Déu va dir: tothom haurà de tenir ordinador! -i cap ordinador va aparèixer a cap biblioteca…-.
Déu va dir: tothom haurà de tenir mòbil! -i van desaparèixer les cabines telefòniques…-.
Déu va dir: tothom haurà de tenir cotxe! -i tren, bici i bus, van ser assassinats vilment…-.
I llavors déu ens va abandonar als lleons, que ens deien que per fi érem lliures…
Tots dos entenem el poder de la paraula pronominal.
No hem gosat dir-nos-ho perquè sempre hem pensat que, de fet, només ens ho podríem dir quan ens estiméssim de debò. El primer dia, en aquell local (que no va ser més que el desencadenant d’alguna cosa que ja hi havia…), potser t’hagués espantat si t’ho hagués dit, fins i tot jo m’hagués espantat.
Després, quan anàvem a passejar amunt i avall, i parlàvem, i ens trucàvem, i sentíem el soroll de la vida i la música de l’amor, tampoc volíem dir-ho, la paraula “màgica”, perquè sabíem que podria trencar la complicitat que es produïa quan tots dos sabíem que encara érem només dos ocells que compartien una estona de vol, però que… Qui sabia fins a on portaria allò?
I llavors et vaig presentar els meus amics, alguns ja et coneixien. Els queies bé. Tu em vas presentar les teves altres amistats, i em van encantar. Vaig entendre que jo també els havia caigut en gràcia. El nostre entorn més personal ens acceptava l’un a l’altre. Va arribar el següent pas: la família. Il Padrino havia de donar-me la pistola i la Bernarda t’havia de fer un comentari amable i sincer. Ho vam intentar i, amb sorpresa, tot va anar com una seda. Aquelles dues galàxies, amb els seus anells interestel·lars es connectaven perfectament… Però, era hora de dir-ho? I si només era una forma de segellar una acceptació social? Quina por…
Compartint-ho gairebé tot, vam anar a viure junts. Vam desenvolupar un vocabulari fantàstic que substituïa les paraules tòpiques com “carinyo”, o “cuca”, o “t’estimo”. El nostre diccionari havia pogut amb la convenció lingüística que havia d’haver marcat els “nivells” de la relació i de compromís en què ens trobàvem. Potser havíem esdevingut lliures…
Avui llegia un article en un blog, parlava de l’expressió “T’estimo”. Te l’he deixat llegir. Per la mirada que m’has fet, he entès que tu també hi havies pensat tot aquest temps, tots aquests anys. Has pres la iniciativa i t’has assegut sobre meu. M’has acariciat el rostre, i ens hem mirat com cada matí, com ens vam prometre que ens miraríem dia rere dia, i m’has dit…
M’has dit les nostres paraules, les que han estat els nostres pilars, aquelles que vam començar a fer servir els primers dies i que no ens han deixat, aquelles paraules i expressions que no puc escriure aquí. No ens direm mai “t’estimo”, perquè això ja ens ho podríem haver dir el primer dia, en aquell club musical, i, llavors, què?, no hauríem fet història, no seríem lliures…
M’has fet lliure.
lakk.
Us deixo un article curtet i interessant sobre els atemptats d’ETA a l’Universitat de Navarra.
http://www.mimesacojea.com/2008/10/yihaditarras.html
Gràcies a João França del blog atenespericles.wordpress. com
Salut!
LAKK 