Amb ganes de construir!

Amb el dia de solet que fa avui a qui no li podria venir ganes de construir grans coses interessants, somnis, revolucions permanents…

El problema de construir és que sovint hi ha una quantitat enorme de dics que no pots destruir. Llavors t’envaeix la necessitat de destruir-los i fer una construcció completa, horitzontal, transversal.

Com pots pensar en el problema ecològic que vivim sense connectar-ho amb el paradigma empresarial? Com pots parlar d’empreses sense parlar de drets de propietat i sistema educatiu? Com pots parlar de sistema educatiu sense parlar de valors? I, digueu-me, com pots parlar de valors sense parlar de cultura i llibertat d’expressió i televisió? I com pots parlar d’aquests sense enllaçar-ho inevitablement amb la democràcia i el sistema polític?…

Realment potser es tracta d’anar fent espais allà on ens ofegàvem, potser només és anar trencant aquells enllaços que tant mal ens fan, potser que simplement intentem trencar les mentides que enceguen els nostres amics…

De totes maneres avui tinc ganes de construir, però és tant gran l’edifici que no sé ni per on començar. Com tot bon arquitecte, s’haurà de començar pels fonaments… Però tampoc trencar-t’hi el cap més del compte, al cap i a la fi, no vius als fonaments d’una casa, sinó sobre el terra, en les habitacions. I això és el que realment et determina…

Aquí Txarango, que estrena CD, i ho fa molt i molt bé!

DE L’ARBRE DE LA MUNTANYA…

L’ull de Zaratustra havia vist que un jove l’esquivava. I quan un vespre caminava sol per les muntanyes que envolten la ciutat anomenada «La vaca multicolor», heus aquí que trobà al seu camí aquest jove, assegut a la vora d’un arbre al qual s’estintolava, mentre contemplava la vall amb mirada cansada. Zaratustra s’agafà a l’arbre a la vora del qual seia el jove i parlà així:

«Si jo volia sacsejar aquest arbre amb les meves mans, no ho podria fer.

Però el vent, que nosaltres no veiem, el maltracta i el doblega cap on vol. Unes mans invisibles són les que pitjor ens dobleguen i ens maltracten.»

Llavors el jove s’aixecà i, atabalat, digué: «Sento Zaratustra i justament hi estava pensant.» Zaratustra respongué:

«I per això t’has espantat? — Però és que a l’home, li passa igual que a l’arbre.

Com més amunt cap a l’altura i cap a la llum es vol elevar, més fort les seves arrels es fiquen a terra, avall, cap a la fosca, cap a les profunditats, — cap al mal.»

«Sí, cap al mal! —exclamà el jove—. Com pot ser que hagis descobert la meva ànima?»

Zaratustra somrigué i parlà així: «Moltes ànimes, hom no les descobrirà, si, doncs, abans hom no les inventa.»

«Sí, cap al mal!», exclamà una vegada més el jove.

«Tu has dit la veritat, Zaratustra. Ja no tinc confiança en mi mateix, d’ençà que vull enlairar-me cap a les altures, i ja ningú no té confiança en mi, — com ha estat això, doncs?

Jo em transformo massa de pressa: el meu avui refuta el meu ahir. Sovint salto els graons quan pujo, — i això, no m’ho perdona cap graó.

Quan sóc a dalt, em trobo sempre sol. Ningú no parla amb mi, el fred de la solitud em fa tremolar. Què vull jo en les altures?

El meu menyspreu i la meva nostàlgia creixen plegats; com més alt pujo, més menyspreo aquell que puja. Què vol ell en les altures?

Com m’avergonyeixo del meu pujar i entrebancar-me! Com me’n ric, del meu bleixar violent! Com odio aquell que vola! Que cansat estic en les altures!»

Aquí callà el jove. I Zaratustra escondrinyà l’arbre a la vora del qual es trobaven i parlà així:

«Aquest arbre es dreça sol aquí a la muntanya; ha crescut molt pel damunt de l’home i de la bèstia.

