No sóc militant, sí simpatitzant, votant i enamorat del projecte d’Unitat Popular. Crec que l’experiment està sortint molt bé, cal dir-ho ben clar, alt i fort. Dit això…
Us preocupa la mediocritat i el funcionament del Parlament, a mi també. Segueixo les vostres intervencions a comissions i plens tant com puc. D’acord un 99 coma no-sé-quan % amb el que dieu. Chapeau!
Evidència punyetera: treballeu en un teatre ritual. Les votacions no canvien amb el debat, les decisions vénen fetes, pensades i raonades, els passadissos del Parlament saben més que els ciutadans i tothom mira el mòbil quan els altres parlen.
El problema: què ha de fer un lleó quan té dret a paraula en el ritual de la legitimació pública de la cacera? Explicar perquè no s’ha de caçar, d’acord. Però què més?
Se’m fa poc evident que denuncieu públicament el que passa als passadissos. Els votants de CiU i ERC (i altres) no ho volen saber. Nosaltres sí. Els troians estem a fora esperant i vosaltres des de dins heu d’obrir les portes.
Esteu colze a colze amb corruptes i corruptors, s’està iniciant un procés constituent i si mai les CUP en formen part no poden cometre els errors d’ICV-EUiA amb el tripartit. No ens ho podem permetre… la cosa està molt malament i tenim pressa.
Podríeu guanyar debats cara a cara, ho faríeu sense problema perquè en molts casos tenim la veritat i en altres la raó. Però en les preguntes demaneu per peres, responen pomes, seguiu en llimones i acaben amb préssecs. La tasca és fantàstica, el resultat, un pas més del ritual de la cacera.
Què en penseu? Com trencar amb això? Què passarà si algun dia les CUP gestionen Govern Nacional? Es treuran tots els draps bruts que surtin, peti qui peti?
Força i revolució! No pasarán. No pasarán. No pasarán.
Atentament,
Oriol Puig.
Estudiant, vallesà, monitor de lleure, entre d’altres… ;P
A Catalunya sembla que ens regim pels 3 terços. La CiU (1.116.259 vots) nacionalista de dretes, el populisme centralitzador PPSOEC’s (524.707 + 471.681 + 275.007 vots) i l’esquerra catalanista-internacionalista-alternativa de ERC, ICV-EUiA, CUP, Pirata… (498.124 + 359.705 + 126.435 + 18.219). Tots tres terços estan compostos del poble, del 99%, però… ai las!
CiU només hi fa polítiques en contra, a favor de la troika. El PPSOEC’s són l’herència d’una Espanya rància i putrefacte sense programa ni rumb… de vividors.
L’esquerra “alternativa” al centralisme espanyol i el caciquisme català no ha pogut superar el nodo de TV3, la Vanguardia i Rac1. Ha pactat amb els desposseïdors del PSOE i s’ha arrelat a la butaca en molts casos.
I què toca ara? Un #procésConstituent en majúscula perquè la por canviï de bàndol. L’objectiu és clar, fer un reset general al sistema. Tenim una cosa que CiU i el PPSOEC’s no tenen: un projecte. Ells tenen paraules que s’endu el vent de ventiladors instal·lats en consells d’administració. Ells tenen crisis, totes, i nosaltres solucions, llums i taquígrafs, denúncies, propostes i fets.
La gràcia és que la seva feblesa és la nostra fortalesa. Si proposem quelcom amb forma i ànima, un cop d’efecte al silenci, se’ns unirà molta gent que ara mateix, ja no li val el discurs de la por. No som el poble, però creiem ser-ne els seus defensors amb una crítica racional a les seves mentides.
No es pot pronosticar res, però sí fer volar coloms. Aquesta esquerra ja té un milió de votants, i pot enganxar persones dels altres dos terços que ara, no tenen rumb ni direcció. Milió i mig de catalans podem decantar la balança.
La clau de l’èxit: un projecte obert. Les múltiples sensibilitats hi tenen cabuda i el procés es va modificant, és mòbil. Les esquerres per crítiques i plurals ens trenquem en un sistema partitocràtic, i per això crec que el primer objectiu de la candidatura unitària hauria de ser el de crear un llei electoral nova que sigui un mecanisme de control ciutadà constant i blindat, i un mecanisme polític adaptat als nous temps dels moviments socials i les tecnologies de la comunicació i informació. Invertir-hi moltes energies, si cal (i caldrà).
El segon pas és clarament l’auditoria del deute, i un referèndum per decidir si es paga i què es paga.
Els MMSS i les organitzacions i associacions són la clau per un procés obert i plural. Qui s’hauria d’afegir? Naturalment en la conjuntura actual, no s’entendria sense la PAH, però també: PARS, PUDUP, MareaGroga, Som el que sembrem, Rereguarda en moviment, AturemEurovegas, Stop Fracking, Auditoria del deute,… o cooperatives com SomEnergia, Coop57, CIC, CASX, AureaSocial, Col·lectiu Ronda, Ciutat Invisible,… o associacions com Justícia i Pau, Attac, l’ANC, Dolça revolució, Adenc, Greenpeace, Amnistia Internacional… i, és clar, sindicats minoritaris (o majoritaris) i els partits del “nostre” terç: ERC, ICV-EUiA, CUP, Pirata, EsconsBlanc, Farts.cat….
