Els tres terços i el #procésconstituent

A Catalunya sembla que ens regim pels 3 terços. La CiU (1.116.259 vots) nacionalista de dretes, el populisme centralitzador PPSOEC’s (524.707 + 471.681 + 275.007 vots) i l’esquerra catalanista-internacionalista-alternativa de ERC, ICV-EUiA, CUP, Pirata… (498.124 + 359.705 + 126.435 + 18.219). Tots tres terços estan compostos del poble, del 99%, però… ai las!

CiU només hi fa polítiques en contra, a favor de la troika. El PPSOEC’s són l’herència d’una Espanya rància i putrefacte sense programa ni rumb… de vividors.

L’esquerra “alternativa” al centralisme espanyol i el caciquisme català no ha pogut superar el nodo de TV3, la Vanguardia i Rac1. Ha pactat amb els desposseïdors del PSOE i s’ha arrelat a la butaca en molts casos.

I què toca ara? Un #procésConstituent en majúscula perquè la por canviï de bàndol. L’objectiu és clar, fer un reset general al sistema. Tenim una cosa que CiU i el PPSOEC’s no tenen: un projecte. Ells tenen paraules que s’endu el vent de ventiladors instal·lats en consells d’administració. Ells tenen crisis, totes, i nosaltres solucions, llums i taquígrafs, denúncies, propostes i fets.

La gràcia és que la seva feblesa és la nostra fortalesa. Si proposem quelcom amb forma i ànima, un cop d’efecte al silenci, se’ns unirà molta gent que ara mateix, ja no li val el discurs de la por. No som el poble, però creiem ser-ne els seus defensors amb una crítica racional a les seves mentides.

No es pot pronosticar res, però sí fer volar coloms. Aquesta esquerra ja té un milió de votants, i pot enganxar persones dels altres dos terços que ara, no tenen rumb ni direcció. Milió i mig de catalans podem decantar la balança.

La clau de l’èxit: un projecte obert. Les múltiples sensibilitats hi tenen cabuda i el procés es va modificant, és mòbil. Les esquerres per crítiques i plurals ens trenquem en un sistema partitocràtic, i per això crec que el primer objectiu de la candidatura unitària hauria de ser el de crear un llei electoral nova que sigui un mecanisme de control ciutadà constant i blindat, i un mecanisme polític adaptat als nous temps dels moviments socials i les tecnologies de la comunicació i informació. Invertir-hi moltes energies, si cal (i caldrà).

El segon pas és clarament l’auditoria del deute, i un referèndum per decidir si es paga i què es paga.

Els MMSS i les organitzacions i associacions són la clau per un procés obert i plural. Qui s’hauria d’afegir? Naturalment en la conjuntura actual, no s’entendria sense la PAH, però també: PARS, PUDUP, MareaGroga, Som el que sembrem, Rereguarda en moviment, AturemEurovegas, Stop Fracking, Auditoria del deute,… o cooperatives com SomEnergia, Coop57, CIC, CASX, AureaSocial, Col·lectiu Ronda, Ciutat Invisible,… o associacions com Justícia i Pau, Attac, l’ANC, Dolça revolució, Adenc, Greenpeace, Amnistia Internacional… i, és clar, sindicats minoritaris (o majoritaris) i els partits del “nostre” terç: ERC, ICV-EUiA, CUP, Pirata, EsconsBlanc, Farts.cat….

