Què farem amb l’estelada?

Per mi és evident: deixar-la a mà.

El que reclamem molts (tots) amb l’estelada és la llibertat del POBLE català, i no de les INSTITUCIONS catalanes. Aconseguir una descentralització administrativa, el respecte per la nostra llengua i part de la cultura, i una interpelació directa als organismes internacionals NO és llibertat. Una oportunitat no és llibertat, és només això, una oportunitat.

Llibertat social és democràcia, que és el poder per i del poble.

I què és el poder? Moltes coses: capacitat d’incidència en les formes d’organització social (productiva i administrativa), informació, eines analítiques, espais de trobada, xarxa organitzativa, actitud rebel, sistema de creences favorable, temps, estil de vida sa…

Algú realment creu que el POBLE català tindrà tot això, tot aquest poder un cop aconseguida la independència administrativa del regne d’Espanya? Really?

Jo seguiré portant l’estalada, roja evidentment, per construir la llibertat social que molts desitgem i anhelem. I espero algun dia poder-la guardar. O posar-la en un museu, i riure’ns-en de tot plegat un dia a Perpinyà, tot prenent un suc de tronja valenciana recent espremut amb una ensaïmada de menorca.

Independència, socialisme i llibertat pel poble!

LA BOLONYESA DEL CAPITAL

Una cosa tant important com és l’educació s’ha de protegir contra els atacs dels civilitzats governants, si cal amb l’ajuda dels pollossos estudiants.

Implantar Bolonya no és un problema, és més, és quelcom bastant positiu. El com, però, és una altra cosa. De fet, he trobat amb l’ajuda d’un amic la DECLARACIÓ DE BOLONYA, crec que si ho llegiu ja veureu que tot cau pel seu propi pes.

Crec que hi ha prou marge per maniobrar i crear una universitat Bolonyitzada pública i de qualitat, com diuen aquests pollossos dels que parlàvem…

Així des de la prespectiva d’un estudiant de Batxillerat, havent-se informat el just i necessari, veig que els problemes més grans són:

• Més anys d’universitat respecte d’Europa i del sistema antic, no sé perquè ens hem d’estar més anys estudiant si a la resta d’Europa s’hi estan menys. Potser tot ve donat per l’interès de tenir el jovent lligat fins cada cop més anys, i no tenir-los descontrolats pel món laboral.
• Màsters privats, aquest és el punt que més ràbia em fa. La privatització de la universitat no pot portar a res de bo. Les institucions del coneixement no poden ser controlades per una iniciativa privada, ja que la iniciativa privada busca guanyar diners mentre que una iniciativa públic busca el bé comú. Que les empresses decideixin els plans docents, les assignatures, el que s’estudia i com s’estudia és un retrocés si el que volem és aconseguir una societat en poder del poble i no de les empresses, sobretot essent les universitats el “futur” d’aquesta societat.
• Incompatibilitat estudis i treball, per aquells que necessitin treballar per poder-se pagar els estudis és important un horari i un nivell de feina i dedicació de mitja jornada. Llavors diuen que s’ha de premiar l’esforç, sobretot el gran esforç de no treballar i només estudiar. Els que no hem de treballar per estudiar tenim molta sort, però això no significa que haguem de passar per davant dels altres, això mai. És més, si nosaltres només estudiem, nosaltres ens toca aguantar-nos a les necessitats d’aquells que sí necessiten treballar.

Si volem anivellar-nos a Europa, és necessàri que ho fem de veritat, amb graus de 3 anys, amb màsters públics i la millor compatibilitat de l’estudiar i el treballar. El punts bons de la implantació i que són l’excusa i raó de ser dels bolonyistes seria des del meu punt de vista:

• Mobilitat, poder anar a estudiar a Europa és fantàstic i molt enriquidor, una avantatge respecte d’abans, quan havies de fer mil i una burocràcies per poder compaginar estudis.
• Nivell europeu, equiparar-nos a Europa pel que fa a una cosa com el coneixement, que és quelcom global i universal, és bo. Ara només falta que s’hi ajunti la resta del món i podrem, si més no, estar units en alguna cosa.
• Avaluació contínua, crec que és un sistema avaluatori millor que l’altre*

*L’avaluació contínua és un punt amb molta controvèrsia. Hi ha qui pensa que és pitjor, qui és millor. Ho continuem en el següent post?