I si volia parlar, no tindria ningú que l’entengués: de tan alt que creix.

Ara ell espera i espera, — què espera, doncs? Habita massa prop de la seu dels núvols: espera potser el primer llamp?»

Quan Zaratustra hagué dit això, el jove exclamà gesticulant violentment: «Sí, Zaratustra, tu dius la veritat. Jo em delia d’enfonsar-me al meu ocàs, quan jo volia enlairar-me en les altures, i tu ets el llamp que jo esperava! Mira, què sóc jo d’ençà que t’aparegueres a nosaltres? L’enveja de tu és això que m’ha destruït!» — Així parlà el jove, i plorà amargament. Però Zaratustra li passà el braç per l’espatlla i se l’endugué amb ell.

I quan feia una estona que caminaven junts, Zaratustra es posà a parlà així:

«Això m’acora. Més bé encara que les teves paraules és el teu ull el que em diu tot el perill que corres.

Encara no ets lliure, encara cerques la llibertat. Insomne t’ha tornat la teva recerca i t’ha desvetllat massa.

Vols pujar a les altures lliures, la teva ànima té set de les estrelles. Però també els teus instints dolents tenen set de llibertat.

Els teus gossos salvatges volen la llibertat; borden de gust en llur cova quan el teu esperit mira d’obrir totes les presons.

Per a mi encara ets un presoner que s’imagina la llibertat: ai, intel·ligent es torna l’ànima d’aquests presoners, però també múrria i dolenta.

Encara li cal purificar-se, a l’alliberat de l’esperit. Moltes restes de presó i floridura encara duu enganxats: el seu ull encara cal que es torni pur.

Sí, jo conec el teu perill. Però pel meu amor i per la meva esperança jo et conjuro: no llencis lluny de tu el tu amor i la teva esperança!

Encara et sents noble, i noble et senten encara els altres, que et tenen rancúnia i et llancen mirades d’odi. Saben que un home noble els barra el camí a tots.

També als bons, un home noble els barra el camí: i si li diuen bo és perquè el volen arraconar.

L’home noble vol crear coses noves i una nova virtut. L’home bo vol les coses velles, i que les coses velles es conservin.

Però el perill de l’home noble no és pas que es torni bo, ans procaç, burleta, destructor.

Ai, he conegut nobles que perderen llur esperança més alta. I llavors calumniaren totes les esperances més altes.

D’aleshores ençà han viscut procaçment entre curts plaers, i amb prou feines s’hn traçat fites més enllà d’un dia.

“L’esperit és també voluptat” — això digueren. Llavors es trencaren les ales a llur esperit: i ara s’arrossega d’una banda a una altra i embruta tot allò que rosega.

Antany es pensaren convertir-se en herois: ara són uns cràpules. Aflicció i horror és per a ells l’heroi.

Però pel meu amor i per la meva esperança jo et conjuro: no llencis lluny de tu l’heroi que hi ha a la teva ànima! Serva santa la teva més alta esperança!» —

Així parlà Zaratustra.

Així parlà Zaratustra, Friedrich W. Nietzsche

 

Mentre passejava per un agradable turó del meu poble, llegint el més que agradable Així parlà Zaratustra, em vaig asseure en una fusta, en un tronc, esculpit en una forma d’animal estranya. Al sol li faltaven, com a molt, uns 50 minuts perquè desaparegués darrere l’horitzó, i l’MP3 seguia reproduint la suau melodia de Cat Power…

