L’ACTOR COM A VOLUNTAT…

El dolor, els problemes, les estocades de la vida, com són la mort, la separació, la malaltia. Quin és el seu poder malèvol? És necessari per mirar-li als ulls a la vida? És necessari per madurar?

En teatre, la experiència és l’arma més forta per la formació, per la formació íntegra. Les classes són útils, però cinc anys actuant mai podran substituir cinc anys estudiant. Donada la condició del teatre, donada la condició de la vida, qui no ens pot relacionar dos conceptes tant arrelats entre si.

El teatre, l’envoltori de la vida, o una vida paral·lela, i la vida, l’existència propiament dita.

L’actor que surt a l’escenari sense haver practicat el personatge, sense haver-lo après i entès, veu com la seva actuació acaba morint… en el ridícul o l’error. Tanmateix, aquell actor que espantat no s’atreveix a sortir a l’escenari, per por a la mort, i es passa hores i hores treballant el personatge, acaba també morint, en el seu propi anonimat, i en el de tots. I, de quina manera preferirieu que morís la vostra actuació? Suposo que depen de l’error, el ridícul o l’anonimat.

Personalment prefereixo morir en l’error i el ridícul. Has fet una passa endavant respecte el que s’ha quedat en l’anonimat, i per la pròxima actuació, pots practicar millor. Pel ridícul o per l’error, és possible que tardin a tornar-te a agafar, però ja saps què és l’escenari. Has sentit l’alè del públic, de la llum enfocant-te només a tu, els aplaudiments, o els xiulets…

Penses en aquelles actuacions on t’han xiulat de forma horripilant, i llavors, te n’adones, que sense aquelles llàgrimes i aquella humiliació, no tindries l’experiència que et permet fer del personatge que s’escau en cada actuació concreta i perfecta.

Que sàpigues cridar quan toca, que sàpigues despullar-te, o despullar, pegar, besar i mirar. Que sàpigues ser una persona íntegra que fa els papers que li corresponen i no d’altres, que li mira al públic quan toca, el mira fixament si cal, i que no té por, por estúpida i covarda.

Impotència davant del dolor, la pèrdua, una família no escollida, però una impotència que se li ha de mirar als ulls, i veure, que, de fet, tot ens fa grans, encara que els petits no ho entenguin…

 

Visca l’atreviment a viure!

Visca la valentia!

Visca! Visca! Visca!

 

lakk.

Salut i Independència!

 

DAVID GRAY – SHINE

 

SEBASTIAN MUÑOZ GARCIA - DIA DE LLUVIA

em recorda molt a una jove lluitadora, valenta i xerraire a qui dedico incondicionalment el post…

HOTEL RWANDA, TERRY GEORGE

Una pel·lícula, que malgrat tenir una estètica molt americana, molt de Hollywood -que en certa manera és bo, perquè afavoreix la seva divulgació-, té un contingut realment interessant i cru.

La història gira entorn a Paul Rusesabagina -Don Cheadle-, el gerent d’un hotel de luxe, el Mille Collines, propietat de les aerolínies belgues Sabena. Paul porta l’hotel amb perfecta diligència, és feliç, i té una família encantadora. L’esclat de la guerra provocada pels fanàtics hutus i els rebels tutsis canviarà la vida de Paul.

Les emocions i sentiments que es desprenen del desengany de Paul vers occident, vers Europa i l’ONU, com l’odi entre ètnies, la impotència davant l’injústicia, la desigualtat, teixirant el tema de la pel·lícula.

Des d’aquí, nosaltres, que podríem ser un dels clients de l’hotel Mille Collines, no hauríem de deixar de veure la pel·lícula, una mica des de la perspectiva del general Oliver -Nick Nolte-, general de l’ONU, qui no pot aturar la matança, qui no pot fer res, la seva impotència, potser “una mica” la nostra, la que podríem tenir a casa després de veure la pel·lícula…

 

PAUL: Enhorabuena coronel. Ha realizada un pequeño milagro.

CORONEL: ¿Enhorabuena?

PAUL: Sí, senyor.

CORONEL: Deberías escupirme en la cara.