 

Salut i Independència!

lakk.

 

Per cert, gràcies a una estudiant de Dret, un preuniversitari i un home ja gran, amb qui vaig tenir una conversa que em va ordenar alguns punts del conflicte…

VIQUIPÈDIA – PROCÉS BOLONYA

PORTAL DE REFERÈNCIA SOBRE L’ESPAI EUROPEU D’EDUCACIÓ SUPERIOR

ESPECIAL BOLONYA

VAGA DE FAM PER LA UNIVERSITAT PÚBLICA

REPRESSIÓ POLÍTICA UAB

SEPC – ATUREM BOLONYA

 

OPRIMITS – ALÇA’T

EL NOSTRE CAOS

Un text de Víctor Alba en el seu llibre Los colectivizadores:

 

Es frecuente, cuando se habla de los meses que precedieron y siguieron al 18 de julio de 1936, repetir el cliché de que el país estaba sumido en el caos. Esto es un cliché porque lleva, subyacente, la creencia de que los revolucionarios eran quienes provocaban el caos. Que esto lo digan los elementos feudales o capitalistas es lógico; que lo repitan quienes deseaban que las cosas cambiasen, es demencial.

Los trabajadores, el hombre de la calle, el pueblo, temen el desorden y aspiran al orden. Quien más sufre cuando hay desorden es el hombre de la calle y no el capitalista, el gran terrateniente, el político en el poder. El hombre de la calle ha sido víctima, generación tras generación, de las formas de desorden institucionalizado que llamamos explotación, opresión, paro forzoso, crisis económica, analfabetismo, emigración del campo a la ciudad, golpes de estado, guerras civiles, guerras internacionales. Al hombre de la calle no le conviene el desorden. Su libertad, su esperanza de igualdad y sus manifestaciones de fraternidad dependen de que exista orden, de que las cosas funcionen, de que no haya platos rotos, puesto que todos los que se rompan los pagará él.

Cuando el hombre de común se lanza al monte o a la calle, es señal de que el desorden institucionalizado ha llegado a grados insoportables, de que el hombre de la calle ha comprendido que si no se enfrenta con el problema, seguirá siendo víctima del desorden. Las “alteraciones de orden público” son sólo sus intentos, a veces primarios, en ocasiones inteligentes y eficaces, de establecer un orden que no entrañe explotación ni opresión de nadie.

Por eso, el 18 de julio de 1936 no debe verse como una reacción ante el desorden popular, sino como producto del miedo a que el hombre del común llegara a establecer y consolidar su propio orden. Lo que se llamó caos no debe verse como resultado que las masas se “desmandaran” sino como efecto de las tentativas de la masa popular de establecer su propio orden.

La revolución es siempre orden. Pero orden de verdad, o sea, equilibrio entre libertad, igualdad y fraternidad. El desorden, visto con los ojos del hombre de la calle, es falta de libertad, la desigualdad abrumadora, la dureza de las relaciones entre gentes.

Esta aspiración, manifestada en mil detalles de los que no figuran en los libros de historia, era la que animaba a la mayoría de la gente trabajadora en julio de 1936. Necesitaba orden y cuando las fuerzas del desorden dieron la cara, se presentó la ocasión de establecer un orden auténtico, que no fuese disfraz de privilegios y ventajillas.

 

Crec que és un cop de gràcia a les dretes burgesses i antidemocràtiques…

 

Salut i Independència!

lakk.

 

ANEGATS – ES MISSATGE ÉS CLAR

 

MATÍ COMARQUINAL….

Que maco és el cel comarquinal al matí.
La pausabilitat amb què desperta i diu bon dia.

Bonic, per la bonica composició de l’aquarel·la;
les muntanyes que retallen el cel blau i net,
uns pocs núvols rogencs i el piular dels ocells.

És un moment tranquil, sense cotxes,
sense gaire vent ni pudors urbanes.
És tal i com ha estat sempre, sense el soroll
dels utencilis moderns de l’humà capritxós.

Les muntanyes són fosques, els ocells
transmigren amunt i avall del paisatge.

Tot comença aquí, tot hauria de començar aquí,
amb l’aire net i l’ànima clara,
els ulls tranquils, la mirada serena,
i una melodía desordenada,
d’ocellets.

Que maco és el cel comarquinal al matí.

 

GOSSOS – LA CARTA