M’atreveixo a fer la meva llista per aquesta candidatura, que crec que com a objectiu haurien de ser els 60 diputats, si no la majoria absoluta. Una majoria absoluta poc totalitària, diria jo…

1. Ada Colau
2. Esther Vives
3. Dolors Camats
4. Josep Pàmies (Dolça Revolució)
5. Pau Llonch (PAH Sabadell)
6. Marc Roselló (@SomEnergia)
7. Vera Sacristàn (Universitats)
8. Àngels Castells (Dempeus)
9. Joan Subirats (IGOP)
10. Manuel Delgado
11. Teresa Forcades
12. Enric Duran (CIC)
13. Albano Dante Fachin (@_cafeambllet
14. Raimundo Viejo
15. Hibai (@Hibai_)

I després, tants d’altres… Haig d’admetre que ja em costa abans de començar. Qui posaria de ERC…? #uix

Una revolució de mínims

La situació crítica en la que ens trobem (des de fa anys) reclama solucions i mobilitzacions excepcionals. D’una forma ingènua, segurament, faig una llista del que per mi serien les demandes de mínims en una vaga general social INDEFINIDA.

1. Aprovació de la ILP de la PAH paraula per paraula.
2. Dimissió de Rajoy pels casos de corrupció generalitzada (anticipades?).
3. Abdicació del rei i referèndum vinculant per l’abolició de la monarquia.
4. Referèndum vinculant per la independència d’Euskal Herria i Catalunya.
5. Reducció de l’IVA al (10%), increment de l’IRPF per rendes altes, SICAVs i similars, impost de societats de Mitjanes i GRANS empreses, impost sobre la banca.
6. Referèndum vinculant sobre la permanència a la Unió Europea i l’Euro.

Una vaga social convocada per la PAH, les assembles locals, veïnals del #15M, la PUDUP, la Plataforma d’Afectats per les Reformes Sanitàries, la Marea Groga… Que després s’hi afegissin els sindicats sense tocar la llista, perfecte.

La vaga del 99%, la huelga del 99%, greba 99%.

Salut i revolució!

Syriza catalana?

Ja sé que això ara no és urgent, però no deixa de fer interessant.

Jo hi vaig anar (història d’un mareig…)

Les reflexions de companys bloggers (en Miki, l’Arqueòleg…), d’antics professors, i de velles amistats, m’han creat tal batibull mental entorn a l’assistència a la massiva manifestació de l’11 que he decidit estructurar tant de mareig en una opinió definida.

En primer lloc, després de ser present a la manifestació, se’m fa molt estrany sentir veus dient “jo hi era però no sóc nacionalista”. En realitat, l’independentisme no hauria de ser necessàriament nacionalista. De fet, l’eslògan mediàtic era “Catalunya, nou estat d’Europa”, més propi del títol d’un estudi o document burocràtic que no pas de quelcom que pugui acompanyar el sentiment unitari nacionalista independentista de tot bon català. Però hi havia gairebé més banderes que persones i un ambient enrarit de autoafirmació identitària (no em mal interpreteu, “enrarit” ho dic per l’aglomeració, ja sabeu: tornarem a suar, tornarem a sofrir, tornarem a fer el ridícul…).

Jo em declaro obertament nacionalista mentre pugui definir els termes. M’agrada diferenciar (potser innocentment…) entre el nacionalisme excloent i el nacionalisme cultural. Un membre de la primera categoria parla català (sort!), inventa recurrents (i convenients) històries sobre els immigrants espanyols, la història política de Catalunya, i conforma drets i deures del poble català mentre el defineix moralment. Com a membre de la segona, espero ajudar a preservar la informació antropològica de les tradicions i les arrels catalans, de la llengua, de la cultura i a defensar-la de les escomeses capitalistes i mercantilistes anticulturals i globalitzadores, vinguin del nord, del sud, de Madrid o de Washington DC.

Ho diré clar, tampoc molts cops: sóc independentista. I ho sóc perquè la meva perspectiva nacionalista-cultural fa anys que em diu: “alerta!”. A Madrid ens ataquen la llengua, al Parlament Europeu no sentim discursos en català, les empreses no hi etiqueten ni les pel•lícules s’hi doblen, l’educació universal en català perilla! Si Espanya em donés una mínima tranquil•litat de que el català pot arribar a ocupar el lloc que li pertoca, de que la cultura catalana (com tota altra!) ocuparà el lloc que li pertoca, seria el primer de demanar que no ens estafessin, però deixaria de ser independentista.

