Arxiu d'etiquetes: GLOBALITZACIÓ
FESTA DE DRETES
D’acord sí, no m’encanta la festa “convencional”. I què us he de dir? Doncs que la trobo depriment, degradant, hipòcrita i faltada de cap sentit de la responsabilitat. No ho sé si se’n podrien dir més coses en sentit genèric… Amb una certa por de que això no es degui a un dogma irracional gravat a la meva “íntegra” moralitat, trobo arguments completament racionals i tangibles d’aquesta realitat.
El més tangible i provat seria la “ressaca”, els resultats inesperats com embarassos no desitjats o contraure malalties de transmissió sexual, el vandalisme, la impossibilitat de raonament o la mort sobtada per la reducció d’una velocitat enorme en un xoc instantani.
I la meva pregunta, espero que sensata, és: aquest enorme sacrifici, és compensat per una diversió i enriquiment satisfactori? La resposta personal i potser intransferible és no. I, qui sap si, soprenentment, no sigui que la diversió i enriquiment de totes aquelles persones que respondrien sí, no sigui, més que plaer, una reducció del costós cost de l’hàbit de la justificació de felicitat en detriment del benefici de la pròpia producció de plenitud. És a dir, pels que us hàgiu perdut en aquesta frase tant llarga i farragosa, el que volia expressar és la sistemàtica destrucció de les eines pròpies intocables (alguns cops desconegudes) inherents a l’humà que poden proporcionar de forma gratuïta un benestar increïble i que reforçat amb una relació social, un enriquiment cultural i la recol·lecció de vivències increïbles poden aconseguir un nirvana molt buscat i poc trobat a les discoteques internacionals.
Aquestes eines són els sensors que treballen el que jo entenc per “espiritualitat”, que, repeteixo, per mi, no és ni ha de ser més que meditar sobre un mateix i sobre l’obscuritat de l’ànima humana i del món, que trobar, buscar, conèixer i prendre consciència de cada part d’un mateix, molts cops, o casi sempre, amagats a les banalitats que ens tenen entretingut al dia a dia.
Des d’una perspectiva més aviat econòmica, social i política (si és que l’anterior no ho era) puc assumir, penso, que anar de festa, de discoteca, és purament de dretes o si més no capitalista. És sortir i consumir, tant com es pugui, assumint dogmàticament que tot allò que fas és agradable encara que no ho sigui. Una mica com fumar, que també és molt capitalista, consumir i consumir encara que no agradi i encara que se sàpiga que no és bo pel cos.
Fent comptes… Una consumició costa aproximadament entre 4 i 6 euros (tampoc sóc un expert, potser és més), i la mitjana optimista és que es fan 3 consumicions per “sortida”. Això porta a un cost de entre 12 i 18 euros només de beguda en una nit. Suma el cost del transport, del temps perdut l’endemà, de la possible entrada a l’establiment i de l’enorme risc a que l’alcohol en intravenosa no t’impedeixi de actuar correctament davant un situació determinada.
Vaja, sort fiesteros reaccionaris!
Jo me’n vaig a la muntanya a veure les estrelles…
Salut i independència a l’alcohol!
lakk.
ps: per no parlar del masclisme de la festa… en el vídeo de sota, vaja, els Black Eyed Peas em cauen molt baix…
BLACK EYED PEAS – I GOTTA FEELING
ELS PETS – A VEGADES EL MÓN EM FA POR
LA REVOLUCIÓ REAL
Instal·lat en el pragmatisme, últimament, m’adono dels pocs resultats de les manifestacions i de les variacions en la opinió pública. Vull dir, de què poden servir grans manifestacions en contra d’una cosa o favor d’una altra, si aquesta es segueix fent de tota manera?
Així, pensant, com faig jo, com fa en Lakk, se m’ha aparegut com a molt evident la nostra importància en el rocambulesc funcionament del món. Nosaltres, després de produir o donar un servei, aconseguim uns diners. Com els gastem? Si ens hi fixem, resulta que la majoria se’n va a bancs i caixes, i al consum de productes de grans multinacionals. És aquest sistema en què estem “atrapats”, poc favorable a la humanitat per la seva acció bèl·lica diària que mata persones, la seva determinació per funcionaments integrament consumistes i materialistes, la incorporació de valors poc saludables i la obsessió per la indústria farmacèutica i de la salut i la indústria armamentística.
Els ciutadans o al gran majoria, legitimitzem aquest poder internacional i local mitjantçant el consum i les eleccions. Consumim els productes d’empreses implicadíssimes amb el sistema i votem any rere any, polítics que malgrat saber que el sistema no funciona, per por o interès, el mantenen en el seu esplendor.
Influït per companys del meu entorn més pròxim i per persones més mediàtiques com és l’Enric Duran, he descobert l’immens espai que hi ha per recórrer en el món de les cooperatives. Des del meu punt de vista, les més interessants són les cooperatives de consum, cooperatives de coneixement, escoles lliures i cooperatives integrals.
Les cooperatives de consum són associacions de persones que s’uneixen per consumir, normalment, però, de forma responsable, justa… Diríem que l’objectiu és eliminar intermediaris per reduir despeses i així tenir un tracte just entre productor i consumidor. Les cooperatives de coneixement són també associacions en què els seus integrants comparteixen coneixement, una experiència en què pots compartir amb moltes persones el que saps i viceversa. Les escoles liures són associacions entre pares i mestres per fer front al procés educatiu de forma alternativa al sistema educatiu ordinari. Finalment les cooperatives integrals són aquelles que pretenen que tots els seus integrants puguin viure només amb l’activitat d’aquella cooperativa. És a dir, una cooperativa on hi ha productors i persones que dónen els diferents serveis que necessiten els integrats de la cooperativa, de manera que tu consumeixes el que necessites mentre dónes un servei als altres membres de la cooperativa, tothom queda satisfet i no entra en joc el sistema “oficial”.
