ÉSSERS CÍCLICS

El que té un principi té un final, el que no té principi no té final, i la mateixa magnitud del temps. 

Són conceptes i raons difícils de sospesar sense desenganxar-nos d’allò que sembla que ens determina des del moment en què naixem. La terra dóna voltes al sol i dóna voltes sobre si mateixa, la qual cosa crea un cicle climatològic, tèrmic i lumínic, al voltant del qual hem viscut i ens hem creat i format els humans. Ens costa entendre una vida a part del nostre “dia rere dia”, “setmana rere setmana”, “mes rere mes” o “any rere any”. Tot té un determini cíclic. L’edat, les etapes de maduració, l’educació, el treball, la jubilació, la diversió… 

Biològicament estem enganxats inseparablement a aquests cicles, de moment. Qui sap si amb la nova biotecnologia d’aquest segle i del que ve podrem canviar el nostre cos, és evident que no podrem mitjançant l’evolució en un món en què els més “aptes” ajuden als “invàlids”. Mentrestant, es pot intentar respondre la pregunta de si podem, intel·lectualment o socialment, desenganxar-nos d’aquests cicles. Sense el cos no podem funcionar, i per tant, s’ha de dormir, i dormir quan toca,  però, mentre som desperts, també hem de seguir aquest feix d’espirals interminables?

La pregunta és, què és més natural, funcionar amb cicles com ho fa la natura, o funcionar amb progressions lineals? Una progressió lineal permetria instaurar una manera de procedir adherida a les necessitats, processos i contextos de cada individu. Un nen, perquè fos nen, no hauria de fer o deixar de fer certes coses. Tot plegat s’hauria d’anar sospesant a cada moment sense cadenes ni parets indestructibles al davant. Cada cosa, la seva història. No totes les històries sota una mateixa llei, una mateixa ètica i una mateixa moralitat d’un cert país, estat, religió, exèrcit…

Dificultosament puc imaginar un esborrany d’aquest nou món. No deixaria, però, de ser un pas més cap a una llibertat més gran, oi?

Ara, anar pensant tant, i tant sovint, és només cosa d’una societat intel·lectual, i aquesta, encara li falta molt per aparèixer, sobretot mentre es venerin més les corbes sinuoses d’un cos femení, que el respecte cap a la persona que el porta.

 

Salut i Independència!

 

lakk.

 

GOMEZ – SEE THE WORLD

SELECCIÓ NATURAL

Evolucionem, els humans?

L’evolució ha estat justificada mitjançant el neodarwinisme: el codi genètic pateix diferents mutacions, que ajuden o dificulten la vida a l’ésser viu a què pertanyen. Aquestes mutacions, si ajuden a l’ésser viu a adaptar-se al medi, promocionen directament la reproducció de l’individu respecte d’un altre, transmetent, als seus fills, aquesta mutació. Si la mutació és sensiblement favorable, amb el temps els individus amb més facilitats es reproduiran més, i, per tant, la mutació o el nou gen, romandrà pels segles dels segles fins que una versió millorada el tregui de la pista.

Què passa, per això, quan l’espècie no ha d’adaptar-se al medi, sinó que ella s’adapta el medi a les seves necessitats… humanes? El que tingui les urpes més afilades es reproduirà igual que un que no les tingui, perquè, els humans, tenim ganivets. I encara que podríem afegir, que ja per una qüestió estètica no es reproduiria -ningú li agafaria la mà per por a tallar-se-, llavors al·legaríem que, de fet, també teníem tallaungles -i que hi ha gent molt estranya pel món…-, o tisores de podar, depenent de la gravetat del cas…

Així, que, evolucionem? Tampoc és una qüestió d’intel·ligència en un món en què els descobriments -la majoria- científics, es comparteixen amb la comunitat. Per tant, què podria afavorir a que els humans, evolucionéssim, ens féssim “millors”? Millors? Com podem ser millors, si som una passada!…

En una guerra mundial, sobreviurien els més aptes per a la guerra, o els pacifistes. En una guerra química, els que biològicament afrontessin millor els canvis, també sobreviurien, però, si no es donen cap d’aquests casos ni cap altre cas que alguna ment ambiciosa hagi pogut imaginar, hi hauria evolució?

En una societat en què reproduir-se és gratuït, voluntari, i innecessari, sorgeix gent que no té fills per la simple raó de no voler-ne tenir. A aquests, l’espècie els vol eliminar, no vol que es transmeti aquesta barbàrie, aquesta idea satànica -com a mínim. L’espècie no cau, però, en què això no depèn -en gran mesura- dels seus gens; voler o no voler tenir fills, no depèn exclusivament d’una variable biològica i natural, sinó d’una variable més aviat social, psicològica i personal.

He pensat, llavors, en el arquetip de persona que es reprodueix. He trobat que n’hi ha de molts tipus, de moltes complexions, de moltes capacitats mentals, de moltes ideologies diferents, bé, un caos reproductiu quasi inclassificable.

Pensareu, no pot ser -veient que s’acaba el paràgraf-, aquest paio ens ha fet estar aquí divagant amb un discurs gens envejable, només per, això, divagar… Doncs sí, abans que pensar en teories Lamarckianes que s’inventen canvis que no hi han, prefereixo establir-me en el dubte, i que els lectors donin resposta a la pregunta;

 

Estem evolucionant?

 

 

Dos cançonetes, per evolucionar, si més no, en la bellesa, i en l’amor!

JORGE DREXLER – TRANSOCEÁNICA

JORGE DREXLER – DISNEYLANDIA