Això no vol dir que no tingui altres raons per a la independència: descentralització, internacionalització, més capacitat de control ciutadà…, cap estrictament un un eix nacional sinó més aviat purament polític i social.

Retornant a la manifestació, no considero imprescindible compartir totes les diferents perspectives presents amb els companys de manifestació. Comparteixo molt poc amb noCiU, menys encara amb Identitat Catalana i entenc les reticències de molta gent independentista a ajuntar-s’hi. Ara bé, millor no ser ingenu; en cap manifestació anem tots a una. Ni a les del 15M, ni a les en contra de la guerra.

El missatge és clar: molta gent vol la independència.

Tanmateix, és una missatge amb trampa. Molta gent vol la independència, però perquè, com, des de quan? Malgrat que a noCiU li va millor fer la puta i la ramoneta, és evident que s’intenta abanderar l’independentisme i que l’utilitza. Això pot acabar o desinflant l’independentisme, o deixant a noCiU en evidència, o petant noCiU, o fent una proclama  a plaça Sant Jaume. Aquest és un partit que ja no pot ignorar l’eix nacional mentre tingui la volada que té ara.

La primera por personal és que l’independència es transformi en un atzucac polític que no deixi veure a molta gent els problemes reals ni els dolents de veritat. L’altra és que els catalans no entenguem el poema d’Espriu:

La pell de brau

[XXX]

Diversos són els homes i diverses les parles,
i han convingut molts noms a un sol amor.
La vella i fràgil plata esdevé tarda
parada en la claror damunt els camps.
La terra, amb paranys de mil fines orelles,
ha captivat els ocells de les cançons de l’aire.
Sí, comprèn-la i fes-la teva, també,
des de les oliveres,
l’alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:
“Diverses són les parles i diversos els homes,
i convindran molts noms a un sol amor.”

[XXXVIII]

No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d’alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l’última victòria damunt l’esglai.
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: “Amén.”

[XLVI]

A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l’ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.

Quimi Portet – Homes i Dones del cap dret

Mesclat – Corrandes Colonials

La Dictadura de la Incompetència…

… o la defensa de Statuo Quo.

Els moviments socials d’esquerres tenen un problema: es creuen representatius, però no ho són. Encara que les demandes del 15M tinguin un alt suport popular, els indignats no són el poble. Són una part. Només una part. Qui sí ho té clar és Anonymous, que en el vídeo-documental sobre l’operació 20N ja defineix un gran segment de la població com a zombies. Ben fet.

Mal em pesi, els únics zombies no estan al sofà del destrossat món en el que vivim. De zombies n’hi ha molts també a les assembles populars dels pobles i les ciutats, i evidentment estaven també alguns a plaça Catalunya. Zombies babaus que apliquen la mateixa forma de funcionar en la seva particular revolució que les dinàmiques de coacció en les institucions que en teoria es volen “canviar”.

Però a qui es vol canviar si les opinions divergents a plaça Catalunya es rebien amb xiulets, si els dinamitzadors de les comissions i sobretot de les assemblees generals no aplicaven rigorosament un sistema de decisió assembleari i conduïen el debat com volien, i si molts dels assistents, o sigui, potencials votants no sabien què es votava ni quin sentit tenien moltes de les votacions?

Va ser molt bonic presentar-te a plaça Catalunya i començar a votar una cosa o una altra. De veritat que ho va ser. Sentíem, si més no jo, que entre tots no se’ns escaparia res, que entre tots trobaríem bones solucions, que entre nosaltres hi havia gent molt bona fent molt bona feina. Però la realitat va acabar essent, que el moviment va necessitar la violència repressiva de la Generalitat, de Felip Puig, per sortir a les notícies, on tampoc no va poder expressar amb claredat el missatge de l’Acampada.

