Tu, com una flor enmig d’un camp de blat,
m’inspires. No sé com ho fas,
si són els teus ulls o els teus somriures,
si són les llàgrimes, l’amor,
que em revelen qui sóc.
Tu, com una guspira en la nit,
fas les meves pors, enemigues,
i no companyes del viure,
com eren abans.
Quan ets allà mirant-me,
o jo mirant-te
i tu sabent que jo et miro,
no m’atreveixo a parlar-te, perquè les pors
amb tu es fan més grans,
i la por em treu les paraules,
tensa els meus músculs, tot s’encén,
i com barreres, la por em tanca
en la meva por quotidiana.
Més, quan te’n vas, maleeixo no haver-te parlat,
maleeixo cada segon que passa enganyant-te,
ploro, descobrint la por,
la por és a perdre’t, com vaig perdre
una part de mi tal dia,
en temps que ja prefereixo oblidar.
Odio ser un decadent quan penso en tu,
hauria de ser amor,
i no les brises feixugues de l’exili.
La por a perdre’t m’allunya de tu,
desitjo ser valent,
tenir-te així al costat,
perquè puguis confiar amb mi,
i treure’m de sobre aquests fantasmes,
que criden en la llunyania.
Em vindries a buscar?
LAKK 