El que reclamem molts (tots) amb l’estelada és la llibertat del POBLE català, i no de les INSTITUCIONS catalanes. Aconseguir una descentralització administrativa, el respecte per la nostra llengua i part de la cultura, i una interpelació directa als organismes internacionals NO és llibertat. Una oportunitat no és llibertat, és només això, una oportunitat.
Llibertat social és democràcia, que és el poder per i del poble.
I què és el poder? Moltes coses: capacitat d’incidència en les formes d’organització social (productiva i administrativa), informació, eines analítiques, espais de trobada, xarxa organitzativa, actitud rebel, sistema de creences favorable, temps, estil de vida sa…
Algú realment creu que el POBLE català tindrà tot això, tot aquest poder un cop aconseguida la independència administrativa del regne d’Espanya? Really?
Jo seguiré portant l’estalada, roja evidentment, per construir la llibertat social que molts desitgem i anhelem. I espero algun dia poder-la guardar. O posar-la en un museu, i riure’ns-en de tot plegat un dia a Perpinyà, tot prenent un suc de tronja valenciana recent espremut amb una ensaïmada de menorca.
Les reflexions de companys bloggers (en Miki, l’Arqueòleg…), d’antics professors, i de velles amistats, m’han creat tal batibull mental entorn a l’assistència a la massiva manifestació de l’11 que he decidit estructurar tant de mareig en una opinió definida.
En primer lloc, després de ser present a la manifestació, se’m fa molt estrany sentir veus dient “jo hi era però no sóc nacionalista”. En realitat, l’independentisme no hauria de ser necessàriament nacionalista. De fet, l’eslògan mediàtic era “Catalunya, nou estat d’Europa”, més propi del títol d’un estudi o document burocràtic que no pas de quelcom que pugui acompanyar el sentiment unitari nacionalista independentista de tot bon català. Però hi havia gairebé més banderes que persones i un ambient enrarit de autoafirmació identitària (no em mal interpreteu, “enrarit” ho dic per l’aglomeració, ja sabeu: tornarem a suar, tornarem a sofrir, tornarem a fer el ridícul…).
Jo em declaro obertament nacionalista mentre pugui definir els termes. M’agrada diferenciar (potser innocentment…) entre el nacionalisme excloent i el nacionalisme cultural. Un membre de la primera categoria parla català (sort!), inventa recurrents (i convenients) històries sobre els immigrants espanyols, la història política de Catalunya, i conforma drets i deures del poble català mentre el defineix moralment. Com a membre de la segona, espero ajudar a preservar la informació antropològica de les tradicions i les arrels catalans, de la llengua, de la cultura i a defensar-la de les escomeses capitalistes i mercantilistes anticulturals i globalitzadores, vinguin del nord, del sud, de Madrid o de Washington DC.
Ho diré clar, tampoc molts cops: sóc independentista. I ho sóc perquè la meva perspectiva nacionalista-cultural fa anys que em diu: “alerta!”. A Madrid ens ataquen la llengua, al Parlament Europeu no sentim discursos en català, les empreses no hi etiqueten ni les pel•lícules s’hi doblen, l’educació universal en català perilla! Si Espanya em donés una mínima tranquil•litat de que el català pot arribar a ocupar el lloc que li pertoca, de que la cultura catalana (com tota altra!) ocuparà el lloc que li pertoca, seria el primer de demanar que no ens estafessin, però deixaria de ser independentista.
Això no vol dir que no tingui altres raons per a la independència: descentralització, internacionalització, més capacitat de control ciutadà…, cap estrictament un un eix nacional sinó més aviat purament polític i social.
Retornant a la manifestació, no considero imprescindible compartir totes les diferents perspectives presents amb els companys de manifestació. Comparteixo molt poc amb noCiU, menys encara amb Identitat Catalana i entenc les reticències de molta gent independentista a ajuntar-s’hi. Ara bé, millor no ser ingenu; en cap manifestació anem tots a una. Ni a les del 15M, ni a les en contra de la guerra.
El missatge és clar: molta gent vol la independència.
Tanmateix, és una missatge amb trampa. Molta gent vol la independència, però perquè, com, des de quan? Malgrat que a noCiU li va millor fer la puta i la ramoneta, és evident que s’intenta abanderar l’independentisme i que l’utilitza. Això pot acabar o desinflant l’independentisme, o deixant a noCiU en evidència, o petant noCiU, o fent una proclama a plaça Sant Jaume. Aquest és un partit que ja no pot ignorar l’eix nacional mentre tingui la volada que té ara.
La primera por personal és que l’independència es transformi en un atzucac polític que no deixi veure a molta gent els problemes reals ni els dolents de veritat. L’altra és que els catalans no entenguem el poema d’Espriu:
La pell de brau
[XXX]
Diversos són els homes i diverses les parles,
i han convingut molts noms a un sol amor.
La vella i fràgil plata esdevé tarda
parada en la claror damunt els camps.
La terra, amb paranys de mil fines orelles,
ha captivat els ocells de les cançons de l’aire.
Sí, comprèn-la i fes-la teva, també,
des de les oliveres,
l’alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:
“Diverses són les parles i diversos els homes,
i convindran molts noms a un sol amor.”
[XXXVIII]
No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d’alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l’última victòria damunt l’esglai.
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: “Amén.”
[XLVI]
A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l’ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.
Avui he tingut la sort constitucional, estatutaria i democràtica, per dir-ho d’una forma més o menys transcendental, de passejar pels (avui) tempestuosos carrers d’Arenys, Arenys de Munt. És important dir-ho així: “Arenys, Arenys de Munt”. Hi hem de posar un accent a l’estil 007, un estil d’heroi secret, misteriós (però conegut per tothom), mediàtic i valent.
Arenys és el nostre heroi. El 13-S de 2009 passarà a la història (vull que passi a la història) com el poble que va iniciar un efecte dominó que va donar a la llum l’evidència de la voluntat catalana d’aconseguir exercir el dret a l’autodeterminació (somni de qualsevol demòcrata), i exercir-lo per aconseguir un estat de dret català, independent, democràtic i social, integrat a la unió europea. Les vil·les i ciutats catalanes tenen la responsabilitat o, si més no, el poder, de cridar ben fort “Volem i podem!”. L’evidència i la vergonya ja va significar en el seu moment la fugida d’Alfons XIII, i perquè no pot suposar la fugida de Catalunya aquest cop? Seria un somni fet realitat. La veritat és que em dóna la sensació d’estar vivint la història.
De moment Arenys ha dit que sí. Ja tenim un poble menys. Només en queden… uns 945. Arenys, en el seu cas, s’ha quedat ple de personalitats a part de paperetes. Polítics, intel·lectuals, artistes… I és que de gent, n’hi ha molta treballant per aconseguir la sobirania de Catalunya, entitats, grups, partits… Tots junts ho podem aconseguir. Jo deixaria de banda dretes i esquerres, intervenció estatal o liberalisme, avort o el sant crist. Sempre he pensat que ens serà més fàcil arreglar les coses si hem d’anar a “construir un món millor” a Barcelona que a Madrid, i també sempre he pensat que si ens han de donar pel sac, millor desde Barcelona, que si més no entendrem el que ens diuen.
En fi, que la independència no és l’objectiu final de tot, però sí un començament per il·lusionar i fer xarxa, un oportunitat per demostrar cultura democràtica, una oportunitat, per ser lliures.
LAKK 