llavors construïm una universitat de física, on es construeixi un coneixement sòlid entorn d’ella.

Si l’entem com la raó, aah! Llavors necessitem una escola, en què els seus alumnes, deixebles, aprenguin a pensar, se’ls ofereixi alternatives, diferents pensaments, diferents camins al coneixement… Llavors els mestres serien una mena de sacerdots, de servents del coneixement, potser vestirien sotanes, o no, depenent de la seva fe, i un bon creient, un bon practicant, un bon fidel, seria un bon pensador, un bon crític.

I també es podria seguir el camí de l’amor, de la fraternitat, i per suposat, de la llibertat.

Així, que què ens fa falta, creure més en Déu? Canviar la nostra visió d’ell? O potser fer una política de l’explotació divina un mica, diferent?

Penso potser, si nosaltres, els que no veiem a Déu assentat en el seu tro majestuós -i evidentment diví-, no som fills, d’això, d’un Déu menor que ens ha donat una llibertat que alguns no saben entendre, i que tracta als seus fidels, com a estranys pensadors, en la mandra col·lectiva.

 

Salut i Independència!

EL BLANC DEL PAPER

Què som, sinó gotetes de tinta, deixades a l’immens blanc de la incertesa, sense saber de quina ploma venim ni què espera la propera pàgina. Ah, si tan sols sabéssim si la nostra història l’escrivim nosaltres mateixos o ja ve predeterminada! La nostra història… Nosaltres… qui sap si existim! I malgrat la confusió, no podem parar d’escriure pàgines i més pàgines… fins que s’acaba la tinta, i així, la història.

Què pensaran els nostres besnéts d’aquestes històries? Sabran d’elles? Pensaran, potser, si són certes o falses. Tant se val, els diria, de realitat només sabem la nostra, totes les altres coses, són històries, camins. Va matar milions de jueus Hitler? Va alliberar l’Índia, Gandhi? No ho sé, no era allà, però quina importància té, només són històries, camins.

Literatura i història, no més que ensenyances, realitats, opcions. Qui i com volem ser. No és aquest el sentit de tantes matèries i crèdits? És simple, tenir la sort de poder escollir camí, el teu camí. No ser empès per la munió i el capital fins a paratges incerts.

Però, professor, si la literatura i la història són i tenen el mateix sentit, llavors som, com déu, creadors els escriptors? Una mirada profunda a la meva llibreta d’escriptura delata la meva preocupació: són vius tots els personatges que he creat al llarg de la meva vida?

Els he fet patir, morir, matar, enamorar-se… sense el seu consentiment, probablement contra la seva voluntat. Potser haurien volgut ser més atractius, potser no haurien volgut morir en un carreró fosc i fred, potser haurien volgut enamorar-se d’una altra persona…

Heus aquí el secret de les paraules, de les paraules creadores! Com Bastian a la història interminable, que podia crear, i crear… Som llavors responsables dels mals i dels perjuris dels nostres personatges?

Potser aquells pessimistes que desmenteixen la creença d’una energia divina perquè no veuen possible que tal cosa pogués permetre les misèries existents, deixarien de fer-ho en descobrir les calamitats que passen els seus propis personatges inventats.

Culpables o no, una última qüestió volta per les meravelloses i ocupades sales de la ment. Sabent de la divinitat creadora de les paraules, no estaríem obligats a escriure bé, a anomenar aquelles coses pel seu nom, a posar cada paraula on ha d’anar? Escriure “uis” en canvi d’”ulls” no tornaria directament tots els personatges bornis? No seria una blasfèmia a la nostra pròpia paraula?

Hem de ser, així, guardians de les paraules, perquè amb elles podem crear mons meravellosos, amb elles podem retrobar el rumb, perquè amb elles, podem ser nosaltres, nosaltres i ningú més.

SUM VERNIS

Jo, em considero un ésser racional, que pensa, que reflexiona, que raona.

Però, –aquí hi ha la clau de la qüestió– ho he decidit jo? He estat jo qui he decidit pensar, qui he decidit criticar, raonar, aprendre? Sóc jo qui decideixo lluitar pel que crec?

 Pensar que de fet, no ho decideixo jo, sinó la meva circumstància i atzar, fa esgarrifar una mica. Em deslliura de tota personalitat, deixo de ser alguna cosa amb voluntat, a ser un titella en mans de… el destí? l’atzar? Déu? –cadascú triï el que més li plagui–.

 Si a més afegim que la majoria de nosaltres no té prou valentia per ser coherent amb els seus ideals, i es lliura al conformisme del benestar, mogut per necessitats poc cerebrals i emotives, ans el contrari, més aviat viscerals, llavors ja es fa evident el poc poder executiu que tenim en la nostra vida. Per sort, uns quants intentem adonar-nos-en del problema de la pròpia existència, el problema de qui sóc, de perquè faig les coses. Enganxats amb diferents tipus d’entreteniments postmoderns, oblidem qui som. Ho hem sabut mai?

 Hi ha un altre factor que ajuda o disminueix a la probabilitat de coneixèr-nos a nosaltres mateixos. El grau de capacitat i organització mental que tenim. La sort que tenen els intel·lectuals és que tenen un pensament més o menys tridimensional. El present, el passat i el futur. Són una mena d’existència mental amb una mica d’organització i/o cos i estructura.

En canvi, tenim els… no-intel·lectuals (cazurros, cabestros, palurdos…) que viuen mentalment, d’una forma lineal. Són un moviment rectilini uniforme, no es mouen del moment instantani. És clar que tenen records, però, el que no tenen és l’estructura de la que parlàvem abans. Tot és el moment, passar-ho bé ara, menjar ara, tenir sexe ara, una mentalitat bastant primitiva que jo relacionaria directament amb els instints i chimpanzees.

El mirall ens ajuda en aquesta tasca. Tenint en compte que és complicat dialogar amb un mateix quan no ens veiem (un dels instints més… arrelats a la nostra ment?), dirigim-nos a un mirall. Ens mirem, durant llarga estona. Podem intentar un diàleg interior, que podria arribar a funcionar a l’hora d’intentar conèixer-nos.

Mica en mica potser ens podem arribar a conèixer. Crec que és necessari per la humanitat, que cada un dels seus habitants comenci a entendre que no està sol, que es té a ell mateix, i que s’ha de conèixer. Així, les dones començaran a pensar què vull i potser deixaran d’estimar maltractadors potencials. Potser els obrers s’adonaran que volen estudiar, potser una parella es posarà el condó en adonar-se que realment no vol tenir un fill, ni cap MTS.

 

Com volem dirigir-nos a un món, si no sabem qui som, si no sabem què volem.

HABITANTS DEL MÓN! TROBEU-VOS A VOSALTRES MATEIXOS!

 

 

nota: primer article del blog.