Jo hi vaig anar (història d’un mareig…)

Les reflexions de companys bloggers (en Miki, l’Arqueòleg…), d’antics professors, i de velles amistats, m’han creat tal batibull mental entorn a l’assistència a la massiva manifestació de l’11 que he decidit estructurar tant de mareig en una opinió definida.

En primer lloc, després de ser present a la manifestació, se’m fa molt estrany sentir veus dient “jo hi era però no sóc nacionalista”. En realitat, l’independentisme no hauria de ser necessàriament nacionalista. De fet, l’eslògan mediàtic era “Catalunya, nou estat d’Europa”, més propi del títol d’un estudi o document burocràtic que no pas de quelcom que pugui acompanyar el sentiment unitari nacionalista independentista de tot bon català. Però hi havia gairebé més banderes que persones i un ambient enrarit de autoafirmació identitària (no em mal interpreteu, “enrarit” ho dic per l’aglomeració, ja sabeu: tornarem a suar, tornarem a sofrir, tornarem a fer el ridícul…).

Jo em declaro obertament nacionalista mentre pugui definir els termes. M’agrada diferenciar (potser innocentment…) entre el nacionalisme excloent i el nacionalisme cultural. Un membre de la primera categoria parla català (sort!), inventa recurrents (i convenients) històries sobre els immigrants espanyols, la història política de Catalunya, i conforma drets i deures del poble català mentre el defineix moralment. Com a membre de la segona, espero ajudar a preservar la informació antropològica de les tradicions i les arrels catalans, de la llengua, de la cultura i a defensar-la de les escomeses capitalistes i mercantilistes anticulturals i globalitzadores, vinguin del nord, del sud, de Madrid o de Washington DC.

Ho diré clar, tampoc molts cops: sóc independentista. I ho sóc perquè la meva perspectiva nacionalista-cultural fa anys que em diu: “alerta!”. A Madrid ens ataquen la llengua, al Parlament Europeu no sentim discursos en català, les empreses no hi etiqueten ni les pel•lícules s’hi doblen, l’educació universal en català perilla! Si Espanya em donés una mínima tranquil•litat de que el català pot arribar a ocupar el lloc que li pertoca, de que la cultura catalana (com tota altra!) ocuparà el lloc que li pertoca, seria el primer de demanar que no ens estafessin, però deixaria de ser independentista.

Això no vol dir que no tingui altres raons per a la independència: descentralització, internacionalització, més capacitat de control ciutadà…, cap estrictament un un eix nacional sinó més aviat purament polític i social.

Retornant a la manifestació, no considero imprescindible compartir totes les diferents perspectives presents amb els companys de manifestació. Comparteixo molt poc amb noCiU, menys encara amb Identitat Catalana i entenc les reticències de molta gent independentista a ajuntar-s’hi. Ara bé, millor no ser ingenu; en cap manifestació anem tots a una. Ni a les del 15M, ni a les en contra de la guerra.

El missatge és clar: molta gent vol la independència.

Tanmateix, és una missatge amb trampa. Molta gent vol la independència, però perquè, com, des de quan? Malgrat que a noCiU li va millor fer la puta i la ramoneta, és evident que s’intenta abanderar l’independentisme i que l’utilitza. Això pot acabar o desinflant l’independentisme, o deixant a noCiU en evidència, o petant noCiU, o fent una proclama  a plaça Sant Jaume. Aquest és un partit que ja no pot ignorar l’eix nacional mentre tingui la volada que té ara.

La primera por personal és que l’independència es transformi en un atzucac polític que no deixi veure a molta gent els problemes reals ni els dolents de veritat. L’altra és que els catalans no entenguem el poema d’Espriu:

La pell de brau

[XXX]

Diversos són els homes i diverses les parles,
i han convingut molts noms a un sol amor.
La vella i fràgil plata esdevé tarda
parada en la claror damunt els camps.
La terra, amb paranys de mil fines orelles,
ha captivat els ocells de les cançons de l’aire.
Sí, comprèn-la i fes-la teva, també,
des de les oliveres,
l’alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:
“Diverses són les parles i diversos els homes,
i convindran molts noms a un sol amor.”

[XXXVIII]

No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d’alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l’última victòria damunt l’esglai.
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: “Amén.”

[XLVI]

A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l’ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.

