Amb ganes de construir!

Amb el dia de solet que fa avui a qui no li podria venir ganes de construir grans coses interessants, somnis, revolucions permanents…

El problema de construir és que sovint hi ha una quantitat enorme de dics que no pots destruir. Llavors t’envaeix la necessitat de destruir-los i fer una construcció completa, horitzontal, transversal.

Com pots pensar en el problema ecològic que vivim sense connectar-ho amb el paradigma empresarial? Com pots parlar d’empreses sense parlar de drets de propietat i sistema educatiu? Com pots parlar de sistema educatiu sense parlar de valors? I, digueu-me, com pots parlar de valors sense parlar de cultura i llibertat d’expressió i televisió? I com pots parlar d’aquests sense enllaçar-ho inevitablement amb la democràcia i el sistema polític?…

Realment potser es tracta d’anar fent espais allà on ens ofegàvem, potser només és anar trencant aquells enllaços que tant mal ens fan, potser que simplement intentem trencar les mentides que enceguen els nostres amics…

De totes maneres avui tinc ganes de construir, però és tant gran l’edifici que no sé ni per on començar. Com tot bon arquitecte, s’haurà de començar pels fonaments… Però tampoc trencar-t’hi el cap més del compte, al cap i a la fi, no vius als fonaments d’una casa, sinó sobre el terra, en les habitacions. I això és el que realment et determina…

Aquí Txarango, que estrena CD, i ho fa molt i molt bé!

És Nadal. Buf!

Els regals atipen. Tothom ho sap prou bé. Atipen la moral consumista, atipen les ganes de plorar en veure com es desploma el total del compte corrent i sobretot, atipen la il·lusió, la de donar i rebre.

L’intercanvi sempre ha estat una cosa entranyable. Els cínics fins i tot voldrien carregar-se l’emoció nadalenca però suposo que és tabú perquè activa l’activitat econòmica, oi? El cert és que trobar-se amb la família és fantàstic, però les bones famílies ja ho haurien de fer de totes maneres, dic jo… Correcte, les nadales sonen bé. L’ambient dels carrers comercials mola que t’hi cagues.

Tanmateix, per mi, el Nadal pren el seu sentit més profund quan consisteix en retrobar la innocència i la il·lusió de l’infant que un cop vaig ser i que ja ha quedat enrere per sempre. I aquest “per sempre” és allò que fa més por, allò que eleva l’arbre de Nadal, el pessebre, les nadales, els records, els regals i les històries, a la categoria de màgics. Però la màgia sovint no funciona com voldríem.

La infància et dota d’una capacitat innata i sense normes ni formulacions per utilitzar-la. Però quan et tornes fred amb el teu ego i les llàgrimes ja no s’escolen tant fàcilment ni els retrets es fan tant evidents la inducció és una de les poques solucions amb les que viatjar i transformar l’aire amb flocs de porexpan o amb llumetes de colors.

Induir un coma tant subtil i somiador he elaborat una llista de propostes prou interessants…

Sens dubte fer l’arbre de Nadal, el pessebre i posar garlandes per tot és un punt d’inflexió entre la rutina i l’entrada directe al somni nadalenc. L’arbre ha de contenir alguna tela d’un color fort, preferentment vermell, no de coca-cola, sinó de passió i de sang. S’hi ha de penjar estrelles, boles, angelets, instruments, ninots de neu… com més manufacturat, més amor contenen i a més foc lent s’escalfa l’entorn. En el pessebre hi ha d’haver de tot, s’ha d’intentar fer realista, s’ha de tornar al desengany del nen que comprovava que algunes figuretes eren més grans que les altres i s’ha de tornar a la despreocupació dels pares amb qualsevol excusa. Les garlandes han d’ocupar l’entrada i les escales, com a mínim. Diguem que, els inputs nadalencs han de ser constants i determinats.

