Sopen al voltant de la taula. El so de les culleres tocant el fons dels plats fons.
Trenca el silenci la mare.
– Qui era, abans?
– De l’agència. M’ha agafat el conjunt.
– SÍ? Heu sentit això, nois?
El pare, somriu.
– Carai! Això ho hem de celebrar.
La mare no està tranquil·la. Segueix contenta, però.
– Perquè no m’ho has dit abans?
Ell arronsa les espatlles. Els seus ulls es centren en les milers de lletres que suren en la sopa. La M, la E, la D, la A, una R… MERDA.
– Què, pastís, no, de postres? O gelat?, diu el pare tot feliç.
– A mi m’és igual.
És el germà, que observa severament a ell. Amb la cullera s’empassa les restes de sopa del plat. S’aixeca, ho agafa tot, i ho deixa a la pica.
– Vaig a baix, que tinc feina.
Desapareix, s’esfuma entre l’espessor de l’amor familiar. El pare remena pel congelador, potser buscant un pastís, un gelat…, i la mare, ha anat a la pica, i comença a netejar una mica, a preparar-ho tot per posar-ho al rentaplats més tard.
Ell encara és sentat. Finalment s’aixeca. Ho agafat tot, i ho porta vers la pica, i ho deixa. La mare es gira, li agafa el braç afectuosament, “Que bé, no…!”, té els ulls plorosos. Ell se la mira, i arronsa les espatlles. La mare, el deixa marxar, i somriu. Ell es torna a assentar, abans, agafa tres plats de postres, i tres culleretes.
A baix, se sent la música metal del germà, l’Octavi.
El pare s’incorpora, finalment ha trobat alguna cosa adient. S’aixeca amb el gelat a la mà. “Mare, ja està!”, tot eixerit, i deixa el gelat sobre el marbre, obre el calaix, i n’agafa un ganivet. La mare s’expolsa les mans molles, li toca el cul al pare, i s’assenta.
El pare somriu, i en moure’s rellisca amb l’aigua del terra, se li tira el cos endavant, la mà queda en el marbre, el ganivet se li clava netament al coll, cau a terra. La mare xiscla i s’aixeca, agafa el seu marit, no s’atreveix a treure-li el ganivet. Li treu, el marit la mira súplicant, boquejant, surt molta sang. Ella li apreta la ferida tant fort com pot.
Ell s’aixeca, els músculs tensats. Mira el seu pare, com engoleix els seus últims sospirs, com li estén una mà, suplicant, que li agafi, els seus ulls ploren. Ell no es mou. El pare ho entén tot, i cada cop més feble, va morint, no para de mirar el fill, a l’últim moment intenta dir-li alguna cosa a la mare, desfeta, i mor.
La mare tota vermella no pot parar de plorar. Arriba de dalt l’Octavi. Obra la porta d’un cop. Es posa a cridar. Es tira a terra i abraça al seu pare, no pot parar de plorar.
Ell aixeca la vista al sostre baix, l’únic lloc buit de la vermellor de la sang fresca, l’únic lloc net, net com una patena.
Si vols seguir la seqüència de relats, pots pitjar aquí
LAKK 