Quimi Portet – Homes i Dones del cap dret

Mesclat – Corrandes Colonials

FART D’AQUEST DISBARAT

Cada dia, em dóna l’efecte d’estar-me donant cops, un rere l’altre, sense parar, contra una paret, dura, imperturbable. Suposo que és el que deia Arnold Wesker a “The kitchen” -obra que, per cert, costa de trobar a les llibreries habituals-; “és com trobar-se una muralla, altíssima que és impossible de saltar”. Aquesta muralla dels homes menys que homes, aquesta muralla que és l’humanitat en si mateixa, en la seva forma més pestilent.

Veig persones i persones al meu voltant sense somnis, sense voluntat. És tant desesperant descobrir com tant poca gent sent el poder que realment porta dins, que costa no perdre l’esperança de construir un món millor. Si no podem ni entendre com amb la nostra ment, el nostre cos, el nostre cor, la nostra ànima, tots plegats podem aconseguir qualsevol cosa, com podrem no deixar de caure en el pou de la rutina escleròtica, constitucional i ignorant. A l’entorn més immediat se senten veus constants, cíniques, que ens diuen que no podem, que no som res, que no som ningú. Ningú ens explica que podem crear un somriure, que podem crear vida, que podem córrer, que podem conquerir muntanyes, llacs, que podem sentir l’aire i la pluja. I no és això suficient?

No. Sembla ser que és molt més important la imminent degradació física de cada un dels individus del sistema, la seva degradació mental en programes televisius infectes com Ventdelplà, o la seva participació a les urnes.

I mentrestant, aquest determinisme absolut i inamovible. Mentiders, estafadors, lladres i manipuladors, ell mateix però, us ha posat un entrebanc, que sóc jo, i molts d’altres. Com deia Martí i Pol:

 

“I tanmateix, la remor persisteix.”

 

lakk.

Salut i Independència!

 

YAEL NAÏM – FAR FAR, una cançó bonica, prou adient…

BATX ESTRESAT!

Exactament onze dies de segon de batxillerat, i el currículum ja és bastant complet; dos controls, un intercanvi -jo no-, dos seminaris, tres lectures -alguns més- i un llista inacabable de deures.

Tot plegat es planteja com una activitat frenètica fins a principis de juny, després, tranquil·litat. Aquesta tensió pre-sele, plena d’examens importantíssims, de mitjanes i de visites a l’universitat suposa el clímax de tot estudiant pre-universitari. Tota una vida -15 anys- estudiant, fent els deures, resums, treballs, informes, redaccions, per intentar aconseguir una mica més de nota que el company del costat i poder entrar a la universitat que vols, a la carrera que vols.

Jo, em presento, malgrat tot, després de tota aquesta pila d’anys estudiant, en certa manera, buit. No per allò que podria haver fet, sinó per allò que crec que hauria d’haver fet. No parlo d’un buit d’experiència, per sort, he gaudit d’una vida bastant plena i sana, sinó que em refereixo a un buit acadèmic, a una vida acadèmicament mediocre -més o menys com la resta de Catalunya-, plena de espais, de repeticions d’un cassette massa gastat i de hores i hores escrivint paraules sense sentit.

Em pregunto què hagués passat si quan era més petit m’haguessin fet treballar dur, si m’haguessin introduït a les matemàtiques i m’haguessin facilitat un exercici diari de càlcul mental. Em pregunto què hagués passat si més endavant m’haguessin ensenyat els grans compositors de música, m’haguessin fet llegir més, i m’haguéssin fet escriure molt, molt més, i m’haguessin fet tocar més instruments, i m’haguessin fet cantar més, o m’haguessin fet pensar més. Què, què hauria estat de mi?

No deixo d’imaginar-me 15 anys d’activitat acadèmica intensa, acumulativa, creativa, interessant, dinàmica i fructífera. Què seria de mi?

No només un coneixement intel·lectual, sinó també un aprenentatge emocional.

Tenir al cor els grans compositors de música de la història, tenir al cor els grans llibres de la literatura universal, tenir al cor lleis, sistemes, història, tenir al cor filosofia, tenir al cor teatre, tenir al cor llibertat i lluita, tenir al cor el món, sense límit d’espai i temps.