PAUL: ¿Disculpe coronel?

CORONEL: Una mierda. Para nosotros sois una mierda.

PAUL: ¿Quiénes son nosotros?

CORONEL: Occidente, todas las superpotencias, todo en lo que tu crees, Paul. Os consideran basura, insignificantes. No valeis nada.

PAUL: No entiendo de qué me está hablando, señor.

CORONEL: Anda ya, no vengas con gilipolleces. Eres el más espavilado que hay aquí. Los tienes a todos en la palma de la mano. Podrías ser el dueño de este puto hotel si no fuera por una cosa; no eres blanco. No sólo eres negro, eres africano. No van a quedar-se, Paul. No van a poner fin a la matanza.

 

Si voleu saber més de la pel·lícua, pitjeu aquí, és tot d’informació, anàlisi i trossos del guió.

 

 

I per saber més del conflicte de Rwanda…

http://ca.wikipedia.org/wiki/Genocidi_de_Rwanda

HO SENTO…

L’existència és un cicle, que s’acaba. Tots ho sabem, acabarem morint. Potser és la mort, la part més maca de la vida, en el sentit que la contraposa, i la fa possible, i, més que possible, la fa finita.

Però bé, si la nostra vitailtat no ens permet veure amb bons ulls la mort, si més no, no podem deixar de respectar-la, i evidentment, no ignorar-la o evitar parlar-ne.

Últimament la fal·lera flowerpower i infantiloide, sobretot present en els joves -que de vegades, malauradament s’evoca en el pensament d’alguns adults…-, fa, però, d’aquest tema, un tabú, immensament més prohibit que el del sexe, la política o… que sé jo… la cultura!

Ho atribueixo a la exponencial evasió de responabilitat i creixement d’una immaduresa, crec provocada per la recent erradicació de serietat i projecció personal, com de la família. La ignorància, la falta de personalitat, porta a la còpia d’aquelles coses que ens agraden, si més no passa en els nens petits, que irremediablement els trobes de tant en tant dient amb moviments rítmics “trompa, trompa…”. A mi, em dóna l’efecte, que també succeeix en esferes d’edat biològica més avançada; joves que en inspirar el fum pestilent del seu cigarret, estant imitant als herois fílimics de les superestrenes de Hollywood, o que en baixar-se els pantalons fins als límits del destape total, volen pertànyer a la globalitat, volen ser normals.

I qui hi ha darrere de tot això? Doncs segurament el grup Bilderberg hi té molt a dir, una massa inmadura, ignorant i sense capacitat de confrontació és susceptible a les variacions del vent, i, dels diners…

En tot cas, la televisió ajuda a introduir aquest funcionament. A TV3, la teva, trobem Ventdelplà, No em ratllis! o La mare que els va parir! -entre d’altres- que ja participen activament en la causa i que evidentment ja podrien ser objecte de debat per a un post propi.

Així, trobem tot de joves sense maduresa suficient com per poder afrontar les veritats de l’existència, ni per assumir responsabilitats, però que sí poden fer el que els plagui amb la seva vida, podent prendre decisions que no corresponent amb la seva  activitat adulta. I els pares, pobrets, també hi posen cullerada, atribuïnt la diversió com a únic ingredient de la joventut, permetent actituds irresponsables amb activitats molt adultes. Joves que prenen moltes decisions però que no prenen responsabilitats, que són adults per allò que els interessa. I els pares, davant d’aquesta situació, van afluixant, i afluixant. Se’n pot dir consentir o cuidar, segons com es vegi, però és per sobre de tot una sobreprotecció que ofega molts cops les aptituds personals i que deixa els joves reduïts a una frenètica acció del i pel divertiment.

Abans de sortir de festa, d’anar a esquiar… hauríem de poder afrontar la mort i no abaixar el cap, hauríem de tenir un mínim de maduresa emocional i intel·lectual.

 

Quan diem HO SENTO, que signifiqui

em sap greu el que ha passat…

I MAI

em sap greu haver tret el tema, haver-la cagat…

 

 

això ja està engegat…

 

 

lakk.

Salut i Independència!

 

SIMPLE PLAN – I’M JUST A KID