L’interès personal per aquestes associacions és que trenquen força amb el paradigma social en què vivim: tothom s’ha de responsabilitzar d’alguna feina, tothom ha de participar de la gestió de la cooperativa, tothom té el mateix “poder” en la cooperativa, planteja valors com el compartir molt positius, posa per davant les persones i el medi ambient a les necesitats volàtils d’algun energumen. Vull fer notar que es podria fer una cooperativa sense aquestes inquietuds i principis, però els exposo perquè són els que es donen quan es posen a la pràctica aquestes organitzacions.
El que vull dir és que el boicot a les multinacionals i un plantejament cooperativista és, en definitiva, la revolució real.
Salut i revolució!
lakk.
JASON MRAZ – DYNAMO OF VOLITION
LA BOLONYESA DEL CAPITAL
Una cosa tant important com és l’educació s’ha de protegir contra els atacs dels civilitzats governants, si cal amb l’ajuda dels pollossos estudiants.
Implantar Bolonya no és un problema, és més, és quelcom bastant positiu. El com, però, és una altra cosa. De fet, he trobat amb l’ajuda d’un amic la DECLARACIÓ DE BOLONYA, crec que si ho llegiu ja veureu que tot cau pel seu propi pes.
Crec que hi ha prou marge per maniobrar i crear una universitat Bolonyitzada pública i de qualitat, com diuen aquests pollossos dels que parlàvem…
Així des de la prespectiva d’un estudiant de Batxillerat, havent-se informat el just i necessari, veig que els problemes més grans són:
- Més anys d’universitat respecte d’Europa i del sistema antic, no sé perquè ens hem d’estar més anys estudiant si a la resta d’Europa s’hi estan menys. Potser tot ve donat per l’interès de tenir el jovent lligat fins cada cop més anys, i no tenir-los descontrolats pel món laboral.
- Màsters privats, aquest és el punt que més ràbia em fa. La privatització de la universitat no pot portar a res de bo. Les institucions del coneixement no poden ser controlades per una iniciativa privada, ja que la iniciativa privada busca guanyar diners mentre que una iniciativa públic busca el bé comú. Que les empresses decideixin els plans docents, les assignatures, el que s’estudia i com s’estudia és un retrocés si el que volem és aconseguir una societat en poder del poble i no de les empresses, sobretot essent les universitats el “futur” d’aquesta societat.
- Incompatibilitat estudis i treball, per aquells que necessitin treballar per poder-se pagar els estudis és important un horari i un nivell de feina i dedicació de mitja jornada. Llavors diuen que s’ha de premiar l’esforç, sobretot el gran esforç de no treballar i només estudiar. Els que no hem de treballar per estudiar tenim molta sort, però això no significa que haguem de passar per davant dels altres, això mai. És més, si nosaltres només estudiem, nosaltres ens toca aguantar-nos a les necessitats d’aquells que sí necessiten treballar.
Si volem anivellar-nos a Europa, és necessàri que ho fem de veritat, amb graus de 3 anys, amb màsters públics i la millor compatibilitat de l’estudiar i el treballar. El punts bons de la implantació i que són l’excusa i raó de ser dels bolonyistes seria des del meu punt de vista:
- Mobilitat, poder anar a estudiar a Europa és fantàstic i molt enriquidor, una avantatge respecte d’abans, quan havies de fer mil i una burocràcies per poder compaginar estudis.
- Nivell europeu, equiparar-nos a Europa pel que fa a una cosa com el coneixement, que és quelcom global i universal, és bo. Ara només falta que s’hi ajunti la resta del món i podrem, si més no, estar units en alguna cosa.
- Avaluació contínua, crec que és un sistema avaluatori millor que l’altre*
*L’avaluació contínua és un punt amb molta controvèrsia. Hi ha qui pensa que és pitjor, qui és millor. Ho continuem en el següent post?
Salut i Independència!
lakk.
Per cert, gràcies a una estudiant de Dret, un preuniversitari i un home ja gran, amb qui vaig tenir una conversa que em va ordenar alguns punts del conflicte…
PORTAL DE REFERÈNCIA SOBRE L’ESPAI EUROPEU D’EDUCACIÓ SUPERIOR
VAGA DE FAM PER LA UNIVERSITAT PÚBLICA
LOS LUNES AL SOL, FERNANDO LEÓN DE ARANOA
La pel·lícula, ambientada a Galícia, és el reflex de la vida d’una sèrie d’homes, amb un espai comú que és un bar del poble, i tots afectats pel tancament d’una drassana. Treballadors, van intentar lluitar contra el tancament i l’acomiadament, però no va servir de res, si més no a nivell pràctic, perquè tots van acabar al carrer. Ara, pocs anys després, els estats de l’atur han anat avançant per tots. Cada un dels personatges es troba en un estat, el que té família i ha trobat una sortida, el que també té família, però no ha trobat sortida laboral, el que ni té família, ni treballa, ni res…
Cada un dels personatges és un nivell, una actitud, una situació i una persepció d’aquells que viuen d’una feina, que no tenen res més, i que quan aquesta s’acaba, se’ls acaba també el món.
Subratllar la figura del Santa, interpretada per Javier Bardem, que és una mica el protagonista de tot això. També hi trobem Luís Tosar, José Ángel Egido, Nieve de Medina, Enrique Villén, Celso Bugallo, Joaquín Climent, Aída Folch i Fernando Tejero.
Tot plegat un bon muntatge, còmic, però que alguna llagrimeta… també.
Per més informació de la pel·lícula, cliqueu aquí.
Tota la pel·lícula, penjada a punt per veure:
LAKK 