Quina és la por de cadaun dels professors i dels pares per ensenyar, per transmetre, no només als joves que ja deixen sortir fins la matinada per la ciutat vomitant alcohol, sinó també als petits de la casa, que volen ser part del món, que volen fer, veure, disfrutar, tocar, experimentar.

És cert, l’entorn no hi és a favor -és molt més productiu, dòcil i favorable un poble ingnorant-, però no val la pena lluitar per la cultura, el coneixement?

No val la pena lluitar perquè els nostres fills puguin pensar i sentir no només allò que surt a la televisió sinó tot un món en canvi, tota una vida, tota una eternitat?

No val la pena donar-els aquest regal, molt millor que els milers d’euros que ens gastem en joguines estúpides?

No val la pena?

 

 

SALUT I INDEPENDÈNCIA!

L’ESTUPIDESA COMPULSIVA

Ràbia -provocada probablement per un deix d’intolerància innat que a poc a poc intento deixar enrrere-, quan sento aquelles paraules altre cop.

“Qué fort!”, “És que tu creus?”, “Imagina’t!”

Expressions col·loquials que intenten donar una alta dosi de sorpresa, d’admiració i raresa a una banalitat. Intentar fer especial cada moment del dia, cada acció, cada pensament, usades, especialment, per un arquetip molt pronunciat de persona. Persones ignorants, sense personalitat, influenciables, superficials, conformistes…

Les trobes arreu, al tombar la cantonada, surten de sota les pedres. Imagino aquesta actitud com una manera d’intentar apaivagar aquest sentiment de soletat postmodern, aquest buit que senten els ignorants, aquesta sensació de no ser ningú. Com a defensa psicològica, comencen totes aquestes persones a donar importància a tot, a viure en un conte de fades, a sorprendre’s per cada minúscul fet. Així s’aniran sorprenent de tot el que facis, i evidenment aniran fent exclamacions com les d’abans quan expliquis alguna cosa que no entra dins la seva ment petita i desocupada. Tot, però, els farà gràcia, tot serà, com he dit, sorprenent.

Malgrat tot, no entendran que facis una cosa fora de la bogeria normal. Per exemple, els farà molta gràcia i se sorprendran quan surtis a ballar sota la pluja, o pugis al terrat a mirar les estrelles en un dia de núvol, perquè això, de fet, és normal. És el que surt a les pel·lícules, el que expliquen les comèdies romàntiques de Hollywood -que són les úniques pel·lícules que miren-. En canvi, no podran comprendre, i tampoc els farà gràcia -potser els hi surt fum del cap- si els dius que has memoritza’t un poema sense que ho demanés cap professor. Tampoc entendran que no surtis de festa perquè vulguis llevar-te d’hora per anar a córrer. Això no ho entendran. Per ells té molt més sentit una fantasmada televisiva que qualsevol altra cosa.

M’agradaria resaltar d’aquest arquetip social, la seva minimalització mental. Em refereixo a la seva estructura mental lineal. Persones que no han desenvolupat -a grans trets- una ment amb diverses dimensions, sinó que s’han creat només pensant el moment. No raonen, i si ho fan, han de fer un gran esforç similar al d’aixecar un gran pedra que t’oprimeix -l’ignorància. Si els demanes pel seu futur, si els demanes que t’expliquin una cosa, si els fas pensar, et demanaran simplement que no els compliquis la vida.

Això sí, seran unes bellíssimes persones. Preocupades per tothom en tot moment, et preguntaran com estàs constantment, però no com un intent d’inciar conversa, sinó per un sentiment interior de voler preocupar-se de com estar tothom, com si fóssin uns salvadors divins. De fet, aquesta faceta que considero la única bona en aquests tipus de personatges de la vida, la veig una mica desgastada. Em dóna l’efecte de ser un simple intent de reclutar amistats i favors per així tenir una excusa per poder acoplar-se a tot arreu -un altre dia ja parlarem d’aquesta bondat artificial i interessada-.

 

Bé, en honor a l’estupidesa compulsiva, aquella que altera fisiològicament el pensament…

 

Moltes merçès!

 

lakk.

QUE LES MEVES LLÀGRIMES DE RÀBIA, OFEGUIN LA VOSTRA IGNORÀNCIA.

 

PS: Si algú coneix la procedència de la cita, agriria la seva col·laboració…