M’atreveixo a fer la meva llista per aquesta candidatura, que crec que com a objectiu haurien de ser els 60 diputats, si no la majoria absoluta. Una majoria absoluta poc totalitària, diria jo…
Ada Colau
Esther Vives
Dolors Camats
Josep Pàmies (Dolça Revolució)
Pau Llonch (PAH Sabadell)
Marc Roselló (@SomEnergia)
Vera Sacristàn (Universitats)
Àngels Castells (Dempeus)
Joan Subirats (IGOP)
Manuel Delgado
Teresa Forcades
Enric Duran (CIC)
Albano Dante Fachin (@_cafeambllet
Raimundo Viejo
Hibai (@Hibai_)
I després, tants d’altres… Haig d’admetre que ja em costa abans de començar. Qui posaria de ERC…? #uix
pel caciquisme encobert, la mercantilització de la relació polític-ciutadà, la privatització de l’estat de benestar, l’utilització electoral d’una il·lusió nacional, la repressió, la corrupció, la disfressa d’ovelleta degollada, la xenofòbia i homofòbia d’Unió, dir qui és un bon català i qui no, l’associació amb la Caixa, la impunitat policial, la permissivitat amb el frau fiscal… i molt més
Amb tots vostès, noCiU, el nou producte de la oligarquia catalana!
Les reflexions de companys bloggers (en Miki, l’Arqueòleg…), d’antics professors, i de velles amistats, m’han creat tal batibull mental entorn a l’assistència a la massiva manifestació de l’11 que he decidit estructurar tant de mareig en una opinió definida.
En primer lloc, després de ser present a la manifestació, se’m fa molt estrany sentir veus dient “jo hi era però no sóc nacionalista”. En realitat, l’independentisme no hauria de ser necessàriament nacionalista. De fet, l’eslògan mediàtic era “Catalunya, nou estat d’Europa”, més propi del títol d’un estudi o document burocràtic que no pas de quelcom que pugui acompanyar el sentiment unitari nacionalista independentista de tot bon català. Però hi havia gairebé més banderes que persones i un ambient enrarit de autoafirmació identitària (no em mal interpreteu, “enrarit” ho dic per l’aglomeració, ja sabeu: tornarem a suar, tornarem a sofrir, tornarem a fer el ridícul…).
Jo em declaro obertament nacionalista mentre pugui definir els termes. M’agrada diferenciar (potser innocentment…) entre el nacionalisme excloent i el nacionalisme cultural. Un membre de la primera categoria parla català (sort!), inventa recurrents (i convenients) històries sobre els immigrants espanyols, la història política de Catalunya, i conforma drets i deures del poble català mentre el defineix moralment. Com a membre de la segona, espero ajudar a preservar la informació antropològica de les tradicions i les arrels catalans, de la llengua, de la cultura i a defensar-la de les escomeses capitalistes i mercantilistes anticulturals i globalitzadores, vinguin del nord, del sud, de Madrid o de Washington DC.
Ho diré clar, tampoc molts cops: sóc independentista. I ho sóc perquè la meva perspectiva nacionalista-cultural fa anys que em diu: “alerta!”. A Madrid ens ataquen la llengua, al Parlament Europeu no sentim discursos en català, les empreses no hi etiqueten ni les pel•lícules s’hi doblen, l’educació universal en català perilla! Si Espanya em donés una mínima tranquil•litat de que el català pot arribar a ocupar el lloc que li pertoca, de que la cultura catalana (com tota altra!) ocuparà el lloc que li pertoca, seria el primer de demanar que no ens estafessin, però deixaria de ser independentista.
Això no vol dir que no tingui altres raons per a la independència: descentralització, internacionalització, més capacitat de control ciutadà…, cap estrictament un un eix nacional sinó més aviat purament polític i social.
Retornant a la manifestació, no considero imprescindible compartir totes les diferents perspectives presents amb els companys de manifestació. Comparteixo molt poc amb noCiU, menys encara amb Identitat Catalana i entenc les reticències de molta gent independentista a ajuntar-s’hi. Ara bé, millor no ser ingenu; en cap manifestació anem tots a una. Ni a les del 15M, ni a les en contra de la guerra.
El missatge és clar: molta gent vol la independència.
Tanmateix, és una missatge amb trampa. Molta gent vol la independència, però perquè, com, des de quan? Malgrat que a noCiU li va millor fer la puta i la ramoneta, és evident que s’intenta abanderar l’independentisme i que l’utilitza. Això pot acabar o desinflant l’independentisme, o deixant a noCiU en evidència, o petant noCiU, o fent una proclama a plaça Sant Jaume. Aquest és un partit que ja no pot ignorar l’eix nacional mentre tingui la volada que té ara.
La primera por personal és que l’independència es transformi en un atzucac polític que no deixi veure a molta gent els problemes reals ni els dolents de veritat. L’altra és que els catalans no entenguem el poema d’Espriu:
La pell de brau
[XXX]
Diversos són els homes i diverses les parles,
i han convingut molts noms a un sol amor.
La vella i fràgil plata esdevé tarda
parada en la claror damunt els camps.
La terra, amb paranys de mil fines orelles,
ha captivat els ocells de les cançons de l’aire.
Sí, comprèn-la i fes-la teva, també,
des de les oliveres,
l’alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:
“Diverses són les parles i diversos els homes,
i convindran molts noms a un sol amor.”
[XXXVIII]
No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d’alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l’última victòria damunt l’esglai.
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: “Amén.”
[XLVI]
A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l’ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.
LAKK 