Si això no ens pot posar suficientment en solfa, sempre hi ha la capsa de les fotografies. Tu de petit, tu de mitjà i de més gran. Els que han vingut, els que han marxat i els que queden. Tot aquest cúmul de teixits sensorials que t’han fet com ets.

I cantant els mals s’espanta, però també depèn de què cantis. Amb les nadales no només s’espanta els mals sinó que trobem un somni, bonic, tranquil i potser fred, però bonic i tranquil. Amb guitarra, piano o flauta o sols amb la veu.

Les coses bones no haurien de canviar mai, diuen. Jo també sóc reaci al canvi, però no sóc ningú per assegurar que sigui tant dolent. Sigui com abans o d’una nova forma alegre, les tradicions impregnen els pèls del braç amb una energia que els fa ballar i aixecar-se. La seva indiferència ha desaparegut i en el seu lloc ha arribat la inquietud.

Malgrat tot, hi ha una manera de quasi sortir volant. Acostar-te a aquella persona que estimes, aquella persona tant propera, amb tanta confiança. Aquella persona a qui podries explicar-li tot el que tems i el que estimes. Sota una fanal, en nit de Nadal o de reis, en un campanar al canvi d’any o en un cim nevat a la posta de sol amb algunes estrelles encenent-se lleugerament, dir-li, a cau d’orella les meravelles que has descobert quan olorant el carrer, la fresca t’ha enrojolat les galtes, els ulls se t’han humitejat i has sobrevolat el dia quan, de petit, cantaves nadales amb els teus companys a l’escola encenent el calendari d’advent i les flames de les espelmes es removien dins els ulls, covardes d’extingir-se, covardes de desaparèixer.

Explicar-li amb tot tipus de detall el teu rescat, com has rescatat aquella flama de l’oblit i l’has guardat dins teu, en les teves entranyes, en la teva estranyesa peculiar, com l’has abraçat i l’has salvat, com ja mai l’oblidaràs. Tu, un nou heroi. El millor de tots.

Ja no neva mai… FLOCS DE POREXPAN!

Ai, el Boomerang…

He tornat a escoltar Gossos. Feia temps que no ho feia. Mentre em dutxava he plorat. No sabia si plorava molt o poc perquè les gotes d’aigua s’ho enduien tot avall. Però m’he posat recte. He entès per fi el Boomerang. El Boomerang, que mai torna, que s’enganxa entre les branques…

Fer-se gran és bastant dur. Mira la societat com li costa. La maduresa és un bé tant preuat que l’hem mitificat en els protagonistes de les històries que s’inventen guionistes americans (i alguns catalans!). Els personatges de LOST són animalets indefensos que han d’aprendre a assumir el que els passa i superar les seves mancances emocionals i, no m’ho tingueu en compte, espirituals.

Però el creixement personal i la maduresa, la capacitat de gestionar amb seny i amor els impulsos nerviosos i energètics que ens van amunt i avall, sense dubte, no s’aconsegueix mirant HOUSE o HOW I MET YOUR MOTHER.

“Al mal temps fes-li bona cara”, i a més, posa’t caputxa i agafa un paraigües. Esforç, voluntat i moltes llàgrimes. Així s’avança. Tampoc seria raonable pensar que només plorant tot es soluciona, mireu com retallen al Parlament democràtic català i el poc que avancem (o és que algú ha vist que haguem ja superat amb CiU la crisi econòmica, ecològica i cultural…?).

Les llàgrimes són els utensilis que el cirurgià necessita per intervenir en un engranatge encallat, espatllat, desaparegut. Cirurgians professionals com els grans filòsofs, com uns pocs psicòlegs, com els molts terapeutes holístics, com els amics atents i comprensius, la família.

