ABAROGNÒSIA

En honor a una blogger experimentada i terriblement enlluernadora i imponent, cervellet -crec que hi ha un rerefons espiritual que tots desconeixem- del darrer apogeo de blogs interessants. La seva força fa que perdem la noció… de tot.

El poema, també en la línia d’exaltació poètica recent.

Quan penso en mi mateix, em busco, en les línies que escric, en les mirades i paraules, en els petons i els somriures, és llavors quan m’elevo en una barreja d’agonia existencial, i un plaer immens en observar-me, i potser, sí, perdo el sentit de la percepció del pes.

 

 

A l’altra banda del vidre,

                  una ombra d’una transparència espectral,

    tallada per les imatges d’una tarda comarquinal,

                                                                                   em mira.

 

                              El bigoti afaitat, emmarat de responsabilitat,

      unes dents blanques, una llengua que les repassa,

         una barbeta erigida que emet una voluntat lluitadora;

transparent i acusador.

 

    Em repassa buscant les insensateses,

          intenta equilibrar el meu instint, i la

       distesa capacitat de raonar.

 

Impertorbable m’observa,

expirant els meus anhels de respostes,

atracant dels llavis les paraules.

 

L’estudi en una penombra estiual,

a fora els ocellets, el vent, la fresca,

el sol que es pont, però no a la vista.

 

                                          Què vols?, l’eco em respon.

 

JARABE DE PALO – MI PIACE COME SEI

EL BLANC DEL PAPER

Què som, sinó gotetes de tinta, deixades a l’immens blanc de la incertesa, sense saber de quina ploma venim ni què espera la propera pàgina. Ah, si tan sols sabéssim si la nostra història l’escrivim nosaltres mateixos o ja ve predeterminada! La nostra història… Nosaltres… qui sap si existim! I malgrat la confusió, no podem parar d’escriure pàgines i més pàgines… fins que s’acaba la tinta, i així, la història.

Què pensaran els nostres besnéts d’aquestes històries? Sabran d’elles? Pensaran, potser, si són certes o falses. Tant se val, els diria, de realitat només sabem la nostra, totes les altres coses, són històries, camins. Va matar milions de jueus Hitler? Va alliberar l’Índia, Gandhi? No ho sé, no era allà, però quina importància té, només són històries, camins.

Literatura i història, no més que ensenyances, realitats, opcions. Qui i com volem ser. No és aquest el sentit de tantes matèries i crèdits? És simple, tenir la sort de poder escollir camí, el teu camí. No ser empès per la munió i el capital fins a paratges incerts.

Però, professor, si la literatura i la història són i tenen el mateix sentit, llavors som, com déu, creadors els escriptors? Una mirada profunda a la meva llibreta d’escriptura delata la meva preocupació: són vius tots els personatges que he creat al llarg de la meva vida?

Els he fet patir, morir, matar, enamorar-se… sense el seu consentiment, probablement contra la seva voluntat. Potser haurien volgut ser més atractius, potser no haurien volgut morir en un carreró fosc i fred, potser haurien volgut enamorar-se d’una altra persona…

Heus aquí el secret de les paraules, de les paraules creadores! Com Bastian a la història interminable, que podia crear, i crear… Som llavors responsables dels mals i dels perjuris dels nostres personatges?

Potser aquells pessimistes que desmenteixen la creença d’una energia divina perquè no veuen possible que tal cosa pogués permetre les misèries existents, deixarien de fer-ho en descobrir les calamitats que passen els seus propis personatges inventats.

Culpables o no, una última qüestió volta per les meravelloses i ocupades sales de la ment. Sabent de la divinitat creadora de les paraules, no estaríem obligats a escriure bé, a anomenar aquelles coses pel seu nom, a posar cada paraula on ha d’anar? Escriure “uis” en canvi d’”ulls” no tornaria directament tots els personatges bornis? No seria una blasfèmia a la nostra pròpia paraula?

Hem de ser, així, guardians de les paraules, perquè amb elles podem crear mons meravellosos, amb elles podem retrobar el rumb, perquè amb elles, podem ser nosaltres, nosaltres i ningú més.