Mentre llegia, vaig notar un moviment davant meu. En aixecar el cap, em vaig adonar que era un gat, negre, llis, petit -no especialment petit, vull dir, que era jove…-, que venia corrents cap a mi. La meva mala experiència amb els gats -un dia el gat d’un amic meu, tot just sent una cadell em va esgarrapar a l’ull, per sort, cap ferida incurable…-, i una espècie de repulsió per la seva… llunyania i falta de compromís va fer que m’espantés, m’alertés. Simplement va pujar al tronc i es va posar a passejar pel meu voltant. El vaig acariciar. Miolava una mica, i anava jugant, sempre sense allunyar-se gaire. Al poc, un altre gat va aparèixer, aquest tigrat, de color gris. Menys amigable, però també proper. Els dos van anar jugant per allà, van anar perseguint pedres que els tirava…

A l’estona vaig prosseguir el meu passeig, també pel turó, i me’n vaig adonar que em seguien, tot feliços. Em van seguir fins que vaig arribar al final del turó, on normalment paro, segueixo llegint, i llavors torno. Es van posar a jugar altre cop al meu costat. El negre, el més proper fins i tot es va dedicar a enfilar-se’m per l’esquena i les espatlles. El sol ja estava desapareixent i vaig decidir tornar perquè començava a fer fred. Alguns “passejants” van sorprendre’s de veure’m amb els gats. De fet ningú acostuma a veure gent que treu a passejar el gat, no?

Donada la impossibilitat de quedar-me’ls, per dues raons: a casa no serien benvinguts per la meva mare i com podia estar jo segur que no fossin de ningú? Així que els vaig tirar unes pedres perquè les perseguisin, talment com si les pedres fossin algun interès felí -ratolins, animals…-, i quan estaven entre la malesa, a l’aguait, d’esperar una altra pedra, vaig marxar corrent cap avall del turó. Des d’avall vaig veure les seves siluetes, dibuixant-se amb els últims raigs de sol, preguntant-se, potser, perquè me n’anava…

Després de l’experiència se’m fa impossible veure els gats de la mateix manera. Se’m fa impossible deixar de pensar que va fer que aquells joves exploradors es decidisin a compartir el seu temps amb mi, què va fer que sortisin del seus amagatalls, i vinguessin a jugar amb mi…

Pensant amb la figura del gat, tampoc vaig poder evitar de comparar-los amb la figura dels homes nobles que Nietsche m’estava explicant en aquell moment, i pensar, en els gossos, com els homes bons. Tot lligava una mica, la relació de menyspreu dels gats vers els gossos, l’intent desesperat dels gossos de eliminar d’un cop per sempre tots els gats…

El pròxim dia que vagi al turó, portaré una mica de menjar, i els buscaré, intenataré, així, anar alimentant aquelles coses que són nostres i que ens fan, aquelles coses pel que creus que val la pena lluitar…

 

NOTAR LA HISTÒRIA…

És tant bonic viure.

Saber que provens d’una saga de milions i milions d’anys. Que contens un informació genètica que ha passat de cèl·lula en cèl·lula i de nucli en nucli des de la primera forma de vida.

Contindre en cada un dels teus components una vida milenària, milionària. Tots aquells animals que encara no eren homídis ja portaven el teu ADN, si més no una part d’ell.

Saber que estàs al final d’una gran muntanya, no limitar-te a mirar les petites generacions que tens enrrere -pares, avis, rebesavis-, sinó als que tens milers i milers d’anys, aquells homínids que encara no sabien el què era el llenguate, que es comunicaven amb sons guturals i es reproduïen salvatgement.

Saber que formes part d’una història molt més gran que cap examen, factura o circumstància banal.

No és això el més gran de l’evolució? No és això el més gran de la reproducció?

Contenir l’experiència genètica d’una cèl·lula amb capacitat de relació nul·la, només interessada en sobreviure i reproduir-se. Com no podem sentir-nos impressionantment importants? Som el final de la cadena, i fins que no tinguem fills, així ho serem. Contenim una història molt més gran que cap organització política, que cap nació, que cap tipus de ciència, o coneixement. Perquè doncs, no ens sentim immensament importants, immensament acompanyats?

Perquè ens reduïm a ser salvatgement influïts i esclavitzats? Estem esclavitzant la nostra història?