Jo vaig llegir a més d’un lloc algunes dinàmiques poc democràtiques, poc assembleàries dins l’acampada. I això no ha de desanimar a ningú. De fet, una bona acampada, seria aquella en què la crítica de la mateixa acampada, fos el pa de cada dia. El 15M ha aportat grans coses, en segueix aportant i en seguirà aportant en el futur immediat, i, esperem, llunyà. Però una pregunta em roda pel cap incessantment. Com es pot exigir, voler i treballar pel canvi d’alguna cosa, si tu mateix no t’apliques aquest canvi? El canvi comença per un mateix, oi?

Doncs va, com podem demanar a certs banquers, polítics i empresaris, que deixin de defensar el seu Statuo Quo, quan, de fet, nosaltres no deixem de fer-ho també? O sigui, que en comptes de la dictadura d’uns quants, volem la dictadura del poble?

Quants metges no han denunciat a companys que havien comès faltes garrafals per corporativisme mèdic? Quants professors han, repetidament, donat classes vomitives mentre llegien el diari i feien treballar els estudiants copiant i copiant exercicis? Quants professors universitaris s’han preocupat per la seva classes tant poc com pel pentinat de la seva mascota particular? Quants estudiants han defensat la reducció de la 3a matrícula quan hauria de ser impensable per a un bon estudiant (no dic intel·ligent, dic treballador) suspendre una assignatura més d’un cop quan aquests estudis estan subvencionats públicament? Quants treballadors enviarien a la merda el món en el que vivim per conservar el seu lloc de treball?

Qui són els còmplices de la seva barbàrie, de la seva violència? Tots nosaltres. I ho ha treballat això el 15M? Ha denunciat aquest corporativisme popular en determinats segments de la societat? NO! I és una vergonya. Aquí l’Statuo Quo el defensa tothom, tothom es salva el cul com pot.

La democràcia directa avui en dia es transforma en utopia quan s’aplica o s’intenta aplicar amb tant indisciplina. Les extenses limitacions d’espai, temps i recursos ofereixen una realitat desoladora per la revolució en una casuística extremadament crítica i volàtil dels ciutadans. Potser abans se li permetien més coses als partits, als sindicats… ara no.

El 15M no és multitudinari en gran part per la passivitat de les persones, però també per no atacar fonaments molt forts del sistema capitalista que podrien haver estat contundents victòries vers les multinacionals i els bancs. Quins són aquests fonaments? A la propera entrada ja en parlaré.

Els joves compromesos, les ments crítiques i divergents, són tant escassos com les victòries socials. Islàndia ens omple d’il·lusió, però fins i tot des d’allà ens arriben notícies de que tot no rutlla tant bé. Tahir i la primavera àrab no sembla que puguin donar-nos tanta esperança quan s’olora el tuf de l’FMI, el Banc Mundial o Bilderberg i G8 al darrere.

Un jove treballador i intel·ligent té futur en el sistema podrit en el que vivim. Ha d’arriscar-ho per posar-se al costat d’altres quan la repressió li pot costar tota una carrera professional brillant?

Evidentment que hi ha feixistes, privatitzadors i estafadors. De corrupció n’hi ha molta. Però totes aquestes disfuncions del sistema tant públic com privat (alguns s’esforcen en intentar demostrar com d’efectiu n’és aquest últim) no fan més que evidenciar el real problema de la humanitat: la ignorància, la por, l’odi, l’egoisme, l’ansietat…

No hay pan para tanto chorizo! Correcte. Però tampoc hi ha feina per a tants ganduls, incompetents i penques. Si miréssim tot el que ens roben aquests lladres… ui!

En crisi, la mala llet és l’esport nacional. També l’enveja, la ràbia i la mala educació. De què va tot això? El poble està preparat per revolucionar-se? Qui ha de governar, alguns dels borregos que parlen sense saber, que critiquen sense pensar? Passo.

Hollywood ens ensenya a confiar en les persones, però realment podem?