Encara que soni utòpic, no ho és. El món i la humanitat tenen oportunitats, els shocks ens serveixen per això. La crisi, les consultes independentistes, els desastres naturals o els escàndols polítics.
El procés engegat per la societat civil cap a la independència política de Catalunya és una altra oportunitat. Per pensar i reflexionar; de quin món volem i de quin país volem. Si demà es proclamés la independència de Catalunya, quina constitució escriuríeu? Una de molt oberta, que es pogués adaptar als diferents governs i situacions, una de molt concreta que treiés poder als governs i que, per tant, ens encaminés en el futur de forma més concreta, pensaríeu en una constitució per caminar-hi durant 20 anys, o una per caminar-hi durant 50?
Jo, en un dels molts viatges de tren que faig durant la setmana, he intentat fer l’exercici. Les respostes no són senzilles, i espero que els meus estudis d’economia, els llibres recomanats i comprats que tinc per llegir, i el consell i sensibilitat de companys més erudits que jo, m’ajudin a trobar alguna d’elles.
Primer de tot he pensat que el millor seria fer una constitució molt concreta, que permetés als ciutadans tenir una visió de futur clara que haguessin aprovat en referèndum, i així escapar de les visions populistes de futur de partits polítics preocupats per la seva legislatura de 4 anys i no la de l’infinit dels ciutadans. Vull dir, que la constitució la faria servir com una eina aprovada pels ciutadans per expressar la seva voluntat de futur.
En segon lloc proposaria una llei electoral i un sistema parlamentari més obert, transparent, participatiu i dinàmic. Polítics i parlamentaris en règim de dedicació parcial, per exemple, amb una durada parlamentaria de poc temps. S’haurien de veure les limitacions d’un sistema d’aquestes característiques, i s’haurien d’intentar ajustar, però crec que s’ajustarien a una democràcia de cap a peus i a les necessitats morals i socials d’avui en dia.
Buscaria un descentralització de les feines de govern. En aquest sentit, podrien ser bones les reformes paral·leles del sistema educatiu i sanitari, dos necessitats bàsiques de la vida humana. Crearia dos instituts amb plena responsabilitat d’aquests dos serveis públics que haurien de passar comptes cada any de la seva activitat, que serien comandats per professionals i no polítics, i que tindrien un vessant més “empresarial” que funcionaria. M’explicaré abans que algú em salti al coll… Vull dir que ara tot el complex educatiu i sanitari es porta des d’una idea de servei públic i, per això, costa trobar-hi a vegades (sobretot en el complex educatiu) una exigència i una professionalitat adequada. En aquesta descentralització també hi entra veure el paper dels ajuntaments i les seves competències.
Fer públics o recursos naturals de bé comú; l’aire, l’aigua, la vida vegetal i animal i el sòl, a més del coneixement i la cultura.
Conciliació de la vida personal i laboral. Per tant, reducció de la jornada laboral: 4 hores. Aquest punt ens ajudaria a tots plegats a entendre que amb molt menys poder adquisitiu és té molt més temps per ser feliç. He dit “conciliació”, això significa jornada intensiva, tant a escoles com a empreses.
Consideració de les externalitats, com la propiciació de situacions desfavorables per la societat i la felicitat dels seus ciutadans o altres éssers de la biosfera. Si algú fuma: externalitat. Si algú va amb cotxe: externalitat. Si algú fa un anunci sexista: externalitat. Si algú fa una pel·lícula o cançó amb enaltiment de la violència i la desigualtat social: externalitat. No es tracta de cohartar llibertats, es tracta d’exigir responsabilitats i transformar-les en diner per aquells que no són prou madurs per canviar un comportament “contaminant”.
Suposo que altres “reformes” també podríen ser interesssants. No és que ara vulgui fer un debat sobre quin país necessitem ni com aconseguir-lo, només parlo de la il·lusió de començar un projecte, la il·lusió de començar una nova empresa com és la independència, com és la superació dels problemes mediambientals, com és la lluita contra la desigualtat social.
No parlo de solucions, sinó d’il·lusions, d’oportunitats.
LAKK 