Nodrir-te del que hi ha darrere teu és important. No només biològicament, com és el cas de l’evolució que ens ha donat una capacitat mental important, i unes aptituds físiques per poder viure tranquil·lament, sinó també intel·lectualment. La història, la filosofia, la escola en si mateixa, és agafar el llegat de milers d’anys de vida, de milers d’anys de odi, passió i amor.

Encara que la televisió, els mitjants i altres organitzacions de caràcter influenciador, vulguin treure’ns això, hem de lluitar-hi i demostrar la nostra vàlua. Sabem que ells volen personatges sols per poder-los moure en el seu taulell, però si ens acompenyem de la vida passada, no estarem sols.

És estar trist i llegir un llibre, i recomposar-te, adonant-te que no estàs sol, que això ja li ha passat a algú, i que se n’ha sortit. Demanar un consell, i notar que absorbeixes una experiència que no havies viscut, però que ara, és com si sí que ho haguéssis.´

És tancar els ulls i notar la història com et recorre les venes, els cor, els sentiments, els pensaments, la vida.

 

lakk.

 

Per canviar el món, ens hem de convertir amb el canvi.

Mahatma Gandhi

 

-FREE FALLING – TOM PETTY-

EL BLANC DEL PAPER

Què som, sinó gotetes de tinta, deixades a l’immens blanc de la incertesa, sense saber de quina ploma venim ni què espera la propera pàgina. Ah, si tan sols sabéssim si la nostra història l’escrivim nosaltres mateixos o ja ve predeterminada! La nostra història… Nosaltres… qui sap si existim! I malgrat la confusió, no podem parar d’escriure pàgines i més pàgines… fins que s’acaba la tinta, i així, la història.

Què pensaran els nostres besnéts d’aquestes històries? Sabran d’elles? Pensaran, potser, si són certes o falses. Tant se val, els diria, de realitat només sabem la nostra, totes les altres coses, són històries, camins. Va matar milions de jueus Hitler? Va alliberar l’Índia, Gandhi? No ho sé, no era allà, però quina importància té, només són històries, camins.

Literatura i història, no més que ensenyances, realitats, opcions. Qui i com volem ser. No és aquest el sentit de tantes matèries i crèdits? És simple, tenir la sort de poder escollir camí, el teu camí. No ser empès per la munió i el capital fins a paratges incerts.

Però, professor, si la literatura i la història són i tenen el mateix sentit, llavors som, com déu, creadors els escriptors? Una mirada profunda a la meva llibreta d’escriptura delata la meva preocupació: són vius tots els personatges que he creat al llarg de la meva vida?

Els he fet patir, morir, matar, enamorar-se… sense el seu consentiment, probablement contra la seva voluntat. Potser haurien volgut ser més atractius, potser no haurien volgut morir en un carreró fosc i fred, potser haurien volgut enamorar-se d’una altra persona…

Heus aquí el secret de les paraules, de les paraules creadores! Com Bastian a la història interminable, que podia crear, i crear… Som llavors responsables dels mals i dels perjuris dels nostres personatges?

Potser aquells pessimistes que desmenteixen la creença d’una energia divina perquè no veuen possible que tal cosa pogués permetre les misèries existents, deixarien de fer-ho en descobrir les calamitats que passen els seus propis personatges inventats.

Culpables o no, una última qüestió volta per les meravelloses i ocupades sales de la ment. Sabent de la divinitat creadora de les paraules, no estaríem obligats a escriure bé, a anomenar aquelles coses pel seu nom, a posar cada paraula on ha d’anar? Escriure “uis” en canvi d’”ulls” no tornaria directament tots els personatges bornis? No seria una blasfèmia a la nostra pròpia paraula?

Hem de ser, així, guardians de les paraules, perquè amb elles podem crear mons meravellosos, amb elles podem retrobar el rumb, perquè amb elles, podem ser nosaltres, nosaltres i ningú més.