S’ha d’anar en compte. De fet, l’anàlisi superflu de les relacions, la telebasura, ha arribat al català. ARUCITYS (8TV, Grup Godó… ho dic perquè de vegades ens intenten enredar amb això de que es fomenten valors… =S ) deleita cada dia la meva àvia amb una ironia periodística vulgar que relata les estupideses que fan a SÁLVAME o a programes de l’estil…

Si ens volem fer grans no podem seguir esperant el Boomerang, l’hem d’anar a buscar.

UNA OPORTUNITAT

Encara que soni utòpic, no ho és. El món i la humanitat tenen oportunitats, els shocks ens serveixen per això. La crisi, les consultes independentistes, els desastres naturals o els escàndols polítics.

El procés engegat per la societat civil cap a la independència política de Catalunya és una altra oportunitat. Per pensar i reflexionar; de quin món volem i de quin país volem. Si demà es proclamés la independència de Catalunya, quina constitució escriuríeu? Una de molt oberta, que es pogués adaptar als diferents governs i situacions, una de molt concreta que treiés poder als governs i que, per tant, ens encaminés en el futur de forma més concreta, pensaríeu en una constitució per caminar-hi durant 20 anys, o una per caminar-hi durant 50?

Jo, en un dels molts viatges de tren que faig durant la setmana, he intentat fer l’exercici. Les respostes no són senzilles, i espero que els meus estudis d’economia, els llibres recomanats i comprats que tinc per llegir, i el consell i sensibilitat de companys més erudits que jo, m’ajudin a trobar alguna d’elles.

Primer de tot he pensat que el millor seria fer una constitució molt concreta, que permetés als ciutadans tenir una visió de futur clara que haguessin aprovat en referèndum, i així escapar de les visions populistes de futur de partits polítics preocupats per la seva legislatura de 4 anys i no la de l’infinit dels ciutadans. Vull dir, que la constitució la faria servir com una eina aprovada pels ciutadans per expressar la seva voluntat de futur.

En segon lloc proposaria una llei electoral i un sistema parlamentari més obert, transparent, participatiu i dinàmic. Polítics i parlamentaris en règim de dedicació parcial, per exemple, amb una durada parlamentaria de poc temps. S’haurien de veure les limitacions d’un sistema d’aquestes característiques, i s’haurien d’intentar ajustar, però crec que s’ajustarien a una democràcia de cap a peus i a les necessitats morals i socials d’avui en dia.

Buscaria un descentralització de les feines de govern. En aquest sentit, podrien ser bones les reformes paral·leles del sistema educatiu i sanitari, dos necessitats bàsiques de la vida humana. Crearia dos instituts amb plena responsabilitat d’aquests dos serveis públics que haurien de passar comptes cada any de la seva activitat, que serien comandats per professionals i no polítics, i que tindrien un vessant més “empresarial” que funcionaria. M’explicaré abans que algú em salti al coll… Vull dir que ara tot el complex educatiu i sanitari es porta des d’una idea de servei públic i, per això, costa trobar-hi a vegades (sobretot en el complex educatiu) una exigència i una professionalitat adequada.  En aquesta descentralització també hi entra veure el paper dels ajuntaments i les seves competències.

Fer públics o recursos naturals de bé comú; l’aire, l’aigua, la vida vegetal i animal i el sòl, a més del coneixement i la cultura.

Conciliació de la vida personal i laboral. Per tant, reducció de la jornada laboral: 4 hores. Aquest punt ens ajudaria a tots plegats a entendre que amb molt menys poder adquisitiu és té molt més temps per ser feliç. He dit “conciliació”, això significa jornada intensiva, tant a escoles com a empreses.

Consideració de les externalitats, com la propiciació de situacions desfavorables per la societat i la felicitat dels seus ciutadans o altres éssers de la biosfera. Si algú fuma: externalitat. Si algú va amb cotxe: externalitat. Si algú fa un anunci sexista: externalitat. Si algú fa una pel·lícula o cançó amb enaltiment de la violència i la desigualtat social: externalitat. No es tracta de cohartar llibertats, es tracta d’exigir responsabilitats i transformar-les en diner per aquells que no són prou madurs per canviar un comportament “contaminant”.

Suposo que altres “reformes” també podríen ser interesssants. No és que ara vulgui fer un debat sobre quin país necessitem ni com aconseguir-lo, només parlo de la il·lusió de començar un projecte, la il·lusió de començar una nova empresa com és la independència, com és la superació dels problemes mediambientals, com és la lluita contra la desigualtat social.

No parlo de solucions, sinó d’il·lusions, d’oportunitats.

SAEZ – FILS DE FRANCE

FESTA DE DRETES

D’acord sí, no m’encanta la festa “convencional”. I què us he de dir? Doncs que la trobo depriment, degradant, hipòcrita i faltada de cap sentit de la responsabilitat. No ho sé si se’n podrien dir més coses en sentit genèric… Amb una certa por de que això no es degui a un dogma irracional gravat a la meva “íntegra” moralitat, trobo arguments completament racionals i tangibles d’aquesta realitat.

El més tangible i provat seria la “ressaca”, els resultats inesperats com embarassos no desitjats o contraure malalties de transmissió sexual, el vandalisme, la impossibilitat de raonament o la mort sobtada per la reducció d’una velocitat enorme en un xoc instantani.

I la meva pregunta, espero que sensata, és: aquest enorme sacrifici, és compensat per una diversió i enriquiment satisfactori? La resposta personal i potser intransferible és no. I, qui sap si, soprenentment, no sigui que la diversió i enriquiment de totes aquelles persones que respondrien sí, no sigui, més que plaer, una reducció del costós cost de l’hàbit de la justificació de felicitat en detriment del benefici de la pròpia producció de plenitud. És a dir, pels que us hàgiu perdut en aquesta frase tant llarga i farragosa, el que volia expressar és la sistemàtica destrucció de les eines pròpies intocables (alguns cops desconegudes) inherents a l’humà que poden proporcionar de forma gratuïta un benestar increïble i que reforçat amb una relació social, un enriquiment cultural i la recol·lecció de vivències increïbles poden aconseguir un nirvana molt buscat i poc trobat a les discoteques internacionals.

Aquestes eines són els sensors que treballen el que jo entenc per “espiritualitat”, que, repeteixo, per mi, no és ni ha de ser més que meditar sobre un mateix i sobre l’obscuritat de l’ànima humana i del món, que trobar, buscar, conèixer i prendre consciència de cada part d’un mateix, molts cops, o casi sempre, amagats a les banalitats que ens tenen entretingut al dia a dia.

Des d’una perspectiva més aviat econòmica, social i política (si és que l’anterior no ho era) puc assumir, penso, que anar de festa, de discoteca, és purament de dretes o si més no capitalista. És sortir i consumir, tant com es pugui, assumint dogmàticament que tot allò que fas és agradable encara que no ho sigui. Una mica com fumar, que també és molt capitalista, consumir i consumir encara que no agradi i encara que se sàpiga que no és bo pel cos.

Fent comptes… Una consumició costa aproximadament entre 4 i 6 euros (tampoc sóc un expert, potser és més), i la mitjana optimista és que es fan 3 consumicions per “sortida”. Això porta a un cost de entre 12 i 18 euros només de beguda en una nit. Suma el cost del transport, del temps perdut l’endemà, de la possible entrada a l’establiment i de l’enorme risc a que l’alcohol en intravenosa no t’impedeixi de actuar correctament davant un situació determinada.

Vaja, sort fiesteros reaccionaris!

Jo me’n vaig a la muntanya a veure les estrelles…

Salut i independència a l’alcohol!

lakk.

ps: per no parlar del masclisme de la festa… en el vídeo de sota, vaja, els Black Eyed Peas em cauen molt baix…

BLACK EYED PEAS – I GOTTA FEELING

ELS PETS – A VEGADES EL MÓN EM FA POR